JOHN HALAKA RETRATS DE NEGACIO I DESIG...RETRATS DE NEGACIÓ I DESIG Fotografies narratives sobre...

United Nations University Institute on Globalization, Culture and Mobility Email: [email protected] Sant Manuel Pavilion, Sant Pau Art Nouveau Site Tel: (+34) 93.556.59.91 C/ Sant Antoni Maria Claret, 167 Web: gcm.unu.edu 08025 Barcelona – Spain Web: unu.edu

1

JOHN HALAKA

RETRATS DE NEGACIÓ I DESIG Fotografies narratives sobre refugiats palestins

Amb la col·laboració de la

Universitat de les Nacions Unides Institut sobre la Globalització, la Cultura i la Mobil itat

John Halaka és un Artista Visual, Documentalista i Professor d’Arts Visuals de la Universitat de Sant Diego, on ensenya des del 1991. Va rebre la Mestratge en Arts Visuals per la Universitat de Houston el 1983, i la llicenciatura en Belles Arts per la Universitat de la Ciutat de Nova York. La seva obra ha estat exposada i les seves pel·lícules s’han projectat a nivell nacional i internacional. Una selecció de les seves pintures, dibuixos i fotografies està disponible a la seva pàgina web www.johnhalaka.com. Es pot trobar informació sobre els seus projectes de pel·lícules, així com d’entrevistes en vídeo al seu lloc web www.sittingcrowproductions.com Les fotografies de John Halaka de la sèrie Retrats de Negació i Desig , consisteixen en composicions fotogràfiques disposades en díptics i tríptics, amb la intenció de mostrar retrats psicològics de refugiats palestins. Les imatges involucren l’espectador en un procés de construcció de narratives fragmentàries sobre la vida, la història i la condició dels individus representats en les fotografies. A través d’aquest treball, Halaka humanitza i personalitza la noció abstracta de masses desplaçades, fent l’experiència dels refugiats infinitament més real, comprensible i inoblidable. La Universitat de les Nacions Unides (UNU), amb seu central a Tòquio, és la branca acadèmica de l’Organització de les Nacions Unides (ONU). Connecta el món acadèmic amb el sistema de l’ONU. El seu objectiu és desenvolupar solucions sostenibles a problemes, actuals i futurs, relatius als essers humans en tots els aspectes de la vida. L’Institut sobre la Globalització, la Cultura i la Mobil itat (UNU-GCM), amb seu a Barcelona, va començar la seva activitat el 2013 i forma part de la xarxa de centres de l'UNU i fomenta la recerca sobre la globalització, la cultura i la mobilitat sota el prisma de la migració i dels mitjans de comunicació.


2

3. Abu Ghazi - Krayem Niaf Kanj. Nascut el 1924 a El Zieb (Palestina). Viu al camp de refugiats de Nahr El Bared (Líban) Abu Ghazi va néixer a El Zieb (Palestina) l’any 1924, i el 1948 va ser

desplaçat del seu país per la força, juntament amb milers de palestins. Després d’un viatge ple de dificultats, es va establir, amb la seva família, al camp de refugiats de Nahr El Bared, situat al nord del Líban. Allà van passar gana, fred i tota mena de penúries, però malgrat tot van afrontar amb creativitat la catastròfica pèrdua que els havien causat. Com molts altres refugiats palestins, la seva vida s’ha caracteritzat per cicles d’una pèrdua total i devastadora i pel procés de creació d’una vida, que acabaria arruïnada per circumstàncies alienes a la seva voluntat.

Després de 59 anys de misèries i esforços per mantenir i tirar endavant la família al camp de refugiats, l’any 2007 Abu Ghazi ho va tornar a perdre tot quan Nahr El Bared va ser completament destruït per l’exèrcit libanès. Amb la seva dona van aguantar a casa tant com van poder fins que van haver d’escapar de l’intens bombardeig que durant 33 dies va caure sobre el camp. Més de 30.000 refugiats palestins van haver de fugir-ne; novament, estaven sense llar. Acabat el bombardeig, Abu Ghazi i la seva dona van tornar a Nahr El Bared per veure en quines condicions estava el seu pis i recuperar les poques coses d’utilitat que poguessin trobar. El camp havia estat pràcticament destruït i la major part de les estructures, entre les quals l’edifici on vivia Abu Ghazi, havien quedat en un estat de runa total.

