Premiats del concurs literari de Poesia i Prosa a Secundària

Premiats del concurs literari de Narrativa i Poesia a Primària

Premiats del concurs literari de Il·lustració i Plàstica a Secundària

“Els bigotis perduts” de Marc Vidal 1r Premi 1r de Primària

“El descobriment d’en Pau” de l’Arnau Pérez 1r Premi 2n de Primària

“El drac d’en Liengon” de l’Enric Ustrell 1r Premi 3r de Primària

“Una ciutat original” de Carla Armengou 1r Premi 4t de Primària

“La bola del món” de l’Aina Benedi 1r Premi 5è de Primària

1r Premi 6è de Primària

El segrest

Jordi Sacristan

1r Premi Prosa en Anglès 6è de Primària

A ghost in the school

Three weeks ago in the school something very shocking thing happened:It was ten o’clock in the evening and we still needed a couple of hours tofinish the decoration for the school play foreseen for the followingday. The three people that decided to stay were: Ella Thompson, a good studentwho always wore black clothes, John Steward, a tall and strong boy and myself,Judith Flanagan. I am blond, tall, smart and not too much of an athlete.Just when we were finishing our work we heard a beautiful piano melody comingfrom the music classroom. It was really spectacular! I looked at my watch to seesurprised that it was already midnight. In addition, the school closed, the poorlight and raining cats and dogs gave me an uneasy feeling.-Why don’t we go and take a look to see what is happening? Asked Ella quitecheerfully-OK! John and I Said at the same time.We ran to the music classroom and when we opened the door we were very surprisedto see that the piano keys were moving by themselves. There was nobody plyingthem!Ella asked: -Is there a ghost? Just when she was asking the question, the musicstopped. –Shut up, you stupid. John reproached . Ghosts don’t exist.Suddenly we heard a repeating high note, as if saying: yes, yes, yesWe thought that maybe it could be the spirit of somebody who had died in ourschool.We went to the of the headmistress office to investigate the student’s files.By the time we had lost all hope, I saw a small drawer with a label that said:“special cases”. When we opened the drawer, there was only one file;

Name: Kelly SimonPlace of birth: LondonDate of birth: 22/09/1985Father: EnglishMother: EnglishDate of incident: 24/12/1997

We went back to the music class room and I asked: Are you Kelly Simon? If youare, play a high note, if you are not, play a low note.Suddenly we heard a high re. Wow! Although we more or less expected this answer.The surprise was big.I felt curiosity to know what the incident that the file mentioned had been anddecided to ask her. We didn’t hear anything until John exclaimed << look! Thewindow!>>. We turned and read: <<I was killed>> -Why? I asked. The window showedanother message: my parents were killed. The police couldn’t find the guilty per-son but I succeeded. I found out who did it but the guilty person discovered me.I was killed at twelve o’clock midnight while I was rehearsing the piano Christ-mas concert.

“Pobra vaca” de Júlia Roch 1r Premi de Poesia 4t de Primària

“He tingut un somni” de Víctor Macarulla 1r Premi de Poesia 6è de Primària

“La Pizza” de Laura Escalante 1r Premi de Poesia 5è de Primària

Primers Premis de Poesia Secundària 3a Categoria d’ESO

Sàhara

Amor, miratgepassió, cremor al cor

oblit, desert

Júlia Ayats2n d’ESO

Soledat

Ningú m’ escolta,Ningú em creu,

Ningú em coneix,Ningú em sent.Res no és res.

El temps no és temps.La vida no és vida.La mort no és mort.

Les meves paraules escanyolidesPlenes d’odi i furor,

Ressonen en les parets del buit

Antòn Rosa2n d’ESO

Segons i Tercers Premis de Poesia Secundària 3a Categoria d’ESO

La nitAmor, miratgepassió, cremor al coroblit, desert

Júlia Ayats2n d’ESO

NostàlgiaBuidor constant,il·lusions efímeresperduraran

Júlia Anguera2n d’ESO

Por

Por al buit.

Por a l’escenari

.

por a l’oblit.

