Set narracions curtesper a una setmana llarga

Joan Andrés Sorribes

narratives, 7

B E N I C A R L Ó , 2 0 1 0

Primera edició: març de 2010© Joan Andrés Sorribes

Edita: Onada EdicionsPlaça de l’Ajuntament, local 3

Ap. de correus 39012580 Benicarlótel. 964 47 46 41

www.onandaedicions.comonada@onadaedicions.com

Disseny de la col·lecció Ramon París PeñarandaMaquetació Paül Peralta

Correcció lingüística Rosa M. Camps Cardona

ISBN: 978-84-96623-68-2Dipòsit legal: BI-780-2010

Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, enmagatzemada o transmesa en qualsevol format o per qualsevol mitjà, ja siga electrònic, mecànic, per fotocòpia, per registre o per altres mètodes sense el permís

previ i per escrit dels titulars del copyrigth

Paper certificat provinent de boscos gestionatsde manera sostenible i fonts controlades

De seguida que va adonar-se que començava a rejovenir,

es va comprar un bastó.Sabia que era estúpid,

però tenia por que li ho notessin.

Manuel de Pedrolo (Trajecte final)

7

A MANERA DE JUSTIFICACIÓ

Res no és més nociu per la creativitatque el furor de la inspiració.

Umberto Eco

A bans d’encetar aquest recull em crec obligat, per un mínim d’allò que en diem coherència, a manifestar què

hi ha al capdamunt de tot açò. D’una part, m’obliga a fer-ho el respecte degut a cadascun dels meus lectors, tant li fa si en són pocs o molts; de l’altra, repartir mèrits o responsabilitats d’una manera justa i equànime, que no m’agrada vestir-me amb plomes d’altre. Però tot açò ja es veurà tal com anirà la cosa endavant.

Et diré que tot va començar aquella nit d’estiu; res d’es-pecial no la feia diferent de les altres, llevat que se m’havia presentat desficiosa i buida. Tot i el cansament acumulat al llarg d’aquell dia, no trobava la manera de desconnectar la font de tensió que m’impossibilitava d’agarrar el son. Ja saps com van aquestes coses: una idea se’t fica al cap i co-mença un etern flux i reflux de pensaments repetits que el subconscient et presenta sota aspectes infinits, sempre can-viants i al temps sempre iguals… I així, una vegada i una altra en un bucle que amenaça de reproduir-se al llarg de tota l’eternitat… El resultat sempre és el mateix: tota la nit en blanc, uns ullots com de mussol i el cervell al cent per hora amb la inútil brillantor que trobes a faltar quan la ne-

8

cessites per causes més profitoses. Ja saps tu què vull dir; a tots ens ha passat, si més no alguna vegada.

Per tal de no destorbar la dona vaig decidir sortir a la ter-rassa. Com ja t’he dit, era el ple de l’estiu i estàvem vora la mar; allà, si no dormia, almenys, estaria fresc i relaxat escru-tant la nit i deixant-me acaronar pel remoreig obsessiu de la mar endormiscada.

No sé dir-te el temps que portava allí quan vaig notar la seua presència, però no d’una manera física; no. Com t’ho diria?… Va ser com aquella sensació que tens en sentir la mi-rada d’algú clavada a l’espatlla; saps que vull dir?… Doncs, això mateix és el primer que hi vaig notar: la sensació certa que no estava sol. Ja hauràs suposat que no vaig veure ningú. La cosa, però, tampoc no va preocupar-me, que la nit sempre és plena de sorolls que el silenci o la mateixa imaginació con-verteixen en misteriosos o aterridors.

Al cap de poc, però, la sensació va repetir-se; aquesta ve-gada molt més nítida, més física i contundent. Fou com un remoreig de brises arremolinant-se al meu voltant. A poc a poc, les presències anaren fent-se visibles sobre el gres de la terrassa. Jo tinc per mi que va ser la mateixa fredor del pavi-ment que va materialitzar-les. Com quan el baf es fa visible en condensar-se contra un vidre; si fa o no fa, així mateix va anar la cosa. En menys que costa dir-ho, ja tenia davant meu un parell de mosses abillades amb uns vels transparents tan subtils com les teranyines dels somnis i molt ben proporci-onades pel que feia a dotació, volums i qualitats de tot allò que una dona ha de tenir.

—Bona nit —em saludaren totes dues parlant a una sola veu; no deixaven de somriure’m—. Que potser necessites la nostra ajuda?