Al cap de pocs dies de buscar infructuosament les restes de la seva llar, la dona d’Abu Ghazi va patir un infart i poc després moria.

4. Hamed Moussa. Nascut el 1910(?), Deir El Assad (Palestina). Finat el 2013, Deir El Assad (Gali lea) Hamed Moussa va néixer a Deir El Assad fa poc més de 100 anys. Quan el vaig entrevistar em va dir que no sabia quina edat tenia exactament. És un dels pocs palestins que van tenir la sort de no ser desplaçats del seu país el 1948 i que va gaudir d’un privilegi avui tan poc habitual per a un pagès palestí com és el de cultivar la seva terra ancestral durant pràcticament tota la vida.

Hamed Moussa pertanyia a la terra en tots els sentits i mai va reivindicar des d’una actitud paternalista, cohibida o defensiva que la terra li pertanyés.

Una de les diferències fonamentals entre els palestins autòctons i els ocupants israelians pel que fa a la relació que mantenen amb la terra és que els colonitzadors s’entesten a afirmar que la terra els pertany, mentre que els palestins autòctons simplement i naturalment hi pertanyen.


3

8 i 23. Memorial Sabra i Xati la. Commemoració del trentè aniversari, setembre del 2012 Una de les tragèdies més importants, entre moltes altres, que van tenir lloc durant els 15 anys de guerra civil al Líban va ser la massacre de Sabra i Xatila a Beirut. La brutal matança de civils palestins a mans de les forces de la Falange Libanesa al camp de refugiats de Xatila i el

barri adjacent de Sabra va durar dos dies i mig: entre 1.800 i 4.000 dones, nens i homes grans i de mitjana edat van ser torturats, assassinats i mutilats.

La massacre va tenir lloc dues setmanes després que l’enviat dels Estats Units, Philip Habib, tanqués un acord entre l’exèrcit israelià invasor, les forces milicianes libaneses i l’OLP al Líban. L’acord exigia als combatents palestins que abandonessin el Líban i es traslladessin a Xipre, i garantia que la comunitat internacional vetllaria per la seguretat de la nombrosa població de refugiats civils palestins que es quedava a Beirut.

L’any 1982 els militars israelians havien envaït el Líban i avançaven camí de Beirut amb la intenció de no deixar cap palestí viu. Sota el comandament d’Ariel Sharon, l’exèrcit israelià va permetre a la milícia de la Falange Libanesa accedir al camp de refugiats i al seu barri veí. Els oficials i soldats israelians supervisaven la matança des d’edificis adjacents i il·luminaven amb bengales el cel nocturn sobre el camp per facilitar aquella carnisseria de dos dies i mig. Desprotegida, la densa població civil de refugiats palestins que vivia al camp de Xatila i al barri adjacent de Sabra van ser víctimes de la matança perpetrada per les forces de la Falange cristiana, que van actuar com una milícia a les ordres de l’exèrcit israelià.

9. Umm Saleh i Saleh El Dibassi. Umm Saleh nascuda al camp de refugiats de Tel El Zaatar, viu al camp de refugiats de Xati la. Saleh El Dibassi nascut a Sabra, viu al camp de refugiats de Xati la Saleh El Dibassi té ara 30 anys i va néixer i viu al camp de refugiats de Xatila. En Saleh va néixer al si d’una família econòmicament pobra però emocionalment molt rica. El seu pare va participar activament en la resistència i més d’una vegada va ser greument ferit. Ara té una parada al

mercat de fruites i hortalisses de Sabra. La mare de Saleh, com la majoria de dones palestines que viuen als camps, és l’element que aglutina tota la família.

Els tres fills de la família estudien a la universitat i s’ajuden molt els uns als altres. Quan el vaig conèixer i entrevistar, Saleh feia dues feines per pagar-se el màster en Microbiologia que estava cursant. La seva germana Fatima havia ajornat un màster en Administració d’Empreses per treballar a temps complet i ajudar així a sufragar els estudis de Saleh i del seu germà petit, Wisam. Wisam estudia enginyeria elèctrica i té la seva pròpia història, molt complicada, de resistència activa i supervivència. Segons que vaig poder comprovar en la meva primera i segona visita al petit pis de la família, Wisam estudiava literalment a la llum de les espelmes. I és


4

que Xatila, com tants altres camps de refugiats al Líban, no té electricitat durant una mitjana de 12 hores diàries.

