TD

F136

2.30

€. A

ny 1

9. L

a Fr

anja

, gen

er d

e 20

18

Dones i despoblacióNatxo Sorolla fa una interessant anàlisiarran de la taula rodona “Donesenfront la despoblació” celebrada aTorredarques. [p.4]

Un llatinista del s. XV Semblança del fragatí Daniel Sisó,catedràtic de llatí a l’Estudi General deLleida i autor d’un manual degramàtica llatina del 1490. [p.7]

Projecte ‘Rebost’Núria Sesé ens explica Rebost, editatper la DGPL, que posa a disposició delsdocents materials pedagògics recollits ala Ribagorça. [p.12]

La terra promesa lliteranaDurant la primera meitat del segle XX,centenars de llauradors de comarquesde Terol emigraren a terres lliteranesper fugir de la misèria. [p.19]

Styli locus18

la influènciaàrabo-

musulmana

Un regal indigne

Aquest matí he escoltat per internet queel nostre president ha enviat un regal a algunsalcaldes de pobles de la província de Lleida.

Es tracta d’un llibre amb la millor de lesintencions, titulat Tejidos de vecindad, queparla de totes les coses que ens uneixen alsaragonesos amb els catalans. Crec que la pu-blicació està relacionada amb la magníficaexposició Dicen que hay tierras al este,que algun dels redactors de la vostra revistaja han comentat.

Però, incomprensiblement, en lloc d’es-tendre ponts de comprensió i empatia, Ja-vier Lambán i el president de la Diputacióde Saragossa han perpetrat un pròleg on estira més llenya al foc (gasolina diria jo), acu-sant les ànsies de llibertat de molts catalansde “sinrazón” i atia els greuges de Sixenai… de l’aigua de l’Ebre!

No acabo d’entendre aquesta actitud. Elsque vam votar PSOE per aconseguir un go-vern per a tots i més progressista, ensveiem decebuts quan constatem que con-tinuen furgant en el vot anticatalà, que sem-bla que s’ha convertit en l’únic senyal d’i-dentitat aragonès.

Sempre he cregut que Aragó hauria d’a-prendre molt de l’actitud de Catalunya, quemai s’ha deixat assimilar del tot per la cul-tura i l’esperit castellans. Moltes vegades

En venda a: Albelda: Estanc Conchita. Calaceit: Papereria Abàs. El Torricó: Llibreria Pilarín. Fraga: Llibreria Badia i Kiosko Casanova. Girona:Llibreria Les Voltes. Lleida: Llibreria de la Generalitat. Mequinensa: Papereria González. Reus: Llibreria Gaudí. Saidí: Llibreria Panadési Llibreria Sorolla. Saragossa: Papelería Germinal. C. Sepulcro, 21. Tamarit: Estanc Patrito. Tortosa: Llibreria El Temple. Vall-de-roures: Llibreria Serret.

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

36 /

gen

er 2

018

CA

RT

ES C

REU

AD

ES

2

TEMPS DE FRANJA 136

Sumari2 Cartes dels lectors

3 Editorial

4 Matarranya

6 Baix Cinca

9 Llitera

10 Entrevista

12 Ribagorça

14 Entrevista

17 Tema del mes

18 Catalanofonia

19 Reportatge

Edita:

C. Major 4, 44610 Calaceit. T. 978 85 15 21· Associació Cultural del Matarranya· Institut d’Estudis del Baix Cinca-IEA· Centre d’Estudis Ribagorçans (CERib)

Coordinació: Carles Terès i Isabel Calafinfo@teresantolin.com

Gestió i administració: Cèlia Badet

Cap de redacció i maquetació gràfica:Isabel Calaf · tempsdefranja@gmail.com

Consell de redacció:Matarranya: M. D. Gimeno, Carles Sancho. Baix Cinca: Rosa Arqué, Hugo Sorolla. Llitera: Josep EsplugaRibagorça: Glòria Francino.

Seccions:Matarranya, Isa Calaf. Baix Cinca, Rosa Arqué;Llitera, Josep Espluga; Ribagorça, GlòriaFrancino; Cultura, Hèctor Moret; Entrevistes,Ramón Mur; PPCC, Hugo Sorolla; Aragó,Carles Terès.

Opinió: Marina d’Algars, Patrici Barquín,Esteve Betrià, Artur Quintana, Francesc Ricart,Ramon Sistac, Joaquim Torrent.

Subscripcions i publicitat: 978 85 15 21

Producció: Terès & Antolín info@teresantolin.com

Disseny: Carles Terès Bellès

Dipòsit legal: TE-88/2000

ISSN: 1695-7709

Cartes dels lectors

A Temps de Franja volem saber lateua opinió. Envia’ns les teues cartes,tot indicant el teu nom i població, a:tempsdefranja@gmail.com

SUBSCRIU-T’HIT. 978 85 15 21tempsdefranja@gmail.com

Imatge coberta: ’Oppression’, IsabellaQuintana (CC0 Creative Commons)

tinc la sospita que ens utilitzen des de la“meseta” com ariet en contra dels nostresveïns i antics aliats en la Corona que tan-tes glòries ens va aportar.

Potser al final hauré de tornar a la Bar-celona que em va acollir durant tota la mevavida professional.

Arturo CelmaSaragossa

Desde el IES Mar de Aragón

Estimados señores:Les comunicamos que el IES Mar de

Aragón de Caspe es diferente del IESMar de Aragón de Maella, y además, en lazona de Caspe no se habla en catalán.

Por lo que les pedimos que no nos envíenla revista al centro de Caspe, pues no la va-mos a poder apreciar, y es un gasto inne-cesario para ustedes.

Reciban un cordial saludo,

Ana María LasherasSecretaria del IES Mar de Aragón de Caspe

Nota del consell de redacció: Es va res-pondre a la sol·licitud anterior amb una car-ta on argumentàvem l’interès per a l’IES deCasp de tenir a disposició dels alumnes lanostra revista, tant per als d’origen matar-ranyenc com per als de les localitats mono-lingües, i que, a més, no comportava cap des-pesa per a l’IES. Aquesta ha estat la resposta:

Estimados Sres.:Si esa es su decisión, ustedes pueden en-

viar la revista, y la pondremos en la bi-blioteca tal y como nos indican.

Reciban un cordial saludo,

Ana María LasherasSecretaria del IES Mar de Aragón de Caspe

3

Tal com molts lectors recordaran,l’any 2012 es van deixar de publicarels 10 números anuals en paper deTemps de Franja, una estructuraque s’havia mantingut des del 2000i sense interrupció, val a dir-ho. Di-versos problemes econòmics impe-dien que les associacions editorespoguéssem continuar sostenintaquesta organització, i vam optar percontinuar publicant 10 númerosanuals, però en suport PDF, delsquals 4 també eixien en paper, uncada trimestre.

Comptat i debatut, els últims anysla revista ha funcionat en aquest for-mat. El suport en PDF ens ha aju-dat a no perdre la línia de continuïtatque feia que tinguéssem totes les re-vistes perfectament delimitades, or-denades, consultables i descarrega-bles. I també ha donat la possibili-tat d’imprimir-les si algú ho desit-java. Ara bé, durant aquest tempstambé hem sigut molts conscients deles limitacions del PDF, un formatmassa rígid i tancat i que no ha aca-bat d’agradar a alguns lectors.

És per això nostre objectiu eraacabar bastint una pàgina web de larevista que substituís els PDF, ja queens pareixia que n’era l’evolució na-tural. I com molts lectors sabran, faunes setmanes que la vam estrenar,i us demanem que ens ajudeu a fer-ne difusió: www.tempsdefranja.org.És un projecte que les associacionseditores estem impulsant des de famesos, i que ens fa molta il·lusió quehaja pogut arrancar tot i que conti-nuem disposant de pocs recursos.

Pensem que els avantatges del nouportal web són diversos. Entre d’al-tres, permet una immediatesa per ales notícies i consultar-les de mane-ra àgil. D’altra banda, els contingutses poden compartir de manera ins-tantània via xarxes socials o e-mail.La lectura en pantalla, a més a més,és molt més agradable en ordinadorsperò especialment en dispositiusmòbils i tauletes. Ara també podemenviar butlletins electrònics periò-

dicament als nostres subs-criptors. I hem guanyaten interacció: els lectorsteniu la possibilitat co-mentar els articles.

Com ja sabeu, la revis-ta és possible gràcies aun nucli de col·laboradorsque hi participen desinte-ressadament d’una ma-nera fidelíssima, i sense elsquals Temps de Franja noexistiria. Ara, la nova pà-gina web permet encabirmés contingut que en unPDF tancat d’una vintenade pàgines: hem deixatde tenir problemes d’es-pai. És per això que femuna crida a tothom perquès’anime a enviar-noscol·laboracions, tantaquells que van col·laborar en unmoment determinat i ja no ho fan,com aquells que encara no ho hanfet mai.

Ens agradaria rebre més notícies,fotografies, reportatges, entrevisteso qualsevol altre material periodís-tic que considereu d’interès rela-cionat amb les comarques de laFranja, especialment de la Ribagorçai la Llitera, zones on voldríem gau-dir de més implantació. També apro-fitem l’avinentesa per demanar-vosque parleu del nostre projecte a per-sones que conegueu i que penseuque poden tenir interès en escriure

EDITORIAL

www.tempsdefranja.org: la nostra revista continua endavant

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

36 /

gen

er 2

018

EDIT

OR

IAL

a la revista, ja siga de manera moltpuntual o reiterada.

Tot just estem començant a ex-plorar les nombroses possibilitatsque ens aporta el portal web, algu-nes de les quals apuntades mésamunt, i estem convençuts que hemfet un pas endavant molt important.La nostra publicació, Temps deFranja, s’ha adaptat als nous tempsper poder continuar tossudament laseua trajectòria, que rient rient jasuma 17 anys. Confiem que totsplegats aconseguim que la revista deles comarques catalanoparlants d'A-ragó assolisca una llarga vida.

4

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

36 /

gen

er 2

018

MA

TAR

RA

NY

A

«Estoy enamorado de cuatro ba-bys. Siempre me dan lo que quiero.Chingan cuando yo les digo. Ningu-na me pone pero». A les nostres so-cietats compatibilitzem la contra-dicció que signifique que el sentitcomú sigue feminista i que la músi-ca que més sona és lo reggaeton, flo-rit de missatges masclistes. I esta con-tradicció alguna cosa té a veure en ladespoblació. Al final, los sentimentsi les baixes passions expliquen molt.

Als programes contra la despo-blació se repeteix una foto poc pro-pícia per a resoldre la despoblació.Notícies com Cuenca, Soria y Teruelunen sus fuerzas para luchar contrala despoblación (La Comarca,1/12/17) són encapçalades per fotosd’hòmens grans que lideren projec-tes contra la despoblació. Però lasolució de la despoblació passe perles dones, i pels jóvens. I si estoscol·lectius no lideren les solucions,mal anem. En esta direcció, la Co-marca del Matarranya organitzaveel 9 de desembre un taller que trobomés que encertat. Mujeres frente ala despoblación (Torredarques,9/12/2017). La programació ere re-finada: donar veu a les dones per aexplicar les seues microexperiènciesen relació a la ruralitat. S’hi van co-mençar a explicar experiències dexiques nascudes al Matarranya ques’hi han mantingut, xiques que hanvingut per la seua parella, emigrantsretornades, o neorurals enamoradesdel territori.

Però tal com anave avançant lo ta-ller hi va aparèixer el relat que crec

Despoblació, xiques i reggaeton// NATXO SOROLLA

senyors majors de les fotos, sinó quecal donar oportunitats reals per a queels jóvens lidéron los pobles, i acom-panyar-los en tot allò que l’expe-riència els pugue ajudar. I si de-manden un camp de futbol perquèorganitzen un equip, serà més pro-ductiu això que no un carrer sense fo-rats. I si demanen tallers de ball, aju-dem-los finançant-ho. Al voltantd’estes activitats se construix la peçafonamental contra la despoblació:trobades, hores compartides, cenes decelebració, complicitats, xarxes d’a-mistat… i en definitiva, la voluntat depermanència al territori.

