Estudi dialectal del lèxic

menorquí

Anàlisi experimental de Maó

Mireia Tudurí de Juan

Tutora: Mercè Lorente Casafont

Seminari 102: Descripció i comparació de llengües

Curs 2014-2015

ABSTRACT

One of the problems of Catalan language is the diversity of its dialects. Despite the

existence and usage of the standard variety, each dialect has its own features. Among them,

there is an issue related to the vocabulary because some words are unique and unintelligible

between the varieties of Catalan. Therefore, we have to focus on the usage of the typical

vocabulary and which other words can be used instead. It can be a difficult and complex

task to preserve it because the population is in contact with the standard Catalan.

Specifically, the aim of this paper is to document the usage of this kind of words in Maó —

Menorca— because we want an experimental study. In this paper we present quantitative

and qualitative data collected by a questionnaire about Minorcan vocabulary completed by

a group of young, adult and elder people. The age is a dependent variable because it

determines the evolution of the typical vocabulary, while the occupation and context are

independent variables. The results show a decrease both in usage and knowledge of the

Minorcan vocabulary among the adulthood and youth. They usually standardize and

replace the terms; thus, there is an augmentative loss. Our results motivate an argument

about the dialects’ future and we also suggest a solution carried out by the education and

the media in order to spread the vocabulary in danger. The Institut d’Estudis Catalans

could also collaborate by accepting different terminology.

ÍNDEX

1. INTRODUCCIÓ ......................................................................................................................... 1

1.1 Justificació del tema i motivació ....................................................................................... 1

1.2 Objectius i hipòtesis ............................................................................................................. 1

1.3 Marc teòric i metodologia ................................................................................................... 2

1.4 Estructura del treball ............................................................................................................ 4

2. DESCRIPCIÓ DEL LÈXIC .................................................................................................... 6

2.1 Assaig de descripció etimològica ..................................................................................... 6

2.1.1 Contextualització .................................................................................................................. 6

2.1.2 Descripció etimològica ............................................................................................................. 8

2.2 Descripció per àrea temàtica ........................................................................................... 11

2.3 Descripció per registre....................................................................................................... 13

3. ANÀLISIS DE LES ENQUESTES .................................................................................... 15

3.1 Anàlisi quantitativa ............................................................................................................. 15

3.2 Anàlisi qualitativa ................................................................................................................ 24

3.2.1 Paraules conegudes, però substituïdes per la variant estàndard .............................................. 24

3.2.2 Paraules conegudes, però substituïdes per castellanismes ........................................................ 30

3.2.3 Paraules conegudes, però substituïdes per altres dels dialectes balears ..................................... 31

3.2.4 Paraules desconegudes per tota la població ............................................................................ 32

3.2.5 Paraules desconegudes per la gent gran .................................................................................. 34

3.2.6 Paraules desconegudes per la gent adulta ............................................................................... 34

3.2.7 Paraules desconegudes per la gent jove ................................................................................... 35

4. CONCLUSIONS ....................................................................................................................... 37

4.1 Conclusions generals .......................................................................................................... 37

4.1.1 Previsions de futur i proposta de recuperació ......................................................................... 38

4.2 Conclusions i tendències dels resultats ........................................................................ 39

4.2.1 Per etimologia ...................................................................................................................... 39

4.2.2 Per àrea temàtica ................................................................................................................. 40

4.2.3 Per registre ........................................................................................................................... 41

5. BIBLIOGRAFIA........................................................................................................................ 42

ANNEX 1. Buidatge de paraules menorquines al DCVB

ANNEX 2. Paraules que no s’han inclòs

ANNEX 3. Classificació per àrea temàtica de les paraules seleccionades

ANNEX 4. Enquesta

ANNEX 5. Respostes de les enquestes

1

1. INTRODUCCIÓ

1.1 Justificació del tema i motivació

La varietat dialectal del català que es parla a l’illa de Menorca s’ha vist influenciada per les

diferents civilitzacions i cultures que s’hi van establir durant el llarg de la història. També hi

van deixar petjada altres col·lectius que hi van estar de pas com mercaders, comerciants o

bàrbars. Tots aquests trets històrics han anat modulant la llengua i és interessant observar

amb més detall l’evolució d’aquest lèxic cap a les paraules contemporànies i veure quin ús

se’n fa en l’actualitat. La motivació per descobrir l’ús que es fa del lèxic propi de Menorca

es deu a que algunes formes poden haver esdevingut arcaiques i haver quedat en l’oblit.

Com a estudiants de llengües i com a parlants de diverses varietats dialectals del català, hem

de prendre consciència dels aspectes únics dels dialectes de la nostra llengua, al mateix

temps que estudiem el progrés i ús que se’n fa. Partim de l’afirmació que els dialectes, igual

que les llengües, evolucionen i podem trobar expressions típiques que es perden o d’altres

que es mantenen al llarg dels anys. A més, hi ha poca recerca sobre la llengua de Menorca i

aquest treball pot esdevenir un punt inicial per a futurs estudis.

1.2 Objectius i hipòtesis

L’objectiu principal és dur a terme un estudi experimental que representi un estudi dialectal

per tal d’analitzar l’ús real que es fa de paraules arrelades a Menorca. És a dir, es farà un

recull de paraules catalogades com pròpies de l’àrea geogràfica, s’obtindran dades de

parlants mitjançant enquestes i, així, coneixerem si les fan servir de manera regular i

quotidiana, si les reconeixen o si ja no les consideren paraules habituals.

El propòsit de l’estudi ens porta, doncs, a la hipòtesi que la gent gran mantindrà i

reconeixerà un major número de les paraules seleccionades, la gent adulta ho farà en menor

mesura i els joves en reconeixerà alguna, tot i que no les utilitzarà amb gaire freqüència.

Una altra hipòtesi que ens podem plantejar és que els subjectes que s’hagin educat en català

o que treballin en entitats en les quals s’utilitzi el català com a llengua vehicular —tant de

manera oral com escrita— es veuran influenciats pel català estàndard i, per tant, al seu lèxic

trobarem paraules i expressions d’aquesta varietat supradialectal. Dit d’una altra manera, es

justificarà l’estandardització d’aquests individus. Més si tenim en compte el contacte que

poden tenir amb la llengua mitjançant els mitjans de comunicació, llibres, etc.

2

1.3 Marc teòric i metodologia

El present treball recull informació sobre trets dialectals característics de l’àrea geogràfica

de Menorca. Es tracta d’un estudi sobre una varietat dialectal i, per tant, parteix de la

dialectologia; és a dir, de l’estudi dels dialectes (VIAPLANA, 1996, 25). Els primers estudis

sobre variació dialectal (geografia lingüística) van sorgir de la mà dels neogramàtics i, en

especial, de Gilliéron, reconegut per l’elaboració de l’Atlas Linguistique de la France

(VIAPLANA, 1996, 55-56). Tot i l’evolució de la dialectologia, sempre es buscava el parlar

més pur, representat per un home d’edat avançada, de camp i sense cap tipus

d’interferència lingüística externa al seu territori (VIAPLANA, 1996, 84). Van ser Rousselot

(l’any 1891) i Gauchat (l’any 1905) qui van començar a incloure canvis, els quals van

desencadenar en la dialectologia social. Aquest nou vessant és més representatiu de la

llengua real perquè té en compte la varietat de la població d’un nucli. Consegüentment, es

poden donar —i s’accepten— diferències per l’edat, la influència de l’exterior (contacte

amb altres poblacions, viatges, mitjans de comunicació, etc.) i per la classe social

(VIAPLANA, 1996, 58).

Com a treball dialectològic, el contingut que es podrà llegir a continuació es basa en l’anàlisi

quantitativa i qualitativa dels resultats obtinguts d’un qüestionari lèxic. No obstant això,

s’ha de determinar la metodologia que fa referència a la selecció de les paraules i al disseny

del qüestionari, i s’han de definir les variables amb cert rigor. D’una banda, el primer

buidatge de paraules menorquines s’ha aconseguit gràcies al treball anterior de Pere Melis

Pons, estudiós de l’illa dedicat a la difusió de la llengua, que va fer un recull de lèxic

menorquí (La llengua de Menorca. Recull de paraules menorquines I, II, III i IV). El següent pas ha

estat buscar totes aquestes paraules al Diccionari català-valencià-balear d’Alcover i Moll, amb

l’objectiu de quedar-nos amb les formes exclusives del territori d’estudi o amb les que

tenen un significat concret i propi (annex 1).

A continuació, s’ha dut a terme una prova amb persones de més edat per conèixer la

familiarització que té el col·lectiu amb el recull i se n’ha fet un nou buidatge. La realització

de la prova s’ha fet a gent gran per la hipòtesi que és el grup que té més riquesa lèxica i el

que ha estat en contacte amb més paraules típiques i arrelades. A més, aquesta prova és

convenient per assegurar-nos que els nostres ítems no resulten esbiaixats, amb paraules que

ningú coneix o utilitza (a l’annex 2 trobareu el recull de paraules que no s’han inclòs).

Després del buidatge, les paraules obtingudes s’han organitzat per àrees temàtiques (annex

3) per facilitar el disseny de l’enquesta i les corresponents anàlisis. De totes les àrees

3

temàtiques que hem trobat, es poden destacar les que estan relacionades amb les persones,

el cos, la cuina, els cops i baralles, les referències temporals, el desordre, el camp, etc.

També cal dir que dins cada grup es troben tant substantius com adjectius, verbs i inclús

adverbis i preposicions dins les referències temporals.

A banda de tot això, s’ha decidit que aquest treball se centraria únicament en l’àrea

geogràfica del municipi de Maó perquè és un dels nuclis urbans més grans de l’illa i ens

assegurem obtenir una mostra representativa, general i significativa del parlar del territori. A

més, s’ha de remarcar que cada regió té les seves particularitats i podem agafar les de Maó

pel fet que es tracta de la capital. La familiaritat del parlar d’aquesta zona també ens

permetrà aportar més informació sobre els resultats que s’obtinguin. Aquesta decisió

converteix el treball en un estudi dialectològic basat en el “criteri geogràfic” (VENY, 1986,

70).

Com també descriu Veny, els treballs geogràfics poden comprendre tota una regió i/o

domini lingüístic (geolingüística) o una àrea concreta com un poble o ciutat (dialectologia

monogràfica o puntual) (1986, 70). Com ja s’ha descrit, com ens centrem en la zona de

Maó, tindrem una monografia dialectal, la qual representarà un sol aspecte lingüístic (el

lèxic) i serà sincrònica, amb influència diacrònica, ja que descriu la realitat lingüística actual

de la ciutat tot comparant-ho amb la recerca anterior de Pere Melis Pons, Antoni Maria

Alcover i Francesc de Borja Moll. Per tant, s’intentarà simplificar una realitat que pot ser

més complexa si tenim en compte que cada parlant és únic i singular, i els informants

poden variar.

Un cop s’ha definit el territori, és imprescindible descriure els subjectes que participaran en

la recollida de dades. En aquest tipus d’estudis, s’escullen unes persones o unes altres

segons el que es vulgui observar. Per aquest motiu ens hem basat i adaptat les dades

extretes d’altres estudis anteriors (Atles lingüístic del domini catala). En aquest cas, el tema

d’estudi és l’evolució del lèxic menorquí a Maó; per tant, s’han d’escollir diferents grups

d’edat amb l’objectiu d’esbrinar com ha evolucionat l’ús del lèxic típic de Menorca i si hi ha

expressions que han quedat en desús o en vies de desaparició. D’aquesta manera, s’ha

decidit extreure dades de tres grups d’edats diferents, la qual serà una variable dependent:

un de gent jove, d’entre aproximadament 17 i 29 anys; un de gent adulta, d’entre 30 i 59

anys, i un de gent gran, de 60 o més anys (BADIA I MARGARIT, 1993, 11). Així tenim una

franja que s’ha escolaritzat en català (la gent jove), una franja de gent gran per tenir una

4

visió de la llengua del passat i una franja de gent adulta escolaritzada en castellà i que pot

treballar en entorns catalanoparlants per poder fer previsions sobre l’evolució lingüística.

L’ocupació i el context dels informants són variables independents i el sexe es manté com a

variable constant perquè es preveu que no crearà cap tipus de canvi en els resultats

(VIAPLANA, 1996, 84-85; BADIA I MARGARIT, 1993, 11). La contaminació lingüística o

context personal podrà justificar el motiu pel qual uns subjectes es decanten per unes

paraules o unes altres i tindrà rellevància a l’anàlisi qualitativa i a les conclusions, però no a

l’anàlisi quantitativa perquè és una variable que no es pot mesurar a través de gràfiques i

percentatges. El que sí és important és comptar amb més d’un subjecte dins cada un dels

grups descrits (BADIA I MARGARIT, 1993, 11; VIAPLANA, 1996, 85-86). Això ens assegura

que els resultats siguin més versemblants i que els subjectes no hagin respost l’enquesta a

l’atzar. En aquest cas, per tant, han participat tres subjectes de cada un dels grups de

l’estudi.

Al qüestionari, les paraules s’han demanat de manera indirecta perquè aquesta metodologia

es defineix com la més adequada pels estudis sobre lèxic (VILAPLANA, 1996, 79-81). És a

dir, el qüestionari està format majoritàriament per imatges, les quals els informants han de

denominar. En els casos en què no ha estat possible representar el mot amb una imatge,

s’ha fet ús d’altres mètodes indirectes com definicions, en les quals es reflecteix una

característica de la paraula i el subjecte ha de concloure el referent; completar espais en

blanc, on el context facilita la paraula que es busca, i, per últim, traduccions del castellà.

Només els espais en blanc es reflecteixen a l’enquesta dissenyada, la resta de metodologies

només s’han seguit oralment per ajudar els individus quan no han estat capaços de donar

cap paraula. El que es pretén és que els subjectes expressin allò que se’ls demana, amb

l’objectiu que nosaltres vegem si s’utilitza la forma arrelada o hi ha hagut una

estandardització o un altre tipus de substitució dels trets lèxics del dialecte.

1.4 Estructura del treball

El treball que podeu llegir a continuació s’estructura a partir del recull de paraules que ja

hem comentat anteriorment i de les nou enquestes realitzades a ciutadans de Maó. A l’hora

de confeccionar l’enquesta ens vam adonar que teníem un llistat de vocabulari massa extens

i per raons de temps es van elidir paraules a l’atzar fins a tenir-ne 59. El resultat ha estat una

enquesta de 59 ítems (annex 4) que es pot completar aproximadament en una hora.

5

En primer lloc, es descriuen totes les paraules seleccionades des de diferents punts de vista:

per etimologia, per àrea temàtica (annex 3) i per registre. En segon lloc, es troben les

anàlisis de les dades obtingudes de les enquestes. Aquesta informació es divideix de manera

quantitativa i qualitativa; és a dir, primer s’explica la informació amb percentatges i

gràfiques. Tot seguit s’afegeixen observacions i curiositats diverses que no es poden

explicar amb nombres i finalment, es poden llegir les conclusions generals que s’han extret

de les anàlisis amb una previsió de futur i una proposta de recuperació del lèxic típic. Dins

les conclusions també hi ha un apartat més específic sobre els resultats segons les

classificacions que hem realitzat al començament. Després de tota aquesta informació,

també s’afegeixen tots els annexos que contenen la informació i dades del lèxic del treball.

En tot moment es fan incisos per proporcionar el significat de les paraules menorquines

perquè sabem que poden ser desconegudes i no volem desconcertar el lector. Això es veurà

reflectit a l’apartat de la descripció del lèxic i a les anàlisis, però creiem que és necessari per

facilitar la lectura, comprensió i interiorització de tota la informació que es proporciona. A

més, ens interessa que cada cop que aparegui una paraula menorquina s’associï al seu

significat estàndard i que els lectors se n’adonin de la diversitat lèxica de la nostra llengua i

es familiaritzin amb les formes desconegudes.

6

2. DESCRIPCIÓ DEL LÈXIC

2.1 Assaig de descripció etimològica

2.1.1 Contextualització

A partir de la dominació romana (123-121 aC) es tenen evidències d’escriptura a Menorca.

Els romans van quedar-s’hi durant sis segles, temps durant el qual va tenir lloc la

romanització. Durant tot aquest període, el llatí va anar prenent importància entre la

població indígena i va anar influenciant i canviant la seva llengua materna, fins al punt que

al segle V es van documentar paraules d’origen preromà de manera molt escassa

(CASANOVAS, 2005, 120). A l’etapa de la decadència de l’Imperi es va imposar el

cristianisme, amb la qual cosa trobem influències tant del llatí vulgar com del culte. La

situació de crisi no millorava i els pobles germànics van començar a envair les zones llatines

(CASANOVAS, 2005, 125), deixant marques lingüístiques.

Un altre punt clau, lingüísticament parlant, és el que comprèn els saquejos i conquestes dels

àrabs durant els segles VIII, IX i X. En aquesta etapa, que va durar fins al segle XIII, els

habitants van anar adquirint noves costums i maneres de viure, amb el que podem

pressuposar que hi va haver algun tipus d’adopció lingüística, cultural i religiosa intensa. De

totes maneres, els cristians tenien la llibertat de mantenir la seva postura, però molts van

optar per convertir-se per temes econòmics (CASANOVAS, 2005, 153-156). Per tant, podem

afirmar que la llengua dels habitants autòctons es va veure molt influenciada per aquest

col·lectiu, encara més si es té present que l’avenç dels regnes cristians de la península cap a

l’Al-Àndalus va comportar l’emigració d’intel·lectuals a Menorca —última illa d’on van ser

expulsats el 1287 (CASANOVAS, 2005, 174-175).

No obstant això, el 1231 Jaume I, monarca de la corona d’Aragó, va posar els peus a

Menorca i va infeudar els àrabs amb el Tractat de Capdepera (CASANOVAS, 2005, 172). S’ha

de remarcar, però, que no va ser fins al 1287 quan van ser completament expulsats pel rei

Alfons el Liberal. La nova població de la corona aragonesa va portar una llengua i cultura

diferents, el català, ja que la gran majoria de nouvinguts procedien de l’Empordà. Dins el

grup arribat també s’hi trobaven aragonesos, provençals, italians, valencians i mallorquins

(CASANOVAS, 2005, 186), els quals van condicionar la nova llengua que s’utilitzaria.