Que passitrist

cadadia del calen

dari.

Símbol de trist

esa.

Símbol de negro

r.

A no tindre certe

sa.

Ni aparentar

feblesa.

Mirall trenc

at.

Ombrarovel

lada.

El cor esquinçat.

Un record

per la penaacumu

lada.

Excésde silen

ci.

Falten les parau

les.

Esperant que per fi.

Tot recomenci

Clara Mercè1r d’ESO

Esperança

Sabriesdir-me.

..

De quin color és el vent?

I la música,és dolça?

Clàudia Moncalvo2n d’ESO

Confessions d’un encenedor Clara Mercè

-Un encenedor passa per moltes mans- vaig pensar, i durai dura, no s’acaba mai, sobretot si és recarregable.Doncs aquesta història tracta sobre això l’encenedor,per ser concrets un “ZIPPO” de disseny únic, leslletres titulen “I LOVE ME”, amb el fons negre, peròaixò no importa massa, bé,comencem.No tinc nom, bé, primer de tot hauríeu de saber que sócun encenedor completament únic en el món. A principis

del segle .., doncs no se quin segle!, deixem-ho estar, peron estàvem.., a sí, doncs un dia em van crear, segons jo recordo, en unfàbrica molt gris i apagada, de les clàssiques.Després del Ilarg viatge en camió, vaig acabar en una tenda, al’expositor, i bé sobre una caixa metàl•lica. Com que el preu no es veia,cada vegada que algú el preguntava, em sacsejaven d’aquí cap allà per talde trobar-lo. Com podeu imaginar, no podia dir re , no tinc boca.MoIta gent pensa que nosaltres som éssers inanimats, ara que és cert, jaque només hi ha uns 10 o 20 exemplars que pensen, perquè parlar, encarano.No m’enrotllo més, després de sacsejades ¡ miradetes, al final algú emva comprar, acte seguit em va guardar a la butxaca se’n va oblidar fins amoment en que va voler una cigarreta i em va utilitzar. Grec que va passarma setmana, sempre el mateix, he descobert que els humans fumen molt, isegons sé, no és molt bo per a la salud.Al dia següent, el noi em va regalar a la seva novia,una noia rossa bastantbonica, no sabria definir el color deis seus ulls perquè sempre quem’acostava a la seva cara, el meu propi foc,m’enlluernava.Aquesta va viatjar a Islàndia i em va portar amb ella. Allà fa molt defred una gran part de la meva vida va passar en aquest pas.A causa de les baixes temperatures no em podia encendre, o potser eraperquè realment no tenia gas?, no ho sé, però, Aina, la noia, va suposarque era el gas, va murmurar que em portaria a recarregar.-Uau! La meva primera recàrrega!-vaig dir, vull dir pensar.Però la veritat és que no, no va ser la meva primera recàrrega, al quioscno n’hi havia, de gas, així que, la senyoreta em va canviar per un vulgarencenedor groc, sense cap decorat, com si jo no valgués res!Al venedor no se li va acudir res més que tirar-me a la paperera, tot erafosc feia moltíssima pudor. Quan van treure el cubell al Carrer, em vaigsentir mot malament, em sentia abandonat i sorprès, segur que algun delsmeus germans ara estaria ben calentó a la butxaca del seu amfitrió, o quisap, potser a Hawaï, a la platja prenent el sol.Però, tornant a la meva història, estava sol, envoltat de porqueria finsque un senyor amb quatre draps posats com a vestimenta, va començar aremenar la paperera, em va mirar, em va agafar. Anava molt brut, teniapor de que m’embrutés, però no m’hi podia resistir, així que em vaigdeixar portar.Ell no fumava, crec que no s’ho podia permetre, em volia per encendrefogueres estil Nova York, per deixar-ho clar quan els “homeless” tenenfred.No us ho creureu, però aquí no s’acaba el viatge. Com m que va veure queno funcionava em va deixar tirat a la seva “casa”, si es pot dir així dequatre pals amb una mena de manta a sobre.