Perquè em temo que bona part deles raons que expliquen la voluntatde les jóvens en fotre el camp del po-ble s’expliquen igual que la contra-dicció d’una societat cada vegadamés feminista que se sent atreta pelreggaeton i les Cincuenta sombras deGrey. La voluntat de marxar de lesxiques jóvens no és una aversió aamics, familiars o el poble en sí ma-teix. Segurament és una voluntatd’independència, i una voluntat de novoler reproduir el paper de cuidadorade iaios i xiquets, com tradicional-ment ha tingut la dona. De fet, crecque és una dinàmica oculta, i que di-fícilment s’explicitarà. Però per atrencar-ho, cal visualitzar-ho. Com lescontradiccions entre el feminisme il’atracció pel reggaeton, cal entendreles contradiccions entre la despo-blació, la modernitat, los rols de gè-nere i els rols de generació. I trencartant com calgue per a construir unmón rural millor.

que és essencial que entenguem: lesxiques del Matarranya que han mar-xat, i que no volen tornar. Si no en-tenem que bona part de les xiques ru-rals v-o-l-e-n marxar d’aquell espai,no entendrem lo problema real alque mos enfrontem, i molt menys sa-brem pal·liar-lo. L’atracció per allòque té una ciutat, per les llumenetes,per l’anonimat, per l’abundància,pel bullici… Missatges realistes icrugos. Si no els entenem, ni elscomprenem, ja podem posar senyorsgrans a lluitar contra la despoblació,que les dinàmiques seran les que són.

Perquè una de les disjuntives cen-trals està en saber si la despoblacióve donada per la realitat material, opels canvis en lo món de les idees. Ia pesar que les problemàtiques sobreles infraestructures rurals són im-portant, penso que a l’equació lifalte un component essencial, i és lavoluntat. Perquè hi ha diferènciesmolt importants entre el comporta-ment masculí i el femení. Si viviu enun àmbit rural, observeu los discur-sos contrastats sobre «el poble» quefan xics i xiques, les visites que fan alpoble los xics i les xiques que estu-dien fora, la vida social d’uns i altresen cap de setmana, de qui va a càr-rec l’organització d’activitats, tro-bades d’amics o anar a fer un cafè…I entendreu millor a què em refe-rixco. La solució de la despoblació nopasse per fer arreglar carrers o car-reteres, si no en empoderar i poten-ciar els projectes d’oci i de negoci deles jóvens rurals.

No s’han de tutelar per tots aquells

Aquest Cap d’any s’han afegit a la colla de Torredarques elsamics Rosana i Marcelo, amb els seus fills Tigist i Mulatu. Sónargentins i fa més de divuit anys que viuen a Espanya, concre-tament a Madrid. Ens vam conèixer a Addis Abeba, quan vamanar-hi a buscar els nostres fills respectius.

Els vam ensenyar el poble, una mica Morella i fins i tot el cen-tre de salut de Vall-de-roures —res d’importància, tranquils.

Atès que a la petita colla de Torredarques hi ha catalans, vaser inevitable que en el sopar de comiat del 2017 sorgís el temade la situació a Catalunya. Què hi farem. Però a mi el que emva interessar van ser les converses sobre els nostres respectius

dialectes. L’argentí n’és un de molt ric, amb fama (potser meres-cuda) de ser seductor per la seua cantarella dolça i el seu lèxicpeculiar. L’amic Marcelo ens va relatar que quan ell estudiavaa Buenos Aires li ensenyaven el mateix espanyol que a les esco-les dels seus fills a Madrid. Malgrat això, i com tothom potcomprovar, la modalitat argentina perviu vigorosa i sense ras-tre d’iberització. «Yo estudiaba ‘tu’ y ‘vosotros’, pero siempredigo ‘vos’ y ‘ustedes’». Vam explicar-li que per estos veralsalguns es posen les mans al cap si a l’escola s’ensenya ‘sopar’ o‘doncs’ en comptes de ‘cena’ o ‘pos’. «No lo entiendo» va dir elMarcelo. Jo tampoc.

Vosotros, ustedes, sopars i cenes // Carles Terès

L’ESMOLET

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

36 /

gen

er 2

018

MA

TAR

RA

NY

A

5

VII FÒRUM DE DEBAT WIRBERTO DELSO DE FAVARA

El neoliberalisme contra la democràciaResum de la intervenció a la conferència Democràcia avui: de Terra promesa a èxode?// JUAN MANUEL ARAGÜÉS*

beralisme ho sap, i per això ha des-envolupat una estratègia de submis-sió d’aquests mitjans als grans poderseconòmics. La llibertat d’expressiócol·lectiva queda sotmesa a la capa-citat econòmica. Espanya n’és unexemple molt clar, en la mesura queno hi ha ni un diari en paper que pu-guem situar nítidament en el camp del’esquerra. Sabem que tots els diarissón deficitaris econòmicament, peraixò la banca deixa caure aquells queno se sotmeten estrictament als seusinteressos i sosté els seus gossos gu-ardians. Ràdios i televisions s’ajustentambé a aquest mateix espectre ideo-lògic, de tal manera que la comuni-cació en el seu conjunt queda enmans dels sectors polítics defensorsdel neoliberalisme, del PP al PSOE,passant per Ciutadans. A Aragó, as-sistim a una molt preocupant con-centració del poder mediàtic en mansd’Heraldo de Aragón, l’orientaciódel qual en defensa dels interessosdels poders econòmics —dels qualsell mateix és un dels més rellevants—es pot constatar dia a dia.

Els mitjans s’han convertit en uninstrument fonamental per cons-truir els individus en funció dels in-teressos del poder. Deia el sociòlegJesús Ibáñez que l’objecte que mi-llor ha produït el capitalisme ésl’individu, en la mesura que l’ha ajus-

tat mil·limètricament als seus inte-ressos. Els informatius, que ensoculten bona part del que passa almón i inventen realitats que no hansucceït —el que es coneix com si-mulacres—, modelen la nostra ideo-logia, mentre la publicitat i l’entre-teniment en general, dirigeixen lesnostres maneres de ser i comportar-nos.

Per això, la clàssica pregunta delsqui volem canviar el món, torna aressonar amb insistència: què podemfer? I la primera resposta ha de serlluitar per la democràcia. La demo-cràcia va néixer com una paraula decombat. Va ser un instrument del po-ble atenès per posar límit a les elitsaristocràtiques. No va néixer com elgovern de tots, sinó de la majoria so-cial en benefici de la majoria social.La situació que ara vivim no ésmolt diferent. Una oligarquia eco-nòmica controla el poder i anome-na democràcia a allò que no ho és.D’aquí es dedueix la necessitat d’ar-ticular la lluita de la majoria socialcontra aquesta oligarquia.

El segon problema és com fer-ho.Aquí es tracta de desenvolupar es-tratègies que ens permetin generarmaneres diferents de pensar i actu-ar, promoure valors alternatius i unnou sentit comú. Atès que cada so-cietat construeix un sentit comúajustat a les seves necessitats. En elneoliberalisme és de sentit comúdestruir aliments perquè el seu preuno baixi. I aquest sentit comú, el ti-pus humà que s’hi arrecera, no ensval per a canviar el món. Paral·lela-ment a aquesta construcció d’un al-tre tipus d’individu, cal desenvolu-par un programa polític compartit,en funció dels interessos de la ma-joria social. Es tracta de produir allòcomú, de definir aquells béns i ser-veis que han d’estar a disposició dela societat en el seu conjunt i han deresultar inalienables.

Finalment, si parlem de demo-cràcia, cal recordar que monarquiai democràcia són conceptes incom-patibles. Per si algú en tenia algundubte.

La paraula democràcia ha esde-vingut la gran coartada de les socie-tats occidentals. En el seu nom es co-meten les barbaritats més grans i s’im-plementa un projecte polític i sociall’objectiu del qual no és cap altre queacabar amb ella: el neoliberalisme.Res pertorba més l’ordre neoliberalque la pretensió del poble (demos) dequedar-se amb el poder (kratos), jaque el poder, pensa el neoliberalisme,és prerrogativa de les elits que diri-geixen el planeta.

Hi ha dos àmbits en els què el neo-liberalisme ha apostat amb una con-tundència més gran per erosionar lademocràcia. En primer lloc, en l’àm-bit polític i econòmic, en buidar decapacitat de decisió els parlamentsnacionals sobre les qüestions bàsi-ques que afecten el funcionamentd’una nació, les econòmiques. Aques-tes competències s’han transferit a or-ganismes supranacionals, com elFons Monetari Internacional, el BancMundial, la mateixa Unió Europea,el funcionament dels quals no es re-geix per normes democràtiques. Sónles elits econòmiques les que con-trolen aquests organismes, de talmanera que les seves decisions s’a-justen als interessos dels poders fàc-tics. Vam poder veure-ho a Grècia,on, en primer lloc, les pretensions delgovern socialista de promoure un re-ferèndum van ser impedides desdels poders europeus, i on, en segonlloc, aquests mateixos poders, ja ambSyriza al poder, van imposar brutalsmesures econòmiques a la poblacióper garantir que els bancs cobressinels deutes generats pels governs dela dreta. A Espanya també PSOE iPP van pactar una reforma de laConstitució que col·locava els inte-ressos de la banca per sobre dels dela població.

El segon àmbit d’intervenció ero-siva del neoliberalisme és el delsmitjans de comunicació. Els mitjanssón els instruments fonamentals peraproximar-nos a la realitat. El neoli-

Juan ManuelAragüesVERA BENAVENTE

*Professor titular de Filosofia, Universidad de

Zaragoza

TEM

PS D

E FR

AN

JA/n

. 136

/ g

ener

201

8BA

IX C

INC

A

6

Debat sobre violència de gènere a Fraga// MARIA ABADIA

que la víctima no rebi el suport quenecessita ni l’agressor sigui con-demnat com lo que és: un agressormasclista.

Les persones que hi van assistir esvan sentir interpel·lades quan esva parlar sobre la normalització dela violència a la nostra societat i comdes que som petites rebem missat-ges d’amor romàntic a través de laliteratura, cinema, etc. Totes hem vis-cut algun episodi de violència mas-clista i és molt important que siguemconscients de les múltiples formesque té aquesta per tal d’identificar-la. També es van assenyalar les cam-panyes contra la violència de gène-re que fiquen el focus d’atenciónomés en la víctima, en molts casosarribant a culpabilitzar-la i respon-sabilitzar-la. En aquest sentit, totesles persones assistents estaven d’a-cord per una banda en què s’ha d’as-senyalar l’agressor i, per l’altra, quel’educació juga aquí un paper moltimportant si volem viure i créixer enuna societat sense masclisme.

Lo Perkal de les Faldetes

Aquesta taula rodona és una deles primeres activitats que es vaproposar organitzar Lo Perkal de lesFaldetes de Fraga. Aquest col·lectiufeminista va néixer lo passat mes demarç després de diverses trobades

de joves fragatines on totes estavend’acord en la manca de treball deperspectiva de gènere en qualsevolàmbit del seu municipi. Van decidiragafar les regnes i formar un col·lec-tiu que abordés temes des de la vio-lència masclista, passant per la pres-sió estètica i los estereotips fins a l’a-mor romàntic, entre molts d’altres.

La polèmica va acompanyar loseu naixement, ja que es van pre-sentar públicament un dia abans dela festa tradicional fragatina «Lo Diade la Faldeta», celebrada el 23 d’a-bril i on milers de persones es ves-teixen en les robes típiques de Fra-ga, anunciant que aquell dia realit-zarien una acció. Aquesta «acció» vaconsistir a fotografiar diferents es-cenes amb persones vestides amb laroba tradicional trencant d’algunamanera la tradicionalitat: una donaamb ulleres de sol i bevent cervesa,dos homes fent-se un petó, unadona agafant en braços un home,etc. Lo recopilatori de fotos no vapassar desapercebut i gràcies a laseua difusió i a l’acte de presenta-ció que havien fet un dia abans, LoPerkal es va donar a conèixer i al-gunes persones van voler unir-se ala iniciativa.

Ara, lo col·lectiu vol formar-secom a associació i continuar orga-nitzant activitats obertes en datesimportants com lo 8 de març o lo 25de novembre.

Lo passat 28 de desembre, Fragava acollir la Taula Rodona “Tècni-ques d’intervenció per fer front a laviolència de gènere” organitzada pelcol·lectiu feminista Lo Perkal de lesFaldetes. L’acte va comptar amb laparticipació de tres dones que tre-ballen en la intervenció de la vio-lència de gènere en diferents àmbits,la qual cosa va permetre dibuixarl’ampli ventall d’eines que existeixenper aquests casos de violència.

