Benz

ina

N 4

8F

otog

rafia

r és

pos

ar e

n el

mat

eix

punt

de

mira

la m

ent,

lull

i el c

or

BENZINA_3

www.revistabenzina.cat

Editor: David Centol i Lozano

Columnistes: Lluís-Anton Baulenas,

Ricard Biel, Lluís Cabrera, Eugeni Casanova,

Daniel Condeminas, Montse Gispert-Saüch i

Viader, Albert Lladó, Vicenç Llorca, Xavier

Marcé, José Antonio Pilar, Lluís Tolosa

Col·laboradors: David Caño, Ricard

Mirabete, Neus Miró, Oriol Osan, Eva Serra,

Tort Yscla

Portada: Fotografia de David Campos

Disseny Gràfic: Marga Moreno (cap),

Albert Baldó

Màrqueting: Eva Serra

93 519 43 93

redaccio@revistabenzina.com

publicitat@revistabenzina.com

subscripcions@revistabenzina.com

marqueting@comunicacio21.com

Nº 48

ui escriu la carta que rebem téonze anys i es diu Ainoa. No

ens ha arribat via email sinó a tra-vés de l'escassa correspondència pos-tal que encara circula per la redac-ció. El paper que ha fet servir l'Ainoaper escriure’ns unes ratlles porta lacapçalera de la carta habitual que elsnens envien als Reis d'Orient. Sónpoques frases i la cal·ligrafia estàcuidada. Sense faltes d'ortografiaens diu que "la mare em deixa mirarel llibre Benzina" i que li agrada,"sobretot el paper brillant i les fotosdels museus". L'Ainoa és segura-ment la lectora més jove que tenim ia la redacció hem emmarcat la sevacarta i hem decidit regalar-li unasubscripció vitalicia fins els divuitanys: una BENZINA que rebrà al seunom i que únicament serà per a ella.

L’alta carta que rebo no és preci-sament la d’una nena, sinó d’unadona emprenyada que em tira lacavalleria per sobre al constatar l’a-claparadora presència dels homes enles columnes d’opinió. Efectivament,dels onze columnistes només hi hauna dona. Li prometo des d’aquestatribuna que això es corregirà prope-rament i li asseguro que no hi hagutcap mala intenció en la selecció. Elslectors exigeixen quotes... no és malasenyal, anem bé!

Sabem que hem democratitzat larevista i hem atret un nou públic lec-tor especialment compromès amb elconsum cultural català que reivindi-ca una mirada més propera sensegrans disseccions inintel·ligibles.Efectivament, BENZINA -vaig sentirfa poc- ja no és una revista "d'indiesni de modernos", ara és una revistacultural catalana. Una publicaciósense més pretensions que oferir,mensualment, una mirada relaxadadel panorama sense veure’ns obligatsa utilitzar el cos 7 de la tipografiaper ser més cool.

Personalment, haig d'agrair pú -bli cament el fet d’haver rebut uncorreu de l'escriptor Enric Vila ques'acomiada de la revista com acolumnista i del seu editor durantquatre anys amb "tot el meu respec-te i admiració per les ganes amb quèhas lluitat i lluites per tirar endavantel barco". Gràcies Enric!

Kataluniako zinema Aurrera!

26

David Centolcentol@comunicacio21.com

Q

DIPÒSIT LEGAL B-5052-2006 ISSN1885-8589

1018

ESPAI BENZINA

Editor

Amb la col.laboració de:

Lolita Bosch

Qui diu que el cabaret és mort?

56

Iñaki Bonillas

Descobrint talents

24

BENZINA_4

vida i que han conformat el seu erroni magma existencial.Per a la majoria, la seva vida ha estat un gran despropòsit,fins al punt que se n’enorgulleixen en insistir en unes opi-nions que, per cert, sempre són opinions d’altres.Dramàtic, ja ho crec. Escolteu-los i us oferiran la sevaobra mestra, una vida al servei del perfeccionament del’estupidesa, i, a més, gratis. Són generosos, els vells.

Continuant al fil de la saviesa, un altre tòpic penós ésaquell que diu que rectificar és de savis. Normalment aixòsempre ho diu aquell que considera que la seva rectifica-ció li reportarà un benefici, cosa que seria natural i com-prensible si no fos perquè la rectificació acostuma a ser unnou error, encara més greu que allò esmenat, o simple-ment un error per evitar el sacrifici que comporta l’encerti que el savi rectificador evita en nom de la saviesa. I unaltre cas freqüent és aquell que elogia la saviesa de l’altreper haver rectificat, però només perquè la rectificaciósuposa un benefici a l’elogiador que etziba el tòpic.

Rectificar és de savis només quan la rectificació éssàvia, perquè sovint no deixar les coses tal com estansuposa un error. I també sovint, rectificar seria de savis sino fos perquè, tot i la conveniència d’un canvi, l’opciótriada és errònia. Ara bé, de totes les opcions analitzades,res no pot ser més sublimment erroni –perquè a méscomporta estupidesa–, que anar escopint a tort i a dret lafrase tòpica dels pebrots. I és curiós, a més, que qui l’es-cup és el primer a no rectificar allò que demana a crits serrectificat: el tòpic mateix, la sentència que no es cansa derepetir.

Pensar és matisar, i això exigeix esforç. Sempre és mésfàcil adoptar un tòpic que ha construït un altre, si pot serun prohom suposadament inqüestionable, i, com acostu-ma a passar, distorsionar-lo a conveniència per deixar-loanar en el moment oportú. Els defensors de les curses debraus argumenten que a Hemingway o a Picasso els agra-daven, com si aquest fet fos la prova irrefutable que aixòde ser més bèstia que el brau és per treure’s el barret.Converteixen a aquests grans artistes en déus, oblidant,per exemple, que Hemingway no devia ser diví quan vamorir clavant-se un tret al cap. D’immortal, res de res.Per cert, potser, per ser coherents, els protaurins hauriend’acabar també amb una bala al cervell (?), seguint l’e-xemple de l’escriptor nord-americà, no?

Els tòpics s’adopten en packs com aquell que en com-pra un per anar a Cancún a l’estiu –que també en sónganes. Disparar tòpics és molt revelador dels còmodestemps virtuals que vivim. I per si a algun lector s’enlluer-na amb la moderníssima paraula virtual, li suggereixo quese n’abstingui. Virtual rima amb subnormal. El món sub-normal en què vivim.

Ricard Biel és escriptor

/// Opinió / Barra lliure

El tòpic de parlar de tòpics

Ricard Bielarlar de tòpics suats és una redundància en l’ex-pressió mateixa, però si a sobre hi dediques un

article sencer, la cosa fa pudor de tigre. Tanmateix, és elque ara proposo al lector.

Durant l’estiu, aquesta estació aberrant en què des-apareix la subtilitat i tot és estrident i xaró començantper la inefable pudor, justament de tigre, que suposa elcòctel de l’aire condicionat del transport públic i deter-minats usuaris; o la xardor indignant que t’obliga aamagar-te a centres comercials encara més indignants;o l’enrenou nocturn per una vergonyant eufòria devacances que, per cert, no fa més que evidenciar l’amar-gor de la gent la resta de l’any; o les llefiscoses cremessolars, els pantalons curts i les entranyables panxotes decervesa a la platja... En fi, en aquest irritant temps hetingut ocasió de recrear-me en els tòpics que la gentdispara arreu amb una alegria corprenedora.N’apuntaré un parell, tan vells com el sol groller quem’esclafa estiu rere estiu i que fa que l’arribada de latardor sigui per a mi com tornar a néixer i ja tingui mésvides que els gats, havent ressuscitat fins ara quarantavegades. Penseu en quins són els països avançats i quinés el seu clima. Definitiu.

En una terrassa, sento dir a un tipus amb ulleres desol, a les deu del vespre, que l’edat ens fa més savis. Ésveritat que l’home almenys té la prudència de parlar engenèric, cosa que atenua la seva imbecil·litat. Més savis,diu, i la idiotesa de la sentència és tan gran que per unmoment vull creure que porta les ulleres fosques perquèsent vergonya de les pròpies ximpleries que diu. Peròno, m’adono que això seria contradictori. Un imbècilque s’adona de les imbecil·litats que etziba, no pot sertan imbècil. I aquest no és el cas del meu personatge,tot un pota negra en matèria de cretinisme. Mirem-hoen positiu, doncs: algú que afirma que la vellesa ens fasavis, em fa molt content tenint en compte que el nos-tre país està envellint a marxes forçades. Al pas queanem, serem el país més savi del món. Paciència, doncs.