Anys més tard, la situació va tornar a canviar, ja que els regnes de Castella i Aragó es van

unir amb el matrimoni d’Isabel de Castella i Ferran d’Aragó el 1469 (CASANOVAS, 2005,

7

240). Tot i el canvi, cada regne va mantenir la seva cultura, llengua i lleis. A Menorca, la

situació va ser una mica diferent a causa dels constants atacs turcs i barbarescs, i la

consegüent fortificació de l’illa (CASANOVAS, 2005, 245-250), però van mantenir el català.

Un cop van acabar aquestes inseguretats a finals del segle XVI, l’illa no va tenir temps de

tranquil·litzar-se perquè França i Gran Bretanya es van començar a interessar pel territori,

invasions que es van estendre al llarg del segle XVIII.

Els primers van ser els anglesos a finals del segle XVII. Es van interessar pel port de Maó i

el rei Felip IV els va permetre l’entrada per agafar provisions i reparar els vaixells.

L’atractiu de l’illa recau en el fet que “es troba en un punt estratègic dins la Mediterrània

occidental” i té un port natural de grans dimensions (CASANOVAS, 2005, 288-289). Fins

aquest moment, el català havia estat la llengua d’ús habitual entre els habitants, sense

distinció de classe social i, fins i tot, era present en les institucions públiques, amb algunes

excepcions (CASANOVAS, 2005, 299). El 1708 els anglesos van decidir ocupar Menorca,

quatre anys més tard es comunica el canvi de domini i el 1713 el Tractat d’Utrecht explicita

de manera oficial el protectorat anglès (CASANOVAS, 2005, 307-311). Durant aquest temps,

mentre que a la resta del regne catalano-aragonès es va implantar el Decret de Nova Planta

—amb les corresponents conseqüències lingüístiques—, a l’illa es va mantenir el català.

Això va implicar que aquesta primera etapa de canvis es caracteritzés per la falta de

convivència entre anglesos i menorquins; vivien totalment separats a causa de disputes

religioses i desacords (CASANOVAS, 2005, 328).

L’any 1756 va ser un altre moment decisiu de la història de Menorca perquè van arribar els

francesos, els quals van ser ben rebuts pels autòctons pel fet de compartir la mateixa religió.

El que passa és que la seva estada va ser curta, ja que es va estendre durant la guerra dels

Set Anys i va concloure amb la Pau de París (1763) (CASANOVAS, 2005, 332). Aquest tractat

va comportar el retornament de Menorca als anglesos. Pel que fa a la llengua, el més

important és remarcar que encara es mantenia l’oficialitat pública del català, mentre que a la

resta del territori catalanoparlant la llengua es trobava en retrocés (CASANOVAS, 2005, 338).

En altres paraules, en cap moment hi va haver cap tipus d’imposició lingüística, cultural o

religiosa, tot i que és veritat que tant els anglesos com els francesos hi van deixar influències

culturals i lingüístiques importants.

El temps d’esplendor del català a Menorca va acabar un cop els espanyols van començar a

anar cap a l’illa l’any 1781 i dos anys més tard, el Tractat de Versalles va proclamar el canvi

de domini (CASANOVAS, 2005, 343-346). Aquí no va acabar tot, ja que els anglesos van

8

tornar per tercera vegada l’any 1798, tot i que el 1802 Menorca va passar a estar

definitivament sota domini espanyol mitjançant la Pau d’Amiens. Hem d’especificar que, al

començament, no es va imposar la llengua castellana, sinó que el català va ser respectat.

Progressivament, l’existència de la censura va comportar el canvi de codi, de la mateixa

manera que el castellà estaria present en l’ensenyament i en els documents oficials i

periòdics (CASANOVAS, 2005, 312, 360-364). El català no va començar a tornar a la vida

dels menorquins fins al 1985 amb la Llei de Normalització Lingüística, tot i que abans es

continuava parlant dins l’àmbit familiar.

En conclusió, tots volien aconseguir fer-se amb el control d’un punt estratègic dins la

Mediterrània occidental per temes comercials i de navegació, i enriquir-se. Del que no es

van adonar és que van deixar unes petjades lingüístiques particulars que han desencadenat

en un vocabulari únic. A causa dels canvis de domini, trobem un dialecte del català que es

va mantenir durant la decadència i amb aspectes lèxics de moltes de les cultures que han

trepitjat l’illa.

2.1.2 Descripció etimològica

A partir dels treballs duts a terme per Joan Coromines (Diccionari etimològic i complementari de

la llengua catalana —DECat—, 1986) i Antoni Maria Alcover i Francesc de Borja Moll

(Diccionari català-valencià-balear —DCVB—, 2002), s’ha pogut trobar l’etimologia de les

paraules d’aquest estudi. El context històric anterior ens serveix per tenir constància que

podem trobar paraules d’orígens ben diversos, tot i que no totes les llengües s’arriben a

imposar a la població de Menorca.

En primer lloc, s’ha de remarcar que una extensa majoria de les paraules recollides

provenen del llatí o de paraules catalanes i castellanes, les quals, també s’originen a partir

d’una base llatina. Per exemple, admès prové directament del llatí adĭssu, participi passat del

verb admĭttěre, que en català seria admetre (DCVB, 2002). Com podem observar, l’evolució de

la paraula ha estat diferent entre el català estàndard i el menorquí: en català estàndard

significa acceptar i en menorquí, animós. Codony (curt d’enteniment) també té base llatina,

cotōněum, sense provenir d’una paraula catalana (DCVB, 2002; DECat, 1986). Un altre

exemple és el verb remolcar-se (arrossegar-se), que prové del llatí remŭlcare (DCVB, 2002;

DECat, 1986) o tem (farigola), que ve del llatí thymu (DCVB, 2002). Aquestes paraules

mostren una gran similitud entre la forma originària i la que s’utilitza actualment a l’illa, a

9

diferència de la forma estàndard que té el català. Això es pot veure reflectit en la diferència

entre l’estàndard farigola i el menorquí tem.

Com acabem de dir, altres paraules es formen sobre una base catalana. Algunes de les que

tenim d’origen català són escamparel·la, salmaienc, giracampana, capçanada, fosquet, pastifot o

tocarejar. El primer cas prové del verb català escampar, el qual deriva de camp i prové del llatí

campu (DCVB, 2002; DECat, 1986); el segon, de sal, paraula que també es remunta al llatí

(DECat, 1986), i giracampana (tombarella) es va formar sobre el català girar, del llatí gīrāre

(DECat, 1986). El llatí caput va evolucionar i va donar lloc al català cap, paraula sobre la qual

es va formar capçanada (trompada) (DECat, 1986). Del llatí també prové la paraula catalana

fosc (fŭscu), però en menorquí trobem un derivat per descriure un moment temporal entre el

capvespre i la nit, fosquet (DCVB, 2002; DECat, 1986). Els altres dos casos que comentem,

pastifot (matèria blana) i tocarejar (toquejar), són fàcilment associats a pasta i tocar, i també

s’originen del llatí (DECat, 1986).

En menorquí trobem paraules de descendència castellana en mots com ranxada i ranxo

(gran quantitat de gent en moviment) i probablement catre (cadira de tisora). Les dues

primeres designacions provenen del castellà rancho (DECat, 1986). La segona, catre, no es

sap amb exactitud d’on sorgeix, però es considera que pot provenir del castellà catre, base

de la qual no trobem al llatí sinó a l’hindú kattil (DCVB, 2002; DECat, 1986). És curiós

esbrinar com paraules catalanes o castellanes poden desencadenar en unes de diferents i

que no comparteixin la mateixa informació semàntica en l’actualitat. Per exemple, els grups

fosc-fosquet i escampar-escamparel·la representen aquest cas a la perfecció, ja que la paraula més

estàndard i la menorquina designen realitats semblants, però no la mateixa; és a dir,

comparteixen informació semàntica, però no són equivalents o sinònims. No obstant això,

alguns mots sí comparteixen una relació de significat més estreta, com els casos de tocar-

tocarejar, pasta-pastifot, sal-salmaienc.

En segon lloc, trobem restes de la dominació àrab en el llenguatge. Algunes de les paraules

d’aquest origen que s’han recopilat han estat aladroc (eixelebrat) , gandul (entremaliat), abulló

(albelló), rai (llet quallada) i tèquina (barqueta de fons pla). Aladroc (eixelebrat) es va formar a

partir de l’àrab al-‘ázraq, que significa el blau (DCVB, 2002; DECat, 1986). Originàriament

designa un tipus de peix, però a Menorca es conserva el significat que denota una persona

que no es pensa les coses abans de fer-les. El cas de gandul (entremaliat) és molt curiós

perquè a tot l’àmbit catalanoparlant —inclús a Menorca—, la paraula descriu una persona

mandrosa. Si ens remuntem a l’origen de la paraula, trobem que ve de l’àrab gandür que

10

significa persona perversa (DCVB, 2002). Amb això veiem que el significat propi de la

paraula a Menorca té una relació molt estreta amb l’àrab. Abulló (albelló), desaigua en català

estàndard, té l’equivalent àrab al-balló’a (DCVB, 2002) i rai, llet quallada, s’ha originat de

rayib (DCVB, 2002). En canvi, l’àrab takna (cubell) (DCVB, 2002) no té gaire relació amb

tèquina (barqueta de fons pla). Potser ha donat lloc a aquesta paraula per la forma semblant

entre ambdós objectes. Per tant, podem observar la gran semblança que existeix entre

aquestes paraules menorquines i les àrabs, encara que ara formin part de llengües diferents.

Del pas dels anglesos a Menorca també tenim moltes restes i marques lèxiques. Aquestes

paraules únicament canvien algunes lletres o sons; la resta és exactament igual, no han

canviat gaire fonèticament. Per exemple, en menorquí trobem pinxa (sardina), que en anglès

es diu pilchard (DCVB, 2002); ull blec (ull de vellut) en comptes de black (DCVB, 2002); la

beguda alcohòlica ginebra es diu gin, paraula que també els anglesos utilitzen actualment

(DCVB, 2002), i xoc (guix) que es pronuncia gairebé igual que l’anglès chalk (DCVB, 2002).

Altres paraules sí que han canviat una mica més, potser perquè els illencs no sabien anglès i

les van adaptar i utilitzar segons els semblava escoltar. Un cas seria boínder (balcó tancat), de

l’anglès bow window (DCVB, 2002), mèrvil (bala) de marble (DCVB, 2002) o tornescrú (tornavís),

que té l’equivalent anglès turnscrew (DCVB, 2002), tot i que aquesta forma anglesa ja és

arcaica i ara s’utilitza screwdriver. Finalment s’ha de comentar la paraula bòtil (ampolla)

perquè, d’una banda, alguns defensen la semblança amb l’anglès bottle (DCVB, 2002;

DECat, 1986). D’altra banda, s’ha trobat que ha Mallorca també s’utilitza per designar un

altre tipus d’ampolla i allà els anglesos no hi van arribar. Per aquest motiu, també es defensa

que bòtil prové del llatí bŭttis (DCVB, 2002; DECat, 1986).

Finalment, la dominació francesa va comportar que els habitants fessin pròpies algunes

paraules i les incorporessin al seu lèxic habitual. Un exemple molt clar i semblant entre

ambdues llengües és el de la paraula sacardiu (enrabiada), que en francès seria sacré Dieu

(DCVB, 2002). Es creu que bitlo (guardacantó) va sorgir de bille (DCVB, 2002) i mundrell, del

provençal broundel (DCVB, 2002), paraula que té el mateix significat en les dues llengües

(crostó). La paraula burcany (brancó) es creu que té descendència de l’antic occità burxar,

però és incert (DCVB, 2002; DECat, 1986). El mateix ocorre amb perpeny (pedra grossa), ja

que alguns estudiosos defensen l’origen francès per la similitud amb parpaíng, tot i que

també pot venir del llatí perpanĭum (DCVB, 2002; DECat, 1986).

A banda d’aquestes influències més properes, les civilitzacions o mercaders de pas també

han deixat alguns reductes al dialecte, com el germànic i italià. Trobem restes de llengües

11

germàniques com el fràncic, amb la paraula bordellós (desordenat), de bord (DCVB, 2002); el

gòtic, amb l’exemple bramall (ploramiques), que sorgeix de brammon (DECat, 1986); estarot

(estaferm), que prové del mot stakka (DCVB, 2002; DECat, 1986), i reguard (precaució), de

wardon (DCVB, 2002). Dels mercaders italians també es conserven algunes paraules com

fritel·la (fregitel·la), originada a partir de fritella (DCVB, 2002), o tià (cassola), del napolità o

genovès tiane o tian (DCVB, 2002). Sigui com sigui, no s’acaba de verificar si aquestes

paraules són d’etimologia italiana o no; per tant, només tenim suposicions. El cas més

curiós és el de la paraula tronya (enuig), ja que no la podem classificar dins cap d’aquests

grups. Sembla probable que hagués sorgit del gaèlic trŭgna (DCVB, 2002; DECat, 1986). Per

justificar la incorporació al lèxic, trobem la hipòtesi que aquesta forma hagués pogut donar

lloc al francès trogne (DCVB, 2002) i arribar al menorquí a través d’aquesta llengua.

Tot i que concloure l’etimologia exacta de les paraules és una tasca complicada, les que

s’han comentat en aquest apartat sí que tenen relació amb la contextualització històrica de

l’illa. Algunes de les paraules exposades no tenen una etimologia verificada; per tant, només

es poden fer suposicions i teories. Tot i això, les opcions que tenim (per exemple, paraules

que no se sap si van arribar amb el llatí o amb una llengua posterior) són acords amb la

visió històrica de l’àrea geogràfica i les suposicions que tenim poden ser igualment vàlides,

perquè totes aquestes llengües van arribar a l’illa i no es té documentació suficient per

verificar si els romans van portar les paraules primer o si van ser els anglesos, francesos,

etc., més tard.

En conclusió, trobem que el substrat del dialecte menorquí s’ha compost bàsicament del

llatí, àrab i català. Aquestes llengües es corresponen a les primeres llengües que es van

imposar a l’illa. Un cop el català es va mantenir, el superestrat va anar influenciant els trets

lingüístics gràcies a l’arribada puntual de francesos, anglesos, germànics, mercaders, etc., a

més de la imposició del castellà. Haurem d’esbrinar si es mantenen més paraules del

substrat o del superestrat.

2.2 Descripció per àrea temàtica

Anteriorment ja s’ha comentat que les paraules seleccionades s’havien classificat per àrea

temàtica, classificació que es pot trobar a l’annex 3. Ara analitzem quins temes són més

freqüents dins el lèxic i què ens crida l’atenció. Abans de començar, s’ha de precisar que els

temes que apareixen en aquest treball són les paraules que descriuen persones, parts del

12

cos, malalties, desgràcies, jocs, cops, quantitats, matèries pastoses, estris, el món rural i

urbà, la cuina, l’habitatge, el desordre, el mar i el temps.

Podem pensar que segurament tindrem una gran quantitat de paraules arrelades a Menorca

que fan referència a jocs típics, designacions diferents pels estris i diverses paraules

referents al món rural. A diferència d’aquesta idea, hem vist que no ocorre d’aquesta

manera i s’ha de tenir en compte que aquest treball només s’elabora amb paraules úniques i

endèmiques de l’illa. Per tant, se n’han deixat de banda moltes altres que Pere Melis recull i

que són comunes a totes les Balears o inclús a altres zones geogràfiques. Una altra

justificació és que hi ha paraules que ni la gent de més edat reconeix. Potser per aquests

motius, les àrees que pensàvem que tindrien més varietat no ho han estat.

En relació amb el camp, per exemple, trobem abatzer, paraula que designa una planta

rosàcia i que també es troba a Mallorca; agró, paraula menorquina, eivissenca i gironina per

anomenar un ocell, o antipara, botes de pagès, comuna a tot el domini català. Quant al joc,

hi ha paraules com fer avavol, denominació que serveix per expressar empat, que ja ha

quedat en desús. Les formes arcaiques esquics, joc de tella; estec, bastó amb què es juga al

billar; estrucar, fer caure una bolla, i quic (de quic a amagat), forma compartida amb Mallorca

per fer referència al joc de fet i amagat, també han desaparegut del lèxic. Referent a eines,

tenim els exemples d’engomador, eina del ferrer; estèpel, eina per tancar la porta, o escrèpel, per

allisar la fusta.

Tanmateix, és curiós observar com, d’una banda, tenim diferents paraules per designar i

descriure persones o activitats realitzades per les mateixes. Com es pot observar a l’annex 3,

molts termes tenen designacions negatives com per exemple agatinyar (incitar), aladroc

(eixelebrat), bordellós (desordenat), bujot (mal vestit), caparrutia (caparrudesa), gandul

(entremaliat), remelsa (altivesa) i sacardiu (enrabiada). A banda d’això, també n’hi ha alguns

que s’acostumen a utilitzar per descriure nens petits o són més comuns per descriure aquest

col·lectiu, tot i que també es poden utilitzar en persones adultes. Alguns casos serien

bramall (ploramiques), bujot (mal vestit), faldaret (despullat), malmodós (que parla amb males

maneres), nyeco (molt petit), remenós (que remena el cos quan camina) o sacardiu (enrabiada).

D’altra banda, a la cuina també hi ha paraules diverses per referir-se a ingredients, estris i

verbs i adjectius que s’utilitzen per expressar maneres de menjar o cuinar. El cogombre és

conegut com a cobrómbol, al matí es berena i a la tarda es fa la bereneta, s’esfurmica algun aliment

en comptes d’esmicolar-lo, el crostó de pa és el mundrell, i la cassola es coneix amb la

paraula tià.

13

No obstant això, hi ha altres àrees temàtiques ben estranyes i que tenen més designacions

de les esperades. Ho demostren les paraules per expressar desgràcies i cops. Si es passa per

un període difícil o amb tribulacions, tenim al nostre abast més d’una paraula per expressar-

ho, entre les quals podem trobar endèria (dificultat), geneta (tribulació), marimon (peripècies) o

turriburri (desgràcia). Amb els cops, per exemple, es diferencia segons si es dóna de manera

inesperada (capçanada), amb la ma estesa (cinglada) o amb els dits (gleva).