Les ponents van ser Susana Bosch,Bárbara Pérez i Maria Mesalles. Laprimera és tècnica d’igualtat en elServei d’Informació i Atenció a lesDones (SIAD) de Figueres, on aténprincipalment dones que han patitviolència masclista. Bárbara Pérez ésadvocada especialitzada en el dretlaboral i que s’està formant en l’as-sistència a les víctimes de violènciade gènere. Treballa a Fraga i aquestany 2018 participarà en el torn d’o-fici de la ciutat d’assistència per ca-sos d’aquest tipus. La tercera ponentva ser Maria Mesalles, psicòlogaque treballa en l’atenció psicològi-ca a dones en situació de violènciamasclista. Va compartir experiènciesde la seua feina i va remarcar la im-portància que té l’acompanyamenten aquests casos.

A través del que es va exposar ales tres intervencions, es va eviden-ciar que la violència de gènere és unproblema que costa abordar desde les institucions i que lo mateixconcepte moltes vegades es defineixdes de perspectives diferents. Peruna banda, mentre des de moltscol·lectius i associacions feministeses treballa cada dia per fer entendreque la violència de gènere és totaaquella violència –emocional, física,psicològica, etc.– d’un home cap auna dona, les lleis la interpreten demanera molt diferent. Bárbara Pé-rez va explicar que, per tal de con-siderar un cas de violència entre unhome i una dona com a violència degènere, cal que es provi que existeixo existia una relació sentimental en-tre les dues persones. Aquest buit le-gal fa que innombrables casos deviolència masclista no siguin consi-derats com a tal i, entre altres coses,

Assistents ala taularodonaMARIA ABADIA

7

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

36 /

gen

er 2

018

BAIX

CIN

CADaniel Sisó, un llatinista fragatí del segle XV

// VIRGILI IBARZ

Daniel Siso va publicar Gram-maticale Compendium (1490), unmanual de gramàtica llatina. Sa-bem que Sisó era de Fraga i mestrede llatí a Montsó perquè ho diu al fi-nal del llibre: Danielis Sisonis, Fra-gensis, Montissoni gymnasii magis-tri maioris, perutile Gramatices com-pendium ad humanissimun virumFranciscum de Luna delectum (DeDaniel Sisó, natural de Fraga, mes-tre de gramàtica llatina dels alum-nes d’educació secundària de Mont-só, dedicat a l’estimat i humaníssimsenyor Francisco de Luna).

També va fer constar la data d’e-dició: Anno christanae salutisMCCCXC. Deo gratias. Hem deassenyalar que els autors que han es-tudiat l’obra de Sisó l’anomenen Da-niel Sisón. Fins que algú va ferconstar que la seua llengua mater-na era el català i, per tant, la deno-minació podia ser Daniel Sisó, un co-gnom que encara és vigent a Fraga.

Don Francisco de Luna, a qui vadedicada l’obra, era fill del famósdon Juan de Luna, noble aragonès,membre de la Casa Luna. El formatde l’edició és el propi dels manualsde l’Espanya de finals del segle XV.El Gramaticale Compendium, im-près el 1490, probablement a Sara-gossa per l’impressor Juan Hurus, haarribat fins a nosaltres gràcies a unúnic exemplar conservat de la úni-ca edició coneguda, que es custodiaactualment a la Biblioteca de laUniversitat de Saragossa. El Gram-maticale Compendiun és un incu-nable, ja que es va imprimir el 1490,i els incunables són els llibres im-presos entre el moment en què Gu-temberg inventa la impremta de ti-pus mòbils (1450-1454) i el 31 de de-sembre de 1500.

Daniel Sisó va ser un gran admi-rador i seguidor d’Antonio de Ne-brija (1441-1522). Sisó cita Nebrijaamb elogis en diferents capítols, i elqualifica de “mestre il·lustre”. Eljove Nebrija va estudiar a la Uni-versitat de Salamanca. Creiem queSisó també va estudiar en aquestaUniversitat. Nebrija considera elllatí com una llengua superior a lesaltres i, per això, quan més s’apro-

pa una llengua al llatí, més perfec-ta és. Nebrija és l’autor de la primeragramàtica castellana, publicada el1492, dos anys més tard que el llibrede Sisó. La gramàtica, per a Nebri-ja, es divideix en ortografia, prosò-dia, etimologia i sintaxi. Aquesta éstambé la divisió que segueix Sisó.

El Grammaticale Compendiumés un tractat de gramàtica llatinaque, com Sisó indica, intenta recollirtot el que sobre aquesta matèria estroba en altres autors i obres, per aquè el jove que ha d’emprendre l’es-tudi del llatí, tinga tot el necessari amà. Sisó diu que és suficient un anyi mig d’estudi per assimilar els co-neixements que ofereix el seu ma-nual.

Sisó va ser catedràtic de llatí al’Estudi General de Lleida. Sabemque les universitats van sorgir de lesvelles escoles catedralícies en orga-nitzar-se corporativament mestres iestudiants. La creació de les prime-res universitats coincideix amb laformació de dos grans regnes alterritori hispànic: al front d’un es tro-bava el monarca aragonès amb la tri-ple corona d’Aragó, Catalunya iValència; al front de l’altre, el mo-

narca de Astúries, Galícia, Lleó,Castella, Toledo, Córdoba, Múrcia,Jaén i Sevilla.

Es deu al rei Alfonso X la dotacióde les càtedres de la Universitat deSalamanca. Aquesta Universitat varebre la confirmació oficial conce-dida pel Papa Alexandre IV, mit-jançant una butlla expedida el 6 d’a-bril de 1255. De l’últim any del se-gle XIII, 1300, data la fundació de laprimera Universitat del Regne d’A-ragó: la Universitat de Lleida, fun-dada pel rei Jaume II. El rei va triarLleida per ser un punt limítrof d’A-ragó i Catalunya i el més cèntric dela monarquia aragonesa.

Portada delGrammaticaleCompendium

Lo Tronc deNadal a Fraga

Diumenge 17 de desem-bre més de 200 xiquets i xi-quetes es van reunir al Ce-gonyer de Fraga per fer ca-gar lo tronc. L’Institutd’Estudis del Baix Cinca vatornar a col·laborar enl’Associació d’Amics delCasc Històric de Fraga perfer que la tradició del tronccontinue present al nos-tre Nadal.

Grans i petits van apro-fitar per passejar per Fra-ga, visitar lo pessebre deCa Cabrera, lo pessebrevivent, lo mercat d’artesa-nia i la plaça on estavainstal·lat lo tronc gegant.

8

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

36 /

gen

er 2

018

BAIX

CIN

CA

“Sensació produïda per la pèrdua de calor”. Una paraula que,des del punt de vista dialectal, no dona gaire joc. A penes enel timbre de la vocal: tancada en català occidental i en algue-rès, oberta en català central i generalment neutra en els par-lars baleàrics. I també en el gènere: fred, com a substantiu, ésmasculí, però més o menys de Girona cap al nord és femení (lafred, quina fred que fa!). Del llatí FRIGIDU, en les llengües ro-màniques tampoc no presenta variacions espectaculars: castellà,galaicoportuguès, asturià i aragonès frío (amb petites diferènciesfonètiques i ortogràfiques), francès froid, francoprovençal fret,sard frittu, italià freddo (i cors friddi), retoromànic frêt, roma-nès frig. L’occità fred o freg té una variant sorprenent en ara-nès, provocada per la pèrdua gascona de la F- inicial: hered oheired.

Bé, i ara que ja m’he lluït, no em puc estar de constatar quela mateixa definició del diccionari, que descriu la paraula entermes de “sensació”, deixa, mai millor dit, massa portes ober-tes. En tractar-se d’un fenomen físic, hom n’esperaria una ex-plicació un xic més tècnica o científica, més objectiva en defi-nitiva. Però és ben cert que tots en tenim una percepció dife-rent i fins i tot contradictòria. Recordo un cop que vaig sentirun taxista de Marràqueix queixar-se que feia fresqueta a 35graus, de nit i a l’octubre… O la imatge, tan repetida i recur-rent, de turistes rubicunds exhibint espatlles, cuixes i escots en

dies intempestius i humits d’hivern per les Rambles de Bar-celona, tot fent bo aquell vell acudit de “zero graus, ni fred nicalor!”. I és que mai no plou a gust de tothom, i la percepciódel fred té molt de psicològic. Fins i tot els meteoròlegs, tan cien-tífics ells, s’han empescat allò de la “temperatura de sensació”,que és com no dir res, si no és directament la demostració fe-faent de la seua impotència per a mesurar el fred o la calor (queno pas la temperatura) amb criteris objectius.

En tot cas, per contraposició al fred, parlem de “calor hu-mana” (potser el famós caloret de Rita Barberà?), de “l’escalforde la llar” o de llocs on “hi ha caliu”. Imatges metafòriques quese’ns multipliquen a l’hivern, especialment amb el concurs dela neu o de la boira de defora. Res a veure amb la “gelor” d’ungest, una “rebuda glacial”, un “somriure glaçat” o “l’ambientgèlid” d’una reunió. Però, per parlar de coses més concretes igens metafòriques, no us pareix una gran contradicció la modade les “sopes fredes”? Del gaspatxo a la vichyssoise passant perla més humil crema de carabassó… Quan era petit, recordo queal centre de Barcelona hi havia un establiment (can Vernis, crecque en deien) que, a l’hivern, oferia helados calientes. Tot ple-gat una contradictio in terminis. Crido tothom a l’ordre: tantsi s’ha d’escalfar encara més el planeta com si no, les sopes bencalentes. I amb la sopa grossa de Nadal, que calgue bufar la cu-llera. Com deia mon pare, “que brandee”.

Fred // Ramon Sistac

DICCIONARI PER A POCA-SOLTES

director general de Cultura i Patri-moni del Govern d’Aragó, NachoEscuín, lo director general de Polí-tica Lingüística, José Ignacio LópezSusín, l’alcalde de Montsó, ÁlvaroBurrell, i els responsables de la or-ganització ferial.

Tots ells hi van estar presentstambé a la tarde en el acte de lliu-rament dels Premis atorgats en-guany pel govern d’Aragó. Juntamb Mario Sasot, premi Guillem Ni-colau de Literatura escrita en cata-là, estaven José Ramón Ayllón, Pre-mi Miguel Labordeta 2016 per l’o-bra Climogramas de estación emo-cional; José Solana, Premi Arnal Ca-vero 2017 per la novel·la històrica es-crita en aragonès de la vall de Chis-tau El siñor de Sant Chuan, els pro-pietaris de l’editorial Pregunta edi-cions, premi al llibre millor editat aAragó en 2016 i el guanyador delPremi a la trajectòria professional enel sector del llibre d’Aragó en 2016,Luis Felipe Alegre Seró, membre dela companyia de difusió poètica ElSilbo Vulnerado.

José Solana,Màrio Sasot iJ. I. LópezSusín a la Firade MontsóELENA CEBRIÁN

La Fira del Llibre de Montsó, quees va celebrar durant el cap de set-mana del 8 al 10 de desembre a lacapital del Cinca Mig, va ser una au-tèntica festa de la cultura, l’edició, elsllibres i els lectors aragonesos, on es-pecialment el dia 8, van tindre pro-tagonisme los llibres en català iaragonès i els premis atorgats en-guany pel govern aragonès dinsd’aquest sector.

Al llarg d’eix dia l’escriptor i pe-riodista saidinès Màrio Sasot vasignar exemplars i presentà la seuanovel·la Espills trencats, guanyado-ra del Premi Guillem Nicolau 2017.

A l’acte oficial de la presentació, queva tindre lloc a la sala de la Planta Bai-xa de l’antiga Azucarera de Montsó ales 19.30 h, van acudir nombrosos vi-latans de Saidí i altres pobles de la Co-marca del Baix Cinca, entre ells moltsfamiliars i amics del premiat i l’alcal-de de la localitat, Marco Ibarz. Tam-bé van acudir socis de l’IEBC i altresactivistes culturals de la zona i mestresde Català de diferents pobles delBaix Cinca i Llitera.