Però no, crec que la cosa no va per aquí. Sens dubtenomés els anys poden alimentar la saviesa, sí, però perla mateixa raó que poden alimentar l’estupidesa. Defet, en aquest cas, més que alimentar-la, la refinen finsa la perfecció. Perquè a diferència de la creixent savie-sa, l’estupidesa, talment com un ballarí, adquireix el seupunt òptim en la més tendra joventut, i la resta ésassentament, una figura d’argila que reposa, consoli-dant-se amb el temps. Escolteu si no el noranta-nouper cent de vells. El seu discurs no és més que un sen-sacional compendi, perfectament definit a còpia derepetició, de les estupideses que s’han empassat tota la

P

Perquè a diferència

de la creixent

saviesa,

l’estupidesa, talment

com un ballarí,

adquireix el seu

punt òptim

en la més tendra

joventut, i la

resta és

assentament, una

figura d’argila que

reposa,

consolidant-se

amb el temps.

[ [

[ [

BENZINA_5

BENZINA_6

lgú em demana que li expliqui el funcionament delsector cultural català. No es una cosa tan estranya ja

que es pressuposa que en tinc una opinió. Sembla senzill; ala fi, com a qualsevol altre país, el sector cultural català es unengranatge de peces que se sostenen interrelacionades en unequilibri imperfecte entre les ajudes públiques i les respos-tes del mercat.

Som a Europa. Aquí, tot viu en un entorn altament poli-titzat, sotmès a les virtuts i als defectes de mil normativesque ens ajuden, ens condicionen, ens faciliten o ens compli-quen la vida. Res es jutja únicament pel seu rendiment. Talés el pes d’un valor afegit omnipresent, absolut, magnificat.

A l’Europa cultural, la qualitat i la quantitat han com-partit al llarg de dècades una mateixa taula administrativa,un mateix criteri normatiu, un mateix esperit públic. Aixòpodria semblar fantàstic en època de reconstrucció, enmoments de bonança econòmica o, fins i tot, quan l’objec-tiu és, únicament, la consolidació d’un sector, però a totesllums és un disbarat si tal política es manté inalterable alllarg del temps. Per això ara, quan arriba la crisi de veritat,la crisi bèstia, la que posa al descobert la feblesa delsgoverns, les empreses culturals peten com bolets. Si això ésun problema per a l’Europa dels Estats continentals, imagi-nem-nos com pot afectar a l’Europa dels països sense Estat.Terrible.

Se’m demana que expliqui com funciona la Catalunyacultural i no sé per on començar. I em pregunto si podemdir amb normalitat el que només diem amb la boca petita.

Tenim un país culturalment sobredimensionat. TV3funciona amb més de 2.000 treballadors i amb un pressu-post retallat que no arriba per mantenir els estàndards deproducció dels darrers anys ni els compromisos sectorialsque ha assumit sota l’acaparador títol de “la nostra”. TNC iLliure funcionen amb administracions i estructures separa-des que multipliquen per dos el cost racional d’una mateixadimensió pública. El Liceu se les veu i se les desitja permantenir-se a primera línia europea gestionant la baixadade patrocinis i d’aportacions públiques. El Palau posa aldescobert una manera de gestionar impròpia, fins i tot deles monarquies absolutes.

El tribunal de comptes malfia de la manera d’atorgarsubvencions als creadors, igual que fa pocs anys posava endubte el molt avançat, i envejat des d’altres administracions,model d’ajustos reintegrables.

Mediapro està en suspensió de pagaments, serà tècnica ono ho serà, però és un fet; Lauren és a la Fiscalia; Filmaxtambé està en suspensió de pagaments i totes sumen unaimportantíssima quantitat de crèdits públics.

Es parla de modificar lleis aprovades en els darrers anys:

BENZINA_7

Corporació, TDT, Consell de les Arts. La llei de cine-ma neix amb una greu espasa de Dàmocles al damunt.Del MNAC o el MACBA se’n sap poca cosa, però lasortida de Borja Villel va posar al descobert una escas-sa competitivitat cultural. Mitja ciutat critica el Grec iel seu director critica la ciutat. El Departament deCultura està de vacances des de fa uns mesos.

Mentrestant, peten empreses i es varia el model definançament de molts col·lectius sense un full de rutaordenat que permeti a tothom saber, amb independèn-cia d’estar-hi o no d’acord, de quin peu calça.

La situació de la cultura a Catalunya és dolenta. Caldir-ho, com a pas imprescindible per arremangar-nos,posar-nos a treballar i arreglar-ho. Si pogués ser, entretots.

Cal preguntar-se per què s’ha arribat a aquest punti al meu entendre hi ha tres raons essencials.

Primera: Catalunya mai havia tingut una políticacultural. Com a màxim, la simulació retòrica d’unaidea de país cultural i lingüísticament normalitzat ambels seus herois i els seus “villans” exageradament cons-truïts sobre el raser de la fidelitat nacional. La prime-ra aproximació seriosa a una política cultural, la fa elprimer tripartit, cal dir que hereva de l’experiènciamunicipal, poc defensada políticament i llargamentimaginada des del “laboratori conceptual socialista”.Dura el que dura i acaba abandonada, maltractada itraïda pel mateix govern socialista.

Segona: una excessiva dependència del “model lin-güístic”. La normalització és un objectiu indiscutible,però la seva culturització ha estat una rèmora gens efi-caç i enganyosa que ens fa perdre competitivitat i ensallunya diàriament dels escenaris reals de la cultura. Lallengua i la cultura estan agermanades però no sónnecessàriament bessones univitel·lines. L’editorial és elmodel, el cinema ha esdevingut un parany.

Tercera: la manca de blindatge de la cultura com unespai econòmic i laboral. A Catalunya la cultura se -gueix sent una qüestió de símbols que no forma partdels acords de competitivitat, no se la creuen aEconomia, Comerç o Treball, no és una peça estratè-gica en el disseny polític d’un país que afortunadamentno té despesa militar ni, en aquest cas dissortadament,diplomàtica. La cultura és, simplement, una despesasacrificable.

Per explicar la cultura a Catalunya, cal remetre’ns ala particular manera com construïm el país i cal reco-nèixer que estem en un moment on la claredat, l’acordi l’esforç de tots no és aclaparador.

Xavier Marcé és economista cultural

/// Opinió / Imaginarium cultural

Xavier Marcé

[ [

`

La cultura a Catalunya

[ [La situació de

la cultura a

Catalunya és

dolenta. Cal

dir-ho, com a pas

imprescindible

per

arremangar-nos,

posar-nos a

treballar i

arreglar-ho.

Si pogués ser,

entre tots.

A

BENZINA_8

’audiovisual va néixer gràcies a un conjunt dedescobriments científics i desenvolupamentstecnològics que varen accelerar-se els darrers

decennis del segle XIX fins arribar als nostres dies.Primer amb el cinema, poc després amb la ràdio itot seguit amb la televisió, l’estreta relació entre art,indústria i noves tecnologies no s’ha pas inaugurat faquatre dies, sinó uns quants més... però ara hacanviat radicalment el paradigma del consum,trencant els límits existents respecte el temps il’espai.

Si les sales de cinema, ahir i avui, ofereixen unaoferta amb un horaris concrets i un consumpresencial –cal anar-hi– i la ràdio i la televisiót’ofereixen un accés que s’acosta a la ubiqüitat, ambla irrumpció de l’accés a continguts audiovisuals viaIP, primer a l’ordinador i ara en una creixentcol·lecció de pantalles domèstiques i portàtils, queacosten cada cop més el gaudi d’aquests contingutsa una experiència absolutament novedosa pel que faal consum cultural: ho tinc quan ho vull i l’obtincdes d’on hi sóc. I això és una revolució en la manerade gaudir de l’audiovisual que només ha fet quecomençar. La immediatesa capgira molts modelsque fins fa poc s’entenien com a consolidats.

Per això, assumint la poca popularitat quesuposa qüestionar la bondat de l’intercanvi massiude continguts via IP, cal reconduir-ho; perquè aixòs’ha de pagar d’alguna manera. I és absolutamentindispensable per fer viable aquest sector culturalque el consum estigui retribuït, perquè parlemd’unes indústries que requereixen d’equips,inversions i molts professionals implicats. L’accéspretesament gratuït a pel·lícules, videojocs i altrescontinguts està causant un gravíssim dany acreadors i indústries i també a milers de pro -fessionals. Mentre companyies telefòniques ibuscadors d’internet han fet –estan fent– unfantàstic negoci amb la ceixent demanda d’aquestscontinguts descarregats a totes hores per la xarxa.

