XIV CONCURS LITERARI

INDEX

pàgina

PRESENTACIÓ ………………………………………………… 3

INFANTIL 3 anys……………………………………………….. 5

INFANTIL 4 A …………………………………………………… 12

INFANTIL 4 B ………………………………………………… 14

INFANTIL 4 C …………………………………………………… 16

INFANTIL 5 A …………………………………………………… 20

INFANTIL 5 B …………………………………………………… 22

1r A ………………………………………………………………. 26

1r B ………………………………………………………………. 28

2n A ……………………………………………………………… 31

2n B ……………………………………………………………… 34

3r A ………………………………………………………………. 37

3r B ………………………………………………………………. 39

4t A ………………………………………………………………. 41

4t B ………………………………………………………………. 43

5è A ……………………………………………………………… 45

5è B ……………………………………………………………… 49

6è A …………………………………………………………….. 52

6è B …………………………………………………………….. 57

ESCLAT D’HISTÒRIES ……………………………………….. 61

PRESENTACIÓ XIV CONCURS DE CONTES

“...Un dia van arribar 10 búfals blancs molestant a tots...”

No cal fer molt d’esforç: tancar els ulls, imaginar una praderia immensa amb l’herba seca sota un sol abrusador i allà lluny un núvol de pols que avança cap a nosaltres, implacable, sorollós, cada volta més gran, cada volta més a prop. Fins que podem distingir.....els 10 búfals blancs!!!

I, és clar, els búfals, especialment els blancs, són descuidats i no paren gens de compte: fan ratlles amb les banyes en el paper pintat de la paret, s’espolsen el pèl en la catifa de la saleta, bramulen a cada moment i no ens deixen escoltar la tele, es passen hores mortes al bany i no fan més que remugar.....

Ara els vostres contes arriben com un gran núvol de búfals, però un núvol silenciós, net, suau, càlid i dolç com el sucre filat.

Un núvol de sucre filat que ha eixit de cada un i una de vosaltres des del cap, ha passat per la punta dels dits, d’allí al llapis i al paper. Poc a poc ha anat creixent i s’ha fet de colorins amb dibuixos de totes les classes. Més tard ha entrat per les tecles i els ratolins dels ordinadors i ha anat fent-se més i més gran. Finalment pels fils del telèfon, les ones de ràdio i els satèl·lits ha arribat a la pantalla del vostre ordinador.

No li tingueu por. Entreu-hi a dins, exploreu-lo, mireu-lo, llegiu-lo, passeu-li les planes. Veureu que no molesta gens, no embruta, que fa molta companyia i no es rebolca per la cuina.

A més a més dins hi trobareu animals i monstres de totes les classes, superherois, fades i prínceps, cavallers i nanets, bruixes i guerrers.

I, qui sap, amb un poquet de sort podeu veure algun búfal blanc.

Castelló, abril de 2013

INFANTIL 4 ANYS (A)

INFANTIL 4 ANYS (B)

INFANTIL 4 ANYS (C)

EL DINOSAURE REXHi havia una vegada un dinosaure anomenat

Rex que vivia a la Terra fa molts anys. Era undinosaure molt gran, de color marró, juganer icarnívor, però mai es menjava els seus amics iamigues.

Un dia va pondre un ou molt xicotet, de sobtees va trencar i va nàixer un altre tipus dedinosaure. Rex es va sorprendre perquè era un pocestrany que haguera nascut una espècie nova dedinosaures omnívors. Li va posar per nom Xiui iva pensar que havia d'amagar-lo per a protegir-lodels lladres que buscaven espècies noves. El vaamagar dins d'un cràter, li va donar menjar i elva tapar amb fulles i terra, però li va deixar unforadet per a respirar. Rex se'n va anar a buscarmés menjar i quan va tornar es va esglaiar perquèXiui havia desaparegut. Ràpidament va cridar elsseus amics i amigues perquè l'ajudaren a buscar-lo.El van buscar per les coves i pels boscos de tota laTerra, miraven totes les petjades, però no eltrobaven.

Rex va pensar que podrien buscar-lo als oceans ivan córrer per a rescatar-lo més prompte. Quanvan arribar als oceans es van trobar amb elsguardians de l'aigua i els van preguntar si podienajudar-los a buscar Xiui. Van voler ajudar-los, es vanposar aletes, bombones d'oxigen i ulleres per a veuremillor i van anar tots junts a buscar-lo pel fons de

la mar. Tant buscaren, tant buscaren que escoltarenunes aletes que nadaven. Era Xiui que tenia aletesper a nadar i havia fugit dels lladres. Li van dir:– Estàs bé?– Sí -va contestar. Tenia moltes ganes de veure-vos. He fugit dels lladres. Se'n van anar nadant tots contents i mai méses van separar. Van fer un berenar per a celebrar-ho, al que van convidar tots els dinosaures delPlaneta.Vet aquí un gos, vet aquí un gat i aquest conte s'haacabat.