2.3 Descripció per registre

Si observem els mots amb una mica més de detall, es pot descobrir que alguns són més

col·loquials que d’altres. Això no significa, però, que les expressions col·loquials no estiguin

presents en el llenguatge del dia a dia, ja que són expressions molt arrelades i, segons el

context, són les paraules que apareixen amb més rapidesa a la ment dels parlants. D’una

banda, hi ha grups de paraules que són de registre més estàndard o semiformal, com és el

cas de les que pertanyen al grup dels estris, el mar, el temps, l’habitatge, l’edificació, el cos,

els jocs o de les paraules que fan referència a fer malbé alguna cosa (no les podem

considerar formals perquè no formen part de la varietat estàndard). D’altra banda, altres

temàtiques contenen designacions negatives i col·loquials, que s’utilitzen amb gent

coneguda com amics i familiars. Algunes d’aquestes es poden considerar que no són

col·loquials, però les situacions en què s’utilitzen tampoc són formals. Per exemple, si vas a

la farmàcia a comprar un medicament, no diries “tinc un bon memec”, sinó que utilitzaries la

paraula refredat. El mateix ocorre amb adjectius qualificatius de persones, verbs que

s’utilitzen per descriure l’acció de menjar i substantius referents a donar algun tipus de cop.

Els casos de bujot (mal vestit) i caguelis (covard) són més freqüents en contextos en els quals

hi ha una intenció comunicativa de burla. Les paraules porronar (atipar-se) i sota (llençar-se

sobre el menjar), per fer referència a atipar-se de menjar, també estan reduïdes a ocasions

concretes i situacions informals. És a dir, no s’utilitzarien en casos on no es coneixen tots

els participants de la situació comunicativa ni on no es té confiança amb l’interlocutor. A

l’hospital, per exemple, tampoc es farien servir les paraules capçanada (trompada), gleva (cop

donat amb els dits) o tintina (trompada) per dir-li al metge que t’has barallat amb algú, t’han

donat un cop o has tingut un accident amb cotxe, sinó que utilitzaries les paraules

equivalents que acabem d’esmentar.

Altres grups de paraules sí que es poden considerar totalment col·loquials. En són

exemples paraules com concert (desordre), escamparel·la (escampadissa), tal·larà (renou

14

confusa de gent que parla alhora) o remenot (desordre) per expressar desordre o renou. Les

formes adverbials de quantitat documentades en aquest treball (desastre, ranxo) també

pertanyen al grup de paraules poc formals, ja que són més freqüents en converses

espontànies i per declarar que allò que expressen supera l’adverbi molt.

En resum, moltes expressions que es troben s’utilitzen en contextos molt concrets i fora de

la llengua formal. Per exemple, mai es faria ús de la paraula empastifòrum (matèria pastosa) en

un context en què no s’involucrés un nen petit que hagués escampat i vessat pintura per

sobre la taula o que hagués fet alguna barreja. Tot i això, moltes altres sí que s’utilitzen amb

normalitat i regularitat. A continuació, mitjançant les enquestes, analitzem les dades

obtingudes i intentem esbrinar quines paraules es mantenen amb més facilitat al llarg de les

generacions.

15

3. ANÀLISIS DE LES ENQUESTES

3.1 Anàlisi quantitativa

A l’annex 5 podeu trobar les respostes que van donar els subjectes als 59 ítems de

l’enquesta. Com ja hem explicat, els resultats apareixen amb l’equivalent en català estàndard

per facilitar la comprensió de les dades. A més, es mostren sobre el total de les persones

enquestades —nou individus—, les quals estan agrupades de tres en tres segons l’edat (gent

jove, adulta i gran). D’aquesta manera, tenim una perspectiva general de l’ús real dels

termes seleccionats per a aquest estudi en un grup heterogeni que representa la totalitat de

la població.

En aquest cas, l’anàlisi s’organitza en un ordre descendent: de les paraules més utilitzades a

les menys. A més, especifiquem amb més detall quin grup d’edat utilitza cadascuna de les

paraules amb major freqüència. Una altra informació que hem d’incloure és el percentatge

de reconeixement de les paraules. Es pot donar el cas en què els subjectes no les utilitzen,

però sí les coneixen o han escoltat en algun moment de la seva vida, resultat que pot ser

diferent al de l’ús. En altres paraules, del total que tenim, afegim quin percentatge pertany a

cada grup en relació amb l’ús i amb el coneixement de la forma.

Les paraules més habituals entre tots els subjectes són guardamés (condol), estar com a pinxes

(estar estrets), a becoll (aixecat damunt les espatlles), mom (treure la llengua), garrossa (crossa),

portellada (portell), abulló (albelló), porxada (porxo), escamparel·la (escampadissa), colàrsega

(extremitat d’un port), mèrvil (bala) i xoc (guix). Com es pot observar al gràfic 1, garrossa

(crossa) i porxada (porxo) són les úniques paraules que han fet servir tots els usuaris

enquestats. Altres paraules habituals són mom (treure la llengua), escamparel·la

(escampadissa), colàrsega (extremitat d’un port), mèrvil (bala) i xoc (guix), amb un 88,88% d’ús

i un 77,77% d’ús per a xoc (guix). Els primers casos són paraules que, en general, tots els

col·lectius mantenen, però com mostren els resultats del gràfic 2, hi ha gent jove que ja no

està tant familiaritzada amb aquestes designacions.

16

Gràfic 1. Paraules més freqüents

Gràfic 2. Diferències d'ús mom, escamparel·la, colàrsega i mèrvil

No obstant això, tots els subjectes reconeixen les paraules un cop les han escoltat i/o llegit.

Dins aquest primer grup de paraules hem de destacar xoc (guix) perquè hem trobat una

petita diferència entre la gent jove. Mentre que la gent gran i adulta designa el guix amb la

paraula pròpia, hi ha gent jove que utilitza la paraula estàndard, tal com es pot observar al

gràfic 3. Aquesta tendència és mínima i no ens acaba d’aportar informació, ja que tot el

col·lectiu jove afirma conèixer xoc (guix). Segurament en un context espontani utilitzarien

xoc.

Gràfic 3. Diferències d'ús xoc

17

Després de les paraules conegudes i utilitzades freqüentment, en trobem unes que

s’utilitzen de manera espontània i en menor mesura, entre el 40% i el 50% (vegeu el gràfic

4). D’aquestes paraules, la gent gran i adulta encara fa servir xoroiar (espiar), amb algun cas

particular en què utilitzen altres formes (gràfic 5). Tot i això, els dos grups confirmen

conèixer el significat d’aquesta paraula. El punt d’inflexió el trobem amb la gent més jove i

a l’apartat d’anàlisi qualitativa s’especificarà quin tipus de lèxic fan servir. En aquest apartat

només ens centrem en els resultats en números, però com es pot veure, comencem a tenir

paraules que no són utilitzades per aquest últim grup, tot i que molts d’ells les reconeixen i

les han escoltat. Amb l’exemple de xoroiar (espiar) tenim que el 66,66% dels joves coneix la

paraula, però ningú l’ha verbalitzat.

Gràfic 4. Paraules utilitzades en menor proporció

Gràfic 5. Diferències d’ús de xoroiar

Ara hem de detallar alguns casos en què els resultats difereixen entre els diferents grups o

entre l’ús i el coneixement de les formes lèxiques. Memec (constipat) és una designació

18

habitual entre els grups de gent gran i adulta (gràfic 6), amb un percentatge del 66,66% i

amb un coneixement de la forma del 100%. En canvi, els joves ja no la fan servir i han

conclòs amb un reconeixement de la paraula coincident amb el percentatge d’ús de la gent

gran i adulta, un 66,66%. L’exemple del verb emmacar (empedrar) és curiós perquè un

55,55% dels entrevistats —aproximadament la meitat— han fet servir aquesta paraula, però

només un subjecte coneixia el seu significat real. És a dir, les altres persones l’han deduïda

gràcies a la lògica existent entre el tipus de sòl i el verb; per exemple, rajola-enrajolar.

Gràfic 6. Diferències d’ús i coneixement de memec

Pel que fa a furrac (forrellat) i emprimer (antigament), s’ha de dir que reflecteixen molt bé

l’evolució que s’ha postulat a la hipòtesi inicial. Del 44,44% de les persones que utilitzen

furrac (forrellat), la gran majoria tenen més de 40 anys (gent adulta i gran), mentre que la

gent jove ja no la reconeix (gràfic 7). Trobem una excepció amb emprimer (antigament)

perquè només un 66,66% dels adults i un 33,33% dels joves la coneixen.

Gràfic 7. Diferències d’ús i coneixement de furrac

19

On tenim més desigualtats és amb engronxadora (balancí), baixamar (port), tèquina (barqueta

de fons pla) i estiriguissar (estiregassar). Tal com hem vist al gràfic 4, aquestes paraules

s’utilitzen en un 55,55% dels casos, però s’ha de dir que, en la gran majoria, les fan servir

els grups de gent gran i adulta. El 100% de la gent gran ha descrit les imatges de l’enquesta

com engronxadora (balancí) i tèquina (barqueta de fons pla), i el 66,66%, com estiriguissar

(estiregassar) i baixamar (port). Els adults han mostrat uns resultats similars, tot i que són

una mica inferiors. Un 33,33% de les respostes han coincidit amb la paraula engronxadora

(balancí); un 66,66%, amb tèquina (barqueta de fons pla), i un 100%, amb baixamar (port) i

estiriguissar (estiregassar).

Els resultats obtinguts sobre el coneixement de les paraules són els que exposen més

divergències, ja que, com es reflecteix al gràfic 8, els percentatges són elevats a diferència

dels que representen l’ús. Mentre que aproximadament la meitat dels subjectes ha utilitzat

les paraules esperades en cada cas, quasi tots ells les coneixen. Això demostra que la gent

jove també té consciència de l’existència d’aquestes paraules, tot i que només un dels tres

individus en va verbalitzar una: engronxadora (balancí). Les altres tres —baixamar (port),

tèquina (barqueta de fons pla) i estiriguissar (estiregassar)— han quedat substituïdes per altres

formes segons les dades obtingudes (a l’anàlisi qualitativa es reprendran aquestes paraules).

Gràfic 8. Diferències d'ús i coneixement d’engronxadora, tèquina i estiriguissar

Finalment, tenim un conjunt de vocables que apareixen esporàdicament, entre els quals

trobem bramall (ploramiques), embardar (encolomar), envergir (enravenar), estarot (estaferm),

gran (vell), ull blec (ull de vellut), joques (pessigolles), burcany (brancó), menjafums (extractor),

escudellam (vaixella), esfurmicar (esmicolar), partidora (escumadora), talabisco (tros gros), catre

(cadira de tisora), boni (quasi), densians (des que), nyefa (burla), tintina (trompada), escrús

20

(pern), estil·let (esmolador) i tornescrú (tornavís). Si comparem el gràfic 9 amb els gràfics 1 i 4,

veiem com el percentatge d’ús descendeix i arriba, com a màxim, al 33,33%; en altres

paraules, tan sols tres de cada nou persones manté aquestes paraules. Amb aquests

percentatges, es pot deduir que són utilitzades per les persones de més edat. També

s’infereix que pot ser habitual que els adults quasi no les utilitzin, però que les reconeguin,

cosa poc probable entre la població jove. A continuació analitzem els diferents grups que

tenim amb exemples representatius.

Gràfic 9. Paraules menys freqüents

Ente totes aquestes paraules, hi ha casos que s’han de comentar. Es tracta de les paraules

que només la gent gran coneix i/o utilitza, l’evolució de paraules en perill i les que estan

quasi en desús, però encara es coneixen. Per exemple, burcany (brancó), escudellam (vaixella) i

partidora (escumadora) són paraules que s’han recollit únicament en persones grans, en un

66,66%, 33,33% i 100% dels casos, respectivament. No obstant això, reflecteixen l’evolució

que han sofert algunes de les paraules d’aquest estudi.

A partir dels gràfics 10, 11 i 12, podem afirmar que són paraules conegudes pel col·lectiu

més gran en un 100%. Els adults mostren, en general, un percentatge inferior (menys en el

cas de partidora) i els joves no tenen coneixements de la seva existència. A l’anàlisi

qualitativa, exposarem quines opcions donen els joves o com s’enfronten a aquestes

realitats desconegudes. Dins aquesta tendència també tenim altres mots com envergir

(enravenar), ull blec (ull de vellut), menjafums (extractor), nyefa (burla) o estil·let (esmolador),

amb la diferència que hi ha gent adulta que les segueix utilitzant. Envergir (enravenar) ho

21

mostra de manera molt clara perquè és un verb que només utilitza la gent gran i, de manera

més puntual, els adults també la poden recuperar.

Gràfic 10. Diferències de coneixement de burcany

Gràfic 11. Diferències de coneixement d'escudellam

Gràfic 12. Diferències de coneixement de partidora

22

Entre totes les paraules trobem catre (cadira de tisora), la qual crida l’atenció pel fet que

només la gent gran coneix el seu significat. Quan s’ha presentat la imatge d’un tamboret

plegable a l’enquesta, el 100% dels subjectes majors de 60 anys ha estat capaç de nombrar

l’objecte amb la paraula que es buscava. La dada més sorprenent és que la població adulta

ja no la coneix i per consegüent, la jove tampoc. Hem aprofundit una mica més en el

significat del terme i hem descobert, gràcies a Alcover i Moll (2002), que catre (cadira de

tisora) era el tipus de seient que les dones utilitzaven per anar a missa (una de les dones

enquestades ho va corroborar). Qualque cosa semblant ocorre amb escrús (pern) i tornescrú

(tornavís), paraules en desús perquè només un 11,11% dels enquestats les ha fet servir. Tot

i aquesta tendència, les dades del grup jove són destacables perquè entre el 33,33% i el

66,66% dels subjectes les coneixen (a l’anàlisi qualitativa també hi dedicarem una breu

explicació), resultat semblant al de la gent gran (gràfic 13).

Gràfic 13. Diferències de coneixement de tornescrú

De les paraules que es poden llegir al gràfic 9, podem fer un altre subconjunt amb aquelles

que no s’utilitzen gaire sovint, però que quasi tota la població encara coneix. Per analitzar-

ne algunes, podem centrar-nos en bramall (ploramiques) i tintina (trompada). Les dues van

aparèixer en un únic informant, d’entre els nou participants que teníem; per tant, en un

11,11%. Tot i el baix percentatge d’ús, són paraules que encara es troben arrelades al lèxic

de la varietat menorquina. Justificació d’això són els percentatges elevats de coneixement,

amb un 55,55% i 88,88%, respectivament (gràfic 14).

23

Gràfic 14. Diferències d'ús i coneixement de bramall i tintina

Per concloure, s’ha d’afegir el llistat de paraules que no s’han verbalitzat durant l’enquesta,

però que sí es coneixen (gràfic 15). En trobem algunes que encara són força reconegudes i

d’altres que es preveu que estan en decadència. També hi ha un nombre abundant de

paraules que es troben en un procés de declivi, ja que poques persones les han llegit o

escoltat en algun moment de la seva vida. Abans de procedir, però, s’ha d’esmentar que

aquests percentatges són més variables. Trobem gent de més edat que no coneix aquests

mots i gent jove que, per estrany que sembli, sí ho fa. Per exemple, cap adult coneix

giracampana (tombarella) i una persona jove sí, de la mateixa manera que només un jove sap

el significat de gandul (entremaliat).

Gràfic 15. Paraules que no s'utilitzen

24

D’una banda, les paraules més conegudes han estat afinar (prendre un costum), caguelis

(covard) i capçanada (trompada), amb percentatges que es troben entre el 77,77% i el

88,88%. Això significa que tant la gent gran com la més jove les coneix i, donat aquestes

dades, és curiós que ningú les faci servir. Hem d’hipotetitzar que els contextos en què es

fan servir són molt concrets, quasi com frases fetes, i l’enquesta no incitava l’ús d’aquestes

formes. D’altra banda, un ampli nombre de paraules reflecteixen una decadència pel fet que

els grups de més edat ja tenen dificultats per reconèixer-les. Per exemple, tenim encovonar

(encovenar), nyeco (molt petit), raonador (xerraire), xarbet (murmuri) i salmaienc (salat).

Com s’ha comentat anteriorment, hi ha paraules que no es coneixen gaire, però que alguns

joves tenen presents. En són casos, giracampana (tombarella) o gandul (entremaliat), amb un

coneixement de l’11,11%. S’ha d’especificar que no són molt comunes i es pot dir que han

estat excepcions. Finalment, trobem una sèrie d’expressions que han esdevingut arcaiques i

estranyes als oïdes dels enquestats. Els casos que hem documentat són aladroc (eixelebrat),

culfaristol (babau), cantimplori (crits i plors), esforroiar (fer malbé) i cinglada (plantofada); però

potser encara hi queda algú que les coneix.

3.2 Anàlisi qualitativa

Segons els resultats anteriors, hem de comentar amb més detall els casos que s’han analitzat

de manera quantitativa. En aquesta part del treball, no s’inclouen les paraules que hem

descrit com les més utilitzades (les que s’han registrat en un 88,88% o 100% dels casos), ja

que no mostren gaires divergències entre els usuaris de la llengua. Entre elles trobem mom

(treure la llengua), garrossa (crossa), porxada (porxo), escamparel·la (escampadissa), colàrsega

(extremitat d’un port) i mèrvil (bala).

Del llistat restant comentem els casos que encara es mantenen dins el lèxic comú de la

població, però amb una preferència marcada cap a formes de la varietat estàndard. En uns

altres subapartats incloem els casos en què es prefereixen utilitzar castellanismes i altres

paraules del dialecte balear. Després agrupem les paraules desconegudes i les opcions que

proporcionen els parlants. En primer lloc indiquem les paraules que ja no reconeix ningú

per després especificar les que són desconegudes dins cada grup d’edat que tenim.

3.2.1 Paraules conegudes, però substituïdes per la variant estàndard

En aquest subapartat classifiquem les paraules, expressions i locucions pròpies de la varietat

estàndard que reemplacen les paraules menorquines documentades en aquest treball. La

25

informació s’organitza de manera que, en primer lloc, es poden llegir les respostes del grup

de gent gran; en segon lloc, s’exposa la informació de la gent adulta, i finalment, es troben

les opcions dels més joves. A la segona part d’aquest subapartat s’inclouen aquelles paraules

que ningú ha utilitzat, però que encara es coneixen. Només es deixen de bada aquelles que

un, dos o tres subjectes coneixen, ja que creiem que es tracta de paraules que la majoria

desconeix i, per tant, apareixeran descrites als subapartats següents, sobre les paraules

desconegudes.