Només amb unes regles de joc que impedeixinque algú faci negoci –amb publicitat o el que sigui–amb continguts que ha obtingut sense abonar cap niuna retribució a autors i productors, és possiblegenerar plataformes de comercialització sostenibles.De ben segur que, si finalment podem posar adisposició i amb garanties d’èxit els contingutsaudiovisuals, si podem marcar una línia vermellaentre el que pot ser lícit i el que no ho és i com a talés tractat per les autoritats, els costos del seu con -sum s’acostaran als que ja ens hem acostumat amb

el sector de la música a la xarxa. Però reitero la ne -cessitat de regular la www: properament el Congrésdels Diputats haurà de discutir una de les fórmulespossibles.

I que ningú es pensi que no hi ha pressa. Pla -taformes com les que estan desenvolupant Apple peruna banda i Google-Youtube per una altra podenpassar per sobre d’un mercat que continuï desregulat,amb tots els gravíssims inconvenients que aixòsuposaria per a les indústries de contingutsaudiovisuals i a la possibilitat de posar a disposicióplataformes com plementàries o alternatives decomercialització, emprant tecnologies que tenim aquímateix. El temps comença a córrer en contra.

Que cal repensar el cànon digital? D’acord. Quecal garantir un sistema transparent sobre lesretribucions que perceben els autors de les entitats quegestionen els seus drets? Només faltaria. Però, sisplau,no confonguem un simpàtic video casolà penjat alYoutube amb una pel·lícula com les que s’estan a puntd’estrenar de la mà de productores catalanes; de lamateixa manera que no confonem una enginyosapiulada –Twitter– amb una novel·la d’un Teixidor oun Cabré. Fer desaparèixer un model imperfecte sensemés, sense una bona alternativa, suposaria un danyirreparable per al sector. Aquí també caldrà que hientri el legislador.

Calen noves fórmules d’accés al consum de lesobres audiovisuals? És clar que sí! No parlem nomésde transformar la clàssica compra del contingut perparlar de descàrregues o del lloguer per parlar delstreaming. El sector dels videojocs fa temps que haentès que dins l’ecosistema de la www cal canviardeterminades estratègies de comercialització. El free toplay ha esdevingut una poderosa eina per captarclients que s’inicien en determinat joc de formagratuïta i que acaben adquirint els drets premium pera jugar en línia amb moltes o totes les potencialitatsprevistes.

Certament, en el cas del cinema, caldrà continuarprotegint un període de temps d’estrena i explotaciócomercial reservat només per a les sales d’exhibició.Però fins i tot aquest model que ha estat inalterat perl’entrada en escena del VHS, el DVD, el Blue-Ray, elscanals de televisió de pagament –per satèl·lit, cable oADSL– o altres sistemes, haurà de repensar-se si volcontinuar mantenint-se com la primera i privilegiadafinestra d’exhibició d’una pel·lícula. I ho dic des delconvenciment que és bo que ho continuï sent, perquèel vector de la immediatesa ens està reformulant totala cadena d’explotació.

Daniel Condeminas és Degà del CPAC

/// Opinió / Diafragma obert

Daniel Condeminas

Ho vull aquí, ho vull ara!

L’

[ [

[ [

Que cal repensar el

cànon digital?

D’acord. Que cal

garantir un sistema

transparent sobre les

retribucions que

perceben els autors

de les entitats que

gestionen els seus

drets? Només

faltaria. Però,

sisplau, no

confonguem un

simpàtic video casolà

penjat al Youtube

amb una pel·lícula

com les que s’estan

a punt d’estrenar de

la mà de productores

catalanes.

BENZINA_9

uc fer-te un qüestionari?”,li pregunto a l’escriptora.“Pots fer-me el que vul -guis. Bé, des d’aquest cos-tat de la taula, vull dir!”. Iriu. Riu tota l’estona. La

Lolita Bosch (Barcelona, 3 de juliol de1970) és una dona expansiva i riallera.

Ens trobem en un restaurant mexicà a propde casa seva, a Gràcia, per suggeriment seu.Arribo un pèl abans i em rep la veu estripa-da de la gran Chavela Vargas. M’assecmirant cap a la porta, i desplego damunt lataula els seus llibres i el kit-entrevista. Deseguida aterra ella, en moto. Veig com guar-da el casc d’una revolada i creua escopeteja-da el llindar de la porta: ve amb la llengua afora i vestida de negre i amb el cabell foscrecollit en dues trenes, que li donen un airejuvenil. Reparteix petons i es disculpa totdemanant-se un tallat.

Quan vas començar a escriure?Als set anys, el meu primer diari, quecomençava dient: “Em dic Lolita Bosch im’agraden 34 nens”. Tots els de la classe! Icontes, als 17. Ah, i de petita feia un diarifamiliar: es llevaven tots i hi havia un diari acasa.

Què enyores d’aquella època?Tenir set anys i viure al meu poble, aAlbons!

Toques algun instrument?No, tot i que intento tocar el piano des defa anys, però no me’n surto.

Quins són els teus tres plats preferits?M’agrada la cuina mexicana, la peruana i lajaponesa.

Tens cap obsessió a l’hora d’escriure?Uf! Totes. Moltes, moltíssimes! Per exem-ple, he de tenir un pal llarg, tipus varetamàgica, per anar-me donant cops a la màmentre llegeixo en veu alta. I per llegir he detenir un metrònom!

Què llegeixes?No llegeixo, devoro! Com que no tinc telellegeixo un munt! Ara mateix, l’últim llibrede la Joyce Carol Oates, Ave del paraíso.

Quina paraula odies?‘Crim’, però no pel significat. La trobo moltlletja, i en tots els idiomes.

De fet, aquest qüestionari no és meu. És seu.Li he manllevat, intentant deduir i reconstru-

P

Lolita BoschL’enginyera de lletres

ir, fins on he pogut, les preguntes que lamateixa Lolita va passar a cadascun dels 41escriptors que ha seleccionat per configurarVeus, per poder traçar, així, una petita biogra-fia més personal de tots ells al marge dels pre-mis i aplaudiments que hagin pogut rebre.De fet, és una pràctica habitual de l’autora:escriptor que coneix, escriptor a qui engaltaun reguitzell de trenta-nou preguntes. Ambels anys, ja en té una nodrida col·lecció. Jaamb la primera pregunta li fa gràcia ser ‘víc-tima’ de la seva pròpia estratègia.

Lolita Bosch, rebesnéta del qui foualcalde de Barcelona, Ròmul Bosch i Alsina-que tenia lligams laborals amb el poetaJoan Salvat-Papasseit-, i amant de les coin-cidències i de les efemèrides, ha volgutreivindicar la literatura catalana jove i actu-al. Ras i curt. Se li encén la sang quan senttrepitjar, de forma gratuïta i a la lleugera, elque s’escriu a casa nostra. Durant gairebé unany, ha llegit prop de cent autors catalansmenors de 45 anys. A la majoria ni elsconeix ni els ha vist mai. Però aquesta recer-ca exhaustiva (aconseguir llibres impossi-bles, descobrir escriptors i textos inèdits,fer-se amb edicions comarcals) li ha regalatuna grata sorpresa que ara ens convida acompartir. Veus –perquè la literatura catala-na no té una única veu– no és “ni un catàleg

Per Oriol Osan

Fotografia de David Campos per a BENZINA

La literatura catalana és dolenta? Qui som, literàriament, avui? Qui intenta

respondre a aquestes complexes preguntes és Lolita Bosch en el seu

últim llibre Veus (Empúries), una singular obra que recull prop d’una cinquantena

de textos d’autors catalans menors de 45 anys, amb referents, lectures, gustos

i projectes literaris diferents. No hi són tots, però és la seva personalíssima

selecció. Veus, a més, és una defensa a ultrança de la literatura que es fa al

nostre país, sovint menystinguda pels propis lectors i editors catalans.

BENZINA_12

ni unes pàgines grogues”, sinó que embastacinquanta escrits afins als seus gustos perso-nals. “Aquest llibre és una de les moltíssimesmirades amb les quals podem llegir, avui, lanova literatura catalana”, explica. I ja posats,intentar que el diàleg amb altres literaturesd’arreu del món sigui d’igual a igual.

