La pell que habitem

Gonzalo de Pedro

SESSIÓ 6 Dijous 16 d’agost, a les 22 h

La pel·lícula més perfecta de Pedro Almodóvar, el

seu argument més aconseguit, no és una pel·lícula

de Pedro Almodóvar. La pel·lícula més perfecta

d’un David Cronenberg primaveral, profundament

enamorat del que filma, no és, tampoc, una

pel·lícula de David Cronenberg. La pel·lícula

d’amor més perversa mai filmada és,

sorprenentment, un dels cants més bells a l’amor

sense barreres. Sense gens de foscor, Marie

Losier va estrenar el 2011 la pel·lícula que

Almodóvar i Cronenberg, i potser Lynch,

haguessin volgut filmar, però ho va fer, i potser

estigui aquí la diferència, des d’un lloc poc

transitat en el cinema contemporani: el de

l’admiració, quan no l’amor, per allò que s’està

filmant. Un espai en el qual no hi ha espai per a la

perversitat i en què la singular història d’amor que

van protagonitzar Genesis P-Orridge i la seva

estimada Lady Jaye acaba erigint-se com un

exemple incontestable del que significa estimar

fins a allò més profund: habitar la pell de l’altre,

refugiar-se sota el seu rostre, fer nostra la seva

carn, i seva la nostra, i fondre’s en un únic cos. En

aquest cas, de manera –gairebé- literal. Quan

Genesis P-Orridge va conèixer Lady Jaye era, ni

més ni menys que un dels renovadors més

audaços del panorama de la música electro-punk

d’avantguarda. Des de la trobada amb qui seria la

seva estimada es va convertir, a més, en un

renovador de si mateix, en un dinamitador de les

barreres físiques, en un lluitador contra allò

evident. La pell que habito... és la teva. Genesis i

THE BALLAD OF GENESIS AND LADY JAYE

de Marie Losier

2011 / 72 min / vídeo / Gran Bretanya, Alemanya, Bèlgica, França i Holanda / VO anglès, Subt. castellà

Sessió programada per Gonzalo de Pedro, crític de cinema, membre del consell de redacció de Caimán Cuadernos de Cine i coordinador de la programació del Festival Punto de Vista de Pamplona.

Lady Jaye, profundament enamorats, van decidir

fer servir la tecnologia al seu abast per mimetitzar

els seus cossos, per convertir en físic i evident allò

que era únicament emocional, i van emprendre

l’insòlit camí de la cirurgia com a eina al servei de

l’amor, que els acabaria convertint en una única

persona dividida en dues. O en una tercera

persona, suma de dos cossos gairebé simètrics

que convergeixen en una nova identitat.

Igualar els cossos, superant les barreres físiques,

per portar a l’extrem la fusió dels cors. Una història

que bé podria haver estat l’argument d’una

pel·lícula de terror i que, no obstant, en mans de

Losier es converteix en una història d’amor en el

sentit més clàssic del terme -del terme “història” i

del terme “amor”-: un autèntic melodrama

d’estètica underground que no amaga la seva

vocació de commoure, que retrata amb autèntica

devoció una història d’amor molt pròpia dels

nostres temps, en els quals allò natural és un punt

de partida i no d’arribada. Militant de l’amor, la

pel·lícula esquiva qualsevol temptació científica,

qualsevol pretensió de –falsa- objectivitat, per

entregar-se de ple a l’admiració per allò que està

filmant. Construïda a base de fogonades en 16

mm, la pel·lícula adopta voluntàriament un registre

gairebé domèstic que fa, si és possible, més

propera aquesta història de passió al límit.

Aquests fragments tan breus d’imatges no tenen

un espai ni un lloc, sinó que semblen pertànyer a

una dimensió paral·lela on la felicitat és l’única

mesura del temps.

Marie Losier, que ha construït la seva obra sobre

l’alegria de viure, sobre el gaudi de l’amor, la

diversió de la bogeria, la lloança de la iconoclàstia

i la capacitat de l’art per transformar la vida en un

ball sense fi, filma Genesis i Lady Jaye com una

amiga i no com una cineasta, i munta les imatges

de l’amor des de l’amor. En realitat, aquesta

francesa establerta a Nova York des de fa

moltíssims anys ha fet seva la millor tradició del

cinema underground novaiorquès, reivindicant no

només les formes d’un cinema pobre en 16 mm,

sinó sobretot la idea d’un cinema inseparable de la

vida, un esperit lúdic que entén que el joc i el seu

enorme potencial com a arma desestabilitzadora

és una cosa molt seriosa i, per això, precisament,

és clau prendre’s-ho amb humor. D’alguna

manera, el cinema de Losier, format per un llarg

reguitzell de curtmetratges i un únic llargmetratge,

The Ballad of Genesis and Lady Jaye, és una

celebració de la vida i del cinema com si fossin -

que ho són- una única i indissoluble realitat.