Sentia com m’anava apagant, morint. Nosaltres ens alimentem de gas líquidcom els humans, si no mengem ens debilitem.Uns policies van agafar el senyor, si es mereix tenir aquest nom, se’l vanemportar. Desprès de saquejar la casa, em van veure i em van xutar. Em vandonar just al cap, em feia molt de mal i estava marejat. Diuen que els poli-cies són bons, doncs no amb tothom!De moment, les meves conclusions són: ser un encenedor no és tan fàcil comsembla, primer és saber que ningú sap que existeixes, bé, sí que ho sabenperò no de la manera que jo voldria; en segon lloc, el fet de no tenirdret a paraula és horrorós.Reculem, estic perdut pels carrers d’Islàndia, em fa mal el cap i el terraestà fred. Uf! Ja no em ve a la memòria. Ah! Sí! Ara és quan un home de bonnivell em recull pel carrer. I no, no és broma.Però les meves il•lusions havien tornat a fer de jo ja m’imaginava sol ambell encenent-li la cigarreta o la pipa, el que vulgui que fumi. De cop eltrobava dins d’una vidriera, voltada de “zippos” de diferents dissenys.N’hi ha uns cent i per increïble que sembli cap parlava, perquè. una cosaque no he mencionat és que els encenedors, entre nosaltres, ens podem rela-cionar, tenim telepatia immediata.Allò era un avorriment, cada dia la mateixa rutina a les 11:00 el propietaride l’establiment passava a treure’ns la pols,...em moria de ganes desortir.Vaig perdre el compte, però algun dia un nen, suposo que el fill delpropietari, em va agafar i em va mirar, em sentia observat. Que quan vaveure que sortia foc els ulls se li van enlluernar, va sortir disparat,va agafar un “boli bic” i me’l va posar davant deis ulls, va fer rodar larodeta em vaig veure a mi cremant un bolígraf, qui sap perquè. Quan va haveracabat, vaig poder observar que la funda del boli, el plàstic transparent,estava cargolat de manera que semblava una rosca gegant. No sabria definir-ho, sóc un encenedor, no sé molt de vocabulari.Una altra vegada la foscor extrema de les butxaques, però no, aquesta teniaun punt de claror, vaig anar relliscant fins trobar-me a terra. Era unforat!Desprès de veure peus ¡ peus vaig acabar a la cantonada d’un carrer estavaal•lucinant, tenia al davant un encenedor, no, una encenedora!. Un colorvermell metal•litzat cobria la major part del seu perfil amb unes lletresigual que les meves. Vaig veure les estrelles, Estàvem i estem fets l’unper l’altra.-Merda, si és com jo, ho haurà sentit tot -els meus pensaments es realitzen--Hola guapo!-em va dir.Ara seria quan hauria començat a jugar amb els cabells si sigués una noia.Crec que me n’he enamorat.Em veia volant pels aires, Oh! No! No vull recodar! Algú em va donar uncop. Vaig caure de cap al mar, gelat, per cert.No pot ser, he perdut l’encenedora dels meus somnis!-vaig murmurar entredents abans de perdre la consciència.Em vaig despertar enganxat a un tros de gel, on estic ara, Vaig pensar queera un somni, però ara, ja més segur que mai, sé que no ho és.Aquesta història ha estat pensada i escrita per la raó de que, al perdreel coneixement, se m’havia esborrat la memòria, havia sentit alguna vegadaque això funcionava..., el fet d’escriure la teva vida, i veig que sí, quefunciona.