Digue’m en dues línies què et ve al cap si etpregunto què penses sobre la literaturacatalana.Que està injustament menyspreuada i injus-tament lloada. Políticament, ens l’estem car-regant des de tots costats. Per una banda hiha els que l’ataquen, bàsicament un sectorcastellanolector –que no vol dir castellano-parlant– que dóna per fet que és una merda.Si un paio es diu de cognom Puig oMessegué ens costa més llegir-lo o costamés d’arribar-hi. Això que sembla que siguiculpa d’Espanya és mentida! Crec que tenimun problema a casa greu, el problema estàaquí, a dins! Hi ha gent que està fent cosesbones, hi ha editorials que estan fent cosesbones. Però en general l’aposta és moltcomercial o molt de prestigi. Estem arrosse-gant des de fa anys una sèrie de vaquessagrades que figura que són els estàndardsde la literatura catalana i que a la mevageneració no els interessa, no se’ls llegeixeni no els aporten res de nou. S’ha fet un esforçper promocionar la literatura catalana queens ha anat en contra, perquè tothom té pre-mis, tothom té una columna no sé on... Lageneració que ens precedeix, en un momentde la història, va fer un esforç extraordinarique no està reconegut, però crec que aques-ta generació, en general, no s’ha actualitzat.I com que els devem tant, tenim un deutetan impagable, ens costa molt qüestionar-los. I això ens està anant en contra, perquè lanostra generació no se sent identificada ambaquest discurs històric. Sembla que jo hagide ser l’hereva directa, a la força, d’un movi-ment literari català, i no ho sóc. Jo hauria detriar si vull o no ser la continuadora. Crecque hi ha una desconnexió brutal entre lameva generació i la d’abans. Ni tan sols elspremiats ens interessen massa! Aquestasituació política ens està ofegant.

L’autora de Qui vam ser i de La família delmeu pare va percebre, fent aquesta antologia,que hi ha un desencís general entre moltsescriptors, sobretot en aquells que no parti-cipen a la partida: “I és que el joc és moltpesat, sempre són els mateixos, es donenpremis entre ells, tot està pactat, tot és men-tida... I, o entres en això, o estàs una micaaïllat. I hi ha gent aïllada que està fent cosesmolt bones. També és un problema dels lec-tors. Què llegim? L’últim premi Tal o

Pasqual. S’ha de fer un esforç per buscar méscoses! Clar que hi ha lectors per tot, però elsbons lectors, que haurien de ser els editors,haurien de fer un esforç! Ostres, que tenimuna llengua amb una tradició extraordinàriai té uns resultats extraordinaris! Hi ha autorsde casa que si els llegíssim traduïts d’unaaltra llengua ens semblarien l’hòstia! Però ésclar, com que són d’aquí... Hi ha una inèrciaa criticar... ”.

Quin color triaries perquè totes les cosesfossin igual?El vermell.

Tens algun animal?Sí, tinc un gos des de fa onze anys, unxoloescuintle tlalxixi, que és una raça mexi-cana. És el meu amic i el meu companytotal, l’amor de la meva vida, ens passem eldia enganxats!

Quins passatemps tens?El teatre, viatjar i cuinar.

Si et trobessis amb un escriptor a qui admi-res, què li preguntaries?Ui, em passo el dia assaltant-los! (Fa unapausa per meditar la resposta) Ara mateix lipreguntaria si sap identificar com usa lapuntuació.

Què t’agrada més de la teva feina?No estar aquí, segur. Sortir. No estar tot eldia al món, que és esgotador, la veritat. Larealitat és molt exigent.

Quin llibre regales per inèrcia?Varis, però si n’hagués d’escollir un diria lespoesies d’Oliverio Girondo, en especial Elespantapájaros.

No et pregunto si llegeixes poesia perquè laresposta és òbvia. Així que et pregunto:quina poesia llegeixes?Molta poesia mexicana del segle XX. Engeneral llatinoamericana: argentina, veneço-lana, xilena –que és espectacular! Si haig dedir poetes m’agrada Jorge Eduardo Eielson,Manuel Maples Arce i César Vallejo, itambé espanyols i catalans.

Lolita Bosch, que es diu Lolita –com la sevaàvia materna– i no Dolores, que escriu tanten castellà com en català, té obres traduïdesal polonès, l’alemany i l’anglès. També téuna singular manera de presentar els seustreballs, com un collage atractiu al lector on,a part del text, incorpora fotografies, gràfics,dibuixos, poemes (“els robo”, matisa), can-çons, fragments d’altres llibres i, fins i tot,onomatopeies i algun arbre genealògic, si

“

”

Un escriptor busca escriptura,artesania, no lectura.I un cop has descobert el mecanisme, el deixes, encara que el llibre t’encanti. De fet,deixo la majoria deles coses que llegeixo.

“

”

Hi ha autors de casaque si els llegíssimtraduïts d’una altra llengua enssemblarien l’hòstia!Però és clar, com quesón d’aquí...

s’escau. “Em surt així, no tinc cap pretensióde modernitat. Jo he crescut al tercer món itotes aquestes ximpleries ens queden moltlluny, allà no hi ha tanta posa! M’agrada nar-rar i, quan escrius, el que intentes és acostar-te al màxim a un altre ésser humà i fer queel temps d’aquesta persona passi d’unamanera més lenta i tu tinguis la capacitatd’observar-lo amb molta més precisió que siestiguessis lluny i el temps anés a una velo-citat normal. I així pots conèixer més lanaturalesa humana. Conèixer algú que noets tu és una oportunitat al·lucinant que etdóna l’art. M’interessa molt la lectura en quèel lector pot tenir la sensació d’escriure.M’al·lucina i m’interessa que el lector i l’es-criptor siguin capaços de posar-se d’acord. Icom que la literatura no és quieta, aquestsrecursos serveixen perquè de cop i volta etdiguin ‘para’, i el lector s’atura. I això tambého possibilita la puntuació, com per exempleacabar una frase sense un punt, que té unaintenció narrativa, o començar una frase enminúscula.

Menteixes quan parles de llibres?Abans no, però ara a vegades començo amentir. Per exemple, dir que m’he llegit unllibre quan en realitat no l’he acabat. Però noés perquè no m’agradi, sinó que hi ha unmoment en què veus com està fet i el deixes.Perquè un escriptor busca escriptura, artesa-nia, no lectura. I un cop has descobert elmecanisme, el deixes, encara que el llibret’encanti. De fet, deixo la majoria de lescoses que llegeixo.

Què necessites a l’hora d’escriure?Tenir un horari superestricte. Jo escric cadadia, de forma sagrada, de nou a dues, nevi oplogui, i a les nits. I m’agrada tenir el meugos a la vora. I tenir al davant una paret, nouna finestra. I un mapa.

T’agrada sortir de nit?Molt, surto moltíssim. Sóc molt festera.Cada dia m’en vaig a dormir tardíssim, a lestres! Tot i que moltes vegades estic treballanta casa, eh!

Què et fa por quan estàs immersa en unprocés d’escriptura?No tenir l’espai ideal per concentrar-me.

Què t’inspira per escriure?No hi crec gaire, en la inspiració.M’interessen temes: les ciutats grosses, comMèxic DF o Istambul, la paternitat, la vio-lència, la història de Mèxic, la història delsgrans transports –com el tren, l’avió o el vai-xell–, i les grans infraestructures, les cons-truccions bèsties, que m’al·lucinen, però

molt i molt. Sóc capaç d’anar-me’n a l’altrapunta del país si sé que estan construint unaautopista, només per veure-la. Si no fosescriptora hagués estat enginyera de ponts icamins!

La Lolita, que no firma mai exemplars perSant Jordi i que li encanta fer anys, compa-gina la literatura per a adults amb la infantil,on ha rebut diversos reconeixements.“M’agraden molt els lectors infantils, esdiverteixen llegint i agafen els llibres ambalegria. I és més fàcil escriure mons infan-tils”. I és que si una cosa és vermella, és ver-mella, no pot ser verda, com interpretarienles ments recargolades i desconfiades delsadults. “Els nens s’apropien totalment la his-tòria i els personatges, s’apropien de l’obrad’art, i això és molt interessant per a l’escrip-tor. Si ara mateix descongelessin el senyorWalt Disney i aquest arribés i digués “enMicky Mouse és meu” els nens es pensarienque està com una cabra, perquè el nen se’lconsidera seu”. I per si això fos poc, la Lolitaés fan dels adolescents: “vaig molt a insti-tuts, em cauen bé els nens de 16 anys, tenenmolta curiositat pel món al qual estan a puntd’accedir, estan fins als nassos que els tractincom si fossin subnormals, i que els diguincoses cursis, són molt crítics! Una de lescoses més maques i emocionants que m’hapassat com a escriptora és que un dia anavapel carrer i se’m va acostar un nen de 16 anysamb cresta i em va preguntar si era la LolitaBosch. En dir-li que sí em va donar les grà-cies per haver-lo convertit en lector. I emvaig quedar al·lucinada! Faig moltes méscoses amb nens que amb grans”. I ambaquesta intenció va escriure Insòlit somni,insòlita realitat (Empúries), una delícia d’e-dició, amb precioses il·lustracions d’ElisensaEstrems, un conte, com diu la mateixaBosch, perquè els adults l’agafin i el llegeixincom si fossin nens.