Alumnat de 1r A.

UNA AVENTURA A L’OCEÀ

Açò era que era una vegada en una zona del fons del mar que havien desaparegut les algues, el plàncton i els peixos. Allí vivia un dofí que tenia molta fam i va eixir a buscar aliment.

Primer es va trobar un banc de peixos, però com eren amics seus no se-l’s va menjar.

Més endavant va trobar un tauró però com li tenia por, es va amagar darrere d’ un corall.

Més tard va veure una balena que també tenia molta fam i els dos junts van decidir anar a buscar alguna cosa per menjar.

Nadant i nadant van veure un cofre mig amagat en la sorra, es van acostar a mirar i amb el morro el dofí el va obrir.....

Dins hi havia un tresor amb monedes d’ or, joies i un ..... mapa!!!!!!

El dofí i la balena van seguir les pistes del mapa que els van conduir a una cova. Van entrar dins i allí vivia una tortuga moooolt vella i mooolt sàvia.

En veure-la li preguntaren

_ On podem trobar menjar? Tenim molta fam i fa molt de temps que estem buscant- lo.

La tortuga va dir:

_ Prop d’ aquí hi ha un lloc amb moltíssims peixos, coralls, algues i plàncton.

Però aneu amb compte perquè a l’ entrada està el rei Neptú i no us deixarà passar.

El dofí i la ballena li van donar les gràcies i es van dirigir cap al lloc on els va dir la tortuga.

Quan arribaren allí estava el rei Neptú amb els seu trident.

_ Què feu aquí?, va preguntar.

_ Tenim molta fam i sabem que aquí hi ha de tot.

Neptú els va donar una clau d’ or molt grossa i els digué que per poder entrar havien de trobar la porta correcta que era l’ única que obria aquella clau.

Van mirar i .... hi havia centenars de portes!!

Per fí la porta número 24 es va obrir i quan van mirar dins..

Hi havia milers de peixos multicolors, totes les espècies d' animals marítims, algues grandíssimes i plàncton en quantitat.

Allí van menjar tot el que van voler fins que els va fer mal la panxa i com els va agradar molt aquell lloc es van quedar a viure per sempre.

I conte contat ja s’ ha acabat

i pel fumeral s’ ha escapat.

Els alumnes de 1r B

Il.lustradors Pau Collado i Sandra Aranda

CCCLLLAAAUUUSSS LLL’’’EEEQQQUUUIIILLLIIIBBBRRRIIISSSTTTAAA

Claus era la mascota d’una xiqueta anomenada Laura, era un elefant, vivien al circ i

viatjaven per tot el món de poble en poble i de ciutat en ciutat.

Claus era un elefant xicotet amb les orelles grans, treballava com equilibrista, era

l’atracció del circ perquè no mai s’havia vist un elefant damunt d’una corda fent equilibri

amb un paraigües.

Tots els dies el circ s’omplia per a vore la seua actuació. Tot el món desitjava vore al gran

Claus damunt la corda, en tots els llocs es parlava d’ell. Un dia quan estaven assajant

una voltereta, Claus va pedre l’equilibri i va caure. Laura es va espantar de por, el seu

elefant es va fer molt de mal a una pota i li la van embenar. Va tindre que estar en repós

quinze dies.

La gent no parava de preguntar per ell i li enviaven regals bonics. Laura el cuidava molt i

gràcies a ella es va recuperar molt bé i va tornar al circ per a que la gent disfrutara.

El circ va arribar a Castelló a festes i l’elefantet equilibrista va tornar a debutar. El circ

estava ple, no cabia ningú més. Des del carrer només es sentien els aplaudiments del

públic i Laura es va posar a plorar d’alegria.

Quan va arribar el moment de repetir la

voltereta en la que va caure l’altra vegada i

Laura estava nerviosa perquè pensava que

podia tornar a caure, però li va eixir perfecta i

tor el món es va alçar i va aplaudir alegrement.

L’elefantet va tornar a ser l’estrella del circ.

3r A Marta Canales

Andrea Contreras

Verónica García

Ana Péris

DRACS I CAVALLERS

Havia una vegada, al regne de Camelot, una princesa anomenada Alexandra que va ser capturada pel drac Drac. El rei va cridar al cavaller Pendragon i Baron i als dracs Xinés, Àfrica i Europeu. Van anar tots junts a la cova del drac Drac per a complir la missió. Tenien que passar tres proves: PRIMER.- Era la prova del foc, que consistia en cremar una paret de fusta. La va passar el Xinés amb les glopades de foc dels set caps. SEGON.- Era la prova de l’astúcia, que consistia en endevinar el camí correcte per a arribar a la princesa. La va passar l’Àfrica. TERCER.- Era la prova del colors, que consistia en canviar les escames de color per a obrir la porta on estava la princesa i el drac Drac. Aleshores els cavallers van lluitar amb espases i ballestes i van derrotar al drac i van salvar a la princesa Alexandra. A la arribada al regne amb la princesa van fer una gran festa i el rei els va premiar amb la medalla del regne de Camelot.