En primer lloc, la gent gran reconeix la gran majoria de les paraules, però a l’hora

d’utilitzar-les espontàniament, els subjectes es poden decantar per unes altres. Quasi tota la

mostra de població encara manté l’expressió estar com a pinxes (estar estrets), però hem

trobat algun enquestat que utilitza la paraula estàndard estret o bé altres expressions més

metafòriques com estar estrets com un niu de repicatalons. Estarot (estaferm) i esfurmicar

(esmicolar) també han sofert aquest petit canvi; alguns individus ja no les utilitzen i han

adquirit paraules comunes del domini català com ser com un dijous o esmicolar. Inclús algunes

persones han perdut el matís semàntic de xoroiar (espiar) i ho descriuen com xafardejar,

semànticament molt semblant. Els significats són semblants, però xoroiar (espiar) implica

mirar d’amagat, mentre que xafardejar pot referir-se a voler saber tot el que passa.

El context també té un paper fonamental a l’hora d’escollir una paraula o una altra i això

afecta el parlar de la gent més gran. Per exemple, tots els subjectes de més de 60 anys

coneixen i utilitzen baixamar (port), però alguns d’ells fan servir la paraula port quan se’ls

mostra una imatge. Segons sembla, baixamar (port) és la vorera del port, no tot el conjunt.

No obstant això, són casos aïllats. Amb estiriguissar (estiregassar) passa el mateix perquè una

persona va utilitzar l’opció fer penjades. El context de la imatge de l’enquesta indica que

s’estira una samarreta, però potser espontàniament no els va venir al cap la paraula

indicada.

Només la gent gran utilitza el menorquí burcany (brancó), però algun dels subjectes tendeix

a una estandardització mitjançant la paraula garrot. Aquesta tendència s’estén a escudellam

(vaixella), que es substitueix per vaixella, i envergir (enravenar), on alguns prefereixen

locucions com tenir les cames que no em porten, ja que és habitual associar tenir les cames

enravenades amb la sensació d’enrampament que se sent. Amb ull blec (ull de vellut) passa el

mateix pel fet que s’ha documentat que la gent gran tendeix a formes com ull blau i amb

embardar (encolomar), que ha passat a dir-se carregar i encomanar. Tornem a repetir, però, que

s’ha de tenir en compte que les dades s’han obtingut a partir d’enquestes i que potser en

26

contextos comunicatius naturals aquest col·lectiu faria servir un lèxic més espontani i

divers.

Dins aquesta tendència tenim altres casos puntuals. Per exemple, són poques les persones

que mantinguin la forma menjafums (extractor). Hi ha una tendència a utilitzar extractor o

l’al·lusió a fumeral, per la seva forma. A més riure i burla han deixat de banda la paraula

pròpia nyefa (burla) i alguns descriuen l’estil·let com esmolador. On coincideixen tots és a

l’hora de fer servir la paraula pern en comptes d’escrús, la qual diuen que no coneixen. En

canvi, només un dels tres enquestats de més edat descriu l’estri com a tornavís, paraula

estàndard de tornescrú. A diferència d’això, tenim tintina (trompada), on cada individu ha fet

servir sinònims o paraules semblants: accident, trompada i cop. Tot i això, accident i cop són

paraules poc encertades: una és massa específica i l’altra, massa general.

En segon lloc, el col·lectiu adult difereix en les paraules a becoll (aixecat damunt les

espatlles), embardar (encolomar), memec (refredat), furrac (forrellat), emprimer (abans), estarot

(estaferm), engronxadora (balancí), tèquina (barqueta de fons pla), burcany (brancó), esfurmicar

(esmicolar), mundrell (crostó), escudellam (vaixella), partidora (escumadora), envergir (enravenar),

ull blec (ull de vellut), menjafums (extractor), nyefa (burla), catre (cadira de tisora), escrús (pern),

tornescrú (tornavís) i bramall (ploramiques). A becoll (aixecat damunt les espatlles) és una

paraula molt estesa, igual que embardar (encolomar), però molts adults han deixat de banda

aquestes designacions per unes més estàndard com anar damunt l’espatlla, trabucar, encolomar i

fins i tot metafòriques com anar a cavall. L’estàndard trabucar s’ha utilitzat erròniament

perquè el DIEC2 (2007) ho defineix com “fer caure”.

En canvi una paraula com memec (refredat) reflecteix la tendència a l’estandardització.

Mentre alguns adults encara fan servir aquesta forma, altres es decanten per l’equivalent de

la varietat estàndard. Segurament el context acaba de determinar quina paraula utilitzar

perquè memec és més col·loquial i no s’utilitza en tots els contextos. Unes altres paraules on

els adults comencen a mostrar més diferències respecte a la població de més edat és furrac

(forrellat), esfurmicar (esmicolar) i mundrell (crostó). La majoria dels adults fan servir paraules

més comunes i esteses al domini del català com piu, esmicolar i crostó. Estarot (estaferm) i

emprimer (abans) mostren el mateix. Afirmen conèixer emprimer (abans), però abans els

sembla una designació més propera pel fet que és el que escolten més de manera quotidiana

o també ens podem trobar amb expressions com des de llavors ençà. Estarot (estaferm)

acostuma a deixar-se de banda per la mateixa expressió que la gent gran; és a dir, ser com un

dijous.

27

Balancí, vaixella i burla estan substituint les paraules pròpies, les quals no utilitzen gaire

sovint (engronxadora, escudellam i nyefa). Com hem vist, les persones grans també comencen a

decantar-se per vaixella i burla, però aquest fet s’accentua en la població adulta. A més,

tèquina (barqueta de fons pla) destaca per ser una paraula que no s’utilitza gaire degut al fet

que és un tipus d’embarcació poc freqüent actualment. Això significa que només un sector

de la població en té coneixement, cosa que es justifica amb les respostes de la gent de més

de 60 anys, els quals utilitzen la paraula apropiada. El que es comença a escoltar és

l’alternativa barqueta.

De manera diferent a la gent gran, que utilitza el mot garrot o burcany (brancó), els adults

descriuen un burcany (brancó) com una branca, rama o tronxo. S’ha de dir que no coincideixen

amb el terme que es proposa com a estàndard (brancó) perquè hi ha matisos de significat

diferents i arribar a utilitzar la paraula més concreta pot resultar difícil si no s’està

familiaritzat amb l’àmbit. Aquesta falta de coneixement del tema també ha portat a utilitzar

paraules poc acurades o que descriuen altres realitats. Per exemple, un adult ha substituït

partidora (escumadora) per giradora, paraula recollida al DIEC2 (2007) com un estri de cuina,

però no el que nosaltres representem al qüestionari.

A banda d’això, és habitual que els parlants designin els casos presentats a l’enquesta amb

paraules relacionades. En altres paraules, sovint trobem mots que descriuen una part del

tot, tal com hem explicat que fa la gent gran amb envergir (enravenar). Els adults també fan

aquest mateix canvi, ja que descriuen l’acció mitjançant el mot que descriu la sensació

d’enrampar. Aquí també podríem incorporar les paraules ull blec (ull de vellut), menjafums

(extractor) i tintina (trompada). La primera perquè alguns fan servir el color que caracteritza

un ull de vellut, blau, igual que la gent gran. La segona perquè es substitueix per expressions

que descriuen la forma acampanada de l’aparell, campana i campana extractora. Tintina

(trompada) perquè algú ha fet servir gleva, paraula que s’allunya una mica del significat de la

paraula menorquina. Segons el DIEC2 (2007), és una bufetada, mentre que trompada és un

cop violent i fort, el qual pot ser a causa d’un accident o donat amb el puny, la mà, etc.

Finalment, les paraules que queden per esmentar d’aquest grup són bramall (ploramiques),

escrús (pern) i tornescrú (tornavís). Amb bramall (ploramiques), els resultats mostren l’ús d’una

forma catalana no normativa, ploraine. Escrús (pern) i tornescrú (tornavís) mantenen la

tendència de la gent gran. És a dir, alguns individus es decanten per les paraules estàndards

pern i tornavís, però la diferència recau en què alguns tenen consciència de les formes

d’origen anglès.

28

Quant als més joves, s’ha de dir que s’aproximen més a la manera de parlar dels adults que

no pas a la de la gent gran. Consegüentment, el lèxic que es descriu a continuació

coincideix, en major mesura, amb el que acabem de veure amb la gent adulta. Altres casos

coincideixen amb la gent gran i alguns altres només es donen en aquest col·lectiu. Com a

casos que només s’han documentat en joves tenim guardamés (condol), portellada (portell),

abulló (albelló) i xoc (guix). Tots els subjectes coincideixen a l’hora de fer servir l’estàndard

donar el condol en comptes del terme dialectal que no coneixen. El cas de portellada (portell)

ens mostra que els joves ja no comparteixen el lèxic de l’àrea temàtica del camp perquè

designen el portell com una part de l’obertura. És a dir, l’anomenen porta o barrera, ja que

aquests elements la caracteritzen. Aquest mateix grup, el qual no coneix abulló (albelló),

també substitueix el terme per expressions més estàndards com desaigua o clavegueram. Amb

catre (cadira de tisora) passa qualque cosa semblant; no reconeixen el tipus de seient i alguns

joves el descriuen com cadireta. Els resultat més sobtós ha estat el de xoc (guix) perquè

alguns joves ja el denominen guix, tot i l’extensió de la paraula menorquina a les escoles.

Estar com a pinxes (estar estrets) ha documentat un jove que canvia aquesta expressió per la

catalana estar estrets com sardines, la qual equival a la traducció de pinxa (si recordeu, és un mot

d’origen anglès).

Tal com canvien alguns adults, els joves tendeixen a deixar de banda a becoll (aixecat damunt

les espatlles) per fer ús d’expressions més metafòriques com anar a cavallet. Tot i això, els

enquestats més joves encara estan familiaritzats amb la paraula típica. Un aspecte que

comparteixen algunes persones de més edat i els joves és la pèrdua del matís semàntic de

xoroiar (espiar). Només un dels tres enquestats ha anomenat l’acció amb la paraula estesa a

tot el domini de parla catalana, espiar. Els altres individus han confós el significat amb

guaitar i xafardejar. Els significats són semblants, però xoroiar (espiar) implica mirar d’amagat,

mentre que guaitar i xafardejar, signifiquen mirar per la finestra i voler saber-ho tot,

respectivament. A més, barqueta i barca substitueixen tèquina (barqueta de fons pla) per causa

de l’obsolescència del tipus de vehicle nàutic. Aquest canvi demostra que no coneixen la

diferència entre l’embarcació que se’ls va mostrar i la que designen, ja que una tèquina es

caracteritza per tenir el fons pla. Per a ells es tracta d’una nau de dimensions reduïdes, tal

com algun adult ja ha demostrat.

Si seguim l’evolució de memec (refredat), observem que algunes persones grans i adultes

prefereixen la paraula estàndard refredat; tendència que tots els joves segueixen. El mateix

succeeix amb escudellam (vaixella), ull blec (ull de vellut), embardar (encolomar), estarot

29

(estaferm) i esfurmicar (esmicolar), ja que tots els joves utilitzen vaixella i ull blau o morat. No

obstant això, només una minoria es decanta pel qualificatiu morat, el qual té més relació

amb l’ull de vellut que no pas blau. En comptes d’embardar (encolomar), es prefereixen

paraules més generals com deixar i carregar i les opcions d’estarot (estaferm) no coincideixen

entre els subjectes d’edats similars. Alguns segueixen l’expressió dels més grans (ser com un

dijous), mentre que els altres ho descriuen com ser un plom pel fet que algú no es mou del

lloc. Pel que fa a esfurmicar (esmicolar), hem obtingut paraules de caire general com fer trossos,

designació que podem considerar correcta tot i que, general.

Tampoc hem de deixar de banda menjafums (extractor), paraula que ara descriuen amb el

terme més extens i estàndard, extractor. També hem documentat que els joves canvien els

dialectalismes escrús (pern) i tornescrú (tornavís) per pern i tornavís. La dada important

d’aquestes paraules és que els joves no acostumen a utilitzar les denominacions

menorquines, però a l’escola les han après i les reconeixen. A diferència d’això, hi ha gent

gran i adulta que no saben què són. L’escola, per tant, ha fet possible la recuperació parcial

d’aquestes formes.

L’estandardització que ja hem començat a observat en alguns adults, és més present entre

els joves. Per exemple, només utilitzen l’estàndard piu i abans en lloc de furrac (forrellat) i

emprimer (antigament). Una gran majoria dels individus també prefereix la varietat estàndard

balancí en comptes d’engronxadora —tot i que n’hi ha alguns que la mantenen— i es comença

a estandarditzar bramall amb la paraula ploramiques. El que acostumen a fer les persones

grans de manera espontània per causa del context amb baixamar (port), els joves ho fan

sempre i només empren la paraula port. A més, intenten estandarditzar paraules que no els

són tan conegudes com mundrell (crostó), però no utilitzen l’equivalent estàndard, sinó que

es decideixen per paraules relacionades amb la forma com punta o cul de pa.

Pel que fa a l’ús de la paraula estiriguissar (estiregassar), s’ha de dir que el context és molt

limitat i moltes altres paraules poden designar la qualitat d’estar estiregassat, totes elles de

manera diferent. Entre aquestes opcions, els joves es decanten per adjectius qualificatius

com estirat, gros i romput. Les opcions de burcany (brancó) també són molt diverses. D’una

banda, alguns coincideixen amb la gent gran amb la paraula garrot. D’altra banda, també

poden dir branqueta o pal, però són paraules que no estan gaire regularitzades. Aquesta

diversitat es troba en altres paraules poc habituals del parlar dels joves com envergir

(enravenar) i nyefa (burla). Fan servir expressions que no tenen gaire relació amb el verb

enravenar, com tenir les cames feixugues, rares o atrofiades, perquè no saben què significa la

30

paraula menorquina. La forma menorquina de burla també ha quedat en desús i es senten

paraules com l’estàndard burla, gràcia o l’adjectiu burlesc.

Les paraules restants formen part d’un conjunt que tota la mostra de població ha substituït

pels mateixos sinònims. Per exemple, l’ús de gran i vell no segueix cap tipus de patró i

s’utilitzen indiferentment segons la familiarització dels individus amb cadascuna de les

formes. La diversitat entre joques i l’estàndard pessigolles tampoc està gaire definida. Això es

pot explicar perquè hi ha gent jove que encara utilitza la paraula menorquina, però gent

adulta i gran que no ho fa. A més, algunes persones només coneixen la paraula empedrar en

comptes d’emmacar. Tot i això, molts informants l’han deduïda per l’al·lusió existent entre el

tipus de sòl i el verb (pedra-empredrar, mac-emmacar). Talabisco (tros gros) encara es manté en

alguns sectors de la població; tanmateix, alguns individus d’entre 17 i 50 anys discrepen i

l’anomenen tros o totxo. En últim lloc, l’adverbi boni (quasi) i la preposició densians (des que)

són partícules gramaticals que s’han estandarditzat de manera molt estesa. Boni (quasi) s’ha

trobat en gent adulta i jove, i densians (des que) només en gent gran, però quasi tothom

utilitza quasi i des que.

De les paraules que ningú ha utilitzat, però que sí es coneixen, hem d’analitzar afinar

(prendre un costum), caguelis (covard), encovonar (encovenar) i capçanada (trompada). Afinar

(prendre un costum) ha passat a dir-se aprendre i començar a, i caguelis (covard) s’ha deixat de

banda per les construccions poruc i covard. Les persones amb més influències del català

estàndard per raons laborals reflecteixen la tendència a utilitzar covard (dos treballadors

adults treballen en oficines i una persona retirada era professora de català). En lloc

d’encovonar (encovenar), la gent gran i adulta utilitza la locució estar dins un lloc i la paraula

engabiar, en el sentit de quedar-se tancat. També hem arreplegat paraules destinades a

descriure una persona mandrosa com fer el gandul i avorrit pel fet de no sortir de casa. Com ja

s’ha comentat, tintina i capçanada (trompada) són gairebé sinònims, i inclús es substitueixen

per les mateixes paraules. Els subjectes coincideixen a l’hora de fer servir els termes de la

varietat estàndard castanya i cop. Els altres són semànticament semblants, però no s’ajusten

del tot a les paraules menorquines pel fet que es descriuen cops forts, però no de manera

tan específica com ho fan punyada o empenta.

3.2.2 Paraules conegudes, però substituïdes per castellanismes

Ara s’han d’incloure totes aquelles paraules que s’han obtingut de l’enquesta i provenen de

la llengua castellana. Els castellanismes es troben tant en la gent gran com en els adults i

31

joves. Els adults ho fan amb encovonar (encovenar), ja que alguns diuen apalancar. Entre la

població adulta i gran, és abundant que es descrigui el conjunt de plats com vajilla, en

comptes d’escudellam o l’estàndard vaixella. Un altre estri de la cuina, la partidora

(escumadora), també es troba en aquesta situació i tant els adults com els joves l’anomenen

espumadera. Tot i això, la majoria de la gent d’entre 17 i 22 anys no és capaç de donar-li cap

nom; no tenen el lèxic específic sobre els estris de cuina.

Estil·let (esmolador) tendeix a sofrir una castellanització semàntica perquè s’utilitza la

paraula afilador, existent en català. La castellanització, la trobem en la diferència de significat

existent entre les dues llengües. El DIEC2 (2007) descriu que un afilador és “la persona que

afila” i “la corretja per afilar els raors”. Per contra, el DRAE (2012) ho defineix com la

“correa o instrumento para afinar el filo”. Aquest fet no és gaire comú entre la gent de més

de 30 anys, però sí entre els joves, ja que tots els enquestats han utilitzat aquesta paraula.

Els adults i els joves també acostumen a fer servir la paraula castellana tornillo, en lloc de la

menorquina escrús o l’estàndard pern. En canvi, destornillador (en comptes de tornescrú o

tornavís) és el mot habitual de tota la població; per tant, és normal escoltar la gent de la zona

de Maó dir destornillador. Una altra paraula d’ús estès és la que substitueix a bramall

(ploramiques), plorón. Es tracta d’una forma que ha sorgit de la barreja del català i del

castellà, de ploramiques i llorón. Gràcies als més joves també hem documentat el castellanisme

d’esfurmicar (esmicolar), esmigar, que es forma sobre la paraula desmigar.

Finalment, els resultats de tintina (trompada) de la gent adulta i jove ens mostren que

s’utilitzen dues paraules castellanes, tot i que no són gaire freqüents. La que hem trobat en

un adult i un jove és molt col·loquial, hostia, que coincideix amb la que algun jove proposa

per a capçanada (trompada). L’altra paraula té forma catalana, castanya, però semànticament

és un castellanisme perquè el DIEC2 (2007) no recull el significat de cop dins l’entrada de

castanya, cosa que trobem al DRAE (2012). Entre els joves també hem obtingut la paraula

pasmarot, que, per la forma, sembla catalana, però no és normativa. El DRAE (2012), per

contra, sí que inclou el significat de pasmarote “persona embobada o pasmada por pequeña

cosa”.

