Don’t be a dick! The goal of Skepticism. Dr. Phil Plait1.

(No sigues torracollons! L’objectiu de l’escepticisme)

The Amazing Meeting 8. Del 8 a l’11 d’octubre de 2010.

James Randi Educational Foundation. Tots els drets reservats.

www.randi.org - www.basastronomy.com - http://vimeo.com/14333708

Es suposa que no t’has d’excusar abans d’una xarrada, però vaig a demanar excuses perquè m’agrada trencar amb les convencions. He escrit una cosa, malgrat que, normalment, improvise. Com que vaig a parlar de quelcom molt important per a mi, em vull assegurar que parle amb cura. Perquè moltes vegades, quan parle o escric sobre aquests

temes, em malinterpreten, i estic cansat d’això. Així que he imprès la xarrada als fulls i vull demanar perdó perquè, sovint, no podré mantindre el contacte visual. Però no passa res perquè, de totes formes, no us podria veure. Vaig a mirar molt a sota i us demane perdó. Anem doncs.

Per a aquelles persones entre vosaltres que siguen noves, i per a les que porten ací un temps o hagen vingut a altre TAM2, normalment parle d’astronomia, de l’espai i la ciència, i sobre cóm són manipulades per persones anticientífiques i pseudocientífiques. Durant tots els anys que he fet escepticisme actiu, mai havia parlat ací sobre allò que significa ser una persona escèptica activa, el fet de “practicar” l’escepticisme i com practiquem el nostre art. No és necessàriament escepticisme sobre ciència, pot ser sobre altres coses. Tampoc he parlat mai sobre nosaltres mateixes, les persones escèptiques.

Durant els últims mesos he estat pensant moltíssim en aquesta qüestió. Llegisc molts blocs, les revistes i tot això i, honestament, ha hagut un desenvolupament alarmant de la manera de fer escepticisme. Tal vegada no ha estat en general, però si en alguns llocs específics. El to amb el que ho fem s’està corrompent. En lloc de confiar en el mèrit dels arguments, que és del que es tracta el pensament crític realment, del que es tracta el raonament basat en evidències, sembla que hi ha un verí sarcàstic en alça. Això no m’agrada, i vull parlar-ne.

Així que deixeu-me que us faça una pregunta: quantes persones de les que esteu ací solíeu creure en alguna cosa? Solíeu, en passat, creure en allò que fora: mags voladors, poders psíquics, religió o alguna cosa com aquesta. Podeu, si voleu, alçar el braç? Imagine que… Si. Tothom no naix escèptic, veritat? Moltes de vosaltres heu alçat el braç, jo diria que la majoria de vosaltres. Ara, deixeu-me que us pregunte altra cosa. La segona pregunta és: quantes de vosaltres ja no creieu, us féreu escèptiques perquè alguna persona es plantà davant la vostra cara cridant i dient-vos idiotes, ximples o retardades?

(Rialles). OK.

Molts dels nostres esforços són correctes en general però incorrectes en detall. Una de les coses que els encanta dir a les persones escèptiques és que el plural d’anècdota no és “dades”, veritat? Una anècdota és una anècdota, però sabeu què? Sabeu el que són les dades? Un munt d’anècdotes posades totes juntes. I ara hi ha prop de 1.300 persones a aquesta sala, la majoria escèptiques per elecció pròpia. L’abrumadura majoria. Això no és una anècdota, OK? Això són dades. Sou

1 Conegut com The Bad Astronomer, és físic i astrònom. Treballa a la Sonoma State University i col·labora amb la NASA. És el creador de la web badastronomy.com (http://www.basastronomy.com/). 2 TAM: The Amazing Meeting, el nom de les xarrades.

escèptiques per voluntat pròpia i, malgrat això, molt poques de vosaltres alçàreu el braç amb la segona pregunta, i les que ho féreu, crec que estàveu de broma. Crec que açò és important, i crec que és una cosa que heu de tindre en ment mentre continue parlant.