1r Premi de Prosa 3a Categoria

Blumenthal era un jove de família humil,sense gaires diners ni grans luxes.Destinat a una vida mediocre, com la delpare, fent d’obrer per quatre peles perpoder tirar endavant la família. Mai noli havia semblat una mala idea, tampoc sen’havia pogut plantejar d’altres. Notenia cap talent especial, no era bo en

els estudis, no tenia amics...Blumenthal vapensar sempre que tindria una vida anònima, ordinària,

irrellevant, però la fortuna,titellaire cruel, tenia uns altresplans per a ell.Sempre havia estat un noi estrany, d’aquells a qui és millor noacostar-se. El noi que no sabia quin sabor tenien les coses, “elnoi sense gust”. No era pas culpa seva l’haver nascut sensepapil•les gustatives, però era insòlit, estava mal vist i perquèesforçar-se en comprendre’l? La gent tenia altres coses a fer.Als vint-i-un, Blumenthal va descobrir el seu talent natural,aquell que, per por a no tenir, s’havia negat a buscar al llarg dela seva curta vida. I va trobar-lo per casualitat, sense pretendre-ho, sense voler-ho, en una activitat tan simple com és cuinar.Blumenthal no havia cuinat mai abans, qualsevol cosa li anava bé aun apetit miserable com el seu, buit de capritxos, tot i que elmenjar, la cuina i els plats elaborats li havien cridat semprel’atenció. Per Blumenthal tenien una aura de misteri, eren unsecret que no podria arribar a conèixer mai. Però d’allò que no espot tenir hom ràpid se’n cansa, doncs a ningú agrada torturar-sesense motiu.Mai no oblidaria aquell bistec amb patates que, tot i la sevaincompetència en el camp culinari, havia resultat ser el plat méssuculent que el seu germà hagués degustat mai. I així doncs, elmateix atzar despietat que li havia pres el gust al néixer, vadecidir concedir-li aleshores l’únic do que no podria ser capaç dedisfrutar mai, la cuina.A partir d’aleshores les coses van començar a millorar per aBlumenthal i la seva família. Obrí el seu primer restaurant alsvint-i-cinc i ràpidament va passar de “el noi sense gust” a“Blumenthal, el cuiner excèntric”. S’atrevia a fer qualsevol cosa,combinacions impensables, un plat nou cada dia, innovació a lacarta. Ningú no era capaç d’igualar-lo i ell, sentint-se importantper un cop a la vida, cada dia es superava una mica més.

El sabor delirant Mireia Pujol

Passava els dies tancat a casa, doncs de res li haurien servit elsviatges per a descobrir sabors exòtics. El seu marmitó va ser sempreel seu germà, qui tenia l’honor de ser el primer en tastar les novesinnovacions del geni.Sempre a canvi de descriure-li, en acabat, cada sabor, cadasensació, cada sentiment...Blumenthal , encegat per les idees de grandesa que altres liinculcaven a canvi d’un pessic del seu talent, no va tardar en obrirun restaurant de categoria. Va contractar mettres, sommeliers,cambrers altament qualificats, cuiners de prestigi... “Quan ets botothom t’estima” solia dir “però la fama no dura per sempre i quanmarxa estàs tan sol com al principi”.Però estava equivocat, ja que la fama va durar-li fins que se’n vacansar.Als trenta-sis anys Blumenthal ja era considerat el millor cuinerde tots els temps. La població adorava aquella faceta tímida quetenia, aquell tarannà humil, com si no s’ho acabés de creure, comsi esperés despertar d’aquell somni en qualsevol moment. Però pera Blumenthal el somni feia temps que havia començat a torçar-se.En un principi li havia agradat l’atenció dels medis, els entesosafalagant els seus plats, el caliu de la gent, les riqueses... peròde mica en mica n’havia acabat fart. Fart d’aquella gent quesemblava no apreciar allò que tenien, que era el gust, que era allòpel qual ell ho hauria sacrificat tot. Cansat del erudits, dels“xupòpters”, dels diners... Avorrit de la vida, del cuinar, de quel’estimessin només per allò que era... I va canviar.Va començar deixant de ser amable; no anava a saludar els clientsa les taules, no acceptava entrevistes, no sortia de casa. Desprésva venir la vanitat, la mort dels pares, l’enveja del seu germà,l’abandonament per part d’aquest, la pressió mediàtica... I final-ment la falta d’inspiració, la soledat, la bancarrota.Va fugir tan lluny que en arribar ningú coneixia el seu nom. Ningúsabia qui era o d’on venia, no importava mentre vingués a ajudar.Va marxar tan lluny que allà ni tan sols era considerat el millorcuiner del món, tenien altres problemes, altres coses a fer. Vamarxar a l’únic lloc del món on la gent aprecia cada grapat demenjar que se’ls dóna, cada engruna de pa, cada gra d’arròs. I allòva salvar-lo de la bogeria, de la societat egoista que no valoraallò que té, allò que els és atorgat per naixement, com és el gust,com és el lloc on viuen, com és el color de la seva pell, com és lavida.