La Fira del llibre de Montsó, una festa multilingüe// FELIP BERENGUER

Sasot va agrair a tots los pre-sents l’afecte i la simpatia mostratsen desplaçar-se a Montsó i explicàque en aquesta primera obra decreació va voler tornar a les arrels irecuperar uns fets i uns temps de lainfància i la joventut que havien setfonamentals per a ser la persona quehavia acabat sent al llarg de la vida.

A migdia la Fira va obrir les por-tes i a la una es va inaugurar l’es-deveniment amb un emocionat i savipregó de la escriptora aragonesaAna Alcolea, amb la presència del

9

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

36 /

gen

er 2

018

LLIT

ERA

En lo moment de redactar eixa columna me trobo envoltat dellums de Nadal i en lo cap amerat d’esperit de pau, amor i família,així, sense adonar-me lo més mínim de l’oxímoron. Potser per això,lo meu cervell ha fet una retrocessió a l’època en què lo meu cospresentava un aspecte més reduït, tot i que, lo meu esme no hacrescut gaire des d’allavonces; parlo de quan era un xiquet.

Sí, ja sé que, a qui m’estigue llegint ara, potser se li ficarà tra-vessera la radera barra de tarrons que va menjar o li vindrà unregust a polvoró mal paït o lo gust agre del cava de cap d’any,però no puc evitar la referència ni que sigue pa ficar-nos una micaen situació.

Així que m’ha vingut a la memòria una frase que me repetienquan era petit: “la curiositat va matar al gat”. Eixa frase tenia laintenció de fer-me callar, ja que ho preguntava tot, ja sigue a casao a mestra i, lo que passe, les persones adultes no estant pa co-llonades (se pot escriure collonades astí?), així que en comptesde contestar una i altra vegada les meues inquietuds les colga-ven en la expressió lapidària.

Ara ja no pregunto tant, en veu alta vull dir; per dintre conti-

nuo fent-me preguntes que no esperen resposta, com ara: que ha-gués passat si la dita, en comptes de aplicar-me-la a mi li haguessinaplicat a un Newton? Com hagués reaccionat davant la caigu-da de la famosa mançana? Potser se l’hagués quedat mirant comme mira la meua gossa quan li pregunto com ha passat lo dia. Quèseria de la corona del rei Hieron II si Arquímedes anés amunti avall en lo gat i la curiositat? Potser hagués renegat del des-bordament de la seua banyera al rebre lo seu cos despullat, encomptes d’elaborar lo principi de si mateix i lo pobre Hieron nohagués pogut saber que portava a sobre una corona d’or mas-sís que provocava lo desig més desfermat dels dependents de labotiga de Rick Harrison. I Schrödinger? És que ningú pensa enSchrödinger?

És cert que la dita: “la curiositat va matar al gat”, té origen an-glès i que tot parteix d’una mala traducció o d’una deriva estranyadel llenguatge, en realitat lo que diuen los anglesos és que la cau-tela va matar al gat, així que tot pareix indicar que per no enviar-me a pastar fang m’he aplicaven una frase mal traduïda, però, totaixò encara ho he d’anar solsint.

La curiositat va matar al gat // Patrici Barquín

SE VA SOLSINT

Un resum de l’any a través de La Rambla d’Albelda// JOSEFINA MOTIS

La Rambla, revista d’Albelda, vaeixir esplèndida en el seu moment, amitjan agost, quan qui això escriu notenia forces ni ànims per obrir-la. Actualment, tot i que encara con-valescent i cansada, més recuperadam’agradaria comentar el seu contin-gut. La revista s’obre amb un edito-rial d’Ester Sabaté que evoca la mí-tica sèrie televisiva Verano Azul i faun convit a estiuejar a Albelda. Des-prés, com de costum, les associa-cions exposen idees i projectes, s’hiparla de les festes de Sant Roc, de lesnotícies de Casa de la Vila, hi ha in-teressants entrevistes i altres notíciesque omplen les cinquanta pàgines dela revista.

Em va agradar especialment l’en-trevista a Mª Carmen Birtria Navar-ro, que es va instal·lar com a perru-quera a Albelda l’any 1972 i s’ha ju-bilat fa poc, segur que la trobarem afaltar tant com ella enyorarà la clien-tela. També entrevisten un noi, Cris-tian Moré Coloma, que viu a Hèlsinkii forma part de l’orquestra simfòni-ca de Finlàndia, que explica la seuaexperiència per Europa i com procuratornar a Albelda sempre que pot.

De les activitats de les associacionsen destacaria el futbol sala, que estavad’enhorabona perquè ha pujat a pri-

mera regional. Les sòcies de l’asso-ciació de dones acomiadaven unaJunta i donaven la benvinguda a lanova. Els jubilats seguien amb lesseues activitats, amb noves propostes.La rondalla de Sant Roc amb lesseues pautes culturals i creatives alpoble i a fora. Sempre tan actius elsde la penya “Lo Magré” als seus 30anys d’existència. I, com de costum,els Mossos i Carreters van organitzaratractives festes tot recordant les ac-tivitats del camp com la sega, la tri-lla i el sembrar, que semblen detemps remots, encara que no fa pastants anys que es feien.

A les pàgines de Casa de la Vilas’explicava la reorganització del tràn-sit per l’interior del lloc, s’anunciavala renovació del DNI, es recordava lapresentació del llibre de Eliseu Trencsobre l’exili albeldà a França, la re-modelació dels patis del carrer Tor-rent de Baix, les millores de carrersdeteriorats i del camp de futbol, i elscanvis del passeig al que van treuretots els arbres. Diu que estaven ma-lalts però no ho semblaven gens. Emva agradar molt el sensible i emo-cionant comiat que Anna Bitrià va ferals arbres del passeig: ” De sombrasprodigiosas / hoy son ya el pasado /compañeros de paisaje / crecidos

conmigo y caídosantes que yo”.

De la bibliotecaes destacava el pro-jecte de lectura“Leer es crecer”. Ia l’article Sant Rocja té Campana esrecordava quans’anava en proces-só a l’ermita, aixícom els costumsactuals amb lacampana acabadad’estrenar.

Finalment, és molt bona i oportu-na la referencia a Vicente Salas, im-portant economista nascut a Albelda,que explicava el difícil que era ser es-tudiant en el seu temps, perquè delsfills de pagès s’esperava que tambéfossen pagesos. Que ens ho diguin anosaltres, que quan una mestra vaproposar-nos a un grupet de fer elbatxillerat, ens vam haver de sentir dirde tot, d’orgulloses a supersticioses,de vestit descolorit i espardenyes nosempre noves. Per sort els tempshan canviat molt, i gràcies a publica-cions com La Rambla, que pren notade tot el que passa, podem ser mésconscients dels canvis que van pas-sant.

10

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

36 /

gen

er 2

018

ENT

REV

ISTA

La Fira del Llibre de Montsó és unlloc ideal per comentar amb el Mà-rio el procés d’escriptura de la seuaobra premiada amb el Guillem Ni-colau 2017 Espills trencats i pre-guntar a l’autor algunes curiositatsi aspectes interessants al voltantdel seu llibre, editat pel Governd’Aragó i Gara d’Edizions.

Lo primer que em suggereix la lec-tura del llibre és: Espills trencats ésuna novel·la?En la mida que vaig redactant his-tòries i que estes històries mantenenla continuïtat de la discontínua vidadel protagonista, és una novel·la.

És un llibre ben estructurat. Cóm vaspensar l’estructura? Hi havia unesquema previ inamovible o ha anatvariant en el procés d’escriptura? Los límits cronològics del llibre,des de l’època dels meus iaios finsque vaig tornar a viure a Saragossa,els tenia clars des del principi. I lesdiferents etapes que recorre el pro-tagonista en tot eix període (elsquatre blocs de la novel·la), també.Però en los dos anys en què la vaiganar escrivint va haver-hi etapes queen la primera redacció havien que-dat una mica relegades i que desprésanaven cobrant rellevància i veies

que mereixien un capítol apart. Vaigpassar dels 14 capítols previstos enun principi, a 20. Per exemple, algunsdels capítols que van sorgir en no-ves reescriptures van ser tres delsquatre dedicats a Santa Coloma deGramenet i el que parla del serveimilitar del protagonista.

En alguns aspectes és un llibre di-vertit.Jo, l’últim que volia fer era un llibreformalment i essencialment trans-cendent o heroic, que mostrés el pro-tagonista com un personatge extra-ordinari. Volia que fos una personanormal que havia viscut situacionscurioses i algunes una mica fora delo normal. Per això, a l’hora detriar històries, anècdotes, m’he fixatmés en elements narratius que te-nien aspectes irònics, absurds, sor-prenents més que en elements èpi-cs. A més, jo crec que l’humor, la iro-nia, és una eina molt útil que ajudaa rebaixar la importància i l’ego delspersonatges. Els fa més humans.

És autobiogràfic.És una novel·la d’auto ficció. Totesles etapes que viu lo protagonistasón etapes que les he viscut jo, peròmoltes circumstàncies o aspectesconcrets o marginals de les històries

s’han hagut d’arrodonir amb la ima-ginació, amb elements de ficció,perquè la memòria no sempre és fi-del amb el pas del temps, especial-ment quan has de contar fets viscutsper altres persones o parlar d’èpo-ques de quan tu encara no haviesviscut. L’autor no pot saber-ho tot iel narrador proper a l’autor (un ger-mà seu en aquest cas) tampoc. S’hananat omplint forats espaciotempo-rals que l’autor o el narrador des-coneixien, amb elements de ficció.

La introducció de cada capítol ambunes paraules escrites com a versosjustificats a la dreta, quin sentit té?La intenció ha estat donar-li al llibreun caire més poètic i literari, perquèpensava (penso) que el relat cru i nudels fets tenia un resultat massapla. Vaig aprofitar eixa finestra poè-tica oberta per a introduir el lectoren l’atmosfera de la situació que cadarelat plantejava; així el lector ja ani-rà més predisposat a allò que es tro-barà en la part narrativa del capítol.En algunes ocasions, aquests poemestambé tenen la mateixa funció queles columnes d’opinió que acompa-nyen determinats textos periodísticsinformatius: comentar els fets que esnarren a continuació des d’un puntde vista emocional o crític.

MÀRIO SASOT, GUANYADOR DEL PREMI GUILLEM NICOLAU 2017

«En cap moment no he volgut fer un llibre massa seriós ni trascendent»// MERXE LLOP / RAMON MUR

Màrio Sasot Escuer, (Saidí, 1951) ex pro-fessor, periodista i membre del duo Recap-te, s’ha decidit, després d’uns quants treballsde caràcter assagístic sobre la llengua, la cul-tura i la cançó de la Franja, a escriure unaobra de creació. Una novel·la biogràfica onl’autor tracta qüestions més íntimes i per-sonals i ajusta comptes amb el seu passatsense acritud, d’una manera nostàlgica,irònica i, de vegades, divertida. El que foudirector d’aquesta revista en los seus primersonze anys de vida, ens desvela diversos as-pectes del procés creatiu, assumptes de laseua biografia menys coneguts i algunes tèc-niques emprades en l’escriptura d’aquest seuúltim llibre.

Màrio Sasot iMerxe Llop ala Fira deMontsó IRENE SASOT

11

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

36 /

gen

er 2

018

ENT

REV

ISTA

La ficció i la realitat. El fet de ser pe-riodista t’ha marcat l’estil d’escrip-tura?El fet és que els personatges no te-nen gaires intervencions en estildirecte. La persona narrativa podiaser un narrador omniscient o un tes-timoni proper a mi que em coneguésbé. En triar aquesta última opció, elnarrador es un observador visual; notrasllada discursos dels personatgessinó que conta com són els fets i elspersonatges i l’expressió dels senti-ments i pensaments d’aquests és unamica parca. Solament hi ha diàlegsen els moments més decisius, en lessituacions més dramàtiques. El nar-rador no és un esperit omniscient; ésuna persona i per tant limitada es-pacial i temporalment. No s’embo-tix en la ment dels personatges. Ob-serva les actituds i les accions delspersonatges més que escoltar elsseus discursos. Com si estès amagatuna mica lluny sense poder escoltar,sol observant.

Quant de temps ha durat el procésde creació i escriptura de l’obra?Vaig estar escrivint-la durant dosanys. Un paper important en el pro-cés d’escriptura i creixement de l’o-bra l’han tingut aquells amics queanaven llegint els diferents esbor-ranys. Els seus suggeriments, críti-ques, valoracions, han fet que anéscanviant alguna cosa, allargar algunscapítols, afegir-ne més, perfilar mésalgun personatge... A tots ells els heinclòs en el capítol d’agraïments alfinal del llibre.