3r A Fran Garrido

Dídac Péris

LA LLUNA I EL SEU SOMNI

Espere que us agrade aquest conte que he escrit amb tanta il·lusió. La protagonista és la lluna.

Fa anys i panys, una lluna estava amb la seua família: el pare,

la mare i els seus dos germans xicotetes. Cada nit, la lluna somiava que era important per a l’univers i

va preguntar a la seua mare: - Sóc important per a l’univers? La mare li va contestar : - Sí que ho eres. - Mare, de quina manera? – preguntà la lluna – - Cal que ho esbrines tu – digué la mare – Una nit, la lluna no sabia en quina cosa somiar. Així doncs, va

preguntar a la seua mare sobre què podia somiar eixa nit. - Podries somiar en allò que somies sempre – va dir la seua

mare – - D’acord – contestà la lluna – Cal dir que la lluna s’il·luminava cada nit que somiava, però una

nit no va somiar. En conseqüència, la terra li digué: - Si no somies, les persones no podran viure sense la llum que

emets. Després d’escoltar aquesta reflexió, la lluna va entendre que

era molt important per a l’univers i la seua mare se va posar molt contenta.

FI

Mónica Olmedo 3r B

EL VAIXELL NAUFRAGAT

Hi havia una vegada, un vaixell amb mariners que estaven

buscant un tresor. Van tindre un accident amb una roca que es trobava enmig de la mar. Alguns mariners van caure i altres no. Per sort, el capità no va caure al mar i el seu company tampoc.

Quan va passar cert temps, els mariners perduts enmig de la

mar i una criatura marina van aparèixer nedant. Els mariners van cridar:

- Auxili!!! Però, malauradament ningú els va sentir i la criatura se’ls va

menjar. El capità i el seu company van trobar una illa deserta. En

aquella illa hi havia insectes, com ara: abelles amb cap de goril·la, tigres amb cap de girafa…

En aquella illa van haver d’aprendre a sobreviure. A continuació, van trobar un volcà. En aquell volcà estava el

tresor dels pirates. El capità i el seu company estaven molt entusiasmats a causa de la seua troballa i van agafar totes les monedes del tresor per tal d’endur-se-les al seu refugi.

Finalment, van viure en aquella illa i ningú va rescatar-los i

van morir tristos tot i que eren riquíssims.

FI

Alejandro Molina Castillejos Saúl Pina Martín 3r B

LA BÈSTIA DE LA NIT

Conte la llegenda que fa molts

anys hi havia un lleó que caçava de nit.

Tenia el costum d'atacar un poble enmig

del bosc on trobava el seu menjar

preferit.

El poble va descobrir que li faltava

menjar. Aleshores van guardar el menjar

millor però.... ara el lleó es dedicava a

atacar les persones. Va fer molt de mal i

la gent del poble no sabia què fer perquè

mai els havia passat res paregut.

Aleshores van contractar un

caçador professional però al no poder

trobar el lleó se'n va tornar cap al poble.

Al poc d'arribar va aparèixer el lleó

saltant pels teulats. A punt d'eliminar el

lleó, aparegué la femella i va arrapar el

caçador.

El caçador va aconseguir eliminar

la lleona però van descobrir que sols

estava defensant les seues cries.

El caçador i la gent del poble van

decidir traslladar el lleó i les seues cries a la

selva africana. Allí van créixer lliures.

Al cap del temps , el caçador va fer

un viatge a l'Àfrica per veure com estaven

el lleó i les seues cries. El lleó es va adonar

que el caçador no volia fer mal a les cries i

es va guanyar la seua confiança.

Al poc de temps, el lleó va morir i el

caçador va voler fer-se càrrec de les cries

però no podia, les cries creixien i

necessitaven menjar.

Al final les va donar en adopció a una

reserva natural africana per a que tingueren

llibertat. Els habitants del poble ja no van

tindre més por per eixes cries.

NICOLÁS IZQUIERDO

ALBERT MONFORT

LA SELVA TRASTORNADA

Això era un xiquet que es deia Arnau. Arnau tenia molta curiositat per conèixer la selva “trastornada”. En realitat tots creien que era falsa aquesta

característica encara que hi havia una llegenda que deia que si un vertader aventurer la descobria, aquesta es transformaria per sempre. Arnau volia descobrir-la i va demanar permís a sa mare.