L’escepticisme és dur, OK? L’escepticisme és, moltes vegades, un missatge autoanulat, OK? Cóm pots convèncer una persona que no està pensant lúcidament, quan no està pensant lúcidament? Veritat? I és pitjor perquè, com Michael Shermer3 ha dit aquest matí i moltes de nosaltres ja sabem, el nostre cervell no està connectat pel pensament escèptic, està programat per a la fe. Allò que intentem dir a la gent és molt difícil per a ells i elles. Hi ha estudis que han mostrat que la gent que perd la fe tendeix a reemplaçar-la amb alguna cosa més, amb altre tipus de creença. Si comences com a persona religiosa i perds la teua fe en Déu, la reemplaces amb qualsevol altre raonament no fonamentat en proves. Un exemple recent d’això, disculpeu que siga altra anècdota, és Julia Sweeney4, espere que tothom la conega, i la seua increïble història de deixar de creure en Déu en un determinat moment. Començà com una autèntica creient i acabà com una escèptica i pensadora crítica. Però, realment, aquest és un cas estrany, no sol succeir d’aquesta manera. Tal vegada la mencione més tard, perquè pense que el seu cas és realment important.

La cosa es posa pitjor. Hi ha estudis que demostren que, quan desmuntes un concepte erroni, aquest concepte es reforçarà més tard. Quan arriba alguna persona i diu: “Crec que…”, no ho sé… “que la Lluna, quan ix, es veu més gran perquè l’atmosfera actua com una lent”, i tu contestes: “Oh… no, no, no! És una il·lusió òptica, és per això, això i això…5”. I, al cap d’un any, preguntes: “Què causa la il·lusió relacionada amb la Lluna?”, i et respondran: “Saps? Vaig sentir que és per efecte de l’atmosfera”. Realment, el fet de desmuntar reforça el concepte que intentem desmuntar. És realment irritant, empipa el fet d’haver d’ensenyar les persones perquè estan equivocades.

La cosa es posa pitjor, es continua posant pitjor. El missatge que tractem de transmetre és dur, sobre tot perquè és solitari. I és pitjor perquè intentem transmetre aquesta idea. Quan realment reflexiones sobre la idea que no hi ha màgia, ni més enllà, ni autoritat moral en forma de figura paterna, ni certesa, ni “visqueren feliços i menjaren anissos”, OK? Açò és un autèntic míssil! En molts casos, la gent preferirà la màgia a la ciència, fantasia sobre realitat. Papa Noel és més divertit que rebre regals del pare i la mare, veritat? I l’Angelet de les dents és més emocionant que saber que només són el pare i la mare, que deixen diners sota el coixí. Ho sent, hauria d’haver posat una alerta d’spoiler6.

Aquelles persones que em coneguen saben que faig açò perquè m’apassiona. Jo sé com poden ser d’increïbles els forats negres, les supernoves i les galàxies espirals, i ho sé com a científic, o com a algú que fa ciència. Conec la imaginació, la sensació de meravella i fonda bellesa de la ciència. I ho entenc, ho sé, però no tot el món ho fa. Afora, la persona normal que no és del nostre grup, sol escoltar que la ciència és dura i avorrida. I és pitjor: les persones escèptiques i les científiques solem ser vistes com a estirades, rebuscades i asocials, quan no directament com a malignes i sociòpates. Ja sabeu: “les persones atees mengen criatures”, saps?

És un dur míssil. Què pensen les persones creients sobre elles mateixes? Moltes vegades, la seua pròpia identitat s’arrela dins la seua creença, i una de les coses que la gent més usa per a definir-se és, per exemple, la seua religió o les seues creences. Tal vegada diguen: “Sóc una persona d’OVNIS”, o el que siga, no importa la creença 3 Escriptor i historiador especialitzat en temes científics, fundador de la Skeptics Society i de la seua revista oficial, Skeptic (http://www.skeptic.com/). 4 Famosa actriu i escriptora nord-americana.5 Per a més informació, veure http://blogs.discovermagazine.com/badastronomy/2010/0 6 En anglès, s’anomena spoiler al fet d’explicar coses com la clau de la trama o el final d’un llibre, una pel·lícula, etc., a persones que no ho sabien. Per això, té connotació pejorativa.

que siga. I no només això: la nostra societat destaca la fe. Quantes pel·lícules tenen com a missatge final alguna cosa sobre la fe? A quants llibres i programes de televisió es menysprea el dubte? La persona que dubta és exposada com a desafectiva i, fins i tot, com a roïna. I la creença és l’ideal més alt. Vull dir: vinga, aplaudiu si voleu que Campaneta visca, no?

(Aplaudiments). Felicitats! (Rialles). Una fada continua viva gràcies a tu. (Rialles).