Jo no vaig saber què contestar… Què vols? Un és molt mirat segons per quines coses i s’ha d’admetre que no estic acostu-mat a rebre gent inesperada a les tres de la matinada; menys encara, tractant-se d’unes dones desconegudes i, per dir-ho

9

suau, força desvergonyides considerant la manera com s’ha-vien presentat… Perquè ho acabes d’entendre, afegiré que sols vestia uns calçotets d’aquells vells i folgats que tothom tenim per anar soltets a casa. Pense jo que aquestes circumstàncies basten i sobren per desarborar el mínim de dignitat que un home necessita per respondre a situacions com aquesta…

Per si tot això no bastara, calia considerar que em posaven en una situació força compromesa; no hi estava còmode jo amb aquelles dues mosses mig nues bambolejant per la meua terrassa a les tres de la matinada… Imagina’t que s’haguera despertat la meua dona… No em veia jo explicant-li el cas amb allò de «Mira, Maria; açò no és el que et sembla…»

—Et dic, Lluna, que aquest no ens esperava —va dir-li de sobte l’una a l’altra.

—Sempre els passa això, Alba. A l’hora de la veritat fan veure que no s’ho creuen, però no…

—Què m’he de creure? —vaig encertar a dir sense llevar-los l’ull de sobre.

Les presències esclataren en una rialla doble, com de cris-talls d’argent, divertides en veure’m tan torbat. He de dir-te que, per acabar-ho d’adobar, jo estava cada vegada més atorrollat perquè elles, com qui no vol fer-ho, no paraven de bellugar-me al davant els pits i les anques.

—Tu qui creus que som? —van dir-me a cor per centrar la conversa.

—No ho sé… —vaig haver de reconéixer—. Heu de ser un somni o què sé jo; perquè el que tinc ben clar és que no sou reals…

—Doncs, per no ser reals, bé que t’agraden les nostres ma-melles; que no els has llevat l’ull des que hem entrat —va dir-me l’anomenada Lluna.

Sols faltava allò per avergonyir-me com xiquet pillat en falta; i era el cas que no podia glapir perquè l’havien encerta-da de ple. Al punt vaig notar que la sang em pujava com una glopada encesa a les galtes i una tibantor indiscreta comen-

10

çava a manifestar-se per sota dels calçotets. Ja no vaig saber on mirar per més que sempre acabava mirant al mateix lloc; puc assegurar-te que no recordava haver-hi passat mai tan gran vergonya… Clar, és que tampoc no se m’havia presentat mai de la vida una situació com aquella…

—Mira’ns tant com vulgues! —se’m va oferir l’Alba—. Al cap i a la fi, ens hem manifestat sota aquest aspecte perquè sabem quins són els teus gustos!

—Què voleu dir amb això dels meus gustos…? —vaig saltar espantat.

—No t’inquietes, home! Sols volem dir que si t’agradaren els animals, ens haguérem presentat com gatetes o gossets; si t’agradaren els homes, seríem dos xicots ben temprats. Com que sabem que t’agraden les dones, doncs, ja ho veus —va explicar-me la mossa—. Que potser no ho hem encertat?

—Dona… —vaig començar a dir tot confós.—Si no t’agradem així ens ho dius i ara mateix canviem

d’aspecte…—No, no… No cal que us prengueu cap més molèstia…

Ja em va bé així!—Ho veus? Ja t’ho havia dit jo que amb aquest aspecte

l’havíem encertada al ple. Si me’l coneixeré jo!—Collona…! Que podeu canviar d’aspecte a voluntat. I,

com pot ser això? L’anomenada Lluna se’m va acostar mirant-me decidi-

da als ulls amb una barreja d’innocència i procacitat; a dos pams escassos de distància la tenia. No vaig poder evitar om-plir-me d’ella; era com si sols aquell cos mal embolicat amb transparències fóra el món sencer per mi.

—Toca’m les mamelles! —ordenà decidida.—Perdó?… —vaig encertar a dir. —Vinga, home! —va oferint-se’m de nou sense embuts—.