1r Premi de Prosa 2a Categoria

El Pegàs de Foc.Borja Fernández 2n Premi de Prosa.2a Categoria

El dimecres a la tarda, en Myles va tornar acasa preocupat pel missatgehavia rebut a l’ lphone. El missatge deia:“Torna a casa aviat, guapo MamaMyles, va entrar a casa ¡ va buscar els parest tota la casa, quantrobar, eren asseguts al sofà veient la tele-visió va col•locar al costat laseva mare ¡ Ii va preguntar què passava, elladigué€- Myles, el teu pare i jo hem de dir-te d’ onprocedim - va fer un pausa- venim d’un plan-eta anomenat Solcla.- Havíem esperat que tinguessis l’edat sufi-cient per anunciar-t’ho, però ara estem enperill, i volíem ensenyar-te tot el que sabemsobre la màgia tor les espècies que hi viuena SoIcla.En aquell precís moment, va aparèixerl’Ariel, la gateta de bengala. El pare es vaajupir ¡ Ii va dir alguna cosa a cau d’orella, moments després la gateta era unapreciosa elf pèl-roja, esvelta ¡ delicada.En Mv!es es va quedar bocabadat per labellesa de l’Ariel. En veure que el noi noparlava ella va dir:- Veig que t’ha sorprès la meva transformacióperò espero que tanquis a boca i em diguisalguna cosa — va dir ella acostant-se al noi.- La teva gata no es diu Ariel, ni es unagata corn ara pots observar, es du Elfie i ésuna elf fetillera. També t’ hem cridat perquèhas d’aprendre a transformar-te en el teuanimal fantàstic, - va ter una pausa — el meuper exemple, és l’au fènix i el de la tevamare es unicorn. Vine que ensenyarem...

En Mohamed havia estat estalviant des deque va arribar a Europa. El somni d’enMohamed era veure muntanyes, per poderfer això tenia pensat anar a passar elcap de setmana a algun hoc del nord pertocar aquella substància blancaanomenada neu. Eli havia sentit a parlarque a la neu s’hi podien practicar moltsesports diferents que ell ni tan solsconeixia.

Aquesta idea que en Mohamed teniaplanejada només els hi va explicar alscompanys del restaurant on treballava.Els companys d’en Mohamed , segons lesseves cares, no se n’alegraven massa.Una tarda de novembre ho va preparartot. Va anar al locutori de la cantonadaa consultar on podia aprendre apracticar un d’aquells esports . Buscantva trobar un lloc que l’interessava. Erauna vall on només s’hi podia accedir ambun tren molt especial capaç de pujarpels camins més costeruts. Aquella valles deia vall de Núria on hi havia pistesd’esquí (encara que no sabia com eren,va suposar que eren per practicar algunesport ) i un llac. Això últim sí quesabia el que era. Havia escoltatllegendes sobre criatures ferotges quevivien en el fons d’un llac però enaquella pagina web no parlava sobre capmonstre ni res per l’estil.

Només faltaven tres dies per anar de capde setmana.Tornant de la feina, mentre pensava enmarxar, es va trobar el carter davantdel seu edifici.-L’estava buscant senyor Brahmir — vadir el carter — tinc una carta urgentper vostè que ve de molt lluny...