L’última vegada que el vaig veure, Saleh estava enviant sol·licituds per fer un doctorat a Europa; el seu pla, però, és tornar amb la seva família i servir la seva comunitat palestina al Líban. De fet, el seu objectiu és obrir la primera clínica per al tractament del càncer a Palestina.

10. Zeinab Sakallah. Nascuda el 1930 a Jaffa (Palestina). Viu a Beirut (Líban) Zeinab Sakallah va ser desplaçada el 1948 de Jaffa a Gaza, d’on va haver de fugir per les seves activitats polítiques després del 1967. A Gaza treballava de mestra i, quan la van obligar a fugir, se’n va anar a Kuwait, on va assumir el càrrec de directora d’un institut d’ensenyament secundari. No obstant això, Zeinab va haver de deixar sobtadament el càrrec quan un alumne se li va adreçar de manera ofensiva pel simple fet de ser palestina. La institució va defensar l’alumne i a ella no li va quedar altra opció que dimitir.

Així, a començament dels anys setanta se’n va anar a Beirut, on va viure la guerra civil treballant com a editora i traductora. El seu pis va ser bombardejat i destruït dues vegades, i posteriorment va estar empresonada durant un temps. No obstant això, el que més li ha dolgut en la vida és el fet que la separessin de la seva família i que no pogués veure els seus pares abans que morissin, a més de no haver conegut la majoria dels seus nebots i nebodes. No s’ha casat mai, viu sola i lamenta no tenir família a prop ara que es fa gran i la seva salut comença a deteriorar-se.

Zeinab Sakallah traspua una barreja de passió per la seva terra i de profund sentiment d’apatia causat per la seva percepció que no ha pogut fer res per canviar les vides dels palestins. En més d’una ocasió ha lamentat no haver «pogut aportar ni un sol gra de sorra pels palestins». Aquest sentiment de passió i devoció pel servei als seus ha resultat tan estimulant per als altres com autodestructiu per a ella.

11. Ossos i branques La relació dels palestins amb la seva terra no és només una obsessió nostàlgica amb un passat que se’ls ha negat. Es tracta d’un lligam molt més complicat i arrelat, basat en cicles regeneratius de vida, mort i renovació que es remunten a infinites generacions.

Per a la majoria de palestins, la pàtria no és simplement un lloc que habitem, posseïm i ens venem. La pàtria és una extensió física dels cossos dels nostres avantpassats i un antiquíssim paisatge cultural generador que modela els nostres costums i les nostres tradicions en contínua evolució.


5

Les velles oliveres que embelleixen els turons i les valls de Palestina no són simplement arbres que ens proporcionen aliment. El fruit i l’oli que ens regalen són extensions de la carn i la sang dels nostres avantpassats, una comunió de generacions passades, presents i futures, vinculades pels ossos i les branques d’un poble autòcton que pertany a la terra.

13. Dr. Mohammed Khali l . Nascut el 1925 a Taybeh (Palestina). Viu a Beirut (Líban) L’any 1948 el Dr. Mohammed Khalil estudiava Dret a Londres. Al mes de maig d’aquell any Palestina era declarada part de l’Estat d’Israel, amb la qual cosa el Dr. Khalil va perdre tota possibilitat de tornar al seu país. Juntament amb la pèrdua del seu país també va perdre tota la seva família, i només tornaria a veure una vegada el seu pare i la seva mare després del 1948, gràcies a una reunificació familiar gestionada per la Creu Roja. La breu visita que va fer als seus pares va tenir lloc davant la xarxa de filferro

que separava Jerusalem Est de Jerusalem Oest. Els seus pares mai van tenir l’oportunitat d’abraçar-lo, ni ell tampoc a ells. Aquella visita va ser l’única vegada en què els va poder veure entre aquell exili sobtat del 1948 i la mort de tots dos.