És el que has estat desitjant fer des que m’has vist; no?No et negaré que la cosa m’havia passat pel cap, però mai

no pensava que fos tan manifesta. Una cosa era que m’abe-

11

llira engrapar-li els pits a aquella dona; reconec que m’abe-llia i molt, no he de negar-ho. Una altra de ben diferent era que aquelles dones mig nues em llegiren el pensament amb aquella facilitat; més semblava que era jo qui anava despu-llat, si no de cos, que encara conservava els calçotets, sí de ment. Amb tot i això, convindràs amb mi que tampoc no era el cas de rebutjar, per una qüestió d’escrúpols, una invitació com aquella. Més encara et diré, no sóc jo dels que ofenen una visita per menysprear un obsequi; qüestió d’educació i bones maneres. Tu ja m’entens!

Amb les precaucions degudes, no fóra cas que la propie-tària dels pits se m’ofenguera per sapastre o per ansiós, vaig allargar les mans amb el desig mal contingut ballant-me a la punta dels dits… Amb un gest que volia delicat, però que va acabar sortint-me golafre, vaig cloure les mans sobre aquells pits que se m’oferien turgents i trèmuls.

—Cago’n tot…! Ací no hi ha res…!Tancava les mans una vegada i una altra sense notar-

hi la desitjada calidesa d’aquella carn que veien els meus ulls. No sé el temps que vaig estar palpant l’aire com un imbècil; puc dir-te que vaig sentir una frustració immensa acompanyada de la sensació d’haver fet el més espantós dels ridículs.

—Ho entens, ara? —va dir ella divertida—. Nosaltres no som de natura material. Ens movem en el territori de la co-municació intel·lectual; m’entens. Som intel·ligència pura i per això ens presentem amb l’aspecte físic que considerem més oportú; sols ens cal decidir-ho i transmetre a la teua ment la percepció corresponent…

—Aleshores, és el que jo deia… Sols jugueu amb mi!…Sou de mentida!… No sou reals!… —vaig bramar cremat, alliberant la meua decepció.

—I tant que ho som de reals —protestaren totes dues par-lant a una veu—. Tu mateix ens veus…; parles amb nosal-tres…; escoltes el que diem…

12

—Però, no he pogut tocar-vos —vaig protestar dolgut per la frustració.

—Ni cap falta no et fa; que no hem vingut perquè ens to-ques uns pits que no tenim —l’Alba em parlà amb un posat didàctic.

—Hem vingut perquè ens necessites… —va rematar l’ex-plicació la Lluna.

—Que jo us necessite? —ací vaig estranyar-me—. Aquesta sí que és bona!… Com he de necessitar-vos, si no sé què em voleu, ni qui sou?

—Sí que saps qui som: som les muses —van dir totes dues a una sola veu.

—Perdó?…—No sé si aquest és dur d’oïda o de cervell —ara l’Alba

em mirava amb menyspreu.—Però, com heu de ser les muses? —vaig tirar de fons cul-

tural ofés per l’actitud d’aquelles mosses que deien ser mu-ses—. Les muses sols són mites que se’ns han enganxat des de la cultura clàssica i els mites, prou que ho sabreu vosaltres, sols habitaven en les cultures antigues per explicar a les per-sones aquelles coses de les quals desconeixien les causes.

—Exacte!… —ironitzà l’Alba burleta.—¿Per explicar coses com ara el fet que un escriptor que té

una relativa facilitat per escriure una obra rere una altra…»…Un escriptor amb una apreciable qualitat literària, de

sobte es mostre incapaç d’escriure un full amb un mínim de coherència? —rematà la Lluna

T’he de confessar que davant d’aquelles paraules vaig que-dar-me bocabadat. Allò era exactament el que m’estava pas-sant a mi. Ja m’entendràs si et dic que, tot i la meua proverbi-al habilitat per improvisar una rèplica, en aquella ocasió no vaig ser capaç de dir res de res.

—Tal com tu mateix ens has dit, Joan, els mites expliquen coses que ignoreu. I, sou tan ignorants els humans! —van concloure totes dues a una veu.

13

Vaig haver d’admetre que no anaven desencaminades en tot el que havien dit. Jo, per la meua part, m’estava plante-jant a quina carta me la jugava; si, tal com afirmaven, aquell parell de mosses eren muses, no em vindria gens malament un colp de mà per traure’m del forat negre en què la vida i les seues preocupacions quotidianes, havien ofegat la meua capacitat creativa des de feia més d’un any. T’he de dir, però, que jo tampoc no m’ho acabava d’agafar seriosament allò de les muses; que mai no he cregut en coses que no es poden analitzar ni mesurar. Al capdavall vaig optar per fingir un atac sobtat de dignitat ofesa:

— No entenc perquè veniu a casa meua a ofendre; no hi teniu cap dret ni jo us ho permetré. De sobres sé que no estic especialment brillant ni imaginatiu, però això és perquè tinc una mala època!… A tothom li passa; no?… Fa deu anys que estic escrivint i mai no he demanat ajuda, ni a les muses, ni a ningú; que jo mateix m’ho he resolt. Així és que us exigisc un respecte; d’acord?