3.2.3 Paraules conegudes, però substituïdes per altres dels dialectes balears

En menor mesura hem documentat l’ús de paraules diferents a les que es proposen a

l’enquesta, però que són pròpies dels diferents dialectes balears. És a dir, existeixen

32

paraules més conegudes i utilitzades que són comunes a totes les Balears. En algunes

ocasions hem trobat que abunden més que no pas les pròpies de l’illa. A banda d’això,

tenim variacions de les paraules menorquines proposades, pel fet que es tracta d’un lèxic

que no s’escriu i només s’utilitza en la comunicació oral; per tant, cada individu pot

expressar-se de manera diferent.

El primer cas es reflecteix amb la paraula estarot (estaferm), ja que algunes persones grans

prefereixen la varietat dialectal de destorb, estorb. Entre la població adulta es fan servir altres

paraules que no s’han documentat al DCVB ni al DIEC2, però freqüents a l’illa. Es tracta,

per exemple, de ruagó en comptes de mundrell (crostó). Els adults i joves també fan servir

una paraula dialectal diferent a catre (cadira de tisora). Aquestes persones acostumen a dir

que és un tabalet o un taburet, variacions de l’estàndard tamboret (seient sense braços ni

respatller). Un dels joves també va canviar la paraula tintina (trompada) per capçanada

(trompada). Com podem veure, les dues paraules signifiquen quasi el mateix i en català

estàndard designen la mateixa realitat. Es diferencien pel fet que tintina pot descriure un

accident mentre que capçanada, no. A més, hem trobat que capçanada (trompada) es

reemplaça amb clotellada, variació dialectal de clatellada. L’únic canvi que només fan els joves

és amb la paraula encovonar (encovenar), que, pel simple fet de descriure una persona que es

queda tancada dins casa, ho descriuen com dia de fer la vessa (mandra en català estàndard).

El segon cas són les variacions que es fan de la mateixa paraula menorquina. Per exemple,

la població adulta utilitza memec (refredat), però han reconegut que també diuen una forma

escurçada de la mateixa paraula, mecu. De les paraules més utilitzades i que no hem analitzat

en aquesta part, hem de dir que garrossa (crossa) és un altre exemple representatiu d’aquesta

variació a causa de l’oralitat del dialecte. Tothom diu carrossa, en comptes de la forma com

s’escriu al recull de Pere Melis i al DCVB (garrossa).

3.2.4 Paraules desconegudes per tota la població

Hi ha paraules que ja han quedat en desús i que tampoc es coneixen. Les que es recullen en

aquest subapartat són les que tot el conjunt de la població ha perdut del seu lexicó. Als

subapartats següents s’especifiquen les paraules que han desaparegut del lèxic específic de

cada grup d’edat que tenim a l’estudi, però primer analitzem les que ja no comparteix la

població. Abans de res, hem de dir que les paraules que ningú reconeix són aladroc

(eixelebrat), culfaristol (babau), cantimplori (crits i plors), esforroiar (fer malbé) i cinglada

(plantofada).

33

L’adjectiu aladroc (eixelebrat) ha causat dificultats entre els parlants perquè cadascun d’ells

ha interpretat el context de manera diferent, de manera que hi ha una tendència

semànticament relacionada amb la bogeria. Això es reflecteix en les paraules catalanes cap

buit, beneit, capsigrany, tanoca i ruc, i de la castellana loco. En general, la gent gran també

s’allunya del significat amb locucions com no tenir memòria o ser inútil, però no tenen sentit

pel fet que a l’enquesta es pregunta com seria una persona que no pensa les coses abans de

fer-les. Només un adult ha estat capaç de respondre aquesta pregunta correctament amb la

paraula estàndard eixelebrat, el que ens orienta a deduir que l’entorn de cada individu pot

influenciar el nivell de coneixement lèxic de la llengua catalana.

La diversitat de paraules que trobem en lloc de culfaristol (babau) també és considerable, pel

fet que no es coneix. Es va partir de la definició del DCVB (2012) “persona a qui fan fer

allò que volen”, a partir de la qual cadascú va seguir les seves intuïcions. Els que s’han

aproximat al significat han partit del castellà veleta i blando, i del català influenciable i ser un

titella, paraules que descriuen el caràcter d’una persona canviant, tranquil·la, que es pot

manipular i, per tant, es deixa portar pels altres. També s’ha fet servir una paraula pròpia de

les Balears, merdacaner, que el DCVB (2012) descriu com la “persona que arreplega la femta

dels gossos”. La definició s’ha pogut associar a allò que ningú vol fer i d’aquí, el significat

de culfaristol (babau). Les opcions que no acaben de ser del tot correctes en aquest cas han

estat mesquinet (desgraciat), ben ase (de poc enteniment) i llepa (qui diu coses bones per

aconseguir alguna cosa a canvi).

El conjunt de renous originats per crits i plors (cantimplori) s’ha deixat d’utilitzar per donar

lloc a paraules més freqüents; per tant ja no es manté la paraula original. Molts enquestats

coincideixen en la forma renou, la qual és de caràcter general i no especifica que l’origen

sigui un conjunt de crits i plors. Altres paraules que han sorgit són guirigall i rebombori, les

quals descriuen un conjunt de gent que parla alhora i es crea una renou confusa; com

veiem, tampoc s’ajusta a la definició de cantimplori (crits i plors). A banda d’això, dins el

grup dels adults s’ha utilitzat cridòria, paraula que proporciona un significat quasi exacte de

la paraula menorquina. A més, algun jove s’ha decantat per paraules col·loquials del castellà

com follón.

L’estàndard fer malbé és la paraula que quasi tothom fa servir en comptes d’esforroiar. A

banda d’aquest canvi lèxic, també es pot utilitzar una paraula més concreta, destrossar, per

designar que es romp, deforma, desballesta, etc., alguna cosa, segons defineix el DIEC2

(2007). L’última paraula que ens queda, cinglada (plantofada), s’ha de comentar perquè la

34

població ha coincidit en les opcions estàndards. Hi ha preferències individuals per galtada i

bufetada, però el més sobtós és la divergència entre el grup de més edat i el de menys.

Mentre que la gent gran utilitza més bufetada, la jove es decanta per galtada.

Un cop sabem aquesta informació, és hora de detallar les paraules que desconeix cada grup

enquestat. Com hem dit, les que acabem de descriure són desconegudes per tot el conjunt

representatiu de la població del municipi de Maó. No obstant això, hi ha paraules concretes

que desconeix només la gent gran o moltes que els joves ja no comparteixen amb la resta

de la població. Per aquest motiu, els subapartats següents concreten els casos desconeguts.

3.2.5 Paraules desconegudes per la gent gran

La gent gran reconeix quasi totes les paraules que s’han recollit en aquest treball, tot i que

n’hi ha algunes que han quedat totalment obsoletes perquè ja no es coneixen. A banda de

les que s’han perdut i hem comentat al subapartat anterior, sabem que els enquestats

desconeixen el significat de gandul (entremaliat), tal·larà (renou confusa de gent que parla

alhora) i escrús (pern).

El resultat més homogeni ha estat el d’escrús (pern), ja que tothom l’ha substituït per la

paraula normativa pern. Gandul (entremaliat) també s’ha vist canviat per l’estàndard

entremaliat, però és més habitual escoltar la paraula dimoni, significat que no es recull al

diccionari normatiu. En últim lloc, on hi ha més diferències és amb tal·larà (renou confusa

de gent que parla alhora), perquè cadascú utilitza una paraula diferent. D’una banda,

l’estàndard renou ocupa el lloc de la paraula menorquina. D’altra banda, paraules dialectals

diferents han passat a utilitzar-se com bordell (desordre) i berull (renou de gent parlant).

3.2.6 Paraules desconegudes per la gent adulta

Com la gent gran, els adults coneixen la majoria de les paraules arrelades a l’illa. Tampoc

coneixen el significat de gandul (entremaliat), però la diferència recau en catre (cadira de

tisora) i giracampana (tombarella). Per gandul (entremaliat) tornem a trobar l’equivalent

metafòric dimoni. També es substitueix pel castellanisme pillo i per trapella, que tot i ser una

paraula normativa, s’allunya una mica del significat original perquè descriu algú que

enganya.

Catre (cadira de tisora) ha quedat en desús a partir de la generació adulta perquè és un tipus

de seient antic. Actualment, es designa amb paraules referents a tipus de seients semblants a

35

un catre com tabalet i taburet, les quals ja s’han comentat i s’ha especificat que són variacions

de tamboret. L’última paraula que han perdut ha estat giracampana (tombarella), que dóna lloc

a tombessa. Aquesta designació és una altra paraula dialectal, però compartida entre Menorca

i Mallorca.

3.2.7 Paraules desconegudes per la gent jove

Els joves mostren una gran pèrdua de paraules típiques. Ens trobem davant un cas de

retrocés lingüístic per donar lloc a la substitució del lèxic propi. Inclús tenim casos en què

els joves tampoc poden proporcionar cap paraula; tenen total desconeixement de l’àmbit i

mai han necessitat saber un terme concret per a aquell objecte o realitat.

El verb encovonar (encovenar) ha passat a tenir el sentit d’una persona mandrosa perquè els

joves ara fan servir locucions com dia de fer la vessa (paraula menorquina per mandra) i

l’adjectiu avorrit. En lloc d’envergir (enravenar) trobem atrofiat, rar i feixuc, qualificatius que

descriuen una sensació consegüent d’enravenar. Per descriure una persona petita, es prefereix

tap o un altre dialectalisme, reca (nen), i el balbuceig dels nadons s’anomena amb la locució

començar a xerrar (en comptes de nyeco i xarbet, respectivament). A més, denominen les

persones xerraires amb les paraules estàndards xerraire i xerrameca, no amb la paraula

dialectal raonador.

Relacionat amb les persones també tenim ull blec (ull de vellut), que ha passat a dir-se ull blau

o morat. Pel que es refereix a altres aspectes que qualifiquen els humans, els joves

prefereixen paraules com burla o gràcia i no pas la menorquina nyefa (burla), i enrenou, xivarri

o xarbet per tal·larà (renou confusa de gent que parla alhora ). Aquí, xarbet és un sinònim de

tal·larà (renou confusa de gent que parla alhora) perquè denota algú que parla i no se

l’entén. El significat de xarbet (murmuri) que hem recollit en aquest treball està relacionat

amb els nadons. No obstant això, es pot deduir que un conjunt de veus que no s’acaben

d’entendre també es poden dir d’aquesta manera, tot i l’existència d’una altra designació.

Pels temes de cuina, els joves desconeixen paraules que altres col·lectius fan servir com

escudellam (vaixella) i partidora (escumadora). La primera passa a dir-se vaixella i la segona és

un d’aquells objectes que no saben anomenar. Tan sols un individu ha utilitzat el castellà

espumadera, però ha estat un cas puntual, una excepció. El que tampoc coneixen és la

denominació menorquina de mundrell (crostó). Sembla que no estan familiaritzats amb la

paraula i es decanten per equivalents que descriuen la forma o la part (punta i cul de pa). De

36

la mateixa manera, per a ells el menjar està salat, no pas salmaienc, i el menjafums és l’extractor,

designacions estandarditzades.

Burcany (brancó) i abulló (albelló) també estan desapareixent i els joves enquestats no han

estat capaços de saber el seu significat. Per contra, s’utilitzen paraules estàndards i més

freqüents a l’entorn gràcies a l’escola, mitjans de comunicació, etc., com garrot, branqueta, pal,

desaigua o clavegueram. Amb el seient denominat catre (cadira de tisora) els passa el mateix que

als adults. És un tipus de cadira antic i la població actual no sap què és; tots ells diuen que

es tracta d’un tabalet (variació de tamboret) o una cadireta. Hi ha altres casos que són

destacables perquè són paraules que la gent d’una certa edat manté, però que els joves no

han escoltat mai. Per exemple, segons sembla, els joves no saben què és un furrac (forrellat)

i fan servir la paraula piu. L’altre exemple que tenim és el mot estil·let (esmolador), ja que

tant la gent gran com adulta el manté (en major o menor mesura), però els més joves

només coneixen la paraula castellana afilador.

37

4. CONCLUSIONS

4.1 Conclusions generals

Tots els resultats demostren i recolzen les hipòtesis inicials. De manera general, hem trobat

que el lèxic propi de l’illa sofreix un procés de substitució i que els grups enquestats

reflecteixen una tendència d’ús i coneixement descendent. Els subjectes de més edat

mantenen gran part de les paraules que hem recollit i les coneixen quasi totes, però

comencen a decantar-se per altres formes lèxiques. Les enquestes mostren que el grup de

més de 60 anys utilitza entre 24 i 31 de les 59 paraules; és a dir, quasi la meitat.

Els adults han mostrat un ús adequat de paraules menorquines perquè en mantenen

algunes. Tot i la dada positiva, veiem que hi ha una decadència. A diferència de la població

gran, els adults només utilitzen entre 19 i 23 del 59 total de paraules de l’enquesta, amb

l’excepció d’un individu que en conserva 27. S’ha de remarcar que les característiques i

l’entorn de cadascú influencien el llenguatge de cada ciutadà; per tant, podem tenir dades

que no segueixen la mateixa tendència (després s’especificarà la importància del context).

Tot i això, hem pogut comprovar que el nombre de paraules que coneixen és superior al

que utilitzen.

Els joves són els que resulten més afectats tant a nivell d’ús com de coneixement del lèxic.

Ja hem observat a les anàlisis quantitativa i qualitativa, que n’utilitzen molt poques (una

mitjana de 8,6 paraules d’un total de 59). A més, tampoc les coneixen. D’alguna manera, es

pot dir que són paraules que han perdut i que no es transmetran a generacions futures. En

altres paraules, si els joves només coneixen paraules d’ús molt marcat i extenses dins el

conjunt de la població, la resta quedarà a la memòria dels més grans.

En aquesta pèrdua de paraules es troba un procés paral·lel de substitució on entren en joc

paraules comunes a tot el territori catalanoparlant (estàndard), castellanismes, variacions de

les paraules menorquines i inclús altres paraules dels dialectes balears. Concretament, la

divergència entre els resultats d’ús i coneixement de les paraules es justifica amb el context,

com ja s’ha dit, perquè acaba de determinar quin tipus de llenguatge utilitzar en cada cas,

però l’estandardització és el procés més recurrent. Trobem casos de gent gran amb

inclinació a utilitzar més paraules estàndards perquè eren professors de llengua catalana i

gent adulta més familiaritzada amb l’estàndard per raons laborals. Si a la feina s’han

d’escriure documents en català normatiu, és normal que s’utilitzi un lèxic diferent al que

38

hem proposat en aquest treball. A més, el grau d’implicació de cada persona amb els

mitjans de comunicació en llengua catalana també influeix perquè estan estandarditzats i

tendeixen a centralitzar-se a la variant central. De la mateixa manera que si es llegeix i

s’escolta música en català, ja que aquesta llengua incidirà en la manera de parlar de la

persona en qüestió.

Quant als joves, és comú trobar una estandardització del lèxic per motiu de l’immersió

lingüística en català. Només es reflecteix en aquest grup perquè les persones adultes

enquestades (de més de 40 anys) s’han escolaritzat en castellà, igual que la gent més gran.

La llengua de l’ensenyament, sigui una o l’altra, deixa petjades. Si ens fixem, la gent jove

estandarditza més paraules per aquest motiu. La influència castellana al dialecte també és

deu al context de cadascú. Parlar i llegir més en aquesta llengua, i decantar-se per seguir els

mitjans de comunicació en castellà incideix sobre el grau de castellanismes presents. Per

aquesta raó, trobem aquest tipus de canvi lèxic en tota la població.

4.1.1 Previsions de futur i proposta de recuperació

Si el que hem reflectit amb aquest estudi perdura en el temps i no canvia, ens trobarem en

una situació en què les diverses varietats dialectals del català s’estandarditzaran i es perdrà

un tret identitari dels parlants de la llengua i la riquesa que la compon. Cada dialecte té unes

designacions diferents i tots hauríem de conèixer-les o, almenys, hauríem d’estar

familiaritzats amb les formes. Amb l’exemple de la varietat menorquina es poden proposar

alguns canvis útils que es poden aplicar a qualsevol altre dialecte en la mateixa situació.

Les escoles es podrien encarregar de la tasca de recuperació d’algunes de les paraules. Amb

aquest estudi hem descobert que aquesta funció ja està en funcionament. Per exemple, els

joves coneixen les paraules escrús (pern) i tornescrú (tornavís) gràcies a l’escolarització. Tot i

això, reforcem la importància dels centres educatius per impulsar el màxim de paraules

possibles per assegurar-nos que no es perdin, encara que no se segueixin utilitzant. Es

podrien incorporar als materials de classe i així es llegirien i s’escoltarien. Els mitjans de

comunicació propis i de l’àrea catalanoparlant també podrien donar a conèixer les

característiques d’altres varietats, de manera que els oients o lectors prenguessin contacte

amb les diversitats que componen la llengua catalana. Per exemple, els reporters de televisió

de cada regió haurien de continuar parlant amb la seva varietat (a IB3 s’utilitzen molts

formes estàndards).

39

L’estàndard també podria anar una mica més enllà i incorporar i unificar el lèxic. El DIEC2

ja conté algunes paraules dialectals, però l’estàndard de l’escola i dels mitjans de

comunicació es basen fonamentalment en el català central. A partir de la regularització del

lèxic, es podrien tornar a utilitzar formes en perill i la població les tornaria a recuperar

perquè les escoltarien gràcies al context. De fet, és una tasca que l’Institut d’Estudis

Catalans ja ha començat a posar en marxa perquè l’estàndard resulta dels trets característics

dels dialectes de la llengua.

4.2 Conclusions i tendències dels resultats

En aquest apartat s’inclouen les tendències de les dades obtingudes. És a dir, es detalla la

descripció del lèxic que encara es manté en gran part de la població segons els criteris

inicials (etimologia, àrea temàtica i registre). Per a aquesta classificació, es parteix de les

paraules que el 50% o més de la població utilitza i es mostren les característiques formals

del lèxic que perdura segons l’etimologia, l’àrea temàtica i el registre. Les paraules que

encara es mantenen són guardamés (condol), estar com a pinxes (estar estrets), xoroiar (espiar), a

becoll (aixecat damunt les espatlles), mom (treure la llengua), garrossa (crossa), emmacar

(empedrar), portellada (portell), abulló (albelló), porxada (porxo), engronxadora (balancí),

escamparel·la (escampadissa), baixamar (port), colàrsega (extremitat d’un port), tèquina

(barqueta de fons pla), estiriguissar (estiregassar), mèrvil (bala) i xoc (guix).