Fas fotos?Moltes, moltíssimes. Però de construccions ide grafisme, mai de paisatges.

Quins tres escriptors han influït d’algunamanera en la teva feina d’escriptora? Sé que han influït, perquè els he intentatcopiar durant molts anys! En Juan Rulfo, laJoyce Carol Oates i l’Oliverio Girondo.

Què t’interessa de la teva feina?M’interessa molt veure si el text i l’espaipoden convertir-se en la mateixa cosa. Arala distància, l’espai, es compta amb temps, ino en metres. A quant està Mèxic deBarcelona? A dotze hores, i no a 7.000 qui-lòmetres, per exemple.

BENZINA_14

T’has equivocat en alguna cosa?Hòstia, i tant, m’equivoco molt! En literatu-ra, per exemple, crec que La família del meupare va ser precipitada. L’hauria d’haver dei-xat reposar sis mesos i polir-la una vegadamés. Però és que va ser un llibre que em vafer molt mal fer i me’l volia treure de sobre.No em penedeixo de cap novel·la meva. Encanvi, de la que n’estic més satisfeta, que litinc més carinyo és Una - La història dePiiter i Py. Però no és que t’equivoquis, ésque aprens! Jo escric per aprendre.

I com a escriptora, has après alguna cosa?Hòstia, moltes! És molt emocionant, això. Isobretot el que aprens és a fer-te preguntes.Com resoldré això? Com explico la violènciaa Mèxic? Com expliques una cosa que et famal? Són preguntes aparentment molt abs-tractes que tu has de resoldre d’una maneramolt pragmàtica i tangible. Atrevir-me a fernovel·les és una de les millors coses quem’han passat a la vida.

El que sí que ha après a la vida és a conviu-re amb els difunts: “Tinc mala sort, se m’hamort molta gent a la vida, tinc molts mortsal meu voltant. Hi convisc, tinc objectes seusa casa, hi parlo, en veu alta... en això sócmolt mexicana”. Moltes de les seves obresacaben amb una dedicatòria o recordatori alsque l’han deixat, a mode de rèquiem, queenllaça amb la tradició mexicana del culte ala mort.

Penses que l’escriptura modifica la relaciód’un escriptor amb la lectura?Molt, moltíssim. Pagues això, i ho perds.Perds el llegir i deixar-te anar absolutament.Cada vegada llegeixes coses més difícils deles quals vols aprendre, i llavors llegeixesamb molta tensió. En general, llegeixo bus-cant preguntes.

La Lolita, que s’evadeix capbussant-se enRaymond Carver i en la seva estimada JoyceCarol Oates (conèixer-la ha estat el millorque li ha passat a la vida, assegura), llegeixper projectes. Si per fer Veus va estar-semesos llegint només autors catalans, ara estàsubmergida de ple en la història del narco-tràfic, ja que la següent novel·la hi versarà.Sempre hi ha moments, però, per degustarpoesia, literatura infantil, contes il·lustrats,novel·la a dojo, assaig i filosofia.

Què has après amb els anys?He après allò que no sé fer. Coses que no empuc plantejar. I he après a exigir-me molt iveure fins on puc fer arribar les coses. A miem fascina el llenguatge, és una obsessióbrutal. M’al·lucina que el llenguatge sigui un

sistema tan perfecte però que malgrat totsempre el puguis portar una mica més enllà.

Què no suportes?Els polítics i la seva hipocresia. I la injustí-cia. I la prepotència del primer món.Aquesta altivesa, la ignorància racial, emmolesta molt.

Quina pel·lícula ha modificat la teva mane-ra d’entendre la creació literària?Imitación a la vida, d’Stanley Kubrick, quel’he vista cinquanta mil vegades. Però m’a-graden més les sèries, i n’hi ha que sí quehan modificat molt la meva manera d’es-criure, com Lost o Six feet under.

Curiosa relació la seva amb el món audiovi-sual. Seguidora de moltes sèries, el cinema,en canvi, no li agrada (i ho diu fluixet, enveu baixa, com avergonyint-se’n), malgratque dos directors, Jordi Cadena i JudithColell, han fet l’adaptació cinematogràficad’Elisa Kiseljak, (la història d’una dona querecorda els abusos sexuals que va patir perpart d’un amic del seu pare quan era nena),que s’acaba d’emportar el Premi Especial delJurat al recentment clausurat Festival deCinema de Sant Sebastià i que ja ha arribat ales pantalles comercials: “La tinc en DVD i jala miraré algun dia. Vaig anar un dia al rodat-ge i prou, i perquè em van insistir”, riu resig-nada.

Quina és la virtut més sobrevalorada de laliteratura?Em posa malalta l’acritud d’escriptor. Lapedanteria. Sembla que has de ser més bonescriptor si ets distant, altiu o antipàtic. Aixòem molesta molt.

Quin és el pecat literari que pitjor s’entén?No llegir.

On voldries anar de viatge?Mira, marxo a Turquia demà passat.

Fer aquesta pregunta a la Lolita és com rega-lar-li una canya de sucre a Fidel Castro, quedeia la Mafalda. “M’agrada molt ser estran -gera”, afirma. S’ha passat la vida a fora: alsEUA –concretament a Filadèlfia (Philly, pelsamics)–, l’Índia, el Perú i, evidentment, aMèxic, on hi va residir durant deu anys, i queés la seva segona (o primera?) llar. A tots elsindrets, hi torna periòdicament. “Em passo lavida fora, tampoc sóc un referent a la literatu-ra catalana”, remata. Va ser precisament quanva deixar Ciutat de Mèxic per tornar aBarcelona quan no només va aprendre a esti-mar una ciutat que ja era la seva després d’unallarga absència, sinó que va gestar una altra de

les seves obres singulars, una experiènciacontrària a Veus. “Vaig enviar cinc caixesimmenses de llibres per vaixell, i quan vaigarribar aquí i les vaig obrir vaig tenir l’opor-tunitat, raríssima, de poder parar, fer unapausa, i contemplar-les: vaig poder veure elque havia llegit en els últims deus anys, iaixò és al·lucinant! ‘Ah mira, jo vinc d’aquí,això és el que m’ha format!’”. I així va néixerHecho en México. Aquí em va passar al revés:vaig tornar a Barcelona i em vaig dir, ‘val, iaquí què fan?’ perquè no havia llegit res, noconeixia res. Quan vivia allà era pre-Facebook i llegia els llibres de l’Orfeó Català,però els seus llibres acaben amb PereCalders i l’exili, no tenen una bibiliotecacatalana contemporània”. I va veure unabona oportunitat per posar-se al dia, i unaaventura molt interessant com a experiment.

A Veus, no hi és tothom. Com diu l’autoraen el pròleg del llibre, hi ha escriptors bonís-

sims que no hi han cabut (fins i tot ha exclòsamics seus “perquè no encaixaven”), d’altresque no hi han volgut estar, i algun que no hapogut localitzar. Per què hi pot haver escrip-tors que s’han estimat més no participar enel llibre? “En Kiko Amat, per exemple, quesom amics, no participa mai a antologies. Hiha autors que diuen que no en saben prou ino han volgut sortir, i és molt respectable.També hi ha gent a qui potser no caic bé, im’han dit que no, i hi ha editors que tambého han vetat perquè els seus autors són d’e-ditorials petites i no volien participar en unprojecte d’un grup gran”. Si el recull Veus nol’haguessis fet tu, t’agradaria sortir-hi?, lipregunto. “Sí, em faria molta il·lusió”, con-fessa, sincera.

T’agrada el món tal com és?Sí, estic encantada d’estar aquí. El que m’a-grada i m’emociona és que hi hagi tanta gentdisposada a canviar-lo.

Et fa vergonya ser escriptora?No, en absolut. Però tampoc me n’enorgu-lleixo. Jo sóc d’un poble i la gent de pagès noté tantes manies.