A l’endemà va agafar una motxilla amb dos cantimplores i un entrepà de truita i va eixir de casa en direcció nord. Als deu quilòmetres, ja estava en un poble anomenat Algèria. Es va posar a ploure i es va refugiar en una xicoteta cova on es va quedar fins que va parar. Després,

va seguir i als quinze quilòmetres, va veure uns estranys arbres on hi havia un mico roig amb bigot. Va continuar fins la selva i aparegué un lleopard tocant la trompeta. Ja pensava si seria veritat la llegenda, el que havia vist li ho

confirmava. Encara va veure més coses com tres

granotes de color violeta, un cocodril de color blau,...en fi, un munt de coses extraordinàries. Quan més s'endinsava a la selva, va

anar confirmant el caràcter fantàstic del lloc amb més casos com un au amb ales de papallona, palmeres de fulles color marró i troncs verds, un llac color rosa i nenúfars grisos,... També va pensar que tal vegada estiguera somniant

Es va menjar l’entrepà, va tornar a casa amb l’autobús des d'Algèria i pensant que igual els seus pares i la seua germana Adriana no creurien la fantàstica història que va viure com així va ser. En canvi, els seus amics sí que el van creure i van dir que els agradaria fer el mateix viatge.

EQUIP DE 4t A

MÍRIAM I EL FUTBOL

Míriam era una xiqueta que li agradava molt el futbol. Els xiquets de la seua classe no la deixaven jugar a futbol perquè deien que el futbol era per a xiquets i no per a xiquetes, les seues amigues no jugaven amb ella perquè creien que ella volia ser un xic.

Els seus pares buscaven acadèmies però totes eren per a xiquets.

Un dia els seus pares la van canviar de col·legi a un cole on hi havia un equip de futbol femení on estaven apuntades moltes xiquetes que es vam fer amigues de Míriam.

La millor amiga de Míriam era Mar, tenia 10 anys com ella, i anava a la mateixa classe. Va passar molt de temps entrenant, fins que a la fi va arribar el dia de la final.

Van jugar contra un equip de xiquets. Anaven un a un i quedaven cinc minuts.

Van passar 2 minuts i no van marcar ningú van passar dos més i res, i en l’últim minut Míriam va marcar un gol impressionant , tots es van quedar bocabadats, i així és com van guanyar el partit gràcies a Míriam. Així va poder jugar a futbol amb les seues amigues.

Maria Segarra 4t B

SSSUUUPPPEEERRRMMMAAANNN

Superman és un home de 68 anys. Té el monyo ros fins als

peus. Va una vegada a l’any al gimnàs, per això és tant gros com

una tomaca i pesa una tona.

No és molt fort, fins i tot li costa alçar un pelutx. La seua

dieta diària és: quatre donnuts per al desdejuni, cinc pizzes i dos

frankfurts per a dinar i deu hamburgueses per a sopar. Es passa

tot el dia mirant la televisió al sofà.

Un dia va anar al gimnàs i es va posar a practicar bicicleta,

anava a un quilòmetre per hora!!!

Desprès es va posar a fer les seues tasques de

superheroi i va anar a detindre els malvats de la ciutat. Es va

trobar amb Catwoman, que era súper ràpida comparada amb ell,

furtant un diamant enorme en la caixa forta d’un banc. Superman

intentava pillar-la però no podia.

Desprès de molt d’esforç se li va ocórrer una idea: ell tenia

l’habilitat de tirar-se un pet i volar, quan s’acabava l’efecte del

pet caia amb tot el seu pes damunt de la gent, si era gent roïna

be però si no....

Així va ser com va capturar a Catwoman.

Jo vos conte aquesta història perquè un dia Superman em

va caure damunt.

Lucia Gargallo 4t B

CORSO, UN GOS MOLT ASTUT

Hi havia una vegada, una família molt pobre que vivia en una casa abandonada. En ella vivien un xiquet anomenat Pau i els seus pares Jordi i Maria.

Un dia, buscant bolets al bosc, es van trobar un gos que estava quasi en

els ossos i amb la pota ferida. Ràpidament, el van alçar i se’l van emportar a casa per a curar-li la pota, rentar-lo i donar-li de menjar.

Al cap d’uns quants dies, el gos ja havia recuperat l’ànim. Com que era

molt intel·ligent, van anar ensenyant-li ordres bàsiques com: “Sit”, “plas”, “la poteta”, “l’altra”, ....També li van ensenyar a jugar amb pinyes, la pilota i les pedres i li van posar un nom: Corso.

Un dia van arribar dos homes dolents dient que tenien que pagar-los uns

diners que els van deixar. Com que aqueixos homes no havien passat mai per aqueixa casa, els pares se’n van adonar de la mentida. Els homes dolents van afegir que si no els hi donaven, cremarien la casa.

La família va preparar dos nusos corredissos a l’entrada de la casa. Al dia següent van tornar els dos homes dolents. Desgraciadament, els

pares i el seu fill s’havien adormit i, com que no els obrien la porta, van encendre la casa.

Si no haguera sigut per Corso, estarien morts. El que va fer és despertar

als pares del xiquet per a que apagaren el foc, i així ho van fer. Però la cosa no va quedar així perquè, quan van obrir la porta, els van amenaçar amb pistoles.