Després d’acabar els seus estudis de Dret i esdevenir un expert en dret internacional amb diversos treballs publicats, el Dr. Khalil va obtenir l’estatus de refugiat als Països Baixos. Més tard va treballar a Líbia i posteriorment al Líban, on els seus èxits professionals no han impedit que visqui amb les profundes ferides d’una terrible pèrdua i on és tractat com a refugiat d’una Palestina sense estat amb molt pocs drets civils.

Des del començament de la Nakba el 1948, els palestins que viuen a l’exili ja no són considerats un poble per la comunitat internacional i són identificats sobretot com a refugiats.

14. Rasha Khali l . Nascuda al camp de refugiats de Burj El Barajneh, Beirut (Líban) Rasha Khali l va néixer al camp de refugiats palestins de Burj El Barajneh, situat als afores de Beirut, però si li preguntes d’on és et respondrà que de Kuikat, el poble del qual es va haver de desplaçar el seu avi patern l’any 1948.

Rasha es dedica a educar els nens dels camps de refugiats. Treballa per a una ONG com a professora d’arts creatives a Burj El Barajneh, i ha fundat un petit teatre de titelles amb el qual ensenya als nens dels camps la seva

història, identitat cultural i drets com a refugiats palestins. És també la néta d’Umm Aziz i la neboda-néta d’Ahmed Essa Brieq, un senyor d’avançada

edat de Kuikat que va acabar com a desplaçat intern a Abu Sinan.


6

Rasha, pertanyent a una tercera generació de refugiats palestins nascuts i residents al Líban, mai no ha pogut visitar Palestina. Només havia sentit a parlar del seu oncle-avi a través de les històries familiars. Quan li vaig ensenyar l’entrevista que li havia fet a Ahmed a Palestina i després li vaig portar una bossa amb terra del seu poble natal, Rasha no va poder contenir l’emoció. Així, connectant-la de nou amb aquell parent mort a Palestina i lliurant-li un grapat de terra del seu poble natal, em vaig sentir com si, en part, estigués tancant un cercle que s’havia esquinçat feia més de 65 anys.

15. Abu Samir - Yousef Kassem Daher. Nascut el 1935 a Deir El Kassi. Viu al camp de refugiats de Mar Elias (Líban) Abu Samir es va exiliar de Palestina el 1948, quan tenia al voltant d’11 anys, i va créixer al camp de refugiats libanès de Tel El Zaa’tar, destruït l’any 1976 després d’un brutal setge de 6 mesos en què van perdre la vida milers de civils palestins.

Abu em va explicar la seva història: va sortir de Tel El Zaa’tar carregant la seva germana mutilada de 14 anys i, després de travessar el camp ple de cadàvers, gairebé és executat per la milícia de la Falange Libanesa en un control situat fora de Tel El Zaa’tar. La seva única salvació

va ser la llàstima que va sentir un dels oficials per l’estat de la noia esguerrada. Abu Samir ha viscut al camp de Mar Elias de Beirut des que va abandonar el de Tel El Zaa’tar.

El fil conductor de tots els refugiats palestins és l’experiència d’una pèrdua sobtada, total, catastròfica i contínua. Vaig veure Abu Samir unes quantes vegades durant la meva estada al Líban, quan ell treballava de cambrer en un organisme públic del camp de Mar Elias, i en tot aquell temps no li vaig arribar a veure mai un somriure. Potser el somriure és una de les tantes coses que va perdre durant una vida de desplaçaments, violència i penúries constants.

16. Raeda Taha. Nascuda a Jerusalem (Palestina). Viu a Ramal· la (Palestina) Raeda Taha va néixer a Jerusalem (Palestina), va créixer a Jordània i el Líban i viu a Ramal·la (Palestina) des del 1995. És actriu, escriptora i, durant 8 anys, va ser la secretària de premsa de Yasser Arafat.

Raeda és una de les més apassionades, però també complicades, patriotes que conec. El 1972, quan tenia 6 anys, es va produir un fet decisiu que li va marcar totes les facetes de la seva vida, tant pública com privada. El pare de Raeda, Ali Taha, va morir en un intent de segrest que ell mateix comandava. Raeda va créixer com la filla gran

d’un màrtir venerat, d’un heroi nacional. Una situació molt complicada per a una nena palestina, per a qualsevol nen al capdavall. Com passa amb la majoria de fills de màrtirs, Raeda va ser adoptada per la nació i utilitzada com a símbol de la lluita nacional.