Què has callat d’algun personatge?Més que callar allò que sabia, hetractat d’endolcir algunes situacionsper no fer-ne sang, ni amb els vius,ni amb els morts.

Com a lectora de l’obra és fàcil si-tuar-se en la persona d’un estu-diant o de les teues filles que escol-ten el pare contar històries familiarsi personals. Penses que és una obrapedagògica-històrica, en la què en al-guna mida projectes la teua dedi-cació docent? Crec que sí. Instintivament i mig in-conscient he tractat, a través dels fetsi retalls de vida que conto, que lagent jove o les persones allunyadesdel meu entorn, coneguessen al-

guns aspectes del règim franquista ode la Guerra Civil que van afectar di-rectament la vida de les persones. Perexemple, mon pare va haver de dei-xar d’anar al col·legi on estudiava in-tern a Saragossa i tornar a casaquan va esclatar la insurrecció fran-quista el juliol del 36. Jo mateixvaig haver d’anar al servei militarprecipitadament per un expedientuniversitari o canviar de ciutat peruna detenció policial durant el fran-quisme, i coses així.

En una època, els anys 70, caracte-ritzada per un esclat de l’alliberamentde la dona i d’una gran llibertat se-xual en determinats ambients com elsque es mostren a la història, pensoque aquest aspecte tant importantl’has tractat molt de passada.Sí, sobretot reconec que he deixat debanda el tema de l’alliberament dela dona en eixos temps i les dificul-tats per aconseguir anticonceptius, elscalvaris per a anar a avortar, etcètera,i ho trobo imperdonable. Quant altema sexual, crec que el seu discreti suau tractament ha estat així peruna mescla de timidesa, de vergonyaaliena o per no voler ferir suscepti-bilitats. Però sens dubte, va ser untema molt important en aquellstemps.

Parlem de la llengua emprada. M’hasemblat un llibre molt oral.Sí. He tractat generalment d’utilitzar

un estàndard occidental i, sobretoten la primera part, he sovintejat elslocalismes, expressions col·loquials,que donen més vivacitat i realismeals diàlegs, a les descripcions, recu-

perant paraules antiguesen desús... Espero quetot això facilite la lecturai agrade.

No és la primera vegadaque aconsegueixes el pre-mi Guillem Nicolau. Quèet va moure a tornar apresentar-te?Curiosament, m’haig ado-

nat que en los dos casos em vaig pre-sentar després d’una situació dellarga sequera en la què els premiss’havien deixat de convocar perraons polítiques. La primera voltaque el vaig guanyar va ser l’any 95.Fou el segon premi convocat desprésque el primer s’organitzés l’any 86.Un buit de 9 anys que coincidí ambels diferents governs del PAR i el PP.Aquest del 2017 s’ha restaurat des-prés de sis anys d’absència amb unaltre govern del PP-PAR. Crec queamb els dos casos em va moure apresentar-me l’esperit militant decontribuir a recuperar uns guar-dons molt importants per la nostracultura. I també perquè amb lapsusde temps tan llargs vaig tindre lapossibilitat de pensar-m’ho bé i po-der escriure amb tranquil·litat i sen-se presses, ha, ha.

“Lo català a la Franja pot entrar prompte en una crisi irrecuperable”

Tot i que considera important la recuperació dels premis Guillem Nicolau i ArnalCavero pel govern Aragonès, Sasot no es mostra optimista davant un possible boomliterari en català a la Franja. “Han passat 30 anys des que s’instauraren els premis Gui-llem Nicolau i començaren les classes de Català a les escoles i no ha hi hagut una granincorporació de gent jove que utilitze el català com a llengua literària. És més, cadavolta es parla menys als patis dels col·legis i els rètols de les penyes i les pancartesespontànies fan pena de llegir-los, escriuen com els rota. Això no té futur. Serien ca-paços de fer lo mateix en castellà? Dubto que així ixquen, en un futur pròxim, escriptorscom Moncada, Moret, Lombarte, etc.”

L’autor d’Espills trencats pensa que des de les institucions caldria fer més coses, es-pecialment en el camp educatiu, amb la utilització del català com a llengua vehicu-lar en les matèries on es pugue fer, però s’han de fer campanyes per canviar la men-talitat “substitucionista” de molts parlants. “Molts pares ja no posen gaire interès entransmetre la seua llengua als seus fills. A les escoles els mestres de Català hauriend’elaborar estratègies per a fer veure als alumnes que el que estudien serveix per aescriure i expressar-se millor en la llengua que parlen i que per això no cal parlar d’al-tra manera. En fi, ja sé que no és una feina fàcil, però cal intentar-ho”.

“L’ humor, laironia, ajudena fer elspersonatgesmés terrenals,més humans”

12

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

36 /

gen

er 2

018

RIB

AG

OR

ÇA Un ‘Rebost’ de recursos pedagògics

// NÚRIA SESÉ FERRO

nic d’aquest treball és la quantitat degent implicada: amics, parents, veïns,mestres, canalla, antics coneguts inouvinguts que al proposar-los departicipar pareixia que els feies unfavor. A mi em toca ara presentar-lo i ho faig amb molt de gust, perquèés defensar l’entusiasme de totes lespersones —grans i xiques— que hihan participat, que van cantar, jugar,contar; van aportar els seus escrits,van oferir les seves habilitats, tempsi feina per a aquest projecte.

Pots entrar-hi a furonejar des decasa. Pots mostrar-li-ho a ton pare, ala iaia –potser et contarà un conteparegut o t’explicarà com jugavaella–o pots fer els joc de mans a tonfill… De fet, aquest mes de generserà accessible a la xarxa dins el webde lenguasdearagon.org. Al mestresde la Ribagorça se’ls ha entregat unllibre explicatiu i una memòria USBon hi ha l’instal·lador del gestor detots els materials de Rebost.

activitats extra-escolars, biblio-teca…) i a casa.

La Ribagor-ça és la comarcamés nord-occi-dental d’Osca.El mosaic dia-lectal ribagorçàconforma unaàrea de contac-te que partici-pa de les llen-gües aragonesai catalana, ambcaracterístiques lingüístiquescomunes. S’hi diferencia ter-ritorialment l’aragonès riba-gorçà, el benasquès i el catalàribagorçà. Cada poblaciós’adscriu a la seua filiació lin-güística amb totes les transi-cions i intercanvis normals enun espai humà tan reduït.

Jo vaig nàixer a Vilacarlequan la Ribagorça era funcio-nalment plurilingüe. Em vaigcriar a Graus, on em vaig ado-nar que la llengua de la ràdio–l’únic indret del meu entornon sentia parlar castellà– eral’idioma de l’escola, de lescartes, dels llibres, de les cançons,dels tebeos i del metge: era la im-portant. La de casa només servia pera les coses, els sentiments, els con-tes i els somnis.

A la dècada dels seixanta, els di-lluns a Graus era dia de mercat. Hibaixava gent de Benasc o de Cam-po, i venien també de Benavarri, LaPobla, Ubiergo, Torres… Jo seia a lesescaletes del Banc Central a escol-tar: què bonic xarraven! I jugava areconèixer-los: “Aquest de Casti-galeu, eixa de Roda o aquella deJusseu…” Ningú es comunicava encastellà. Només amb els forasters.Sempre havia volgut fer algunacosa perquè la realitat lingüísticatornés a semblar-se a la d’aquellmercat.

Rebost a la Ribagorça, ’reposte’en aragonès, era on es guardava lescoses de menjar. Molta gent haobert el seu rebost per a fer possi-ble aquest recull. De fet, el més bo-

Vaig nàixer al bell mig de la fron-tera lingüística de la Ribagorça, a lacapçalera de l’Isàvena, just entre l’a-ragonès, el benasquès i el català,quan el ribagorçà era llengua d’ús icomunicació per a la gent de la co-marca, com a mínim als llugars pe-tits, i parlar “xapurreau” volia dirque tenívem permís per a xarrar oragonar com a casa, que ens podé-vem entendre sense haver de passaral castellà.

Rebost pot veure la llum gràcies adiverses causes. L’entorn lingüísticdels meus primers anys, el fet de ferde mestra durant molt temps, d’ha-ver viscut a Graus, Castilló de Sos,Barcelona i Fraga, de tenir fills ca-talanoparlants… I l’oportunitat queel Govern d’Aragó em va oferir el2009-10 de presentar i portar enda-vant eI projecte “Materiales didác-ticos de y para la Ribagorza trilin-güe” dins d’una convocatòria de “li-cencias por estudios destinadas amaestros”. I, finalment, gràcies a lainiciativa el 2017 de la DireccióGeneral de Política Lingüística,d’actualitzar i editar el projecte pera posar-lo a disposició dels docents.

Rebost és un recull de recursospedagògics on hi ha produccionsorals i escrites organitzades per:• Tipologies textuals (contes, ende-vinalles, embarbussaments o lliga-llengües, vocabularis) i jocs ambcontingut lingüístic.• Modalitats lingüístiques: aragonèsribagorçà, benasquès i català riba-gorçà.• Blocs temàtics: Natura, món ve-getal i mineral; món animal; les per-sones, necessitats i relacions; la casai l’entorn proper.

S’ha fet una adaptació didàcticaper mitjà de fitxes i suport informàtic(vídeos, arxius sonors, presentacionsen PowerPoint) perquè siguen fun-cionals per al professorat i atracti-ves a l’alumnat, amb l’objectiu depoder incloure-les en els seus temesd’estudi com a un recurs més queajude a normalitzar la llengua au-tòctona a l’escola. Però aquestes pro-postes poden ser útils també a l’e-ducació d’adults, als tallers de me-mòria, als espais de lleure (colònies,

Pantallainicial del’aplicacióRebost i llibreexplicatiu perals docentsCARLES TERÈS

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

36 /

gen

er 2

018

RIB

AG

OR

ÇA

13

Qui desfà les tronades?// GLÒRIA FRANCINO PINASA

Per què no plou? Aquesta és la pre-gunta que ens podem fer tots, però al-gunes veus expertes de la Ribagorçaaragonesa ja han trobat resposta a lafalta de pluges, i una de les causes mésevidents són els efectes de les avio-netes que llancen en èpoques deter-minades de l’any, sobretot a l’agost ial setembre, iodur de plata per a des-fer les tronades, i que no perjudiquinla producció i verema dels raïms deles vinyes. Aquest és un fet generalrespecte a diferents cultius, que s’es-tén a altres llocs de l’estat: Almeria,Terol, vall del Jiloca, Sobrarbe, Pla deLleida, Ribagorça…

Des de fa més de trenta anys algunspagesos i gent del camp han observatcom, primer canons llançacoets iactualment avionetes que llanceniodur de plata desfan els núvols o elsenvien ben lluny per tal de no per-judicar algunes collites, entre elles lesvitícoles del Somontano. És ben certque aquest estiu i tardor no ha plo-gut en molts indrets, entre ells la Ri-bagorça. Les tronades a l’estiu passende llarg. Les que portaven pluges erenles que venien d’Aragó, com deien elsnostres padrins, però en l’actualitatnomés es veuen les bromes negres, es-tèrils d’aigua… I bé que es notaamb conseqüències com la mort decentenars d’alzines i ametllers i altresarbres, menys producció de trufes, alshorts, certs cultius com les mongeteso tabelles s’assequen de seguida, i els

tomates es rostixen per la sequera.Alguns diran que això és degut a un

fet natural del canvi climàtic, però lesmans i el cap dels homes també po-den ser la causa del maltractamentcap al clima i la Terra. L’any 2000 aLa Haia, amb l’objecte de construiruna comunitat global sostenible, iamb el compromís de les NacionsUnides i molts estats del món, es re-dacten els setze Principis de la Car-ta de la Terra. El segon apartat d’a-questa Carta de la Terra està dedicata la Integritat ecològica, els quatresprincipis impliquen a tothom enaquest món global en què vivim. Elprincipi 5 diu: “Protegir i restaurar laintegritat dels sistemes ecològics dela Terra, amb especial atenció a la di-versitat biològica i els processos na-turals que sustenten la vida” i elPrincipi 6 diu: “Evitar danys com amillor mètode de protecció ambien-

tal i quan els coneixements són limi-tats, procedir amb precaució”.