No cal dir que el primer que va passar va caure en la trampa. Però el

segon, a l’adonar-se’n, va saltar la segona trampa i va dir que, si en deu segons no li donaven els diners, els mataria.

Un... dos... tres... quatre... Van anar a buscar els pocs diners que tenien

però, just al desé segon, just quan li anaven a donar els diners, Rasshhhhh! Corso li va arrancar els pantalons i Jordi va aprofitar l’ocasió i l’empentà cap a la trampa.

Finalment, els dos bandits van quedar penjats i van ser detinguts. A més a

més, Corso va rebre una medalla policial per al gos més astut i, és clar, un munt de premis per part de la família.

Cal afegir que els van donar dos mil euros, com a recompensa, per haver

atrapat a aquells delinqüents tan perillosos.

Andrés García Dinescu 5é A

EL BOLÍGRAF MÀGIC DE LA SANDRA

Sandra era una xiqueta de 7 anys que tenia molta imaginació. Era castanya i tenia uns ulls verds preciosos. Era molt llesta, ja que atenia molt en classe i aprenia ràpid. Vivia en una casa prop del mar, a Castelló, amb son pare i sa mare.

Un dia, van decidir anar a passejar per la platja i a mirar les botigues que havien muntat allí. Van passar per botigues de joguines, d’aliments,..... però, quan van passar per davant d’una botiga on hi havia tota mena de llapis i gomes de diferents colors, llibretes, pintures, tisores i moltes coses més, Sandra va vore un bolígraf de color morat que li va agradar molt.

Li va demanar al seu pare que li’l comprara però el seu pare li va dir que ella ja tenia molts bolígrafs.

Van tornar a casa i van sopar. Quan Sandra es gità, es quedà pensant en aquell bolígraf que havia vist a la botiga. No sabia per què, però eixe bolígraf era especial.

Quan es despertà, es va quedar gitada al llit mirant les botigues ja obertes a través del vidre de la finestra.

De sobte, va vore alguna cosa que va passar volant davant seu, tan ràpid que no se sabia què era.

Es va alçar del llit i va mirar fixament aquella cosa que estava volant per la seua habitació. De sobte, aquella cosa tan estranya, s’aturà davant Sandra. Sandra va obrir uns ulls com plats quan va vore que era el bolígraf de la botiga el que estava volant!

Quan es recuperà de l’ensurt, Sandra agafà el bolígraf i obrí la seua llibreta. Dibuixà una raqueta de tenis. De sobte, la llibreta començà a moure’s i va eixir una raqueta de tenis igual a la que havia dibuixat Sandra però de fusta, en lloc de paper. Va anar corrent a la cuina on estaven els seus pares amb el bolígraf i la llibreta.

- Aquest bolígraf és màgic! -va exclamar- Pot volar i el que dibuixa es real! - Ha, ha, ha... -reien els seus pares- Quina imaginació que tens, filla! - És veritat! -var dir Sandra furiosa perquè ningú li creia. Al cap d’una estona, Mireia, l’amiga de Sandra, va cridar per telèfon per

preguntar si aquesta podia anar a jugar al parc amb ella. Sandra va acceptar molt contenta i va decidir endur-se el bolígraf i la llibreta.

Una vegada al parc, Mireia i Sandra s’assegueren a un banc per a dibuixar amb el bolígraf. Sandra va advertir a Mireia que el que dibuixava amb el bolígraf es faria real. Mireia no s’ho creia i es posà a riure’s.

Sandra, ja farta de que no li cregueren, dibuixà un pastís a la llibreta. De sobte, la llibreta començà a moure’s i eixí un pastís real. Mireia es quedà bocabadada. Sandra digué:

- Veus, Mireia? He dibuixat un pastís i s’ha fet real. - Eixe bolígraf és màgic?- preguntà Mireia. - Doncs crec que sí. Van seguir jugant fins que es va fer l’hora d’anar-se’n. Quan Sandra va arribar a casa, va anar directa a la seua habitació. Es

posà a dibuixar coses amb el bolígraf. L’habitació s’omplí de coses com: una guitarra, un ós de peluix, una pilota de platja, un rellotge de paret,......

Va ficar tantes coses que, quan sa mare va voler entrar, la porta estava bloquejada.

Sa mare va cridar estranyada: - Sandra! Sandra! On estàs? Què has fet? - Mare! Mare! Estic ací dins i no puc eixir! - Com has fet tot açò?- va preguntar sa mare. - Ha sigut el bolígraf. El que dibuixa es fa real.- respongué Sandra. - Sandra, deixa’t ja de tonteries.- va dir sa mare enfadada. - No són tonteries mamà. Espera, Tinc una idea! Ves a la botiga de coses

d’escriptura i compra Tippex.- va dir Sandra superdecidida. - D’acord. Torne de seguida. Quan sa mare va arribar a la porta, va llençar el Tippex per la finestra de

Sandra. Ella el va agafar i començà a vessar-lo per les coses que havia dibuixat. Les coses van anar desapareixent i Sandra va poder eixir.