7

La seva vida pública ha estat definida per conceptes com la nació, la lluita, la responsabilitat i l’«honor» de ser la filla gran d’Abu Nidal (el nom de guerra del seu pare), però el que ha definit la seva vida interna ha estat la profunda ferida interior provocada pel fet d’haver de créixer sense el pare, qui es va sacrificar, i va sacrificar tota la seva família, en nom de la lluita nacional.

Les dualitats orgull-dolor, reverència-repulsió i angúnia-admiració són els pilars torts i inestables que defineixen la seva existència, en la qual ha crescut i viscut a l’ombra d’un màrtir.

17. Umm Hussein - Melina Boutrous Alka. Nascuda el 1939 a Ziara (Líban). Viu al barri de Sabra de Beirut (Líban) Umm Hussein va perdre el seu marit i els seus dos fills durant la

carnisseria de Sabra i Xatila, perpetrada sota la supervisió de l’exèrcit israelià el setembre del 1982. Però el que realment fa excepcional la seva història en el marc de l'esgarrifosa narrativa d’aquella massacre és el fet que Umm no és palestina sinó libanesa, com el seu marit i els seus fills. Simplement va donar la casualitat que eren molt pobres i que vivien a l’altra banda del carrer que separava el gueto degradat de Sabra del camp de Xatila.

Sota la protecció de les forces invasores israelianes, les milícies maronites de la Falange Libanesa van assassinar, violar, matar brutalment i mutilar indiscriminadament tothom que visqués al camp de refugiats palestins o al seu voltant.

La tràgica ironia d’aquella història és que Umm Hussein va néixer al si d’una família cristiana maronita del Líban, la mateixa secta a la qual pertanyien els homes que van matar el seu marit i els seus fills.

18. Les mans del temps L’escriptor afroamericà James Baldwin afirmava, eloqüent: «Quan les circumstàncies es fan realitat a través del testimoni de l’altre, llavors és possible imaginar el canvi».

En el cas dels palestins, les «circumstàncies» de la seva Nakba (o Gran Catàstrofe) poden fer-se realitat d’una manera eficaç a través dels testimonis personals d’aquells refugiats escollits entre els gairebé 10 milions de palestins disseminats per tot el planeta.

Preservant les històries dels palestins autòctons podem posar una cara, un nom i un conjunt únic d’experiències a aquesta crisi de refugiats que segueix el seu curs. Igualment, d’aquesta manera humanitzem i personalitzem aquella noció abstracta de les masses desplaçades, amb la qual cosa les experiències dels refugiats esdevenen infinitament més reals, comprensibles i inoblidables. A més, individualitzem les narratives palestines de desplaçament, supervivència i resistència i les convertim en quelcom d’inqüestionablement tangible i irrefutable.


8

19. Els ossos dels nostres pares. Elias Wakim. Nascut el 1926 a El Bassa (Palestina). Viu a Malia (Gali lea) Elias Wakim tenia 22 anys quan, el 1948, juntament amb tots els habitants cristians i musulmans d’El Bassa, va ser expulsat del seu poble, molt pròsper en aquella època. La majoria d’habitants van ser conduïts fora del país, però Elias va tenir sort: es va convertir en un

refugiat desplaçat internament i va ser reubicat en una ciutat anomenada Malia. Quan el vaig entrevistar, em va portar fins al seu poble natal; excepte les tres esglésies i part d’una de les mesquites, estava totalment destruït. Sobre les ruïnes d’El Bassa es va construir una ciutat industrial israeliana, Shlomi.

Després d’investigar l’interior de les ruïnes de les esglésies i la mesquita, Elias Wakim em va portar fins al que restava del cementiri d’El Bassa. L’indret estava totalment en ruïnes i els mausoleus, abans decorats, havien estat destruïts i profanats. Wakim em va demanar que mirés dins un forat obert per la metralla en un dels mausoleus.

Un cop adaptats els meus ulls a la foscor, em vaig adonar que el que mirava eren restes humanes, ossos barrejats amb deixalles que algú havia llençat a sobre; també hi havia restes de petits animals que havien caigut dins el mausoleu. Els taüts, podrits, estaven esbotzats i no contenien les calaveres. No obstant això, era evident que algú havia ajuntat els ossos desordenats a cops de peu.