4.2.1 Per etimologia

Tenim etimologies diferents, però hi ha més influències d’unes que d’altres. La gran majoria

de les paraules provenen del llatí. Es demostra que s’han arrelat amb força a l’illa i que han

evolucionat al llarg de tots aquest segles sense que es perdessin, sense tenir en compte que

els joves les poden utilitzar menys. Per exemple, tenim a becoll (aixecat damunt les espatlles)

que s’ha format sobre la base llatina pŏst cŏllum; portellada, de pŏrta, o porxada (porxo), de

pŏrticu. L’altre grup, menys nombrós, és el de paraules d’origen àrab i anglès. De l’àrab

tenim abulló (albelló) i tèquina (barqueta de fons pla), i de l’anglès estar com a pinxes (estar

estrets), mèrvil (bala) i xoc (guix). Tornem a repetir que això és sobre el resultat total i que

potser els joves ja no les utilitzen tant.

El més estrany de les paraules que ens queden és que són d’orígens molt diversos entre ells.

Tenim formes aglutinades de paraules catalanes com guardamés (condol), que és un

escurçament de Déu vos guardi més; garrossa (crossa), creuament de crossa i garrot, o baixamar

40

(port), compost de baixar i mar. També es mantenen paraules etimològicament castellanes,

occitanes i itàliques com colàrsega (extremitat d’un port), que ve del castellà cola; engronxadora

(balancí), de l’occità crossar, i emmacar, de l’itàlic maccus. Inclús tenim una paraula que segueix

utilitzant tota la població, mom (treure la llengua), que és una paraula onomatopeica.

En conclusió, el major gruix de paraules utilitzades i que es mantenen forma part del

substrat del dialecte, aquelles llengües que es van imposar a la població autòctona en algun

moment històric com el llatí, l’àrab o el català. Tot i això, les més nombroses són les que

descendeixen directament del llatí i català. També s’han mantingut alguns termes originats

de la convivència de llengües en un mateix territori sense la imposició ni substitució de la

pròpia (superestrat), però en menor mesura; només destaquen els anglicismes per la

importància històrica i la llargada de les seves estades a l’illa.

4.2.2 Per àrea temàtica

L’àrea temàtica que més paraules té en ús és la relacionada amb les persones. Per exemple,

tenim guardamés (condol), estar com a pinxes (estar estrets), xoroiar (espiar) o a becoll (aixecat

damunt les espatlles). Les paraules relacionades amb el mar també tenen certa importància

perquè trobem baixamar (port), colàrsega (extremitat d’un port) i tèquina (barqueta de fons

pla). Sobre el resultat total són les que es mantenen, però si les observem amb deteniment,

coincideixen amb moltes de les paraules que els joves ja no coneixen. Des de l’entorn dels

ciutadans, s’haurien de reforçar per tal de convertir-les en termes més propers i que els

joves les escoltessin.

Les paraules restants es divideixen en temes diferents, però algunes d’elles s’ajunten en

àrees com els jocs amb mèrvil (bala) i xoc (guix), l’edificació amb abulló (albelló) i porxada

(porxo), i el camp amb emmacar (empedrar) i portellada (portell). Les paraules que ens

queden, engronxadora (balancí), escamparel·la (escampadissa) i estiriguissar (estiregassar),

pertanyen a àmbits diferents i són les úniques que encara s’utilitzen amb certa regularitat.

La primera forma part del grup de paraules relacionades amb l’habitatge; la segona, amb el

desordre, i l’última amb fer malbé.

És una llàstima que les paraules que algunes persones grans fan servir, com tot el que està

relacionat amb la cuina, i també les designacions temporals que utilitza la gent gran i adulta

en comptes dels adverbis i preposicions de la llengua catalana quedin en l’oblit. El tema de

la cuina és més lògic que es vagi perdent perquè els joves no hi estan familiaritzats i no

41

acostumen a cuinar tant. El que s’hauria de reforçar i impedir que es perdin són les

partícules temporals. Aquests elements estan a punt de desaparèixer a causa de la gran

influència de la televisió i l’escola. Per tant, els centres educatius podrien presentar aquestes

formes lingüístiques equivalents a adverbis i preposicions tradicionals, ja que es tracta

d’elements estructurals o gramaticals propis del dialecte.

4.2.3 Per registre

A la introducció afirmàvem que les paraules col·loquials seguien arrelades a la llengua del

dia a dia. A diferència del que pensàvem, les que hem descrit com les més freqüents

pertanyen a un registre estàndard o semiformal. No les podem considerar paraules formals

perquè no s’acostumen a utilitzar en aquests tipus de context ni són acceptades per la

varietat estàndard, per això les anomenem de registre estàndard o semiformal, des del punt

de vista de la població illenca. Al començament també vam dir que els termes més

estàndards o semiformals són els que designen els estris, el mar, el temps, l’habitatge,

l’edificació, el cos, els jocs i fer malbé.

Em conclòs que els resultats reflecteixen que s’utilitzen més les paraules del mar, el temps,

l’habitatge, l’edificació, el cos, els jocs i fer malbé. Per tant, les que s’han mantingut

generació rere generació són de registre estàndard o semiformal. L’únic cas col·loquial que

hem obtingut és escamparel·la (escampadissa), del conjunt de paraules pertanyents al

desordre. En general, aquest grup conté paraules de caire més col·loquial; per exemple,

escamparel·la (escampadissa) no s’utilitzaria en contextos en què no es té confiança amb

l’interlocutor. En lloc d’escamparel·la (escampadissa) s’utilitzarien equivalents com desordre o

estesa. En resum, el fet que moltes de les paraules col·loquials només s’utilitzin en contextos

molt concrets pot demostrar que en una enquesta (context poc natural) es prefereixi

canviar a paraules d’un altre registre.

42

5. BIBLIOGRAFIA

ALCOVER, Antoni Maria; BORJA MOLL, Francesc. Diccionari català-valencià-balear [en línia].

Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 2002. http://dcvb.iecat.net/.

BADIA I MARGARIT, Antoni Maria. Atles linguistic del domini català: qüestionari. 1a. ed.

Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 1993.

CASASNOVAS, Miquel Àngel. Història de Menorca. Palma de Mallorca: Editorial Moll, 2005.

COROMINES, Joan. Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana. Barcelona: Curial

Edicions Catalanes, 1986.

INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS. Diccionari de la llengua catalana [en línia]. 2a ed. Barcelona:

Institut d’Estudis Catalans, 2007. http://dlc.iec.cat/.

MELIS, Pere. La llengua de Menorca. Recull de paraules menorquines I. Ciutadella: Col·lectiu

Folklòric de Ciutadella, 1988.

MELIS, Pere. La llengua de Menorca. Recull de paraules menorquines II. Ciutadella: Col·lectiu

Folklòric de Ciutadella, 1990.

MELIS, Pere. La llengua de Menorca. Recull de paraules menorquines III. Ciutadella: Col·lectiu

Folklòric de Ciutadella, 1992.

MELIS, Pere. La llengua de Menorca. Recull de paraules menorquines IV. Ciutadella: Col·lectiu

Folklòric de Ciutadella, 1995.

REAL ACADEMIA ESPAÑOLA. Diccionario de la lengua española [en línia]. 22a ed. Madrid: Real

Academia Española, 2012. http://www.rae.es.

VENY, Joan. Introducció a la dialectología catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1993.

VIAPLANA, Joaquim. Dialectologia. València: Publicacions Universitat de València, 1996.

43

ANNEX 1. Buidatge de paraules menorquines al DCVB.

Abadeu: noi, minyó, nen petit.

Abellerol: home que es dedica a la cria

d’abelles.

Abulló: conductes d’aigües brutes.

Admès: resolt, amatent, animós.

Afeixir: donar bon menjar i en

abundància.

Afinar: prendre un costum.

Agatinyar: incitar.

Agradosia: gràcia natural.

Aladroc: obrar sense pensar.

Aladroga: acció esburbada, pròpia de gent

enjogassada i irreflexiva, de poc senderi.

Aldèssia: vigor, galania, ufana.

Anelleta: arracada.

Arader: fuster que fa arades, carros.

Avavol (fer): fer el mateix nombre de

punts en un joc.

Babalisco (ulls de): ulls inflats o de mirar

esglaiat, com els d’un adormissat o d’un

que no hi veu gaire.

Baixamaner: de baixa mà, classe ínfima.

Baixamar: vorera del port.

Bala: bolla gran del joc de les bales.

Banyadura: humitat.

Barrabam: conjunt de les mandíbules i

dents.

Barriola: panxa voluminosa.

Batall: paraula indecent, grossera.

Bauvat: estufat, que sembla més ple del

que està.

Bec: dormideta curta sense jeure.

Becoll (a): eixancat damunt el coll i

espatlles.

Bereneta: berenar.

Berguin: contracte, conveni.

Berguiner: contractador.

Bèrics: quarter de tropa.

Berious: confusió, desordre.

Bescunsat: equivocat.

Bibeca: dona bàmbola.

Bitlo: pedra cònica o piramidal, més alta

que ampla, posada dreta per servir de fita

o de guarda-rodes.

Blec (ull): ull inflat o congestionat per un

cop violent.

Blecbol: betum per enllustrar les sabates.

Boer: estable dels bous.

Boínder: mirador, balcó tancat de vidres.

Boni: quasi.

Bordada: sèrie de graons entre replà i

replà.

Bordellós: desordenat.

Borinar: moure.

44

Bòtil: ampolla.

Bramall: que plora molt.

Buida: estat de la mar quan ha baixat de

nivell.

Bujot: mal vestit.

Burcany: tija o branqueta prima.

Cabeili: nen mal educat.

Cabi: cop de puny.

Cafoll: abundància de coses de menjar.

Caguelis: covard.

Calamuejar: remenar les mans per dins

aigua o un altre líquid.

Canera: vida de ca, tribulacions o

misèries.

Caninea: multitud d’infants.

Cantidei: conjunt confús de crits o plors.

Cantimplori: conjunt de crits o plors.

Caparrutia: caparrudesa.

Capçanada: cop violent.

Cascarro: com amb el puny damunt el

cap.

Casera: cau o amagatall on viu

habitualment una persona o animal.

Casòrum: casament, cerimònia.

Catre: seti plegable, format de dues barres

que sostenen una tela i de dos parells de

petges que formen dues aspes.

Cerreta: carraspera.

Cinglada: cop pegat amb la mà estesa.

Cirosa: bufetada o altre cop violent amb

la mà.

Claper: munt de coses apilotades.

Clemis (anar): anar sense forces o cloc-

piu.

Cobertora: filada més alta d’una paret

seca.

Cobrómbol: cogombre.

Codony: persona curta d’enteniment.

Colàrsega: extremitat d’un port més

allunyada de la seva boca.

Colga: doblec a la part de dalt del llençol.

Com-alte-no: equivalent al castellà cuando

no, cuando menos.

Concert: desordre.

Còssil: cubell de fer bugada.

Culfaristol: Persona a qui fan fer allò que

volen.

Dagar-se: posar-se neguitós.

Dària (en): en dubte.

Densians: des que.

Desastre: cosa fora de mira, enorme.

Dobla: doblec.

Embardar: donar o encarregar una cosa a

qualcú, generalment sense ell voler-ho.

Embaumar: enganar amb bones paraules.

Embavar: embabaiar.

Emmacar: empedrar.

Emmadroc: confusió.

45

Emmalanyar: irritar.

Empastifòrum: matèria pastosa.

Emprimer: antigament.

Enclova: planta pel bestiar. Trigonella

foenum graecum.

Encovonar: tancar-se a casa o ficar-se al

llit.

Endèria (passar una): passar dificultats.

Enfardada: gran quantitat, excés de cosa

que embaluma.

Engronxadora: balancí, cadira

gronxadissa.

Engrony: malestar, molèstia, dificultat.

Enllemiscar: enllefiscar.

Enquentendre: multitud de coses en

desordre o sense resoldre.

Ensoldemà: a l’endemà.

Entòria: orgull, vanitat.

Entost: en lloc de, en comptes de.

Enturió: centurió.

Envergir: enravenar, impossibilitat de

doblegar-se.

Epifania: multitud d’infants en

moviment.

Esbruf: rebuf.

Escamparel·la: escampadissa.

Escatar: enllestir, deixar acabada una

cosa.

Escrús: pern de rosca.

Escudellam: vaixella.

Esforroiar: esqueixar, desfer, fer malbé.

Esfurmicar: esmicolar.

Esmonestar: amonestar.

Esmusteir: mustiar.

Esquics: nom del joc de tella.

Estamperi: multitud de gent o de coses

escampades.

Estarot: persona que fa nosa.

Estec: bastó amb què es juga al billar.

Estèpel: objecte que serveix per a tancar

un pestell, forrellat, etc.

Estil·let: barra de ferro cilíndrica per la

qual passen els ganivets i altres eines de

tall per afilar-les.

Estiriguissar: estiregassar.

Estribul·lat: que obra sense mirament,

mancat de reflexió.

Estrucar: fer caure a llevar d’enmig una

cosa amb un cop d’una altra.

Etxim: esternut.

Etzel: expansió extremada d’un

sentiment.

Fàitim: acte de pegar fort a qualcú.

Faldaret (en): despullat o amb poca roba.

Farolar: començar a lluir, a fer claror.

Feda: compassió.

Fesol: pèsol.

Fitorar: manyuclar, tocar amb els dits.

46

Floresfuies: coses sense valor.

Forfollada: empenta.

Fortunal: temporal. Tempestat en la mar.

Fosquera: idea fixa, dèria.

Fosquet: hora en què ve la fosca, en què

es fa de nit.

Fritel·la: fregitel·la.

Furrac: forrellat.

Futanta: molts, innombrables. Numeral

indefinit.

Galant: justament, precisament.

Gandul: entremaliat.

Garber: figura i demble d’una persona.

Garrossa: crossa.

Gatarró: persona que s’engata sovint.

Geneta (passar la): passar grans

tribulacions.

Gin: ginebra.

Gínjol: cosa grossa, però manejable.

Giracampana: tombarella.

Gleva: cop donat amb la punta d’un dit

que ha estat apuntalada en el polze

perquè prengués més força.

Gobejar: tenir a redós o sota protecció.

Gran (tornar): tornar vell.

Gravia: renyina, desavinença.

Grell: bocí de pell alçada vora el dit.

Gros: gran, alt.

Guardamés: condol.

Joques: pessigolles.

Jutori: crit amb què es demana auxili.

Llargimany: persona molt alta i prima.

Llemisc: viscositat.

Llenfró: golós.

Malcapitar: acabar malament.

Malmodós: que parla amb males maneres.

Maqueu: grum.

Marimon: sèrie de peripècies.

Memec: constipat.

Menjafums: forat dels fumerals per

establir corrent d’aire i evitar que el fum

surti per baix.

Merdanada: excrement d’un animal gran.

Mèrvel, mèrvil, mèrvol: bala.

Mesclòrum: mescla poc adient.

Mitjamèn: home pobre amb pretensió de

ric o amb dissimulació de la seva pobresa.

Mitjania: part interior allunyada de la mar

dels termes municipals de Maó, Alaior i

Ciutadella.

Moguin: caoba.

Moixot: home sorrut, misantrop, taciturn,

poc sociable.

Mom: acció de treure la llengua davant

algú per fer-ne burla.

Mundrell: crostó, tros de pa amb crosta.

Nyeco: molt petit, diminut.

47

Nyecra: persona magra, raquítica.

Nyefa: burla, befa.

Paltrejar: tocar molt amb les mans,

rebregar.

Partidora: cullerot.

Pastifot: conjunt de matèria blana.

Peguer: matèria espessa, semblant a pega.

Pènel: post que va subjecta entre els

muntants i travessers d’una porta, plafó.

Perpeny: pedra grossa.

Pinxa: arengada.

Pinxes (estar com a): estar estrets.

Porronar: atipar-se de bon menjar.

Portellada: portell d’una paret de tanca.

Porxada: espai cobert amb una cara

lateral sense paret, adossat a la part

davantera o posterior d’una casa.

Queixalada: rialla forta.

Quèter: embarcació esvelta i ràpida.

Quítil: recipient per escalfar aigua.

Rai: llet quallada.

Ranxada: multitud en moviment.

Ranxo: grup nombrós de persones.

Raonador: que murmura o parla

excessivament.

Raoner: xerraire.

Ratoner: qui va d’amagat, obra procurant

que els altres no se n’adonin.

Ratoneria: acció feta d’amagat.

Raveguí: rave.

Recisar: reduir, minvar una quantitat.

Redossós: que forma redossa.

Regastalles: residus.

Regaubeig: coses confuses o

desordenades.

Reguard: previsió d’una necessitat

possible.

Remelsa: energia quasi violenta en el gest

i sobretot en el parlar, altivesa.

Remenós: que remena molt el cos en

caminar.

Remenot: desordre.

Remolcar-se: arrossegar-se pel terra.

Reuma: símptomes d’una malaltia

incipient.

Senendret: així com cal, encertadament.

Sacardiu: manifestació de ràbia.

Safra: safata.

Saliva: escopinada.

Salmaienc: que fa un poc de gust de sal.

Sedàs: persona inútil.

Sèu: saïm, greix d’animal.

Sítil: seti, seient.

Sota: acció de llançar-se ràpidament cap a

un lloc o cosa (de menjar).

Sunya: brutor.

48

Sunyer: brut, mancat de netedat.

Suvora: a la vora.

Tal·larà: soroll de molta gent que

conversa.

Talabisco: tros gros de pa, formatge, etc.

Tem: farigola.

Tèquina: barca petita, sense quilla.

Terregassa: quantitat de pols de terra

alçada pel vent.

Tià: cassola.

Tíngera: menjada abundant i

acompanyada de beguda alcohòlica.

Tintina: cop violent.

Titella: senderi, bon seny.

Titeta: gallina, en llenguatge infantil.

Tocarejar: tocar insistentment.

Tol·le-tol·le: sense dilació ni restricció.

Tornescrú: tornavís.

Torrola: mandra forta.

Tova: cop violent amb la mà.

Treure: esser adient, afavorir.