Agafà el bolígraf màgic i se’n va anar a la botiga. Li’l va donar al botiguer i aquest va dir:

- T’ha agradat el bolígraf? - M’ha agradat molt, però és massa màgic per a mi. Te’l torne i espere que

se’l quede una persona que el necessite més que jo.

Gemma Cubedo i Prades 5é A

XAVIERXAVIERXAVIERXAVIER I I I I EL EL EL EL SEUSEUSEUSEU SOMNI SOMNI SOMNI SOMNI

Xavier era un xiquet que vivia en Castelló i anava a un col·legi anomenat Gregal. No era molt atlètic ni tampoc era molt estudiós, en l’escola sols treia 6 o 7 en els exàmens.

Ell deia que li agradaria ser jugador de futbol i els seus companys es reien quan ho

deia ja que no li anava molt bé la gimnàstica. Ell es posava trist però el seu company Arnau el consolava ja que Arnau no l’insultava ni es reia d'ell. Arnau i ell eren molt amics des de sempre i això els feia tan bons amics.

Un dia en el col·legi el professor d’educació física els va dir: - El dilluns anirem a les pistes d'atletisme, i allí practicarem alguns esports. - Bé!! - Van contestar els alumnes, tots excepte un, Xavier, perquè a ell no l'agradava

allò de fer esport. Quan va arribar a sa casa li va dir a sa mare que si podia quedar-se en casa,

perquè a ell li feia vergonya fer esport davant de tota la gent. Però ella li va dir que havia d’anar i fer el que ell pogués, no passava res.

El dia d'anar a les pistes, el professor els va dir que havien de córrer tots dues voltes

a la pista. Xavier va arribar l’últim i tots van començar a dir-li: - Què lent eres, et guanya fins una tortuga. - No podràs ser jugador de futbol si no corres més. Ell es posà a plorar i el professor molt enfadat els va renyir a tots. No li agrada que

es burlen d’un company. En els altres esports que van fer va passar el mateix. Al col·legi van dir que anaven a fer un equip de futbol i Xavier com li agradava el

futbol es va apuntar. El primer dia que va anar a entrenar, tots li preguntaven que on anava si ell no sabria

jugar. Però ell no va fer cas i va fer l’entrenament que anava dient l’entrenador. En el temps lliure que tenia ell continuava practicant el que feien en els

entrenaments. S’esforçava tot el que podia, perquè el futbol li agradava molt.

Al cap d’un temps d’entrenaments l’entrenador els va dir que estava preparant un

partit contra un altre col·legi. Estaven tots molt contents perquè no havien jugat encara cap partit tots junt.

Va començar el partit i Xavier va quedar a la banqueta i el Gregal anava guanyant 4-

1. En la segona part quant ja pensava que no el traurien va eixir al camp i en pocs minuts va marcar tres gols. Van guanyar el partit i els companys el van felicitar.

A partir d’aquell dia va continuar jugant i entrenant i ara que ja es major esta jugant

en el Bayern de Múnich. Va demostrar que encara que no sigues molt ràpid ni molt llest si t’esforces i ho

intentes es pot arribar a aconseguir el que es desitja.

Joel Pelaez Soriano 5é B

L’ESCARABAT SALVADOR I LA LLÚDRIA MARIA

Hi havia una vegada un escarabat anomenat Salvador. Un dia que passejava es va trobar amb la seua millor amiga, la llúdria Maria, qui sempre li portava canya de sucre tan dolça com la mel. Com Salvador era molt llépol disfrutava assaborint-la.

Què bonic era veure uns amics tan

units. Crec que es tractava d’una de les amistats més fortes i sòlides del món, no hi havia una altra de millor, era difícil d’entendre-ho però així és la vida.

Salvador era tot groc lluminós i la llúdria marró clar. A ella li agradava

nadar de totes les maneres possibles: de panxa, d’esquena, de costat, amb el cap fora o dins i fins i tot bussejar. La gran il·lusió de Salvador era volar i quan ho intentava era molt desmanyotat.

Un dia que Maria passejava, va ser acorralada i atrapada per uns xicots.

Tot seguit, Salvador més enfortit que mai, va agafar amb la seua banya un d’ells. No us ho podreu creure, però el va envolar a dos metres d’alçària, era un espectacle impressionant veure com un diminut insecte podia amb un xicot forçut! Des de l’aire el va llançar dalt d’un arbre i això ho va repetir amb els altres xicots.

La llúdria va estar contenta tot el dia, el dia següent i tots els dies. Era

meravellós i màgic aquell escarabat superfort. Però us podeu imaginar quin era el seu origen?. Un dia que va ploure la llúdria va veure com d’un núvol li va caure damunt una pluja de gotes daurades com l’or pur. La llúdria no comprenia res i es va quedar flipant en colors. Ella mai va saber que Salvador va nàixer d’un ou d’or, que estava amagat en una pedra groga baix terra. Va passar el temps i va créixer i va anar fent-se fort com el seu pare i

com tots els escarabats que eren com ell.