Amb tot aquest munt de coses contra nosaltres, cóm dimonis voldries fer més difícil el fet de comunicar el teu missatge? Les possibilitats que aconseguim un progrés a la nostra societat són molt baixes, i açò es veu amb les dades. La religió continua sent una gran influència, un factor en el món, i això és més de 200 anys després de la Il·lustració. És molt de temps. Hi ha més creences esperant, OK? He d’admetre que vaig escriure aquest discurs fa uns dies, però crec que açò és prou divertit; allò que vaig escriure és que més creences estan esperant, encara que ja no es parla molt sobre creients en la conspiració lunar (rialles). Però moltes d’aquestes persones… Mireu! Estan ací fora! Estan ací fora.

Fem alguns progressos. Per exemple: al Regne Unit, Simon Singh7… Me encanta aquest home, m’encanta el seu cabell (rialles). Amb les persones quiropràctiques al Regne Unit estem fent molts progressos. Però, quan reflexiones sobre el fet, et dones compte que foren elles les que es dispararen al peu, són elles les que atacaren Simon, qui només escriví un article sobre elles molt encertant, especialment amb l’elecció de les paraules. Però elles es dispararen al peu, nosaltres no aguantàrem la pistola. Són elles les que quedaren com a ximples i tot generaren el que succeí després. Fent un paral·lelisme amb l’homeopatia, es diluïren fins a la inexistència al Regne Unit (rialles). Encara que, en aquest cas, són els metges i metgesses i les persones escèptiques les que estan lluitant contra ella, i això està be, estem fent progressos.

Sabeu què? Continuen havent persones psíquiques afora estafant la gent; terapistes alternatives continuen allunyant la gent de la medicina real; la gent antivacuna està tan forta com sempre i aconseguint una influència major. Fins i tot, Andrew Wakefield8 fou humiliat i es demostrà que estava equivocat. Continua escrivint llibres i viatja per tot el país, i és a la televisió a tota hora. Potser siga a causa de tot això però, certament, a algunes regions la proptosi està en augment, i la poliomielitis ha reaparegut. POLIO! Sembla que està de tornada.

Be, no estic tractant de fer una llista de les nostres errades, no estic ací per a treure els colors a cap persona. I no estic tractant d’enfocar la nostra propera campanya, no estic volent dir allò que hauríem de tractar. Simplement, estic dient que allò que fem és dur, és una batalla turó amunt. I, malgrat que estem pedalejant com podem, no avancem massa turó amunt. Per a ser honest, de vegades no estic segur que anem en la direcció correcta.

Deixeu que us pregunte una cosa, només retòricament: quin és l’objectiu del moviment escèptic, del pensament escèptic? La resposta, tal vegada, siga diferent per a cada persona: per a algunes serà l’abolició de les pseudomedicines; tal vegada, l’eliminació de tota la influència religiosa en la vida… Tal vegada, tingueu exemples específics. I, sabeu? En ocasions em pregunte: són objectius raonables? Podem realment eliminar exemples específics de pseudociència? Normalment, desapareixen

7 Escriptor britànic especialitzat en obres divulgatives de matemàtiques i ciències. El 2008, fou demandat per la British Chiropractic Association (BCA) per criticar les seues activitats a una columna de The Guardian. L’article provocà una onada de queixes formals per publicitat enganyosa contra més de 500 membres d’aquesta associació, que aconsellà els seus membres que tancaren els llocs web. Singh rebé un fort recolzament popular i, el 2010, guanyà la demanda interposada per la BCA.8 Pediatre britànic que, el 1998, publicà un famós article a la revista mèdica The Lancet (http://www.thelancet.com/) origen de les tesis antivacunes, que vinculava la triple vírica (xarampió, galteres i rubèola) amb l’autisme. El gener de 2010 es retirà aquest article dels arxius de la revista, ja que una investigació del General Medical Council del Regne Unit (http://www.gmc-uk.org/) demostrà

que es fonamentava en diverses proves falses.

quan passa el temps, però,. pot ser això aconseguit? No estic segur. Com he dit abans, els nostres cervells no funcionen d’aquesta manera. Lleves un poc d’aquest tipus de cosa i quelcom arriba a ocupar l’espai.