—Molt bé…; ja eren hores!… Si més no, encara et queden espurnes de dignitat i esperit crític! —la Lluna reia a boca plena—. Anem per feina: què necessites?

—I jo què sé! —vaig entrar al joc amb una docilitat es-tranya en mi—. Si ho sabera, no estaria clavat des de fa més d’un any sense escriure res… Mai no m’havia passat una cosa així…

—Sí que t’havia passat —xiuxiuejà la Lluna al meu costat.—Bé, potser, sí —vaig haver de reconéixer en recordar que

tenia raó—. Però, tard o d’hora, sempre he aplegat a trobar una sortida satisfactòria.

—Ho sabem —van dir-me les dues parlant a una sola veu.—Collona!… No em foteu que les altres vegades… Haveu

estat vosaltres? —una espurna de llum va brollar al fons es-tèril del meu cervell.

—Bàsicament has estat tu… Els humans acostumeu a magnificar les coses… —la veu de l’Alba anava fonent-se

14

amb la de la Lluna que em parlava directament a l’interior del cervell.

—Potser, és que t’has encaparrat a mirar únicament les coses que t’angoixen i no eres capaç de veure més enllà! —les dues veus revoltaven dintre meu—. I, si no mires, no hi veus; ja ho saps tu.

—Potser t’has encabotat a moure un tossal i no pots… Si no pots amb un tossal, bé hauries de provar amb una pedra —m’insistien amb aquella veu que adoptava per moments unes cadències que començava a identificar com a meues.

—M’esteu dient que escriga coses curtes i imaginatives?…—Eres tu qui vol fer-ho. Serà imprevist i original —m’han

rebotat les paraules a l’interior del cap.—I tant que ho serà; com que mai no ho he fet… Em cal-

drà recomençar de zero. —No comences de zero cada vegada que inicies un nou

treball?—També és veritat…; però em fa por…Ací vaig prendre consciència d’estar mantenint una conver-

sa amb mi mateix… Vaig obrir els ulls per efecte del sobtat descobriment… Com ja hauràs deduït, no hi havia ningú a la terrassa… Vaig mirar al voltant per tractar de recompondre la meua realitat… A fora, la nit havia madurat mentre les estrelles dibuixaven camins sobre el vellut negre del cel; per ells la Llu-na havia marxat cap a ponent… La mar, insomne, continuava amb el cant obsessiu de les onades per embolcallar l’Alba nai-xent que començava a repuntar clarors carnoses per llevant…

Açò va ser anit… Tot seguit em vaig posar a treballar per fixar aquesta història a la memòria electrònica de l’ordina-dor. N’estava ben convençut que, si no la veia escrita, amb la primera llum del matí es fondria en el meu record com neu en brasa i la perdria; tal com habitualment perdia els somnis de cada nit.

Dormir dius?… Qui pensava a dormir?… Jo no podia fer-ho mentre em bullien pel cap les vivències recents… No vaig

15

poder-ho fer fins que no vaig plasmar els fets en un text real i material: aquest mateix que ara estàs llegint. Volia fer-ho així perquè fosses tu mateix qui jutgesses si tot açò fou deliri o realitat.

Avui, però, serà una altra nit… Una nit verge i novella, a cavall entre la Lluna i l’Alba… Una nit, si així ho vols, com qualsevol altra; amb el seu cel de vellut negre a sobre, amb la seua mar de remoreig obsessiu a sota… Jo continue a la terrassa teclejant lletres que componen paraules que fan reals les sensacions.

A hores d’ara encara no tinc clar si escric a impuls de la meua imaginació o bé són les muses qui dirigeixen el meu pensament, i d’ací que no gose atribuir-me amb plenitud el mèrit o la responsabilitat del que ve a continuació. He de dir-te però, que açò no m’inquieta poc ni molt; decideix tu mateix si sóc jo o elles qui governen els gestos que l’aparell transforma en impulsos electrònics per materialitzar els pen-saments que em naixen de dins…

L’única cosa que tinc clara és que, obeint impulsos incons-cients, acaba de materialitzar-se a la pantalla un nou títol:

Ser o deixar de ser