Saps resumir-te a tu mateixa en una frase?Sóc Lolita Bosch, un experiment literari noacabat.

No s’hi val! (el seu lloc web es titula així)(Es peta de riure) Bé, doncs Lolita Bosch sócjo, una curiositat literària que em devorarà.(De cop, es posa seriosa) Què va, sóc una paiamolt normal, que m’assec al meu poble imenjo pipes el dia de Sant Jordi! La resta noté cap interès.

Humil. Senzilla. Escriptora. Combatent.Nòmada. Mexicana. Lolita dixit.

Veus, disponible a totes les llibreries de Catalunya

BENZINA_16

BENZINA_17

entre 1968 i 1978, Debolsillo acaba de treure a la llum Todo va muy bien, unconjunt de 261 vinyetes plenes de crítica social, ironia i compromís amb elpaís i, sobretot, la seva gent.

En aquest llibre, trobem com una ferida oberta, sagnant, ple de sarcasme,ganes de viure i tristesa a la vegada, tot el talent de Cesc, mort el 2006. Perquèels dibuixos de Cesc són periodisme en sentit estricte, són articles amb forma,una prosa de línies netes i comprensibles per a tothom. Precisament per això,Vázquez Montalbán deia d’ell que “des del terreny de la caricatura, Cesc vacomplir el paper que en literatura van desenvolupar els Goytisolo, Celaya,Blas de Otero o García Hortelano”.

Cesc és carrer, ironia i poesia a la vegada. És apropar-se a l’actualitat, senseles presses de qui no entén que allò que passa ara mateix és vital pel que pas-sarà després, però amb suavitat, amb el doble joc de la intencionalitat, i donantprotagonisme als més desfavorits. Semblen els seus dibuixos simples, perquèarriben a l’essència, sense dogmatismes ni prejudicis. La comèdia humana estàen cada cantonada, a la ciutat, i l’anhel de llibertat es va topant amb la frus-tració de saber-se part d’una espècie que sempre cau en els mateixos errors.

Avui que també ens falta Fernando Krahn, mort el passat febrer, necessi-tem més que mai aquestes càpsules de metafísica directa. És més fàcil –i només senzill– construir un esperit crític compartit, a vegades, des d’una vinye-ta que des d’un assaig. I ho necessitem perquè la ruleta russa torna a girar, i elracisme i la indiferència han començat a córrer per les venes de la normalitat.Ara, un cop més els toca als gitanos. Demà, a nosaltres. I, en aquest precísmoment, entenc a la mestra que, en aquelles primeres classes de plàstica, emdeia que el que calia era mirar amb els ulls oberts, i no moure la mà com unautòmat. Si no, tenim el gran risc de creure’ns que Todo va muy bien. I les dis-traccions, a la vida i a la Història, es paguen molt cares.

Albert Lladó és periodista i escriptor

/// Opinió / Delirium tremens

Cesc, o dibuixar la intel·ligència

Albert Lladó

ecordo aquelles classes de plàstica, aquelles horriblesclasses on havia d’acolorir un arbre o dibuixar una

casa amb llar de foc, com una tortura cruel i repetida. Elmeu pols era ja irregular, inconstant, i la precisió requeridaper seguir una línia recta, o no sortir-me de l’espai reservatpel verd de les fulles, era una entelèquia per a un nen quesempre estava pensant en qui vivia en aquella casa, i enquanta gent havia fet la migdiada sota d’aquell arbre. Lanarrativitat m’interessava, ja en aquells primers anys, moltmés que una perfecció que jo no vivia com a tal. És per això,suposo, que l’únic art que em va cridar l’atenció de ben jove-net va ser l’expressionisme abstracte d’El Paso –en especialFeito, Saura i Millares– i, poc més tard, el materialisme deTàpies i la contundència dels blaus d’Antoni Clavé.Aquelles taques, aquella força, tenien moltes més coses adir-me que un realisme que només em produïa el badall i laindiferència.

L’abstracte produïa, produeix, literatura. Filosofia.Potser no hi ha més preguntes que l’interrogant del color iles formes. La matèria. Nosaltres també som matèria. Peròla literatura, tot i que és capaç de construir espais de lliber-tat que ens apropen als nostres somnis, sempre es quedacurta, no deixa de ser un artifici, una construcció falsa queobté el seu èxit de la versemblança i la complicitat. La lite-ratura és un refugi, no un arma. Qui sap. És molt possibleque aquelles primeres resistències al traç no fossin més quela primerenca consciència de la falta de talent. Aquestsmiralls són els que es presenten abans. I és molt possible,doncs, que m‘hagués privat –en un acte d’autocensurainfantil– de la passió pel dibuix tot esperant-me a trobaraquesta narrativitat dins mateix de la tinta o el llapis.

Vaig trigar a conèixer l’obra de Cesc. Quan feia poc quehavia complert els vint anys, treballava en una sala d’art alcentre de Barcelona. Un dia va aparèixer un senyor extrema-dament amable, fins i tot amb un punt de timidesa –signeinequívoc d’intel·ligència– que venia a recollir uns quadresseus. Jo, pocs dies abans, havia començat a submergir-me enunes litografies que veníem, numeradores, on apareixien lescares d’unes criatures que patien no se sap per què però que,al mateix temps, s’assemblaven massa a tots nosaltres.Després, és clar, vaig anar a una exposició seva, vaig com-prar alguns llibres i, finalment, em vaig reconciliar amb eldibuix gràcies a Francesc Vila i Rufas, el seu altre nom.

Cesc, fill del també dibuixant d’Ivori, va il·lustrar elsdarrers anys del franquisme i els primers de la Transició –ara tan inflada pels que la van fer més difícil– en setmana-ris com Hermano Lobo, Por Favor, Mundo o al diari ElCorreo Catalán. Amb aquestes col·laboracions, publicades

R

BENZINA_19

arta Bernal (La Capi tana),Glòria Martí nez (La Mar -tínez) i Nata lia Iannu zzo(La Patiño) es van conèi-xer en una ca rambola decasualitats i als quatre

mesos ja pensaven en fer un espectacle. Lesdues primeres, actrius, són amigues des de fauna dècada i asseguren que com a grup vannéixer als passadissos del metro, davant laimpossibilitat d’actuar a El Molino. Durantmés d’un any, amb poc més que unes perru-ques amb quatre plomes però amb moltaempenta i molt de morro, van fer actuacionsal suburbà barceloní, a la parada de Paral·lel(alguns cops amb llicència, d’altres sense,xiuxiuegen), per veure si se’ls enganxavaalguna cosa del que hi havia a la superfície.Quan se’ls va unir la Natalia, argentina deBuenos Aires i pallassa de professió, el duetva passar a trio –“un número perfecte”, afir-men- i van tenir molt clar que volien dedi-car-se al cabaret. Van deixar de fer “metros”i van ordir un xou hilarant, un homenatgekitsch al món de les boes i els lluentons, queput a tabac, en el més estil Almodóvar del’època tronada. Tenen i superen els trenta.Las Glorias no són elles, òbviament, peròtenen moltes coses en comú. Només els mésíntims poden discernir on s’uneixen la per-sona i el personatge.

L’actuació d’avui comença amb mitjahora de retard perquè acaben d’arribar,diuen, d’apagar un foc a Collserola. Estan deguàrdia, de manera que igual s’han de mobi-litzar per un altre servei. Han deixat elcamió de bombers mal aparcat davant deCorreus, convençudes –i ingènues– que eldissabte a la nit la grua no passarà per la ViaLaietana. Estem a la Sala Monasterio, l’es-pai de promoció cultural, a la Barceloneta.Una sala amb un aforament de poc més decent persones, que avui està a vessar.Després de baixar per l’escala de cargol desdel carrer, m’agafo una beguda i m’assec asegona fila, barrejat entre els parroquians,disposat a deixar-me infondre per una expe-riència mística. I és que tal i com afirma enJordi, el mestre de cerimònies, no tothompot entrar de nit en un monestir i disfrutarde la vida contemplativa!