Fi Aarón Miralles 5èB

Hi havia una vegada, una oroneta que li deien Piuleta. Piuleta era una oroneta prou jove i amb moltes ganes de viatjar.

La seva època de l’any que més li agradava era l’època de l’emigració. A ella, li agradava aquesta època perquè pel camí, veia molts paisatges i països diferents.

Un dia, anant de viatge cap a l’ Àfrica, es va ensopegar amb un falcó enorme i amb moltíssima fam. Però, com Piuleta era molt llesta, va aconseguir despistar-lo i continuar el seu camí amb els seus familiars i amics.

Van continuar fent camí i una de les seues amigues, Alanegra, s’ anava a menjar una “Hedera Hèlix” (una planta molt verinosa), però Piuleta la va allunyar d’ aquella planta tan verinosa abans de que es la menjara.

Al cap de dues setmanes, a l’ oroneta li va passar una de ben grossa. Es va encantar, mirant com els peixos nadaven per la mar i, quan es va girar, no va trobar ningú. Va cridar tot el que va poder, però ningú va acudir. També va volar molt ràpid, però no els va trobar.

Mentrestant, els seus pares feien el mateix : - Piuleta !!!!!! On estàs ?

Però ella no els escoltava. Aleshores, Piuleta i la seva mare, van tenir la mateixa idea al

mateix moment. Van recordar que, abans d’ eixir de viatge, van acordar…”Si ens perdem, haure’n d’ anar a l’ únic lloc on els walkie-talkies tenen cobertura, es a dir, la C.O.P. (Central d’ Oronetes Perdudes).

Però, en aquesta història encara no s’ havien acabat els problemes. Els pares de Piuleta van entrar en la C.O.P. per la porta principal, i Piuleta ho va fer per la porta de darrere. I no es van trobar. Com que hi havia cobertura, Piuleta va cridar a la seva mare pel walkie-talkie:

- Hola mamà. On esteu? - Estem a la porta principal – va dir la seva mare - D’acord, ara mateix vaig – va dir Piuleta mentre apagava

el walkie-talkie. Quan Piuleta va veure als seus pares, va volar el més ràpid que

va poder. - Mamà!!!!! – va cridar

Els seus pares la van abraçar molt fort i li van dir:

- Ens has donat un bon ensurt! - Ho sent molt, no ho tornaré a fer – va dir Piuleta.

Piuleta i els seus pares van continuar fent camí. Qui sap si li tornarà a passar una aventura com aquesta!

Amaya Bernat 6é A

Hi havia una vegada una rata engabiada. Ella no havia fet res

de dolent per estar engabiada; allí havia nascut i no coneixia res més. Tot i això la seua imaginació volava i volava...

Un dia podia estar pilotant un vaixell, lluitant amb les ones i la

mar embravida tota esguitada d’aigua salada, fins arribar a una illa amb arena blanca i frondosa vegetació i tombar-se allí a prendre el sol.

L’altre dia va pujar

per una agresta muntanya fent un gran esforç per arribar al cim i vore un meravellós paisatge. Somiava que de vegades pujava molt més alt i el seu viatge era en una nau espacial, aterrar en un

planeta mai descobert semblant a un formatge i trepitjar-lo amb molta lentitud, com a càmera lenta.

També podia estar en una gran ciutat plena de gent i de tràfic

amb grans aparadors i rètols lluminosos, gratacels i d’altres monuments, i amb un ensordidor soroll.

A la rateta no la parava res: podia volar amb estranys aparells,

amb vaixells, amb bicicleta,... Trepitjava el desert calorós i sec fins arribar a un oasis; patinava sense esgotar-se per un llac gelat o veia

caure la neu i feia un ninot; bussejava pel fons del mar veient peixos de colors, coralls i tot allò desconegut; passejava pel camp disfrutant de l’herba i les flors, de l’aroma dels pins i el xiular dels ocells...

Mai estava quieta, mai parava en ningun lloc, en la seua gàbia

muntava a la roda fent-la rodar i rodar, encara que el seu cap estava en un altre lloc.

Però un dia vam vore la gàbia buida. La porta estava oberta i dins no hi estava la rateta. No sabem què va ser d’ella: si se’n va anar on ella somiava, o si el gat gros i malfeiner que viu a la casa havia fet la festa i se l’havia engolida...

I vosaltres, què en penseu???

Fernando Guijarro, 6é A

ELS ALUMNES ARA MESTRES

Per fi el curs havia acabat i Vicente tornaria a reunir-se en el campament d’estiu

amb el seu gran amic Oscar. Tot estava preparat, aquest era un gran estiu, eren els

majors i tots havien de respectar-los.