El meu objectiu no és lliurar-me de la pseudociència per se , sinó ajudar per a que altres persones la deixen per elles mateixes, ensenyar-les cóm pensar i donar-les l’habilitat d’usar la raó quan reflexionen sobre alguna cosa (aplaudiments). Gràcies. La cosa millora (rialles). Be, pense que el principal objectiu del moviment del que formem part és aconseguir un món racional i raonable, no un sense moviment, sense passió, perquè seria una fal·làcia. Es clar que experimentem amor i alegria, com qualsevol altra persona; només volem un món al que li agrade la realitat tal i com és. Amb altres paraules: ensenya les persones a raonar i pensaran durant tota la vida. Per suposat, no podia esperar altra cosa que aquest aplaudiment silenciós. Gràcies (rialles).

També hi ha objectius més propers: necessitem mantindre el creacionisme fora de les aules i frenar el fonamentalisme a l’hora d’esmenar la constitució; necessitem evitar que el fonamentalisme basat en la fe, o “els vells tafaners”, com a mi m’agrada anomenar-los, escampen malalties. En alguns casos, açò implica desmuntar pseudociències específiques, i això està be, ha d’ocórrer: s’han de desmuntar certes coses o, en cas contrari, continuarien.

Així que, ensenyant… Us recorde que vaig escriure el discurs fa uns dies. Ensenyant la gent, per exemple, sobre il·lusions òptiques i com es pot enganyar l’ull fàcilment, puc mostrar que, per aquesta raó, les ombres de les fotos del Apollo apunten en distintes direccions i, tal vegada, puguen entendre que allò que veuen no és el que sembla, que es pot enganyar el cervell. I la gent pot aprendre a generalitzar a partir de coses específiques, se l’ha de donar temps, repetició i pràctica. Es necessita pràctica per a pensar d’aquesta manera.

Hi ha algunes coses que paga la pena desmuntar, és el que estic dient, però aquest no és el raonament que intente desenvolupar ací. Totes les mans d’aquest joc, i vosaltres que esteu afora ho sabeu… Sabeu el que són les fal·làcies lògiques, sabeu sobre els distints tipus de prejudicis i altres coses que funcionen mal al nostre cervell, i sabeu quins mètodes de lògica utilitzar, açò no em preocupa. I si sou persones noves ací, noves al moviment escèptic, parleu amb les que teniu al costat, per a això estan els bars del casino; parleu del que fem ací, crec que us agradarà.

Però no estic ací per a parlar de la caixa d’eines del pensament crític, supose que estic per a parlar de la seguretat de la tenda. Tot el món sap que el martell és per a clavar claus, però no tot el món sap com utilitzar eixe martell. No el balanceges violentament, i no utilitzes tota la teua força, perquè tal vegada claves el clau, però també destrueixes la paret. A vegades, un moviment curt és més efectiu, xicotets llançaments de martell i millor dirigits. Portes més llançaments fins a la seua meta i, al final, claves el clau en la fusta sense fer-la malbé.

(S’atura i recapitula. Aplaudiments). Molt be! Gràcies! (es riu). Només deixar-la anar, que fluïsca (rialles). OK. No necessite tant d’aplaudiment, OK? (rialles).

Cóm aconseguim aquest objectiu? El món més racional i raonable, i destaque “el món”, perquè això és el que intente dir. Ara mateix, en aquest moviment, el nostre moviment, tenim molta discussió sobre aquest tema, i hauria de dir “discussió”, perquè molta no és productiva. Una gran part consisteix en posar etiquetes, gran part involucra insults.

Hi ha una creença emmascarada, crec, com a pensament racional. Les persones creuen d’una forma tan forta en l’escepticisme, que no es volen qüestionar per elles mateixes, ni tan sols es volen qüestionar les seues pròpies posicions. També us podria donar exemples específics, no ho vaig a fer ara, però veig que està succeint. Els egos estan fora de control i, en moltes d’aquestes situacions, la lògica es deixa de banda. Podria donar exemples específics, malgrat que no ho vaig a fer, i els podreu

trobar vosaltres. Segurament, sabeu on mirar. Per exemple, en aquesta discussió sobre “ateisme vs acomodacionisme”, podreu trobar molts comentaris amargs, mordaços i irracionals.