Les males llengües diuen que laMartínez beu. Ella ho nega, crida que sóncalúmnies i enveges, però sí que és cert quefa tentines. Les tres s’esbudellen a la mínimaocasió, s’estripen amb la llengua esmolada,s’insulten i es bategen (ho sento, però perraen castellà és més contundent que ‘gossa’ enla nostrada llengua), ensopeguen, cauen itrenquen copes, però no saben viure l’unasense l’altra. Dialoguen amb el públic, l’in-terpel·len, i li regalen, generoses, divertits

M

Qui diu que el cabaret és mort?

monòlegs i números per petar-se de riure,com el gag de La cantant calva, un dels mésrodons i divertits de l’espectacle. Es tractad’una jocosa seqüència de versions sui gene-ris de l’obra de Ionesco: ‘l’argentina’, la ‘cata-lana-Institut del Teatre’ (definitivamentdefinitiva), la de ‘dansa-teatre’, la ‘sitcomnord-americana’ i, finalment, la ‘lectura dra-matitzada’, “per fer alguna cosa elegant”,puntualitza la Martínez, sense que la llenguase li embarbussi. Estudien incorporar la ver-sió ‘Fura dels Baus’, de manera que suggeri-ria que el públic entrés a la sala amb unimpermeable, més que res per les salsitxesque sortirien volant des de l’escenari... Peròel moment culminant de la nit arriba amb lafi del xou. És llavors quan els feligresos levi-ten en sentir Las Glorias entonar ‘Bombera’,el seu hit més petardo (no us el perdeu alyoutube!), compost per la Marta fa segles,quan encara existien els cassets -“és que sócuna cantautora”, assegura amb sornegueria-i que ràpidament es van afanyar a desempol-segar del bagul dels records, que deia aque-lla, i incorporar-lo al repertori.

El passat dia 16 de maig van complir elprimer aniversari com a grup. La seva pri-mera actuació va ser, per tant, el 16 de maigde 2009, a la Riereta Teatre, dins el cicleque, sota l’epígraf de ‘Roda de Cabaret’,dóna la possibilitat de debutar a artistes

Per Oriol Osan

Fotografia de David Campos per a BENZINA

La Patiño, la Martínez i la Capitana es van conèixer a la cua d’un càsting per ser la primera vedet del desaparegut El Bogavante Rojo, un dels cabarets amb més glamur de la Barcelona canalla, ubicat al carrer de Robadors,enmig de les putes i els camells. Cap de les tres va aconseguir el paper, més que res perquè el local de varietats va acabar devorat per les flames mentre eren a l’escenari fent la prova. Però posseïdes per una força interior, com si d’una revelació es tractés, es van erigir salvadores de la humanitat i van descobrir damuntla tarima la seva altra vocació: ser bomberes. Les tres ànimes esgarriades van fusionar-se llavors en una de sola i així van néixer Las Glorias: bomberes de dia(preferim no saber com van superar els requisits) i cabareteres de nit.

novells amb números de fins a màxim deuminuts. Paradoxalment, enmig de mims,clowns i malabaristes, els únics que van ferhonor al nom del certamen van ser elles.“Teníem ganes de cantar i ballar, i sobretot,de fer humor. Les tres compartim el mateixtipus d’humor, i això és essencial”, diu laNatalia. “Volíem fer alguna cosa que fos nos-tra”, afegeix la Glòria. El primer espectacledurava només deu minuts, i s’ha anatampliant fins a arribar a l’hora actual.

“Mai hem fet un espectacle igual, semprehi ha coses noves, sempre hi ha improvisa-cions”, diuen les tres a l’uníson. I afegeixen:“Si una cosa ens agrada, la fiquem. I no calbuscar-hi sentit. No hi ha un espectacle fix.Tenim un gran poder d’improvisació!”, recor-den. És cert. El número els surt de formanatural, sense tancar-se a res, i es va desenvo-lupant. Amb ell han anat creixent com aactrius i com a grup, reconeixen. L’espectacleactual va pràcticament néixer a casa de laNatalia, al Poble Nou, al desembre passat,durant una festa-actuació que van organitzaramb desenes d’espectadors. Allà hi havial’essència de Las Glorias: com es van conèi-xer, com assajaven, com van sorgir... “L’actualés una millora d’aquell”, asseguren.

Malauradament, com sol passar, capmembre del trio ha pogut abandonar lesseves feines serioses, i van combinant l’espe-rit de cabareteres amb altres tasques menysprosaiques. Amb tot, la Marta i la Gloriasón membres també de la companyia A laintemperie, amb la qual cosa qui vulgui des-cobrir un altre registre de les dues actrius hopodrà fer a la Sala Beckett els tres primersdimarts de novembre, on representaran Lamuerte es lo de menos, de la uruguaianaDenise Despeyroux.

El plat fort, però, encara no ha arribat.Les tres aspirants a vedet, la Capitana, laPatiño i la Martínez busquen un local o unteatre per fer ‘24 hores de Las Glorias’, unamena de marató! “Hi haurà begudes i men-jar, i la gent podrà venir i veure’ns treballarquan vulgui, a l’hora que sigui”, diu laPatiño, que porta les relacions públiques a lasang. “I quan una tingués son, doncs dormi-ria mentre les altres actuen”, afegeix sensecontemplacions. Un non-stop de LasGlorias, sessió contínua. “Un under seriaideal –postil·la la Natalia, o millor un garat-ge!”. La llegenda diu que han destrossat unacasa tot assajant, i que fins i tot han agreditalguna col·laboradora, així que vigilin elspromotors! I és que Las Glorias són unamica animals. Se sap que la seva fama i laseva la reputació –bona o dolenta?– arribafins i tot a Tailàndia. S’haurà de contrastaramb el cos de Bombers... quan no estiguinde guàrdia.

Las Glorias actuaran el 22 d’octubre a les 22 h ala Bastarda (Balmes, 122) i el proper 15 denovembre a la Sala Monasterio (Pg. Isabel II, 4)de Barcelona

La Capitana

La Martínez La Patiño

BENZINA_21

BENZINA_22

BENZINA_23

roba. I la directora executiva de la marca, Akiko Okunomiya, va asse-gurar sentir-se sorpresa per la quantitat d’homes que cerquen la sevadona interior: “Crec que cada vegada més i més homes s’estan interes-sant pels sostenidors. Des que hem posat a la venda els sostenidorsmasculins, hem estat rebent opinions dels clients dient “guau, he espe-rat això durant molt temps”. Les peces estaven disponibles en blanc,negre i rosa.

Bé, recuperem el fil de la història. Conscient de la revolució queestaven suposant els sostenidors, l’encarregada de vestuari de la produc-tora cinematogràfica Warner Brothers va oferir 1.500 dòlars a Phelps(que el 3 d’octubre de 1914 va patentar un sostenidor primitiu que vaser l’origen de l’actual, emprat arreu del món) pels drets del producte.I la dona va aceptar sense pensar-s’ho. No havia fet gaire publicitat delproducte i malgrat l’interès del seu entorn, va acabar tancant el negocijust abans de l’oferta tan suculenta de la Warner. Aquesta operació vaser un autèntic punt d’inflexió en la història dels sostenidors. Aleshoresja sí que el seu ús es popularitzaria a marxes forçades, gràcies a la incor-poració de nous models amb tela elàstica i l’eliminació dels tirants. Elcinema va contribuir a la seva difusió, sent popularitzat per artistes comJane Russell per a qui Howard Hughes va fer dissenyar un sostenidorque projectava el pit de l’actriu cap endavant.

Anys més tard la russojueva Ida Rosenthal donaria una embranzi-da sense precedents al sostenidor: va mesurar pit i esquena de desenesde dones nord-americanes de totes les edats, entre la pubertat i lamaduresa, per adequar un sostenidor a la moda flapper, és a dir a dissi-mular el volum del pit en lloc d’emfasitzar-lo com s’havia procurat desdels temps de la cotilla metàl·lica. La idea va tenir molt d’èxit.Aquesta efervescència dels sostenidors entre les consumidores va tro-bar-se amb un seriós obstacle en el camí, almenys aparentment. Alsanys 60 els sostenidors es van convertir en un símbol polític i moltsjoves hippies que reclamaven els seus drets i llibertat sexual a través d’a-questa peça de roba íntima van començar a promoure campanyes percremar-los. En un principi es va pensar que l’èxit d’aquest activismepodria acabar amb la indústria, però Rosenthal ho tenia clar: “A partirdels trenta-cinc anys la dona no té figura per prescindir dels sosteni-dors. El temps està al meu favor”. I tenia raó: a partir de 1967, amb laprimera campanya televisiva els sostenidors agafen un creixementcomercial imparable. Amb aquesta onada, no paren d’aparèixer nousmodels per a cada gust i necessitat. Entre els més recents, destaca l’“Airbra”, farcit d’aire per augmentar el volum dels pits, o el “Numetrex”,amb una vàlvula que pren el pols del cor, o el “Nightbra”, que evita lesarrugues de l’escot.