Mentre observava amb sorpresa les restes profanades dels ciutadans que havien viscut a El Bassa abans del 1948, vaig sentir que Elias Wakim em deia amb una veu suau: «És el meu pare». Fins i tot davant d’aquelles tombes que havien estat objecte d’actes vandàlics i unes restes que havien estat violades, Elias insistia que els ossos del seu pare es quedessin al seu poble natal.

21. Abu Rayek - Ibrahim Essa. Nascut el 1935 a Kafr Bir’ im (Palestina). Viu a Jish (Gali lea) Abu Rayek és refugiat des que el van desplaçar internament de la ciutat de Kafr Bir’im, situada al nord de Galilea. Després de ser obligat a abandonar el seu poble a l’edat de tretze

anys i mig, Abu Rayek va aconseguir tornar a la Palestina històrica, on la seva identitat com a palestí se li continua negant. Davant del món, i a l’anomenat Estat jueu, Abu va esdevenir el que es coneix com un israelià-àrab, a més d’un ciutadà no jueu de tercera classe.

La major part d’aquell 15% de palestins que es van poder quedar o bé van poder tornar a la terra convertida en Israel eren desplaçats interns. La majoria venien de pobles agrícoles i estaven destinats a seguir la tradició dels seus avantpassats, és a dir, fer de pagesos.

Tanmateix, les seves terres van ser confiscades per l’estat colonial d’Israel, que s’acabava de fundar, i l’única feina que van poder trobar va ser com a treballadors mal remunerats a les mateixes propietats que els havien robat; la majoria, però, van acabar formant part de la massa de jornalers que pràcticament van construir totes les estructures físiques de l’estat colonial d’Israel. La ironia és brutal: aquells que havien estat els amos de la terra es van convertir en esclaus de l’estat colonitzador. Els treballadors palestins van construir els quibuts, els moshav,


9

les ciutats, els edificis, les sinagogues, els centres comunitaris i les fàbriques del mateix estat colonial que els va robar la terra, va destruir la seva cultura i va desmembrar les seves famílies.

Després de perdre la terra dels seus avantpassats, Abu Rayek ha passat tota la seva vida treballant en el sector de la construcció i lluitant per tornar al seu poble amb l’ànim de reconstruir-lo. Tot i que encara no ha pogut tornar per quedar-s’hi a viure, com a mínim sí que va poder reconstruir-ne el cementiri perquè la gent de Kafr Bir’im, avui escampada per tot el món, pogués tenir almenys l’oportunitat de descansar sota la terra que els va veure néixer.

El quibuts agrari construït l’any 1948 sobre els horts i camps de Kafr Bir’im robats als seus propietaris originals envia les seves vaques a pastar lliurement pel terreny. Els animals trepitgen contínuament el cementiri i defequen sobre les tombes. Abu Rayek va aixecar una tanca metàl·lica perquè les vaques no entressin al cementiri, però membres del quibuts colonitzador, descontents amb la pèrdua de sols una ínfima part del seu terreny de pastura, es van afanyar a derrocar la tanca sense immutar-se per la profanació de les tombes dels palestins. Abu Rayek em va explicar que, cada vegada que la tiren a terra, ell la torna a aixecar i amplia el cementiri un parell de iardes per reivindicar el seu poble i la seva pàtria; dos metres cada vegada.

22. Umm Aziz - Amneh Hassan Bannat. Nascuda el 1930 a Sheikh Dawoud (Palestina). Viu al camp de refugiats de Burj El Barajneh, Beirut (Líban) Umm Aziz va néixer al poble de Sheikh Dawoud, al nord de Palestina, i des d’allà es va traslladar al del seu marit per casar-s’hi a l’edat de 14 anys. Tant la seva família com la del seu marit eren pagesos que

conreaven tot allò que necessitaven per viure durant l’any. «L’únic que havíem de comprar era arròs, sal i sucre.» Umm descrivia el seu poble com un lloc on no faltava de res, i en el qual la gent s’ajudaven els uns als altres.