Certament, tinc la meua opinió en aquestes discussions, i us assegure que són opinions fortes però, de nou, aquest és un raonament específic. El meu raonament ací és que allò que més em preocupa és la nostra conducta, la manera com fem açò. Recordeu: les probabilitats estan contra nosaltres; afora són més que nosaltres, i els nostres cervells no estan programats per a fer allò que fem, es necessita molta pràctica. Es tracta de la vella dita: és difícil raonar amb una persona sobre una qüestió en la qual creu, del que no havia pensat en primer lloc, abans de començar a creure .

Mireu, hem d’admetre que la nostra reputació entre la gent en general no és precisament estel·lar, d’acord? Per tant, on ens deixa això? Cóm aconseguim aquest objectiu d’una societat racional, raonable i il·lustrada? La clau és obvia, almenys per mi: és la comunicació. La millor idea mai pensada en la història de la humanitat és inútil, a menys que alguna persona la puga comunicar. Moriria sense ser coneguda. I, en el nostre cas, el que volem comunicar no és quelcom que la gent vol escoltar necessàriament; així que el nostre comportament, com entreguem el missatge, pren una importància cabdal. Cabdal.

Així que, de nou, us pregunte, per a que us recordeu: quantes de vosaltres vàreu perdre la vostra fe, la vostra creença, perquè alguna altra persona us digué idiotes? Sospite que moltes de vosaltres, com jo, vàreu perdre la vostra creença gradualment, no passà d’un dia a altre. Jo no m’alcí un dia i vaig decidir no creure. Portà un temps, mesos, anys, no ho sé; sincerament, no me’n recorde, però no fou d’un dia a altre, i no fou perquè altra persona m’insultà i saltà a la meua cara.

Hem vist Randi abans, en aquest vídeos; no estic segur de quan va fer el vídeo sobre la cirurgia psíquica, però recorde veure’l i riure, i riure i pensar que allò era impressionant. És una magnífica manera de fer-ho: fer riure la gent i dir que es tracta d’un truc. Els enganxes, és divertit. M’ajudà a convertir-me, realment, en un escèptic actiu i fer el que faig hui. I d’això quant fa? Vint anys? Vull dir que comencí a pensar sobre les meues pròpies creences…

Era un fan tremend, he parlat d’això a altres TAMs, d’OVNIs i experiències extrasensorials, estava molt ficat. I, sabeu què? Mireu on estic ara, veritat? Solia creure en tot això però, hui, escric un bloc escèptic, he escrit un llibre escèptic, i he estat president d’una de les millors organitzacions escèptiques del món, tal vegada hagueu sentit parlar d’ella9 (rialles). Supose que em podríeu anomenar “una història d’èxit escèptic”. No vaig perseguir fer això, però la forma com ho vaig fer funcionà i ajudà algunes persones, i això m’alegra. Però, si algú m’haguera dit, quan tenia 13 anys, que allò dels OVNIs era estúpid, que jo era idiota i que estava clar que aquelles coses no eren certes, on seria ara? No seria ací.

Els insults (quan insultem la gent, i això ocorre) ixen per un munt de raons, i sospite que la frustració és una d’elles. Persones escèptiques com jo, com totes aquelles que han estat fent açò durant un determinat temps, han estat lluitant contra la irracionalitat durant anys, i és frustrant quan les mateixes argumentacions tornen una i altra vegada, llargues argumentacions que són clarament errònies i que ens són llançades una i altra vegada. I, aleshores, ja sabeu el que succeeix: que les persones pseudocientífiques canvien lleugerament la seua argumentació, i això és suficient, tal vegada, per enganyar el públic i els mitjans. Ja sabeu, això succeeix, malgrat que no ens enganyen.

(Tus) Disculpeu… (Tus). Disseny intel·ligent (tus, rialles).

9 El 2008, Phil Plait assumí la presidència de la James Randi Educational Foundation.

Enuig, veritat? L’enuig és una reacció natural, una reacció natural quan alguna persona ens crida, ens fereix, ens frustra. Però la còlera… Vaig llegir això en un llibre: Mary Roach10, probablement, hagueu sentit a parlar d’ella (aplaudiments). Va a publicar un llibre i hi ha una frase en ell que diu: la còlera busca una víctima. Pensí que era preciós: la còlera busca una víctima. Hem de ser acurades per a no personalitzar massa l’atac. La còlera és bona, es necessita, és una motivació; de vegades és allò que et trau del llit, i parle de l’experiència personal: m’enfade. Però també és una arma carregada, i hem de ser extremadament acurades a l’hora d’apuntar eixe arma. És molt temptador voler resultats ARA! Voler canviar l’opinió d’una persona mentre li parle, mentre estem cara a cara. Voler això és natural, voler gratificació instantània i guanyar una discussió.