Tronya: molèstia causada per una cosa

insistent.

Turmassot: persona o cosa molt grossa,

feixuga, que embaluma molt.

Turriburri: sèrie de desgràcies.

Verifigi: persona exactament igual o

semblant a una altra.

Vianda: sopa de pasta.

Volatge: pigota borda.

Xalada: rialla fresca, de bona gana.

Xarbet: conversa confusa, difícil

d’entendre perquè es pronuncien

malament les paraules o bé perquè són

moltes persones que parlen en veu

relativament baixa, murmuri, balbotejar.

Xarmandar: fer gana, agradar.

Xasquet: cosa que es diu per ofendre o

satiritzar algú, pulla.

Xenc: part de la cama de davant d’un

animal, vora l’articulació.

Xerrimar: manifestar indiscretament una

cosa.

Xerrucar: dir quelcom, parlar.

Xoc: guix.

Xoroiar: espiar, mirar d’amagat.

49

ANNEX 2. Paraules que no s’han inclòs

Abellerol: home que es dedica a la cria

d’abelles.

Afeixir: donar bon menjar i en

abundància.

Aladroga: acció esburbada, pròpia de gent

enjogassada i irreflexiva, de poc senderi.

Aldèssia: vigor, galania, ufana.

Avavol (fer): fer el mateix nombre de

punts en un joc.

Baixamaner: de baixa mà, classe ínfima.

Barriola: panxa voluminosa.

Batall: paraula indecent, grossera.

Bauvat: estufat, que sembla més ple del

que està.

Berguin: contracte, conveni.

Berguiner: contractador.

Bèrics: quarter de tropa.

Berious: confusió, desordre.

Bescunsat: equivocat.

Bibeca: dona bàmbola.

Blecbol: betum per enllustrar les sabates.

Bordada: sèrie de graons entre replà i

replà.

Buida: estat de la mar quan ha baixat de

nivell.

Bujot: mal vestit.

Burcany: tija o branqueta prima.

Cabeili: nen mal educat.

Cabi: cop de puny.

Cafoll: abundància de coses de menjar.

Canera: vida de ca, tribulacions o

misèries.

Caninea: multitud d’infants.

Cantidei: conjunt confús de crits o plors.

Cantimplori: conjunt de crits o plors.

Cascarro: com amb el puny damunt el

cap.

Casera: cau o amagatall on viu

habitualment una persona o animal.

Casòrum: casament, cerimònia.

Cerreta: carraspera.

Cirosa: bufetada o altre cop violent amb

la mà.

Claper: munt de coses apilotades.

Clemis (anar): anar sense forces o cloc-

piu.

Com-alte-no: equivalent al castellà cuando

no, cuando menos.

Dagar-se: posar-se neguitós.

Embaumar: enganar amb bones paraules.

Emmadroc: confusió.

Emmalanyar: irritar.

Emprimer: antigament.

50

Enfardada: gran quantitat, excés de cosa

que embaluma.

Enquentendre: multitud de coses en

desordre o sense resoldre.

Entòria: orgull, vanitat.

Epifania: multitud d’infants en

moviment.

Esquics: nom del joc de tella.

Estec: bastó amb què es juga al billar.

Estèpel: objecte que serveix per a tancar

un pestell, forrellat, etc.

Estrucar: fer caure a llevar d’enmig una

cosa amb un cop d’una altra.

Etzel: expansió extremada d’un

sentiment.

Fàitim: acte de pegar fort a qualcú.

Farolar: començar a lluir, a fer claror.

Feda: compassió.

Floresfuies: coses sense valor.

Forfollada: empenta.

Fortunal: temporal. Tempestat en la mar.

Fosquera: idea fixa, dèria.

Futanta: molts, innombrables. Numeral

indefinit.

Galant: justament, precisament.

Garber: figura i demble d’una persona.

Gínjol: cosa grossa, però manejable.

Gobejar: tenir a redós o sota protecció.

Llenfró: golós.

Malcapitar: acabar malament.

Maqueu: grum.

Mitjamèn: home pobre amb pretensió de

ric o amb dissimulació de la seva pobresa.

Mitjania: part interior allunyada de la mar

dels termes municipals de Maó, Alaior i

Ciutadella.

Moixot: home sorrut, misantrop, taciturn,

poc sociable.

Nyecra: persona magra, raquítica.

Paltrejar: tocar molt amb les mans,

rebregar.

Peguer: matèria espessa, semblant a pega.

Pènel: post que va subjecta entre els

muntants i travessers d’una porta, plafó.

Queixalada: rialla forta.

Quèter: embarcació esvelta i ràpida.

Quítil: recipient per escalfar aigua.

Ratoner: qui va d’amagat, obra procurant

que els altres no se n’adonin.

Ratoneria: acció feta d’amagat.

Recisar: reduir, minvar una quantitat.

Regastalles: residus.

Regaubeig: coses confuses o

desordenades.

Safra: safata.

Sedàs: persona inútil.

Suvora: a la vora.

51

Tíngera: menjada abundant i

acompanyada de beguda alcohòlica.

Titella: senderi, bon seny.

Titeta: gallina, en llenguatge infantil.

Tol·le-tol·le: sense dilació ni restricció.

Turmassot: persona o cosa molt grossa,

feixuga, que embaluma molt.

Verifigi: persona exactament igual o

semblant a una altra.

Xarmandar: fer gana, agradar.

Xasquet: cosa que es diu per ofendre o

satiritzar algú, pulla.

Xerrimar: manifestar indiscretament una

cosa.

Xerrucar: dir quelcom, parlar.

52

ANNEX 3. Classificació per àrea temàtica de les paraules seleccionades.

RELACIONADES AMB LES PERSONES

Abadeu: noi, minyó, nen petit.

Admès: resolt, amatent, animós.

Afinar: prendre un costum.

Agatinyar: incitar.

Agradosia: gràcia natural.

Aladroc: obrar sense pensar.

Bec: dormideta curta sense jeure.

Bordellós: desordenat.

Bramall: que plora molt.

Bujot: mal vestit.

Caguelis: covard.

Caparrutia: caparrudesa.

Codony: persona curta d’enteniment.

Culfaristol: Persona a qui fan fer allò que

volen.

Dària (en): en dubte.

Embardar: donar o encarregar una cosa a

qualcú, generalment sense ell voler-ho.

Embavar: embabaiar.

Encovonar: tancar-se a casa o ficar-se al

llit.

Enturió: centurió.

Envergir: enravenar, impossibilitat de

doblegar-se.

Esmonestar: amonestar.

Estarot: persona que fa nosa.

Estribul·lat: que obra sense mirament,

mancat de reflexió.

Faldaret (en): despullat o amb poca roba.

Gandul: entremaliat.

Gatarró: persona que s’engata sovint.

Gran (tornar): tornar vell.

Gros: gran, alt.

Guardamés: condol.

Llargimany: persona molt alta i prima.

Malmodós: que parla amb males maneres.

Nyeco: molt petit, diminut.

Pinxes (estar com a): estar estrets.

Ranxada: multitud en moviment.

Raonador: que murmura o parla

excessivament.

Raoner: xerraire.

Remelsa: energia quasi violenta en el gest

i sobretot en el parlar, altivesa.

Remenós: que remena molt el cos en

caminar.

Remolcar-se: arrossegar-se pel terra.

Sacardiu: manifestació de ràbia.

Sunyer: brut, mancat de netedat.

Torrola: mandra forta.

53

Treure: esser adient, afavorir.

Tronya: molèstia causada per una cosa

insistent.

Xalada: rialla fresca, de bona gana.

Xoroiar: espiar, mirar d’amagat.

RELACIONADES AMB EL COS

Anelleta: arracada.

Babalisco (ulls de): ulls inflats o de mirar

esglaiat, com els d’un adormissat o d’un

que no hi veu gaire.

Barrabam: conjunt de les mandíbules i

dents.

Becoll (a): eixancat damunt el coll i

espatlles.

Blec (ull): ull inflat o congestionat per un

cop violent.

Cantimplori: conjunt de crits o plors.

Etxim: esternut.

Grell: bocí de pell alçada vora el dit.

Joques: pessigolles.

Jutori: crit amb què es demana auxili.

Mom: acció de treure la llengua davant

algú per fer-ne burla.

Saliva: escopinada.

Xarbet: conversa confusa, difícil

d’entendre perquè es pronuncien

malament les paraules o bé perquè són

moltes persones que parlen en veu

relativament baixa, murmuri, balbotejar.

RELACIONADES AMB LA MALALTIA

Garrossa: crossa.

Memec: constipat.

Reuma: símptomes d’una malaltia

incipient.

Volatge: pigota borda.

RELACIONADES AMB EL CAMP

Arader: fuster que fa arades, carros.

Boer: estable dels bous.

Burcany: tija o branqueta prima.

Cobertora: filada més alta d’una paret

seca.

Emmacar: empedrar.

Enclova: planta pel bestiar. Trigonella

foenum graecum.

Esbruf: rebuf.

Merdanada: excrement d’un animal gran.

Perpeny: pedra grossa.

Portellada: portell d’una paret de tanca.

54

RELACIONADES AMB L’EDIFICACIÓ

Abulló: conductes d’aigües brutes.

Bitlo: pedra cònica o piramidal, més alta

que ampla, posada dreta per servir de fita

o de guarda-rodes.

Boínder: mirador, balcó tancat de vidres.

Menjafums: forat dels fumerals per

establir corrent d’aire i evitar que el fum

surti per baix.

Porxada: espai cobert amb una cara

lateral sense paret, adossat a la part

davantera o posterior d’una casa.

Redossós: que forma redossa.

RELACIONADES AMB LA CUINA

Bereneta: berenar.

Bòtil: ampolla.

Cobrómbol: cogombre.

Escudellam: vaixella.

Esfurmicar: esmicolar.

Fesol: pèsol.

Fritel·la: fregitel·la.

Gin: ginebra.

Mundrell: crostó, tros de pa amb crosta.

Partidora: cullerot.

Pinxa: arengada.

Porronar: atipar-se de bon menjar.

Rai: llet quallada.

Raveguí: rave.

Salmaienc: que fa un poc de gust de sal.

Sèu: saïm, greix d’animal.

Sota: acció de llançar-se ràpidament cap a

un lloc o cosa (de menjar).

Talabisco: tros gros de pa, formatge, etc.

Tem: farigola.

Tià: cassola.

Vianda: sopa de pasta.

Xenc: part de la cama de davant d’un

animal, vora l’articulació.

RELACIONADES AMB L’HABITATGE

Borinar: moure.

Catre: seti plegable, format de dues barres

que sostenen una tela i de dos parells de

petges que formen dues aspes.

Colga: doblec a la part de dalt del llençol.

Còssil: cubell de fer bugada.

Dobla: doblec.

55

Engronxadora: balancí, cadira

gronxadissa.

Furrac: forrellat.

Moguin: caoba.

Sítil: seti, seient.

Sunya: brutor.

RELACIONADES AMB EL DESORDRE

Concert: desordre.

Escamparel·la: escampadissa.

Estamperi: multitud de gent o de coses

escampades.

Remenot: desordre.

Tal·larà: soroll de molta gent que

conversa.

RELACIONADES AMB EL MAR

Baixamar: vorera del port.

Buida: estat de la mar quan ha baixat de

nivell.

Colàrsega: extremitat d’un port més

allunyada de la seva boca.

Tèquina: barca petita, sense quilla.

RELACIONADES AMB EL TEMPS

Banyadura: humitat.

Boni: quasi.

Densians: des que.

Emprimer: antigament.

Ensoldemà: a l’endemà.

Entost: en lloc de, en comptes de.

Escatar: enllestir, deixar acabada una

cosa.

Fosquet: hora en què ve la fosca, en què

es fa de nit.

Terregassa: quantitat de pols de terra

alçada pel vent.

RELACIONADES AMB LES DESGRÀCIES

Endèria (passar una): passar dificultats.

Engrony: malestar, molèstia, dificultat.

Geneta (passar la): passar grans

tribulacions.

Marimon: sèrie de peripècies.

Turriburri: sèrie de desgràcies.

56

RELACIONADES AMB FER MALBÉ

Esforroiar: esqueixar, desfer, fer malbé.

Esmusteir: mustiar.

Estiriguissar: estiregassar.

RELACIONADES AMB EL JOC

Bala: bolla gran del joc de les bales.

Giracampana: tombarella.

Mèrvel, mèrvil, mèrvol: bala.

Xoc: guix.

RELACIONADES AMB ELS COPS I BARALLES

Capçanada: cop violent.

Cinglada: cop pegat amb la mà estesa.

Gleva: cop donat amb la punta d’un dit

que ha estat apuntalada en el polze

perquè prengués més força.

Gravia: renyina, desavinença.

Nyefa: burla, befa.

Tintina: cop violent.

Tova: cop violent amb la mà.

RELACIONADES AMB LA QUANTITAT

Desastre: cosa fora de mira, enorme. Ranxo: grup nombrós de persones.

RELACIONADES AMB LA MATERIA PASTOSA

Empastifòrum: matèria pastosa.

Enllemiscar: enllefiscar.

Llemisc: viscositat.

Mesclòrum: mescla poc adient.

Pastifot: conjunt de matèria blana.

RELACIONADES AMB ELS ESTRIS

Escrús: pern de rosca. Estil·let: barra de ferro cilíndrica per la

qual passen els ganivets i altres eines de

tall per afilar-les.

57

Tornescrú: tornavís.

ALTRES

Calamuejar: remenar les mans per dins

aigua o un altre líquid.

Fitorar: manyuclar, tocar amb els dits.

Reguard: previsió d’una necessitat

possible.

Senendret: així com cal, encertadament.

Tocarejar: tocar insistentment.

58

ANNEX 4. Enquesta

DADES PERSONALS Nom: Edat: Sexe:

Masculí Femení

Ocupació: Població:

PARAULES RELACIONADES AMB LES PERSONES El nen ja ha _______ a obrir calaixos.

Seràs un ______ si no t’ho penses abans.

Has tingut por de sortir tot sol? Ets un ________.

Com diries que és una persona a qui fan fer allò que els altres volen?

Els companys han abandonat i m’han _________ tota la feina a mi.

59

Tinc les cames ________ d’estar tot el dia assegut.

Et pots llevar de davant que vull passar? Ets un ________!

Com diries en menorquí dar el pésame?

Quan una persona és molt petita, li diuen __________.

60

PARAULES RELACIONADE AMB EL COS

61

Quin ___________ que hi ha! No hi ha qui pugui llegir amb tanta renou.

62

PARAULES RELACIONADES AMB LA MALALTIA

PARAULES RELACIONADES AMB EL CAMP

63

PARAULES RELACIONADES AMB L’EDIFICACIÓ

1.

64

PARAULES RELACIONADES AMB LA CUINA

Quan el dinar fa un poc de gust de sal, està ___________.

65

PARAULES RELACIONADES AMB L’HABITATGE

66

PARAULES RELACIONADES AMB EL DESORDRE Vaig anar a casa seva i tenia una __________ de revistes per tota la taula.

PARAULES RELACIONADES AMB EL MAR

67

PARAULES RELACIONADES AMB EL TEMPS Tinc el treball _________ fet.

_____________ van arribar a Chicago, no han deixat de viatjar per tot el país.

___________ no hi havia tantes facilitats com hi ha ara.

PARAULES RELACIONADES AMB FER MALBÉ

68

PARAULES RELACIONADES AMB EL JOC

PARAULES RELACIONADES AMB ELS COPS I LES BARALLES

69

Se’n van riure de la seva indumentària i li van parlar en to de _____________.

PARAULES RELACIONADES AMB ELS ESTRIS

70

71

ANNEX 5. Respostes de les enquestes

GENT GRAN

NOM: Victoria Camps Mercadal

EDAT: 84

SEXE: femení

OCUPACIÓ: jubilada

LOCALITAT: Maó

1) après. No coneix la paraula afinar

2) no té memòria. No coneix la paraula

aladroc

3) plorón. Coneix la paraula bramall

4) poruc. No coneix la paraula caguelis

5) veleta. No coneix la paraula culfaristol

6) embardar

7) dins. Coneix la paraula encovonar

8) que no em duen. Coneix la paraula

envergir

9) estarot

10) dimoni. No coneix la paraula gandul

11) vell. No coneix la paraula gran

12) guardamés

13) enano. No coneix la paraula nyeco

14) estar com a pinxes

15) xerraire. No coneix la paraula raonador

16) xoroiar

17) a becoll

18) ull blau. Coneix la paraula ull blec

19) renou. No coneix la paraula

cantimplori

20) pessigolles. Coneix la paraula joques

21) mom

22) comença a rallar. No coneix la paraula

xarbet

23) garrosses

24) refredat. Coneix la paraula memec

25) burcany

26) empedrar. No coneix la paraula

emmacar

27) portellada

28) abulló

29) menjafums

30) porxada

31) vajilla. Coneix la paraula escudellam

32) esfurmicar

33) mundrell

34) partidora

72

35) salat. No coneix la paraula salmaienc

36) talabisco

37) catre

38) engronxadora

39) furrac

40) escamparel·la

41) molta renou. No coneix la paraula

tal·larà

42) baixamar

43) colàrsega

44) tèquina

45) quasi. Coneix la paraula boni

46) des que. Coneix la paraula densians

47) emprimer

48) fet malbé. No coneix la paraula

esforroiar

49) farà penjades. Coneix la paraula

estiriguissar

50) tombessa. Coneix la paraula

giracampana

51) mèrvils

52) xoc

53) punyada. Coneix la paraula capçanada

54) bufetada. No coneix la paraula cinglada

55) riure. No coneix la paraula nyefa

56) accident. Coneix la paraula tintina

57) pern. No coneix la paraula escrús

58) afilador. Coneix la paraula estil·let

59) destornillador. Coneix la paraula

tornescrú

NOM: Cristóbal Olives Gomila

EDAT: 69

SEXE: masculí

OCUPACIÓ: jubilat

LOCALITAT: Maó

1) après. Coneix la paraula afinar

2) inútil. No coneix la paraula aladroc

3) plorón. Coneix la paraula bramall

4) covard. Coneix la paraula caguelis

5) mesquinet. No coneix la paraula

culfaristol

6) carregat. Coneix la paraula embardar

7) dins. Coneix la paraula encovonar

8) envergides

9) estorb. No coneix la paraula estarot

10) dimoni. No coneix la paraula gandul

73

11) gran

12) guardamés

13) nanu. No coneix la paraula nyeco

14) estar estrets. Coneix la paraula estar

com a pinxes

15) xerraire. Coneix la paraula raonador

16) xafardejar. Coneix la paraula xoroiar

17) a becoll

18) ull blau. No coneix la paraula ull blec

19) renou. No coneix la paraula

cantimplori

20) joques

21) mom

22) comença a xerrar. Coneix la paraula

xarbet

23) garrosses

24) memec

25) burcany

26) emmacar

27) portellada

28) abulló

29) extractor. Coneix la paraula menjafums

30) porxada

31) escudellam

32) esfurmicar

33) mundrell

34) partidora

35) salat. Coneix la paraula salmaienc

36) talabisco

37) catre

38) engronxadora

39) furrac

40) escamparel·la

41) barull. No coneix la paraula tal·larà

42) baixamar

43) colàrsega

44) tèquina

45) quasi. Coneix la paraula boni

46) densians

47) emprimer

48) fet malbé. No coneix la paraula

esforroiar

49) estiriguissada

50) tombessa. Coneix la paraula

giracampana

51) mèrvils

52) xoc

53) castanya. Coneix la paraula capçanada

54) bufetada. No coneix la paraula cinglada

55) burla. Coneix la paraula nyefa

56) trompada. Coneix la paraula tintina

57) pern. No coneix la paraula escrús

58) estil·let

74

59) destornillador. Coneix la paraula

tornescrú

NOM: Manuela Domènech Lloret

EDAT: 64

SEXE: femení

OCUPACIÓ: jubilada

LOCALITAT: Maó

1) après. Coneix la paraula afinar

2) cap buit. No coneix la paraula aladroc

3) bramall

4) poruc. Coneix la paraula caguelis

5) ben ase. No coneix la paraula culfaristol

6) encomanat. Coneix la paraula embardar

7) engabiat. No coneix la paraula encovonar

8) envergides

9) dijous. Coneix la paraula estarot

10) entremaliat. No coneix la paraula

gandul

11) vell. Coneix la paraula gran

12) guardamés

13) menut. Coneix la paraula nyeco

14) estrets com un niu de repicatalons.