Un grup de gent de la Ribagorçaaragonesa, entre els quals el nostre in-formant de Capella, s’ha posat encontacte amb associacions d’agricul-tors, apicultors, ramaders i col·lectorsde trufa de la zona de Graus, i gentsensibilitzada pel clima i el cultiu dela terra, davant la immunitat, que peraltra part es nega, de l’ús de mitjansque perjudiquen la pluja com són lesavionetes que llancen iodur de plataa l’atmosfera, ha decidit demanar sig-natures per a formalitzar públicamentuna denúncia del que és vox populi:uns cultius en surten beneficiats enperjudici d’altres i dels humans quetanta necessitat tenim de l’aigua,

Si no plou, les fonts s’assequen, elsbarrancs només són llerals de pedresi els pantans es buiden. La iniciativad’aquest grup de gent ribagorçanaque estima la terra i els seus conreusés un fet encomiable i digne de ser se-guit per altres persones que ja s’a-donen de la importància de tractar béla natura perquè ella ens responguiamb un element indispensable per ala vida com és l’aigua. Tot i això, noserà suficient si els representants deles poblacions i els polítics no s’im-pliquen en la millora i cura d’aspec-tes del clima com el que descriuen elsinteressats d’aquesta iniciativa, a laqual ja s’hi han sumat comarques pro-peres.

El Taio i laRourera deSopeiraGLÒRIA FRANCINO

ENTRE DOS AIGÜES

Fer les coses senzillament bé // Marina d’Algars

Desembre desperta amb presentacions de llibres: bona cosa.La fira del llibre aragonès a Montsó dóna la possibilitat deparlar, llegir, escoltar autors i autores que presenten les seuesobres, rebran homenatges i signaran llibres. (Espills tren-cats, d’en Màrio Sasot, Arredol, mètode d’aragonès, dels amicsde Gara d’Edizions, poetes, narradors...). Llibreters i edito-rials preparen el Nadal amb el desig i la il·lusió de què espenso en regalar un llibre, o dos, o més. S’escriu i es publicaper a comunicar, compartir, vendre. Quan els autors trobenressò en els lectors de les idees, històries, reflexions que elshan portat a publicar viuen eixos moments màgics que en-volten l’energia humana en la presència autor-lector. Neces-sito molts fulls per parlar dels llibres i les emocions compar-tides en dues activitats; la mencionada Fira a Montsó i la pre-

sentació del llibre 1893 i lo tren va arribar a Nonasp. que elsAmics de Nonasp han publicat amb l’ajut del Govern d’A-ragó i la Diputació Provincial de Saragossa. JMa Ràfales i Mà-rio, els autors, juntament amb l’Hipòlit, Daniel i altres col·la-boradors puntuals, a més de Miguel Caballú, Miguel Tena, vanorganitzar un acte al Centre de Nonasp que ens va fer saltarde la cadira amb aplaudiments pel testimoni, per la il·lusió,constància i objectius aconseguits en els projectes que em-prenen al voltant del Museu Etnològic que any per any creixamb noves aportacions i temàtiques. Fer les coses senzilla-ment bé és molt difícil, aquesta és la virtut dels promotors.Endavant! Felicitats, moltes felicitats per la vostra constància,il·lusió, dedicació, optimisme, camí. Tot allò que heu aconse-guit, ja és història que perdurarà; la nostra història! Gràcies.

14

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

36 /

gen

er 2

018

ENT

REV

ISTA

Vostè és l’alcaldessa més jove d’Es-panya, diputada provincial i acabad’entrar a l’Executiva del PSOE ara-gonès com a secretària d’Educació.Una carrera meteòrica.Amb 19 anys me vaig afiliar a les Jo-ventuts Socialistes i vaig entrar coma regidora a l’Ajuntament de Vall-junquera. Va ser un gran pas per ami, perquè va significar l’entrada enpolítica. M’havia plantejat la possi-bilitat de ser alcaldessa, però nom’esperava que fore sent tan jove.Sempre ha sigut complicat que unapersona jove encapçalo llistes elec-torals o assumisca càrrecs que re-percutixen en la gent. Los jóvenshem estat considerats, massa vega-des, persones menys capacitadesque les persones de més edat per aliderar col·lectius de tota mena.

No l’aclaparen tants càrrecs i tan se-guits?Soc una persona activa i m’agradedonar el 100% de mi allí on estic. Lapolítica ocupe molt de temps. És utò-pic pensar que te pots dedicar a lapolítica i al mateix temps a la teuaprofessió. Vaig intentar compatibi-litzar los càrrecs polítics amb lameua professió però, a l’any, vaig ha-ver de demanar una excedència al’escola infantil on treballava. Por-tar l’alcaldia, la Diputació Provinciali la professió va ser impossible. Mesuperave.

I ara, a més, la Secretaria d’Educa-ció de l’Executiva del PSOE ara-gonès.

Ser alcaldessa, diputada provinciali estar a l’Executiva del PSOE és unrepte per a mi. Aprecio que lo par-tit hagi valorat lo meu treball. Va serdecisió meua ser alcaldessa, però serdiputada ha suposat que regidors defora del poble m’hagin donat loseu recolzament com a representantde la comarca. Lo partit vol de-mostrar que los jóvens no només es-tem per a omplir llistes sinó tambéper a ocupar càrrecs.

D’on li ve la vocació política?A casa, fins que vaig entrar de re-gidora amb 19 anys, no se parlave depolítica. Se pot dir que los meus pa-res eren apolítics. Però jo, en 17 anys,ja estava afiliada a UGT perquèpensava que naixem per a millorarel món. Me vaig plantejar ser alcal-dessa de Valljunquera per a intentarcanviar les coses des de dins de lesinstitucions. Però és més complicat

del que pensava. Als pobles n’hi hamoltes dificultats. Molts veïns no en-tenen les decisions que prenem losalcaldes i se centren en demanar so-lucions als seus problemes particu-lars. És complicat gestionar ambpocs diners per al bé general. A més,tenim l’obligació d’ajudar als quemenys tenen.

Ser jove i dona són inconvenientsper a la política municipal?Al entrar d’alcaldessa, me vaig tro-bar en que a la gent li costave ac-ceptar que una dona jove tinguerela radera paraula. Havia d’invertir eltriple d’esforç que el que li caldriea un home adult. No sé si lo que cos-tave més d’assumir ere que gover-nare una dona o un jove.

I ara, ¿ho tenen assumit? Sí. A més, he donat peu a que mol-tes altres dones i jóvens de la co-

SUSANA TRAVER, ALCALDESSA DE VALLJUNQUERA I SECRETÀRIA D’EDUCACIÓ DEL PSOE ARAGÓ

“Los jóvens, a més de completar llisteselectorals, també valem per ocupar càrrecs”// LLUÍS RAJADELL

La socialista Susana Traver, de 26anys, és l’alcaldessa més jove d’Es-panya. Va ser elegida per a presidirl’Ajuntament de Valljunquera –350habitants– l’any 2015, quan tenia23 anys. Professora d’educació in-fantil de professió, és diplomada enMagisteri Infantil, llicenciada enPsicopedagogia i té un màster enpsicologia infantil.

Susana Traverdavant laporta de laDiputacióProvincial de TerolL.R.

15

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

36 /

gen

er 2

018

ENT

REV

ISTA

marca es veiguen capaços de donarun pas endavant en la política mu-nicipal. Per als veïns soc una perso-na oberta i accepto les crítiques i lespropostes per a millorar lo poble.

Li agradarie repetir com alcaldessao vol donar un pas endavant en lapolítica aragonesa?No ambiciono passar a una altra ins-titució. Però la vida canvie molt enpolítica. Quan me vaig presentarcom a cap de llista, tenia clar, igualque los meus companys de candi-datura, que anàvem de cap a laoposició. Volíem governar, però eremolt difícil que lo PSOE conseguirel’alcaldia amb una persona jovecom a número u. Pensàvem que lameua joventut mos podie perjudicar.Ere molt difícil ser alcaldessa amb23 anys. Va ser una sorpresa traurela majoria absoluta.

I després va vindre la Diputació Pro-vincial.No me podia imaginar ser diputadaprovincial, però vaig vore recolza-ment dels companys de la comarca.Tindre ara el càrrec de secretariad’Educació regional suposa un can-vi dràstic a la meua vida. Però cadacanvi ha estat una oportunitat per ademostrar la meua capacitat. Meveig, en certa manera, com a repre-sentant de totes les dones jóvens quedecidixen assumir responsabilitatspolítiques. Com em sento repre-sentant d’este col·lectiu, m’autoexi-gisco al màxim. Si ho faig mal, donopeu a un fracàs col·lectiu.

Es planteja optar a un escó a lesCorts aragoneses?Avui per avui, penso presentar-meper a la reelecció com alcaldessa. Jorecolzo la institució comarcal per-què, per experiència, sé que aportemolt per a millorar la qualitat devida de la població. M’agradarieestar a la Comarca del Matarranya,perquè és una administració moltpropera. No descarto les Corts, peròno son la meua ambició.

Què pot aportar des de la Secreta-ria d’Educació?Com la consellera, Mayte Pérez, éssocialista i de Terol la meua funcióés recolzar les mesures que ellapren i crear un grup de treball amb

companys del PSOE que volen mi-llorar l’Educació per promoure el de-bat i llançar propostes.

Es coneix a Saragossa la realitat cul-tural de la Franja, o encara ha d’ex-plicar que aquí parlem català?Jo crec que el 80% dels aragonesossón conscients que dins d’Aragóexistix la Franja, i que los seus ha-bitants parlen català com a llenguamaterna. Són més conscients arrandel conflicte de Catalunya, que estàen boca de tothom. És un tema quemos ha visibilitzat dins d’Aragó.

Perquè la identitat de la llengua noadmet discussió.Jo parlo català com a llengua ma-terna, però això no vol dir que sigacatalana, com alguns defensen. Es-tic orgullosa de ser de Valljunquera,de Terol i d’Aragó, i de parlar cata-là. los plens municipals se fan en ca-talà al poble, encara que les actes estranscriuen al castellà. No hem deperdre la nostra identitat.

Valljunquera està a la frontera de lallengua amb lo castellà. Quina vita-litat té el català al seu poble?Cada generació que passe castella-nitze una mica més lo vocabulari.Però tothom parle català, fins i totn’hi ha parelles amb un integrant cas-tellanoparlant i los fills parlen cata-là, com los demés.

Haurie de tindre més presència so-cial lo català per evitar esta erosió,fins i tot pensar en la cooficialitat?Parlar de cooficialitat en estos mo-ments ho veig precipitat. Los canvishan de ser més progressius per a ar-

ribar a la meta final, que podrie serla cooficialitat. Jo estic contentapel gest que va tindre el Governd’Aragó de crear el premi Deside-ri Lombarte per a la dignificació delcatalà. Alguns partits polítics se livan tirar al coll perquè dien que s’es-tave catalanitzant a la població. Ésun pas endavant per a que tothomsàpigue que estem aquí. En això nomos podem conformar, però avuiper avui i amb el conflicte de Cata-lunya tan present, plantejar la co-oficialitat a l’Aragó serie un error.Mos portarie lo rebuig de la socie-tat aragonesa.

S’ensenye català a l’escola de Vall-junquera. Se done català com assignatura op-tativa.

Com impacte el moviment separa-tista de Catalunya a la Comarca delMatarranya, que està a la frontera?Està creant fractura social entreels veïns de cada municipi. La qües-tió ja no provoca debat sinó discus-sió en tots los àmbits. Té relleu pera tots los espanyols, però natres hovivim més directament perquè loscatalans són los nostres veïns. Cos-tarà superar la fractura social ques’ha creat. Espero que no provoquetambé una fractura entre Aragó iCatalunya. Lo problema afecte alsnostres veïns i a natres mateixos. Perexemple, lo 80% dels veïns de Vall-junquera son agricultors i venenles armeles a una empresa de Llei-da. Molts estan preocupats perquèpensen que si no funcione bé pot di-xar de comprar-les. Juguem amblos recursos econòmics de la pobla-ció.