L’enuig poden catalitzar això, però, quantes de vosaltres jugueu als escacs? Crec que moltes de vosaltres jugareu als escacs (rialles). Quantes vegades sacrifiqueu una peça en previsió d’un objectiu major? Podeu seguir tenint la reina al final de joc, quan la teua oponent t’ha fet escac i mat, però has perdut. Has perdut el joc i tindre la reina no ajuda per a res. Voleu altra analogia? M’encanta aquesta també: una persona vianant té el dret a creuar el carrer i, certament, si passa pel carrer quan ve un cotxe, tècnicament està en el seu dret, però també l’atropellen (rialles).

Quan tractes amb alguna persona que no està d’acord amb tu en qualsevol assumpte, quin és el teu objectiu? Quina és la teua meta? Què vols aconseguir? Insultar, cridar, acusar de ximples, retardades, abusadores de xiquets i xiquetes, potser que et faça sentir be… I tot això s’ha fet servir, per cert. Potser et faça sentir be, potser t’ajude, potser t’ajude a alliberar frustració, potser anime la gent, i potser la gent t’ajude i entre en acció. Siguem honestes, tal vegada et faça sentir satisfeta i superior, al menys en eixe moment. Però marcar un tant barat és el teu objectiu, o és guanyar el maleit joc? No és massa controvertit (aplaudiments). Gràcies.

No és molt controvertit dir que quan alguna persona és atacada i insultada tendeix a posar-se a la defensiva. No està en la millor situació per a ser racional o introspectiva. Serà molt difícil fer-la canviar d’opinió mentre s’està fent això. Be, jo sé que, quan la meua dona m’enxampa fent alguna cosa estúpida, la qual cosa succeeix tota l’estona, el meu cervell reacciona, necessite reaccionar, necessite eixir amb una excusa. Necessite respirar profundament abans de respondre, perquè la meua reacció immediata és restar importància a la meua estupidesa i, en realitat, això només empitjora les coses. Feliçment per a mi, que porte 20 anys sent un escèptic actiu i 15 de feliç matrimoni, m’han ensenyat prou be al respecte de fer això i, malgrat que està en el meus instints, intente no fer-ho. Admet que encara estic aprenent a la meua tendra edat. Porta tota una vida aprendre a no fer això. La cosa és que no tot el món ha aprés. No és una sorpresa: crec que totes estareu d’acord que, al moviment escèptic, tenim gent que no està precisament al departament de bona educació (rialles).

I estic veient aquesta discussió als blocs, ara mateix, i m’alegre molt de veure-la. Pots anar a un gran nombre de blocs. Fins i tot, ahir vaig veure un post d’alguna persona preocupada sobre el tema, sobre el comportament de les persones escèptiques. He estat pensant en escriure sobre el tema durant un llarg temps i parlar-ne al TAM, i això és perquè he observat les discòrdies entre les persones escèptiques i entre escèptiques i creients. Genera una conducta infantil i és, francament, espantós. Espantós.

Utilitzar trucs rastrers no ajuda, no et fa més forta ni et fa semblar millor, i no canvia l’opinió de cap persona. Quin és l’objectiu del que intentes fer? I no hem de confondre prendre el camí honest amb ser feble i no posar passió, és justament el contrari. Jo mateix m’he barallat i he trobat que necessite molta força, que augmenta la meua passió. I si alguna persona vol discutir la meua passió, porteu-la. Estic llest. En temps de guerra, necessitem persones guerreres. Però açò no és una 10 Escriptora i divulgadora científica. http://www.maryroach.net/

guerra; potser no ho vulgueu acceptar, però açò no és una guerra. No tractem de matar un enemic, tractem de persuadir altres éssers humans. I, en temps com aquests, no necessitem guerreres, necessitem diplomàtiques. Així que, en conclusió… (Aplaudiments). Gràcies.