Coneix la paraula estar com a pinxes

15) xerrameca. Coneix la paraula raonador

16) xoroiar

17) a becoll

18) ull blec

19) bordell. No coneix la paraula

cantimplori

20) pessigolles. Coneix la paraula joques

21) mom

22) comença a dir cosetes. Coneix la

paraula xarbet

23) garrosses

24) memec

25) garrot. Coneix la paraula burcany

26) empedrar. No coneix la paraula

emmacar

27) portellada

28) abulló

29) fumeral. No coneix la paraula

menjafums

30) porxada

31) vaixella. Coneix la paraula escudellam

32) esmicolar. Coneix la paraula esfurmicar

33) mundrell

75

34) partidora

35) salat. No coneix la paraula salmaienc

36) un bon tros. No coneix la paraula

talabisco

37) catre

38) engronxadora

39) furrac

40) escamparel·la

41) bordell. No coneix la paraula tal·larà

42) port. Coneix la paraula baixamar

43) colàrsega

44) tèquina

45) quasi. Coneix la paraula boni

46) des que. Coneix la paraula densians

47) emprimer

48) fet malbé. No coneix la paraula

esforroiar

49) estiriguissada

50) tombessa. No coneix la paraula

giracampana

51) mèrvils

52) xoc

53) clotellada. No coneix la paraula

capçanada

54) galtada. No coneix la paraula cinglada

55) burla. No coneix la paraula nyefa

56) cop. Coneix la paraula tintina

57) pern. No coneix la paraula escrús

58) esmolador. No coneix la paraula

estil·let

59) tornavís. No coneix la paraula tornescrú

GENT ADULTA

NOM: Elena Santonja Camps

EDAT: 47

SEXE: femení

OCUPACIÓ: dependenta

LOCALITAT: Maó

1) après. Coneix la paraula afinar

2) beneit. No coneix la paraula aladroc

3) plorón. No coneix la paraula bramall

4) poruc. Coneix la paraula caguelis

5) llepa. No coneix la paraula culfaristol

6) trabucat. Coneix la paraula embardar

7) dins. Coneix la paraula encovonar

8) envergides

76

9) dijous. Coneix la paraula estarot

10) pillo. No coneix la paraula gandul

11) vell. Coneix la paraula gran

12) guardamés

13) petit bolla. No coneix la paraula nyeco

14) estar com a pinxes

15) xerraire. Coneix la paraula raonador

16) xoroiar

17) a cavall. Coneix la paraula a becoll

18) ull blec

19) guirigall. No coneix la paraula

cantimplori

20) pessigolles. Coneix la paraula joques

21) mom

22) comença a dir cosa. Coneix la paraula

xarbet

23) garrosses

24) memec

25) branca. Coneix la paraula burcany

26) emmacar

27) portellada

28) abulló

29) campana. Coneix la paraula menjafums

30) porxada

31) vajilla. Coneix la paraula escudellam

32) fer micarol. Coneix la paraula

esfurmicar

33) ruagó. No coneix la paraula mundrell

34) espumadera. Coneix la paraula

partidora

35) salat. Coneix la paraula salmaienc

36) totxo. Coneix la paraula talabisco

37) tabalet. No coneix la paraula catre

38) balancí. Coneix la paraula engronxadora

39) furrac

40) escamparel·la

41) guirigall. No coneix la paraula tal·larà

42) baixamar

43) colàrsega

44) tèquina

45) boni

46) des que. Coneix la paraula densians

47) des de llavors ençà. Coneix la paraula

emprimer

48) fet malbé. No coneix la paraula

esforroiar

49) estiriguissada

50) tombessa. No coneix la paraula

giracampana

51) mèrvils

52) xoc

53) castanya. Coneix la paraula capçanada

54) galtada. No coneix la paraula cinglada

55) burla. No coneix la paraula nyefa

77

56) hostia. Coneix la paraula tintina

57) tornillo. No coneix la paraula escrús

58) estil·let

59) destornillador. No coneix la paraula

tornescrú

NOM: Jaume Ponsetí Pons

EDAT: 46

SEXE: masculí

OCUPACIÓ: empleat de banca

LOCALITAT: Maó

1) après. Coneix la paraula afinar

2) eixelebrat. No coneix la paraula aladroc

3) ploraine. No coneix la paraula bramall

4) covard. Coneix la paraula caguelis

5) titella. No coneix la paraula culfaristol

6) encolomat. No coneix la paraula

embardar

7) apalancat. Coneix la paraula encovonar

8) enrampades. No coneix la paraula

envergir

9) dijous. Coneix la paraula estarot

10) trapella. No coneix la paraula gandul

11) gran

12) guardamés

13) tap. No coneix la paraula nyeco

14) estar com a pinxes

15) xerraire. No coneix la paraula raonador

16) xoroiar

17) damunt s’espatlla. Coneix la paraula a

becoll

18) ull blau. Coneix la paraula ull blec

19) cridòria. No coneix la paraula

cantimplori

20) pessigolles. Coneix la paraula joques

21) mom

22) xampurrejar. No coneix la paraula

xarbet

23) garrosses

24) refredat. Coneix la paraula memec

25) rama. Coneix la paraula burcany

26) empedrar. No coneix la paraula

emmacar

27) portellada

28) abulló

29) campana extractora. Coneix la paraula

menjafums

30) porxada

78

31) vaixella. Coneix la paraula escudellam

32) esmicolar. Coneix la paraula esfurmicar

33) mundrell

34) giradora. Coneix la paraula partidora

35) salat. No coneix la paraula salmaienc

36) tros. Coneix la paraula talabisco

37) taburet. No coneix la paraula catre

38) balancí. Coneix la paraula engronxadora

39) piu. Coneix la paraula furrac

40) escamparel·la

41) enrenou. No coneix la paraula tal·larà

42) baixamar

43) colàrsega

44) barqueta. Coneix la paraula tèquina

45) boni

46) des que. Coneix la paraula densians

47) abans. No coneix la paraula emprimer

48) fet malbé. No coneix la paraula

esforroiar

49) estiriguissada

50) tombessa. No coneix la paraula

giracampana

51) mèrvils

52) xoc

53) punyada. Coneix la paraula capçanada

54) bufetada. No coneix la paraula cinglada

55) nyefa

56) gleva. Coneix la paraula tintina

57) pern. No coneix la paraula escrús

58) estil·let

59) tornavís. No coneix la paraula tornescrú

NOM: Pedro Cardona Llambies

EDAT: 49

SEXE: masculí

OCUPACIÓ: assessor

LOCALITAT: Maó

1) après. Coneix la paraula afinar

2) capsigrany. No coneix la paraula aladroc

3) plorón. Coneix la paraula bramall

4) covard. Coneix la paraula caguelis

5) merdacaner. No coneix la paraula

culfaristol

6) embardar

7) fer es gandul. No coneix la paraula

encovonar

79

8) enrampades. Coneix la paraula envergir

9) estarot

10) dimoni. No coneix la paraula gandul

11) vell. Coneix la paraula gran

12) guardamés

13) tap de pica. Coneix la paraula nyeco

14) estar com a pinxes

15) xerraire. No coneix la paraula raonador

16) xoroiar

17) a becoll

18) ull blec

19) renou. No coneix la paraula

cantimplori

20) pessigolles. Coneix la paraula joques

21) mom

22) dir alguna cosa. No coneix la paraula

xarbet

23) garrosses

24) memec

25) tronxo. No coneix la paraula burcany

26) emmacar

27) portellada

28) abulló

29) menjafums

30) porxada

31) vaixella. No coneix la paraula

escudellam

32) esmicolar. Coneix la paraula esfurmicar

33) crostó. No coneix la paraula mundrell

34) espumadera. Coneix la paraula

partidora

35) salat. No coneix la paraula salmaienc

36) talabisco

37) tabalet. No coneix la paraula catre

38) engronxadora

39) piu. Coneix la paraula furrac

40) escamparel·la

41) renou. Coneix la paraula tal·larà

42) baixamar

43) colàrsega

44) tèquina

45) quasi. Coneix la paraula boni

46) des que. Coneix la paraula densians

47) emprimer

48) fet malbé. No coneix la paraula

esforroiar

49) estiriguissada

50) tombessa. No coneix la paraula

giracampana

51) mèrvils

52) xoc

53) cop. Coneix la paraula capçanada

54) galtada. No coneix la paraula cinglada

55) burla. No coneix la paraula nyefa

80

56) tintina

57) escrús

58) afilador. Coneix la paraula estil·let

59) tornescrú

GENT JOVE

NOM: Natàlia Mercadal Llambies

EDAT: 22

SEXE: femení

OCUPACIÓ: estudiant

LOCALITAT: Maó

1) après. Coneix la paraula afinar

2) loco. No coneix la paraula aladroc

3) plorón. No coneix la paraula bramall

4) poruc. Coneix la paraula caguelis

5) ns/nc. No coneix la paraula culfaristol

6) deixat. Coneix la paraula embardar

7) dia de fer la vessa. No coneix la

paraula encovonar

8) atrofiades. No coneix la paraula envergir

9) pasmarot. Coneix la paraula estarot

10) dimoni. No coneix la paraula gandul

11) vell. Coneix la paraula gran

12) donar es condol. Coneix la paraula

guardamés

13) reca. No coneix la paraula nyeco

14) estar com a pinxes

15) xerrameca. No coneix la paraula

raonador

16) guaitar. Coneix la paraula xoroiar

17) a becoll

18) ull blau. No coneix la paraula ull blec

19) follón. No coneix la paraula

cantimplori

20) joques

21) mom

22) ns/nc. No coneix la paraula xarbet

23) garrosses

24) refredat. Coneix la paraula memec

25) garrot. No coneix la paraula burcany

26) emmacar

27) barrera. Coneix la paraula portellada

28) desaigua. No coneix la paraula abulló

29) extractor. No coneix la paraula

menjafums

30) porxada

81

31) vaixella. No coneix la paraula

escudellam

32) fer trossos. Coneix la paraula

esfurmicar

33) punta. No coneix la paraula mundrell

34) ns/nc. No coneix la paraula partidora

35) salat. No coneix la paraula salmaienc

36) tros. No coneix la paraula talabisco

37) tabalet. No coneix la paraula catre

38) balancí. Coneix la paraula engronxadora

39) piu. No coneix la paraula furrac

40) escamparel·la

41) xarbet. No coneix la paraula tal·larà

42) port. Coneix la paraula baixamar

43) colàrsega

44) barqueta. Coneix la paraula tèquina

45) boni

46) des que. Coneix la paraula densians

47) abans. Coneix la paraula emprimer

48) fet malbé. No coneix la paraula

esforroiar

49) estirada. No coneix la paraula

estiriguissada

50) tombessa. No coneix la paraula

giracampana

51) mèrvils

52) guix. xoc

53) cop. No coneix la paraula capçanada

54) galtada. No coneix la paraula cinglada

55) gràcia. No coneix la paraula nyefa

56) castanya. Coneix la paraula tintina

57) pern. No coneix la paraula escrús

58) afilador. No coneix la paraula estil·let

59) destornillador. Coneix la paraula

tornescrú

NOM: Judit Olives López

EDAT: 18

SEXE: femení

OCUPACIÓ: estudiant

LOCALITAT: Maó

1) après. Coneix la paraula afinar

2) tanoca. No coneix la paraula aladroc

3) plorón. No coneix la paraula bramall

4) poruc. Coneix la paraula caguelis

5) blando. No coneix la paraula culfaristol

6) embardar

82

7) avorrit. No coneix la paraula encovonar

8) rares. No coneix la paraula envergir

9) plom. Coneix la paraula estarot

10) malcriat. No coneix la paraula gandul

11) gran

12) donar es condol. No coneix la paraula

guardamés

13) tap. No coneix la paraula nyeco

14) estar com a pinxes

15) xerraire. No coneix la paraula raonador

16) xafardejar. Coneix la paraula xoroiar

17) a becoll

18) ull blau. No coneix la paraula ull blec

19) renou. No coneix la paraula

cantimplori

20) pessigolles. No coneix la paraula

joques

21) mom

22) comença a xerrar. No coneix la

paraula xarbet

23) garrosses

24) refredat. Coneix la paraula memec

25) branqueta. No coneix la paraula

burcany

26) emmacar

27) porta. No coneix la paraula portellada

28) desaigua. No coneix la paraula abulló

29) extractor. No coneix la paraula

menjafums

30) porxada

31) vaixella. No coneix la paraula

escudellam

32) esmigar. Coneix la paraula esfurmicar

33) punta. No coneix la paraula mundrell

34) ns/nc. No coneix la paraula partidora

35) salat. No coneix la paraula salmaienc

36) tros. Coneix la paraula talabisco

37) tabalet. No coneix la paraula catre

38) engronxadora

39) piu. No coneix la paraula furrac

40) bordell. Coneix la paraula escamparel·la

41) enrenou. No coneix la paraula tal·larà

42) port. No coneix la paraula baixamar

43) fons del port. Coneix la paraula

colàrsega

44) barca. Coneix la paraula tèquina

45) quasi. Coneix la paraula boni

46) des que. No coneix la paraula densians

47) abans. No coneix la paraula emprimer

48) fet malbé. No coneix la paraula

esforroiar

49) grossa. Coneix la paraula estiriguissada

50) tombarella. Coneix la paraula

giracampana

51) canica. Coneix la paraula mèrvil

83

52) guix. xoc

53) hostia. Coneix la paraula capçanada

54) galtada. No coneix la paraula cinglada

55) burlesc. No coneix la paraula nyefa

56) hostia. Coneix la paraula tintina

57) tornillo. Coneix la paraula escrús

58) afilador. No coneix la paraula estil·let

59) destornillador. Coneix la paraula

tornescrú

NOM: Simón Periano Sánchez

EDAT: 21

SEXE: masculí

OCUPACIÓ: estudiant

LOCALITAT: Maó

1) començat. Coneix la paraula afinar

2) ruc. No coneix la paraula aladroc

3) ploramiques. Coneix la paraula bramall

4) poruc. Coneix la paraula caguelis

5) influenciable. No coneix la paraula

culfaristol

6) carregat. No coneix la paraula embardar

7) ns/nc. No coneix la paraula encovonar

8) feixugues. No coneix la paraula envergir

9) dijous. No coneix la paraula estarot

10) maleït. Coneix la paraula gandul

11) vell. Coneix la paraula gran

12) donar es dol. No coneix la paraula

guardamés

13) ns/nc. No coneix la paraula nyeco

14) estar com sardines. Coneix la paraula

estar com a pinxes

15) xerraire. No coneix la paraula raonador

16) espiar. No coneix la paraula xoroiar

17) a cavallet. No coneix la paraula a becoll

18) ull morat. No coneix la paraula ull blec

19) rebombori. No coneix la paraula

cantimplori

20) pessigolles. Coneix la paraula joques

21) carotes. No coneix la paraula mom

22) comença a xerrar. No coneix la

paraula xarbet

23) garrosses

24) refredat. No coneix la paraula memec

25) pal. No coneix la paraula burcany

26) ns/nc. No coneix la paraula emmacar

84

27) ns/nc. No coneix la paraula portellada

28) clavegueram. No coneix la paraula

abulló

29) extractor de fums. No coneix la

paraula menjafums

30) porxada

31) vaixella. No coneix la paraula

escudellam

32) ns/nc. No coneix la paraula esfurmicar

33) cul de pa. No coneix la paraula

mundrell

34) espumadera. No coneix la paraula

partidora

35) salat. No coneix la paraula salmaienc

36) tros. No coneix la paraula talabisco

37) cadireta. No coneix la paraula catre

38) balancí. Coneix la paraula engronxadora

39) piu. No coneix la paraula furrac

40) escamparel·la

41) xivarri. No coneix la paraula tal·larà

42) port. Coneix la paraula baixamar

43) colàrsega

44) barqueta menorquina. No coneix la

paraula tèquina

45) quasi. Coneix la paraula boni

46) des que. No coneix la paraula densians

47) abans. No coneix la paraula emprimer

48) destrossat. No coneix la paraula

esforroiar

49) rompuda. Coneix la paraula

estiriguissada

50) voltereta. No coneix la paraula

giracampana

51) mèrvils

52) xoc

53) empenta. Coneix la paraula capçanada

54) bufetada. No coneix la paraula cinglada

55) burla. No coneix la paraula nyefa

56) capçanada. No coneix la paraula

tintina

57) tornillo. No coneix la paraula escrús

58) afilador. No coneix la paraula estil·let

59) tornavís. No coneix la paraula tornescrú