Un matí de juliol del 1948, molt d’hora, l’intens foc d’artilleria que va començar a caure sobre el poble la va obligar a fugir. Em va explicar que ràpidament va posar en un gibrell les seves dues filles de curta edat i va sortir corrents descalça. La metralla havia ferit greument una de les nenes, que tan sols tenia un mes de vida; després, ambdues nenes moririen durant el viatge que havia de portar-les fora de Palestina. Uns quants membres de la seva família i de la família del seu marit, ell inclòs, que estaven treballant al camp durant el bombardeig, van poder tornar al poble i es van quedar finalment a Palestina. Però Umm Aziz, que encara no havia fet els 18 anys, no va poder tornar i es va unir a les riuades de palestins desplaçats que buscaven refugi al Líban. El seu marit va deixar Palestina voluntàriament per buscar la dona i les filles, i va trobar la Umm un any després en un camp de refugiats al sud del Líban. L’estat colonial d’Israel, acabat de fundar, els va prohibir tornar a Palestina, així que finalment es van establir al camp de refugiats de Burj El Barajneh, als afores de Beirut, on van tenir vuit fills.

Umm Aziz va perdre quatre dels seus fills durant la massacre de Sabra i Xatila, el setembre del 1982. Un matí ben d’hora, membres de la milícia de la Falange Libanesa van entrar a casa seva i els li van arrencar dels braços. Els quatre fills, juntament amb centenars d’homes i nois, van ser carregats en grans camions de transport que duien la insígnia de l’exèrcit libanès. De tots els homes que es van emportar durant aquell període mai no es va saber res, ni ningú els va


10

veure; van passar a formar part de les desenes de milers de «desapareguts» que es van esvair sense deixar rastre durant els 15 anys de guerra civil al Líban. Umm Aziz ha esmerçat moltes energies cercant els seus fills. Trenta-dos anys després de la seva desaparició, encara espera cada nit vora la finestra la seva arribada, amb l’esperança gairebé impossible que tornin i l’ajudin a reparar el seu cor trencat abans de morir. Umm em va explicar durant l’entrevista això: “Vaig deixar Palestina i vaig venir aquí caminant. Si em diguessin que puc tornar a Palestina, els diria que m’encantaria tornar-hi caminant. Igual que vaig deixar Palestina per venir al Líban caminant, tornaria caminant a Palestina. Això sí, només quan sàpiga on són els meus fills. Només quan em diguin què se’n va fer. Vull saber si són vius o morts, si estan a la presó. Però no ho sé! Visc enmig d’un huracà!”

24. Podran oblidar, els més joves? L’exprimera ministra israeliana Golda Meir, així com molts dirigents i ciutadans israelians abans i després que ella, persones amb responsabilitat directa en la crisi dels refugiats palestins, van manifestar això en nombroses ocasions: «Els vells moriran i els joves oblidaran». Per als palestins residents a l’exili i aquells que viuen sota

l’ocupació, la memòria és el motor del nostre retorn. La memòria ens permet imaginar-nos i ambicionar la seguretat del nostre país, aquella seguretat que se'ns ha estat negada; fa possible que puguem dissenyar des de la creativitat la reconstrucció de la nostra societat esquinçada. La memòria ens inspira a visualitzar processos de reagrupament dels centenars de milers de famílies que han estat desmembrades i dispersades arreu en cicles recurrents d’exili forçat, ocupació i repressió.

Enregistrar les narratives dels supervivents palestins i presentar-les a través de l’art, la literatura i el cinema és part d’un esforç crític per fer visible allò invisible i donar a conèixer allò desconegut, de manera que mai puguem dir: «Jo, això, no ho sabia».

L’art i la literatura de la supervivència i la resistència són els antídots contra l’oblit. Garanteixen la preservació de l’experiència i asseguren unes generacions actuals i futures ben informades. Text de John Halaka Traducció d’Adolf Fuertes Les opinions expressades en aquest document són responsabilitat del seu autor/a i no reflecteixen, necessàriament, el punt de vista d’UNU-GCM, UNU i les entitats col·laboradores.

JOHN HALAKA RETRATS DE NEGACIO I DESIG...RETRATS DE NEGACIÓ I DESIG Fotografies narratives sobre...

Documents

Transcript of JOHN HALAKA RETRATS DE NEGACIO I DESIG...RETRATS DE NEGACIÓ I DESIG Fotografies narratives sobre...