En conclusió, crec que podria resumir la meua argumentació com segueix. Primer: t’has de preguntar sempre pel teu objectiu. Quan era un nen, hi havia un anunci sobre dietes. Posaves un imant a la teua nevera que deia: “És necessari el saqueig?” (rialles) És aquesta discussió necessària? Quina és la teua meta? Què intentes aconseguir? Abans de postear, abans de deixar un comentari, abans d’anar a tot drap amb una persona pseudocientífica, abans d’alçar la teua mà i abans d’enviar eixe e-mail, t’has de preguntar: açò va a ajudar? Em permetrà assolir la meua meta? I t’has de preguntar: o, tal vegada, m’impedirà assolir-la? És només per a sentir-me millor, o intente canviar el món?

I segon, i pose el punt final amb ell: no sigues torracollons11 (rialles i aplaudiments). Be… (llarg aplaudiment). Jo no…. Jo no sóc el primer en dir aquesta frase (rialles). Wil Wheaton la utilitza com a lema del seu bloc12. Existeixen uns vídeos, que eixiran dins de poc, amb el títol “No sigues una persona torracollons”. Són genials, els podeu trobar a… Rebecca els posteja a Skepchick13. Vaig escriure açò abans de veure el primer, així que no estic venent res. Penseu en açò com dues ments brillants convergent al mateix lloc (rialles).

Però, ara seriosament, OK? NO, no sigues una torracollons! Tot el que fa una torracollons és anotar tants barats, no guanya els cors ni les ments de la gent. I, sincerament, guanyar les ments i les cors d’eixa gent és el nostre objectiu. Us vaig fer dues preguntes, quan pugí ací dalt: la primera fou si solíeu creure en alguna cosa, i la segona si deixàreu de creure perquè alguna persona es comportà com una torracollons amb vosaltres. La meua meta, la meua meta personal és que tot el món alce la mà quan li faça la primera pregunta, i l’altra part del meu objectiu és que ni tan sols faça falta fer la segona pregunta (aplaudiments). Moltes gràcies.

Torn de preguntes.

- Bo, la pregunta que vaig a fer, i crec que tothom estarà d’acord (rialles) perquè durant aquests últims anys he estat, de forma no oficial, el “no ateu” de la JERF14 i he renunciat a parlar de religió amb persones escèptiques…

Crec que hi ha altra àrea amb la que hem de ser acurades, i dic això com a antic candidat demòcrata al Congrés dels Estats Units: l’escepticisme no té res a veure amb els partits polítics. Pots ser una persona conservadora i pensar que Uri Gheller15 és un imbècil; pots ser conservadora i pensar que la gent no hauria de veure violats els seus records i furtats els seus diners per Sylvia Browne16. Així que, tornant a la gran noció dels TAM que diguí en començar, açò té moltes dimensions polítiques, teològiques, emocionals… Quina universitat és la millor?... (Rialles).

Crec que hem tingut un gran TAM i… No esteu d’acord? I, per cert… On reberes l’educació preuniversitària?

- El primer any el vaig fer a la Universitat de Chicago, que això us servisca de lliçó (rialles). De fet, fou a la Universitat de Michigan, però “crec” que aní a la Universitat Thomas Jefferson pel meu PhD17 (aplaudiments). De fet, coincidisc plenament.

11 En anglès: Don’t be a dick!12 http://wilwheaton.typepad.com/ 13 Rebecca Watson. http://skepchick.org/ 14 James Randi Educational Foundation.15 Showman que es presenta com a mentalista, famós a l’estat espanyol pel seu truc de la cullera als programes José Maria Íñigo. http://ca.wikipedia.org/wiki/Uri_Geller 16 Mèdium molt famosa als Estats Units. http://www.sylviabrowne.com/ 17 Doctorat en investigació (sigles de Philosophy Doctor).

Necessitem ser més inclusives, és així de simple. Excloure la gent no és una bona idea quan et superen en proporció de 10.000 a 1 (rialles). Quan una horda està baixant pel turó i tu ets ací dempeus, només amb la funda de la teua espasa, no és… Ja m’enteneu. Cridar i dir idiota la gent que ve no els frenarà de cap manera (rialles). Necessitem ser més inclusius.