El president i la presentadora

Les passades festes patronals de Valljunquera, dedicades a Sant Miquel, van serel marc d’un episodi que evidència la manca de consideració social entre els propiscatalanoparlants aragonesos. Susana Traver, l’alcaldessa, recorda que mentre el pre-sident aragonès, Javier Lambán, que feia de pregoner, dedicava a l’auditori unes fra-ses en català com a mostra de “sensibilitat” cap a la cultural local i per demostrarque l’accepta “tal com és”, la presentadora de l’acte, una veïna del poble, en una in-tervenció “poc afortunada i de mala educació”, li va respondre “que no intentareser tan correcte, perquè a Valljunquera no es parle català sino xapurriau”. “Si mosentenem en una persona de Catalunya, de Balears o valenciana és que parlem la ma-teixa llengua, català” recorda Traver, que considera “incorrecta” la rèplica que se liva donar “una persona que se va mostrar sensible amb la nostra realitat” i mes quanés tracta del president d’Aragó, un càrrec “que mai abans havie vingut a Valljunquera”.

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

36 /

gen

er 2

018

ENT

REV

ISTA

16

Des de 2004 s’atorga anualment el Premi Internacional dePeriodisme Esportiu Manuel Vázquez Montalbán. Doncs bé,aquest desembre he escoltat a la ràdio com el periodistaesportiu –premi Vázquez Montalbán 2005– Joaquim MariaPuyal es referia al seu amic i col·lega amb l’apel·latiu fami-liar ’Manólo’, amb o tancada, és a dir amb pronúnciacastellana. Aquesta articulació castellana també l’he obser-vada entre els tertulians que compateixen en programes deràdio temps i espai amb el polític i analista Manuel MiliánMestre –nascut a Forcall– quan l’anomenen amb aquestmateix apel·latiu familiar. I sabeu què, em fa estrany sentiraquesta articulació castellana en boca de catalanoparlants enelocució en català atès que al Poble articulem ’Manòlo’, ambuna clara o oberta.

En altres parlars nostres –és a dir, de l’Aragó catalanòfon–també trobem articulacions amb e i o obertes en antropò-nims castellans com ara ’Pèdro’ o ’Josè’; en concret en elsparlars ribagorçans de la Llitera i la Ribagorça, o en parlarsamb forta petja ribagorçana, com són els de Saidí i Maella.Ara bé, al Poble se senten les formes catalanes ’Pere/Peret’ i‘Josep i –com a Massalcoreig–, Jusepet’ per a aquests dosantropònims; tanmateix sí que també s’hi sent l’articulació’Miguèl’, com a forma local, fins al punt que la sala d’exposi-cions municipal que dur el nom del pintor nascut al PobleMiquel Ibarz (que sempre signà Miquel) s’ha retolat Miguel(cal llegir-lo amb e oberta) Ibarz atès que aquest és el seunom, si més no en articulació local. A propòsit de com és un

clar tret distintiu l’obertura o el tancament de la e tònica dei-xeu-me comentar algunes experiències viscudes al Poble.Relacionat amb ’Miguèl’, em vaig trobar, en comunicar lamort sobtada d’un vilatà anomenat Miguel G., que espantavaun veí fins que en descriure on vivia el difunt s’adonà que jo,en realitat, estava parlat de Miguél G., no pas de Miguèl G.,un altre convilatà: el meu interlocutor em comentà que’Miguél’ –el conveí difunt– és nom castellà mentre que‘Miguèl’ –el conveí, encara viu– és nom propi del Poble.

Aquesta anècdota me n’ha fer recordar un parell més. Laprimera em retorna a la meua infantesa quan un oncle meude Barcelona digué –amb clara articulació castellana, és a diramb é– que li feia gràcia que al Poble diguéssem ’perro’ (ambel significat, especialment, d’infant entremaliat, rebel, moguti impertinent); l’intent de l’oncle d’estrafer el lèxic del Pobleem va fer adonar –sorpresa!– que el ’pèrro’ era un castella-nisme adaptat al sistema fonètic del Poble, cosa que maiabans havia sospitat. La segona anècdota em remet a lesenquestes orals que vaig fer ja fa uns trenta anys amb la fina-litat de confeccionar un treball sobre la toponímia rural delPoble. Així, en demanar a un veí sobre la partida ’Verb’ –prouallunyada del nucli vilatà– aquest informant no va saber iden-tificar. Només quan li vaig descriure a prop de quines altrespartides del Poble es troba ’Verb’ el meu convilatà exclamà,amb una clara e tancada: “Ah, Verp!”; jo –mea culpa– haviaarticulat ’verb’ amb e oberta, com si es tractés del nom de laprou coneguda categoria gramatical.

Obertes i tancades // Esteve Betrià

U12

I qui n’és responsable?Hem arribat al punt al que estemperquè pels dos costats s’ha actuatmalament. Ni el Govern d’Espanyani la Generalitat han buscat solu-cions. N’hi ha molt rancor per lesdues bandes i poc diàleg.

Les eleccions del 21-D seran la so-lució? S’havie arribat a un punt on eren unpas obligat, però no son la receptamiraculosa que tothom espere.

Quina es la seua prioritat per aValljunquera en los dos anys que liqueden com alcaldessa?Los dos primers anys no hem pogutmaterialitzar les nostres prioritatsprogramàtiques perquè mos vamtrobar a les tres setmanes de pren-dre possessió sense aigua al poble ivam haver d’afrontar un munt deproblemes derivats del subminis-trament que eren inajornables. Amés, consumíem tres vegades mésd’aigua per persona que la mitjanaaragonesa per les fugues. Encara in-vertim en la solució del tema. Lo

es conservar los serveis, que donenqualitat de vida. Aquí mos coneixemtothom i formem una gran família.És un dels motius pels que vaig tor-nar a viure al poble.

cost ha sigut molt elevat.

I ara que el tema hidràulic està en-carrilat? L’escola municipal està obsoleta i lihem dedicat los recursos que mossobraven de l’aigua. Hem constru-ït un saló per als velatoris, que eremolt demanat pels veïns. Al pres-supost de 2018 incluïm una fasedel centre social, però lo principal ésresoldre lo problema de l’aigua.També volem rehabilitar los edificismunicipals i mantenir lo nivell delsserveis, que son suficients per a unapoblació de 350 habitants.

Parla de la sala de velatoris com unademanda veïnal. ¿Li preocupa lapèrdua de població?Sí. Valljunquera ha perdut 15 habi-tants en dos anys, una xifra que fapor, perquè si se manté acabaràconvertint lo poble en un barrid’Alcanyís o en un despoblat. Tot-hom parle d’este problema, peròningú té la recepta màgica per afron-tar-lo. La meua prioritat és mante-nir la població i per això el principal

Susana Traver L.R.

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

36 /

gen

er 2

018

TEM

A D

EL M

ES

17

Obres d’art de Santa Maria de Sixena// GLÒRIA FRANCINO PINASA

sobre la taula un replantejament de lesobres que composen els museus: coms’han adquirit, si els monuments sónbéns d’interès cultural com són la ma-joria dels que tenen obres artístiquesde valor haurien de ser als seus llocsd’origen, quins interessos polítics ieclesiàstics s’amaguen darrere demoltes d’aquestes actuacions? Semblaque la major part dels museus terre-nals perillen amb l’aplicació d’aques-ta normativa, que no ha tingut encompte la legislació del patrimonidels museus ni el que diu la UNESCOal respecte.

Aquest ha estat i és un assumptemolt mediàtic, eclesiàstic, des del Va-ticà als bisbats, i polític que ha volgutenfrontar dues comunitats, que fins famolt poc formaven part del mateix bis-bat i de la mateixa situació. Tot aixòha provocat un allau d’articles a lapremsa i de llibres que es troben a in-ternet i a biblioteques, respectiva-ment.

Amb tot el que suposa per a mol-ta gent el retorn de les obres al Mo-nestir de Santa Maria de Sixena, elmés lamentable van ser les paraules dela màxima autoritat aragonesa, elPresident de la DGA, en lloc de pa-raules d’agraïment i de reconeixementals catalans per haver-les guardat i res-taurat, perquè si no, no existirien,perquè a Lleida i a Barcelona hi ha unconjunt de restauradors d’obres d’artde molt prestigi i reconeguts arreu. Onés tot el que va quedar a Sixena i queno se’n van endur els catalans? Quinany va restaurar el monestir el Governd’Aragó? Quantes ermites i esglésiesromàniques han descuidat i s’hanperdut i es perden a la comunitat ara-gonesa? Només cal fer un repàs a lesfotografies dels segle XX de molts in-drets, que ja són runes o record...

Si aquest assumpte político-ecle-siàstic, s’hagués tractat d’una altra ma-nera, sense tanta influència de certespersonalitats, es podien trobar solu-cions no tan doloroses per a la partque els va rescatar i cuidar, i aconse-guir un acord on es poguessin fer ex-posicions itinerants de les obres quepermeten trasllats, perquè de la ma-nera que s’ha fet ha estat Desvestir unsant per vestir-ne un altre.

nestir aragonès va morir l’any 2000.La Generalitat va pagar, entre 1983

i 1992, uns 50 milions de pessetes perl’adquisició, en tres tongades, de lesobres d’art de Sixena. Al 1997, desprésde dos anys de la creació del nou Bis-bat de Barbastre-Montsó, comencenels litigis per les obres d’art entre Ara-gó i Catalunya, i l’any 2010 es fa unagran manifestació a Saragossa de-manant la recuperació dels béns ar-tístics de les parròquies de la Franja.Al 2012 el Tribunal Constitucionaldona la raó a Catalunya, fins que al2015 el Jutjat de Primera Instànciad’Osca declara la nul·litat de les trescompres de les obres d’art fetes perla Generalitat, perquè no es van ajus-tar al que preveu la legislació espa-nyola de patrimoni, ja que, segons l’ad-vocat, el Monestir de Santa Maria deSixena fou declarat Bé d’Interès Cul-tural l’any 1923, data molt anterior ala cessió i compra de les obres. A par-tir d’aquests moments el litigi entre lesdues comunitats s’endureix i final-ment, i com a conseqüència de l’a-plicació de l’article 155 de la Consti-tució espanyola a Catalunya, s’acon-segueix que un jutge provisional delJutjat de Primera Instància d’Osca,amb el vist-i-plau del ministre deCultura de l’Estat, hagi fet tornar lesobres d’art que eren al Museu de Llei-da al seu lloc d’origen.

A partir d’aquesta sentència del dia11 de desembre de 2017, com és queno s’han fet tornar les obres d’art deSixena que són escampades a altresmuseus com al del Prado, a Saragos-sa, a Cleveland, a l’arxiu de la Dipu-tació d’Osca o a possibles altres in-drets? Quan es van fer aquestes com-pres? Ni l’advocat va donar les dates.

A més a més, el cas de Sixena posa

Caixa sepul-cral de Bea-triu Cornel.Segle XVWIKIMEDIA COM-

MONS

El dia 11 de desembre de 2017 haestat un dia trist per al Museu de Llei-da i la seva gent; en canvi, per a la po-blació de Vilanova de Sixena ha estatun dia d’eufòria i d’alegria, i s’entén,perquè les obres conservades, res-taurades i comprades per la Genera-litat de Catalunya, procedents delReial Monestir de Santa Maria de Si-xena, 43 d’elles, han tornat al seu llocd’origen.

El cas de les obres d’art de Sixenaté dues causes obertes:

Una, les obres que són al MNAC,Museu Nacional d’Art de Catalunya,de les quals 53 peces van ser traslla-dades al monestir al juliol de 2016. Deles que encara són al MNAC desta-quen les pintures de la sala capitularde l’antic cenobi. Aquests frescos vanser rescatats després de la Guerra Ci-vil Espanyola per l’arquitecte i histo-riador de l’art, Josep Gudiol, qui va te-nir cura de endur-se només les quequedaven al ras, ja que la sala haviaquedat sense sostre a causa dels in-cendis, amb un ajut d’unes 4.000 pes-setes, les va guardar a la Casa Amat-ller de Barcelona fins que va aconse-guir diners per a ser restaurades i ex-posades al museu; van ser compradesy pagades per la Generalitat de Ca-talunya.