Segrest a la neu.Daniel Allepuz 2n Premi de Prosa. 3a Categoria

Julieta Nater1r Premi Il·lustració d’un fragment d’un conte en anglès. 2n d’ESO

Neus Aranda1r Premi Il·lustració d’un poema en anglès. 2n d’ESO

Premis d’il·lustració de poemes i fragments de contes

Bring me the sunset in a cup

Bring me the sunset in a cup,Reckon the morning's flagons upAnd say how many Dew,Tell me how far the morning leaps --Tell me what time the weaver sleepsWho spun the breadth of blue!

Write me how many notes there beIn the new Robin's ecstasyAmong astonished boughs --How many trips the Tortoise makesHow many cups the Bee partakes,The Debauchee of Dews!

Also, who laid the Rainbow's piers,Also, who leads the docile spheresBy withes of supple blue?Whose fingers string the stalactiteWho counts the wampum of the nightTo see that none is due?

Who built this little Alban HouseAnd shut the windows down so closeMy spirit cannot see?Who'll let me out some gala dayWith implements to fly away,Passing Pomposity?

Emily Dickinson

The Ghost Returns

The second appearance of the ghostwas on Sunday night. A short timeafter going to bed they heard a ter-rible crash in the hall. They randownstairs, a suit of armour, wason the floor and the Cantervilleghost, was sitting on a chair. Hewas rubbing his knees with an ex-pression of agony on his face. TheAmerican pastor look out a revolverand said “Hands up”!.

The ghost became very angry. Hepassed through them like mist,blowing out Washington Otis’s can-dle. At the top of the stairs he re-covered himself. He decided to givean example of the stairs he recov-ered himself. He decided to give anexample of his demonical laughter.

This had served him well on morethan one occasion.People say in turned Lord Raker’swig grey in one night.

Oscar Wilde

Lemon Tree

I'm sitting here in a boring roomit's just another rainy sunday afternooni'm wasting my time, i got nothing to doi'm hanging around, i'm waiting for youbut nothing ever happens, and i wonder

I'm driving around in my cari'm driving too fast, i'm driving too fari'd like to change my point of viewi feel so lonely, i'm waiting for youbut nothing ever happens, and i wonder

I wonder how, i wonder whyyesterday you told me 'bout the blue blue skyand all that i can see is just a yellow lemon treei'm turning my head up and downi'm turning, turning, turning, turning, turning aroundand all that i can see is just another lemon treeSing! da, da da dee da, etc.I'm sitting here, i miss the poweri'd like to go out taking a shower

but there's a heavy cloud inside my headi feel so tired, put myself into bedwhere nothing ever happens, and i wonderIsolation, is not good for meisolation, i don't want to sit on a lemon treei'm stepping around in a desert of joybaby anyhow i'll get another toyand everything will happen, and you'll wonder

I wonder how i wonder whyyesterday you told me 'bout the blue, blue skyand all that i can see is just another lemon treei'm turning my head up and downi'm turning, turning, turning, turning, turning aroundand all that i can see is just a yellow lemon tree

And i wonder, wonder, i wonder how i wonder whyyesterday you told me 'bout the blue, blue skyand all that i can see (dit dit dit)and all that i can see (dit dit dit)and all that i can see is just a yellow lemon tree

Fool's Garden

Aitor Zarza1r Premi Il·lustració d’una cançó en anglès. 3r d’ESO

Eduard Estaller1r Premi Il·lustració d’una cançó en anglès. 3r d’ESO

Premis d’il·lustració de cançons en anglès

Pol Borrelles1r Premi de Plàstica de 1r d’ESO

Premis del concurs de Plàstica

Carla Torres1r Premi de Plàstica de1r de BTX.

Premis del concurs de Dibuix al natural

Erola Massagué1r Premi de Dibuix al natural de 1r d’ESO

Lidia Grau1r Premi de Dibuix al natural de 2n d’ESO

Premis de Fotografia Batxillerat

“Sit down” de Laura Arlà

“Des de la finestra” de Georgina Marbà

“Vive la Bohème” ” de Iciar Larrainza

“L’avi sicilià” de Clàudia Torra

“La ragazza” de Iciar LarrainzaPremi model: Berta Ruíz

La diada de Sant Jordi a l’Escola