Aquella nit Vicente no va poder dormir, estava molt nerviós. De sobte va veure

com sa mare entrava per la porta, ja era l’hora, així que es va alçar d’un bot i

ràpidament es va vestir; els seus pares i germana li van acompanyar a l’autobús,

estava content i emocionat, faltava molt poc per a reunir-se amb el seu amic.

El trajecte es va fer interminable, però al baixar de l’autobús, es va trobar el seu

gran amic esperant-li, es van fer una gran abraçada i van anar directament a la

cabanya a deixar les coses. Es van reunir amb la resta del grup. El monitor va

aparèixer de sobte i els va dir quines serien les seues tasques aquest any. Vicente i

Oscar havien d’encarregar-se del grup de les Mosteles i ensenyar-los tot el que és

necessari per a sobreviure en el bosc. Al final de l’estiu, un dels grups guanyaria la

medalla de l’ós al millor preparat.

Vicente i Oscar, van fer tota una llista d’allò que el seu grup havia d’aprendre

per a ser els millors i es van posar mans a l’obra.

Per sort el grup era molt bo i aprenien ràpidament. Tenien temps per a tot, per a

aprendre, per a jugar i a la nit per a contar històries tots junts al costat de la foguera;

històries que a ells en el seu moment els van contar. S’ho passaven en gran.

I així van anar passant els dies ...

Per fi arribà el gran dia de la competició. Vicente i Oscar van animar al seu grup,

els van dir que havien d’estar tranquils, que feren tot allò que havien estat aprenent,

que ho feren el millor possible, però que si no guanyaven no passava res. El més

important era participar i que pensaren tot el que havien aprés i com ho havien

passat de bé, això era el que realment importava.

Finalment el grup de les Mosteles guanyà. Els xiquets estaven molt contents i

Vicente i Oscar van ser també premiats amb unes medalles pel bon treball que

havien realitzat. Tot va acabar amb una gran festa i Vicente i Oscar es van acomiadar

fins a l’estiu següent en què ja no anirien com a alumnes, sinó com a monitors pel

seu bon treball. Fi

Vicente Martínez 6éB

Hi havia una vegada un xiquet anomenat Josep. Josep tenia onze anys, vivia al Grau de Castelló, li agradava estudiar, llegir molt i anar en bicicleta. Com Josep era l’intel·ligent de la seua classe, els seus companys no el volien com amic i a més a més era un poc tímid. Una vesprada, com havia acabat els deures prompte, li va preguntar a sa mare si se’n podia anar a la platja. La mare li va dir que si però que tinguera molt de compte. Aleshores, Josep va agafar la bicicleta i corrents se’n anà a la platja. De sobte, Josep va vore una cosa desconeguda que es va estavellar a l’arena. Estranyat anà corrents a vore que hi havia passat. Estava molt impressionat perquè hi havia una nau alienígena.

De sobte, la porta de la nau es va obrir i va eixir un ser estrany. L’alienígena es va apropar a Josep i li va demanar ajuda. La caiguda havia sigut massa gran i estava molt ferit. Josep, sense que ningú el poguera vore, se’l va emportar entre les palmeres i li va curar totes les ferides. Una vegada havia acabat, amagà la nau entre la vegetació de la platja. Quan van arribar a sa casa, Josep amagà a l’alienígena baix el llit. Per la nit, quan tots estaven dormits, l’alienígena li va dir a Josep:

- He arribat fins ací perquè estava fent una competició amb els meus amics i havia de fer la volta al meu planeta amb una nau espacial. Quasi havia guanyat la competició, quan de sobte vaig vore un asteroide i quan anava a esquivar-lo va ser massa tard, ja havia xocat amb ell.

I Josep va pensar:

- Com que ell té amics i jo no? Si ell és molt més estrany que jo!

Al matí següent, Josep i l’alienígena van decidir conèixer-se millor i van arribar a un tracte: si Josep li ajudava a reconstruir la nau i l’ensenyava jocs nous, ell l’ajudaria a fer amics, tot això sense que ningú ho descobrira.

Per la vesprada, l’alienígena va traure un manual de com estava construïda la nau, pas per pas i es van posar mans a l’obra. Josep s’encarregava d’aconseguir les ferramentes necessàries i l’alienígena del material. El treball va durar uns dies, però no tot era treballar. També tenien temps per a que Josep ensenyara a XYZ, que així s’anomenava l’alienígena, jocs típics de la Terra, com el futbol, el bàsquet, l’amagatall, etc. Totes aquestes activitats van fer que Josep es donara compte de que no era tan difícil fer amics. Va pensar:

- Més estrany que ser amic d’un alienígena no pot ser!

I poc a poc Josep s’anava relacionant amb els seus companys i fent amistat amb ells. Al cap d’un temps Josep ja tenia molts amics i XYZ va decidir que ja era l’hora de tornar al seu planeta. Abans de que XYZ se n’anara Josep li va dir:

- Tu sempre seràs EL MEU MILLOR AMIC.

FI

Gabriel Sarriá Gómez 6ºB