La segona causa és la de les obresd’art procedents de Sixena, exposadesa Lleida, catalogades com a 44, ja queel Monestir de Santa Maria de Sixe-na formava part del Bisbat de Lleida.Com ja se sap des de l’any 1995 finsel 1998 van passar moltes parròquiesaragoneses de la Franja, sobretot delBaix Cinca i de la Ribagorça, al Bis-bat de Barbastre-Montsó. I com a con-seqüència d’aquest desarrelamentantiquíssim dels bisbats, comencen elslitigis per les obres d’art pertanyentsa aquestes parròquies, que des del’Edat Mitjana havien estat del bisbatlleidatà, i conservades a museus ca-talans. Les obres procedents de Sixe-na i conservades al Museu de Lleidales havien cedit i donat les pròpiesmonges de Santa Maria de Sixena del’orde de Sant Joan de Jerusalem quel’habitaven, i que posteriorment vananar a viure a la comunitat de Vall-doreix, on l’última procedent del mo-

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

36 /

gen

er 2

018

CA

TALA

NO

FON

IA

18

Ara per ara no vull entrar al drap amb l’episodi de Sixena,per bé que des de la part catalana s’ha viscut com un gran me-nyspreu de l’Estat espanyol fruit de la vigència de l’article 155,tal com avançava en la meua col·laboració anterior. Una pro-va més que amb els catalans tothom s’atreveix, tothom es veuamb cor d’insultar-nos. Fixeu-vos quin repertori de floretes hecol·leccionat aquestes setmanes en primera persona: Sou unsfanàtics! Tontos del bote! Us feu odiar! Insolidaris! D’insultsa catalans, d’això us parlaré.

En aquests temps, acabo l’article en ple 21D amb el sorollde sobres de vots, en què reconec que em pensava que ja se-ríem més feliços, torno a fer voltes a moltes coses que han acom-panyat la nostra travessia de catalans (de catalanoparlants dela Franja, és clar). I de com tots tenim records «amables» deltracte rebut pels nostres veïns forasters: quan ens han anomenatpolacos o ens han «aconsellat» de parlar en castellà per respecteo, directament, ens han tractat de maleducats perquè hi ha algú,sempre hi ha algú, que no entén prou el català… Quina tris-tor. Ho repeteixo, no podem ser gaire feliços aquest final d’a-ny des de la nostra condició de catalans (de catalanoparlantsde la Franja, si voleu): no corren gaires bons aires, en qualse-vol cantonada et trobes un amic disposat a recordar-te’n la con-dició i a plantificar-te un exabrupte que et deixa planxat. D’a-cí la pensada de parlar d’insults que he hagut de sentir-me úl-timament per aquests mons de déu.

El primer insult ressenyat, el de fanàtics me’l van abocar aFraga. Així de clar, el fanatisme presideix totes les iniciativesdels catalans, que som uns hooligans; sense veure cap ombra«a l’altre costat». Que com es pot voler separar-se, em retra-uen, de qui t’ha fet tantes coses com ara les autopistes… en fi,grans reflexions. Allò de tontos del bote m’ho va «regalar» una

espanyola resident a Brussel·les. Mirant-me amb cara de fàs-tic, em recriminava que els catalans volguessen trencar Euro-pa, que després tothom voldria independitzar-se, els flamencs,els corsos…

Per tot plegat justifiquen d’afegir que els catalans ens fèiemodiosos per insolidaris davant del món: tota una manifestacióde l’esperit de la CE, d’aquest club d’estats que tenen reser-vat el dret d’admissió a nous socis. I això em passava a Brus-sel·les, a ca l’Hergé, el pare de Tintín, a les aventures del qualapareixen els més simpàtics insults en català recreats per Al-bert Jané…

No sé com acabarà la jornada electoral. I lamento si algú es-perava que en valorés els resultats. No ho faré, ja ho farà algúaltre. Avui volia esbravar-me amb aquest exercici sobre els in-sults que rebem els catalans (sí, sí, i per derivació, molts caminstambé, els rebem els catalanoparlants de la Franja) dels es-panyols instal·lats en el confort de tenir l’Estat totpoderós queels empara, enfront els morts de gana que són els catalans queno són ningú constitucionalment parlant, ens diuen. M’acomiadosense fer cap insult groller contra ningú; permeteu-me nomésreproduir un dels crits de ràbia més repetits pel capità Had-dok, el del Tintín, de l’autor de Brussel·les; «Llamp de llamps»!Bé: llamp de llamps!, per què els catalans no poden aspirar alque vulguen sense rebre vituperis i insults? (I això val per alscatalanoparlants de la Franja també).

Com enyoro quan de xiquet ens insultàvem i enquetàvem,tal com déu mana, i ens en dèiem de tots colors: els rucs eixiena passejar, i els verros, i els pollins, i els gallines i els sapastresi els llocos i els cagabandúrries, i els lelos, i els bonyissos, i elscagats,…

Que tingueu un bon Any, lliure d’insults!

Insults // Francesc Ricart

NO SOM D’EIXE MÓN

membre de l’Escolania de Mont-serrat, en va acceptar la direcció. Vainiciar d’aquesta manera un llargcamí de servei a la música i a Cata-lunya.

La dedicació de Lluís Virgili es vaveure recompensada per tot un se-guit de reconeixements públics per

Lluís Virgili i Farrà, director del’Orfeó Lleidatà durant prop dequaranta anys (del 1953 al 1991), hamort recentment a l’edat de 92 anys.Sota la seua direcció, l’Orfeó Lleidatàes va endinsar en repertoris molt di-versos, des de la polifonia clàssica,fins als Espirituals Negres, amb unaespecial dedicació a la música tradi-cional catalana i d’autor català. Enaquests cants propis del poble negreesclavitzat s’hi reflectia l’anhel de lli-bertat que en aquells moments el po-ble català compartia a causa de l’o-pressió de la dictadura franquista.

La seua tasca va començar a prin-cipis dels anys 50, quan un grupd’antics cantaires de l’Orfeó va con-tactar amb Virgili i li va proposar ladirecció de l’Orfeó, en aquells mo-ments inactiu. Lluís Virgili, que ha-via estudiat música i havia estat

Mor Lluís Virgili, tot un referent del món coral// REDACCIÓ

la seva trajectòria de servei a la mú-sica i a Catalunya. Així, el 1984 va re-bre la Creu de Sant Jordi de la Ge-neralitat de Catalunya i el 1998 undels Premis d’Actuació Cívica de laFundació Lluís Carulla. El 2008 va re-bre la Medalla al Mèrit Cívic de l’A-juntament de Lleida.

Lluís Virgili

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

36 /

gen

er 2

018

REP

OR

TAT

GE

19

La Llitera, una terra de promissió// LLUÍS RAJADELL

José Manuel Pallarés recorda queson pare pensava que, com a mínim,calie tindre una mica de terra desembradura i d’olivar “per podermenjar”. Recorda que el punt de par-tida per a l’emigració matarranyencaa la Llitera va estar un veí d’Albeldaque va fer la mili a les mines de la So-rollera (comarca del Baix Aragó, veï-na del Matarranya) i allí va contar lespossibilitats de prosperar del seu po-ble. Un parent de Pallarés va anar aAlbelda a conèixer el poble i va que-dar “enamorat” de les expectativesque se li obrien allí. Va estar, segonsconta, l’inici d’un procés que es va es-tendre com la pólvora pel boca aboca entre gent que no tenie res a per-dre amb el canvi d’aires. La intensa ac-tivitat del maquis al Matarranya i la re-pressió governamental, inclosa l’ordrede desallotjar els masos emesa pel ge-neral Pizarro, van contribuir, segura-ment, a l’èxode.

L’empresari lliterà afegeix que la in-tegració amb la població nativa no vaestar lliure de dificultats. “Al comen-çament es nouvinguts es van sentir unamica discriminats perquè eren losmés pobres del poble”, però el treball,l’honradesa i les ganes de progressarvan facilitar l’acceptació social. Abon segur, el fet de parlar una matei-xa llengua va ajudar-hi.

Però no va estar fàcil deixar enre-re la terra de naixement i dels avant-passats. Salvador Mulet va partir delMas de Venteret, de Vall-de-roures,amb la seua dona i dos fills menuts. Unparent recorda que, al despedir-se,“plorave amargament”. No va tornarmai més.

de vegades, un gorrinet per a engrei-xar al destí i ajudar així a alimentar ala família. Els hòmens feien el viatgea peu portant del ramal a la cavalle-ria del mas —un burro o un matxo—. El viatge, de prop de dos-cents kilò-metres, durava, caminant, quatre dies.

Engràcia Angosto tenia dos anysquan va marxar amb sos pares cap Al-belda des de Fondespatla. La seua fa-mília es originaria del Mas d’Angos-to. “Vam carregar en un camionet losquatre mobles de casa i un gorrinet.Vaig pujar en ma mare i vam em-prendre el viatge. Mon pare va eixira peu des de Fondespatla pel de matíi va tardar tres dies en arribar”, re-corda. Va passar per Alcanyís, Casp iOntinyena fins arribar a Albelda. AFondespatla no hi havia possibilitatsde guanyar-se la vida. Al destí vancomprar tres hectàrees de regadiu ivan posar en marxa una vaqueria.

José Manuel Pallarés, propietarid’una potent empresa càrnica d’Al-belda —Carn Nature, amb 52 treba-lladors—, és fill de ’teruelinos’ pro-cedents de Fondespatla —el pare— iMont-roig —la mare—. Van arribar aAlbelda “amb una mà davant i un al-tra darrera”. Recorda que entre elsanys quaranta i cinquanta del segleXX van marxar des del Matarranya ala Llitera entre 60 i 80 famílies llau-radores, “les més humils de la co-marca”. En arribar al destí, van com-prar petites finques d’horta gràcies ales bones condicions de venda que elsvan oferir i van arrelar, encara quemantenen el contacte amb les seves vi-les d’origen al Matarranya, i amb elsparents que es van quedar a Terol.

Enrique Angosto i Josefina Andreu, dos ’teruelinos’ deFondespatla, a la vaqueriaque van mun-tar a AlbeldaFOTO CEDIDA PER SANTIAGO TORRES

Durant la primera meitat del segleXX, centenars de llauradors de co-marques de Terol van emigrar a les ter-res lliteranes per fugir de la misèria.Les penoses condicions de vida delsmasovers de l’alt Matarranya als anysquaranta i cinquanta del segle XX,quan el país no acabava de remuntarla postguerra i l’autarquia frenava elprogrés, van provocar una onada d’e-migració des de pobles com Pena-roja,Mont-roig, Fondespatla, Ràfels, LaSorollera i Vall-de-roures cap als nousregadius de La Llitera, llavors una ter-ra d’oportunitats on van establir-se iprosperar.

No eren els primers llauradors de laprovíncia de Terol que veien en les ter-res lliteranes una eixida per escapar dela misèria. A la segona dècada del se-gle passat, un primer corrent d’emi-grants va marxar cap a Binèfar des depobles del Maestrat com Cantavella,Mirambell, Villarluengo, el Mas de lesMates, Molinos, l’Anglesola del Cid iCastellot. Entre els primer que van ferles maletes, figuren alguns dels afec-tats per la inundació de terres provo-cada per la construcció del pantà deSantolea, al Guadalop.

Els terolencs emigrats son conegutsa la terra de destí com a ’teruelinos’,estan plenament integrats i han pros-perat com a agricultors, ramaders i in-dustrials. Un segle després de l’eixidadels emigrants del Maestrat i setantaanys des de l’emigració de desenes defamílies llauradores del Matarranyacap a Binèfar, Albelda, el Torricó i Ta-marit, la web ’La Litera Informa-ción’ recupera la seva història i en des-taca el paper que van jugar en la eco-nomia i la demografia lliteranes. L’au-tora del reportatge, Silvia Isábal, des-cendent de ’teruelinos’ del Maestrat,afirma que l’actual prosperitat de lacomarca es deu, en bona part, a l’a-portació i l’esforç dels immigrantsarribats de Terol.

Les persones que van marxar desdel Matarranya eren, principalment,masoveres i, en molts casos, mitgeres.Emprenien el viatge carregades ambles seues modestes pertinences. Lesmares i els xiquets pujaven a un camióque transportava els pocs mobles dela casa, les eines per cuinar, la roba i,

Hotel

Discoteca

Jardí per celebracions

Catering per esdeveniments

Mont-roig, Matarranya (Terol)T. 978 85 60 05www.posadalupe.com

Som a Mont-roig i també ens desplacem a tot el Matarranya, el Baix Aragó i la Terra Alta