Vaig a prendre un minut extra, no estava segur si tindria temps, però crec que ho he de fer. Una de les coses que m’agrada de donar xarrades, i he estat donant xarrades sobre bad astronomy a diferents llocs… Fa poc, em convidaren escoles del Govern on porten a alguns centenars de les millors i més brillants persones estudiants dels instituts i els donen allotjament i menjar durant algunes setmanes d’estiu. És tremend: són joves ansioses, s’apuntarien a fer aquestes coses. No són necessàriament les més llestes, malgrat que ho són en la pràctica, però ho volen, volen aprendre, estan àvides d’aprendre. Així que vaig allí i els ensenye.

Durant un any, ho he estat fent a Arkansas, on hi hauria, en principi, un gran reducte de religió fonamentalista. Però mai he tingut cap problema allí. Aquesta setmana, la setmana abans que començaren els TAM el dimecres, estiguí a West Virginia fent açò altra vegada. Estava donant una xarrada a una classe, parlant sobre diferents coses, i una jove de la primera filera, al davant de mi (era asseguda) tenia obert un quadern i digué: “Sóc una creacionista que creu que la Terra té, només, milers d’anys, i què succeeix amb…” I començà a parlar sobre el moviment de recessió de la Lluna i com açò mostra que la Terra poc tindre, només uns pocs milers d’anys18.

Be. La meua reacció podria haver estat: “eres idiota”. La meua reacció podria haver estat: “És la cosa més estúpida que he sentit mai”, “La teua religió és ridícula i responsable de matar milions de persones”. Podria fer aquestes coses, d’acord? (rialles). Be, no em malinterpreteu: el creacionisme, el creacionisme de la Terra jove, és una estafa. No evite dir això: és absolutament incorrecte.

Si li haguera dit això, fins i tot d’aquesta manera, hauria alienat aquesta jove. El que diguí en comptes d’això fou: “a) No estàs tenint en compte que la recessió de la Lluna varia al llarg del temps. Simplement, no pots extrapolar una dada actual al passat i, si ho fas, obtens una resposta incorrecta. De fet, si ho fas més acuradament, veuràs que la Terra pot tindre bilions d’anys…”. I, immediatament, replicà: “Bo. He llegit sobre l’ADN dels dinosaures” i altres coses. I jo diguí: “No sóc biòleg, no faig ciència tova” (rialles). “Hauràs de parlar amb…” (aplaudiments). M’encanta aquesta frase. No sé, simplement m’encanta (rialles). “… Hauràs de parlar amb una persona biòloga”. I ella seguia, i diguí: “Mira, el que necessites és entendre…” (em digué que havia anat a l’Institut per a la Investigació de la Creació i Respostes al Gènesi); “… Mira, he vist aquesta gent. No utilitza moltes dades en astronomia. No estic qualificat per a parlar d’altres temes. El que necessites és trobar altres fonts, necessites eixir i veure allò que altra gent diu, i veure on et porten les proves”. I diguí: “Està be que cregues en allò que vulgues creure, no vaig a tractar de canviar la teua opinió sobre això. Però crec que necessites veure les proves i veure cap a on apunten abans de fer afirmacions innegables sobre proves científiques”.

Seguim. Hi hagué altres preguntes, i parlàrem sobre alienígenes i sobre 4219 i sobre totes les coses que pugueu pensar. Al final de la classe, ella estava rient, se l’estava passant be. Després, vingué i em donà les gràcies. Estiguérem parlant durant un temps, i els professors i professores vingueren més tard i estaven molt contents que

18 Young-Earth Creationism, Creacionisme de la Terra Jove. http://www.talkorigins.org/faqs/moonrec.html 19 Número que suposadament és clau per a la matemàtica quàntica i la seua relació amb els números primers, en relació amb la hipòtesi de Riemman un dels problemes oberts més importants de les matemàtiques contemporànies). A la sèrie de radiocomèdia, novel·les, sèrie de televisió, joc i versió cinematogràfica de La Guia galàctica per a autostopistes, de Douglas Adams (The hitchhiker's guide to the galaxy, 1978) la supercomputadora Pensament Profund, construïda per la raça hiperintel·ligent del mític planeta Magrathea, respon a la pregunta sobre el sentit de la vida, l’univers i tot plegat, amb el número 42.

haguera menat la situació d’eixa forma. Per la meua part fou un experiment; mai abans havia fet una cosa com eixa, al menys no tant. I, sabeu què? És una anècdota, és un exemple. Però funcionà, i apostaria que funciona sempre. Sempre.

- Gràcies, Phil Plait (aplaudiments).