La cultura del sostenidor és intrínseca a la cultura del cinema.Francesc Puertas explica en l’entrevista d’El Periódico que el sosteni-dor és una peça d’ocasió d’ús; depenent de l’ús que se li doni ha de serd’un tipus o d’un altre. “El pit cau si no cuida el lligament de Cooper”.I jo, en llegir aquesta declaració de l’especialista, penso en GaryCooper, sol davant del perill. Igual que un pit amb el sostenidor inade-quat.

José Antonio Pilar és escriptor i periodista

/// Opinió / Cabaret d ombres,

Sostenidors

José Antonio Pilar

xisteixen fins a 28 morfologies diferents de pits i nomésuns quants tipus de sostenidors. Sembla increïble, no? La

dada està treta d’un web especialitzat que vaig descobrir durantla recerca d’informació per a la redacció d’aquest article, que vasorgir a partir d’una entrevista de Catalina Gayà a l’expert encorseteria Francesc Puertas publicada a El Periódico el 17 desetembre. El titular em va sorprendre: “El 94% de les dones nousen bé el sostenidor”. I encara em vaig sorprendre més a mesu-ra que vaig anar aprofundint en la lectura de les declaracions delpedagog, que durant la seva conversa amb la periodista va dei-xar anar frases del tipus: “Si les dones portessin bé el sostenidori sabessin la seva talla i la seva copa s’acabaria amb el 50% delsproblemes mamaris”. Aquestes paraules em van portar a pre-guntar-me si hi ha un percentatge tan alt d’homes que no usenbé els calçotets o si es podrien evitar alguns problemes testicu-lars amb una correcta utilització d’aquests. La veritat és que hoignoro; no he pogut aconseguir aquesta informació per valorarsi dona i home comparteixen aquesta llacuna cultural sobre laseva roba íntima.

Vull dedicar aquest espai que em brinda la revista BENZI-NA a parlar dels sostenidors: la peça de roba interior femeninaque consisteix en dues copes que cobreixen total o parcialmentel pit com a suport o ocultador, creat el 1907 per Pierre Poiret.L’invent, que a més de pràctic (si se sap utilitzar) pot resultaraltament seductor, va revolucionar el món de la moda íntima jaque va girar full a les incòmodes cotilles metàl·liques i s’ha aca-bat convertint, fins i tot, en un dels símbols de l’alliberament dela dona. Però no va ser fins el 1914 quan aquest element va viureuna empenta.

Quan els Estats Units van entrar a la Primera GuerraMundial van reclamar a totes les dones americanes que entre-guessin les seves cotilles per poder construir armes i naus deguerra. Tot i ser el primer en idear un esbós dels sostenidors,Poiret no va obtenir cap benefici econòmic del seu invent, lapatent del qual va ser adquirida per la nord-americana MaryPhelps, creadora del backless brassiere (cotilla sense esquena). Siles antigues cotilles es van convertir en armes, el nou invent vaseguir els mateixos passos: els sostenidors permetien lluir escotsmés suggeridors i no arrugaven els vestits. I no només les doneses van deixar seduir per aquesta peça, sinó que l’atracció tambées va evidenciar entre els homes. En tots els sentits: a finals del’any 2008 (més de noranta anys després), uns sostenidors mas-culins es van convertir en un èxit de vendes online al Japó. Unabotiga de llenceria venia per internet sostenidors per a homes,que es van convertir ràpidament en un dels seus articles méspopulars. En només dues setmanes, va vendre 300 peces al preude 2.800 iens (30 dòlars de l’època). “M’agrada aquesta sensacióajustada, se sent bé”, va dir a Reuters el representant deWishroom, Masayuki Tsuchiya, mentre mostrava com quedenels sostenidors, que poden portar-se de forma discreta sota la

E

énen de Ciudad Real, deSaragossa, de Palma deMallorca, de València, deMataró, de Tarragona, d’ElPrat de Llobregat i deBarcelona. Són divuit

companyies disposades a mostrar les sevescreacions en el gustós bufet que se serveixcada any –i ja en fa quinze!– a la Mostra deTeatre de Barcelona, amb seu al Teatre delRaval. “És l’única manera de donar oportu-nitats als nous valors, perquè puguin mostrarla seva feina, i més en un gènere tan desfavo-rit com el de petit format”, explica l’EmparLópez, la seva titànica directora. La cita és

tots els dimarts, dimecres i dijous a les 21hores.

La Mostra d’enguany és una interessantamalgama de suggeriments. D’entre la vui-tantena de propostes rebudes (la mitjana d’e-dicions anteriors superava el centenar, “símp-toma inequívoc de la crisi”, apunten des de lasala), s’han escollit les millors, seguint crite-ris de qualitat i pluralitat. I per donar cabudaa més propostes, cada companyia actuarànomés un dia, enlloc dels dos que era habi-tual. En resum, un còctel variat on hi troba-rem clàssics i peces d’última tendència. Entreels primers, el Cyrano de Bergerac, en unaadaptació feta per Oriol Broggi (dia 5), sor-

V

Descobrint talents

gida d’un taller de fi de curs al Col·legi deTeatre, i que és la companyia convidada –i,per tant, fora de concurs– per inaugurar elbanquet de sabors, o En la solitud dels campsde cotó, de Bernard-Marie Koltès, traduïda idirigida per Jesús Bramon (dia 12).

La Companyia Eva Produccions farà unpetit homenatge a les dones poetes amb unaproposta que, amb el nom de Sons amb dones,pretén rescatar de l’oblit peces de MercèRodoreda, Maria Mercè Marçal, Ana MaríaMoix, Carme Riera o Marta Pessarrodona,entre d’altres (dia 6). La funció inclou músi-ca en directe. El mateix passa amb Paisajes demujer sin título (dia 29), de la companyia ara-gonesa Lagarto Lagarto, que a través de ladansa, la música i la poesia ens parlen delsanhels de la dona.

Issac Badia ens ofereix, en canvi, a Elúltimo tren (dia 7) una crònica de dos adoles-cents que s’escapen de casa. SashaMontenegro ens serveix a Tiempos violentoslugares (dia 13) la història d’una incomunica-ció entre un àrab i un espanyol perduts enuna gran ciutat. La peculiaritat d’aquestapeça és que incorpora animació en 2D i per-met ser vista per persones amb discapacitatvisual i auditiva.

El reconegut dramaturg argentí RafaelSpregelburd ens oferirà a Buenos Aires (dia14) la lluita de quatre personatges per fugirde les seves respectives decadències, i GerardGuix, amb la Companyia Jogigo, ens portaràla surrealista U, due, três (dia 19) sobre l’ab-surditat de la guerra. Joan Cusó, un dels fun-dadors de la companyia Vol Ras, dirigirà Lagola del llop (dia 20), una faula sobre la con-dició humana que tant fa riure com que elsomriure se’t geli als llavis.

A Lina (dia 21), Enric Ases i Aina M.Gimeno ens condueixen al conflicte genera-cional entre pares i fills, un cop aquests arri-ben a l’adolescència. Una obra, per tant, queinteressa tant als joves com als adults.Aquesta peça enllaça a la perfecció amb

Per Oriol Osan

Del 5 d’octubre al 4 de novembre el Teatre del Raval es convertirà, de nou,

en un estimulant aparador escènic contemporani. Arriba la Mostra de Teatre de Barcelona, ja en la seva quinzena edició, en la qual

s’ha convidat 18 companyies d’arreu perquè revelin els talents ocults –i no

tan ocults- dels seus dramaturgs, directors i actors.

Naranjas exprimidas

Cavalls salvatges no m’arrancarien d’ací (dia26), una història de joventut i revolució, decom s’han de fer traïcions i concessions pertal de continuar creixent sense perdre lesganes de viure i no morir intentant-ho.

El misteri barrejat amb la comèdia, il’horror amb la innocència, ens ve servit perAbracadaver (dia 28), la història de tres ger-manes acusades d’assassinar tota una família.Igual d’inquietant és la proposta que ensarriba des de València, La indiferencia de losarmadillos (dia 30), en què quatre ànimesnaveguen en l’obscuritat. L’aportació d’éssersmarginals es completa amb Malfario (2 denovembre), la història d’un lladre i d’unaprostituta amb un horitzó, però, esperança-dor. Per contra, el conte romàntic el serveix

la Companyia L’Específica amb Quasi(Maine), de John Cariani (dia 31), nou his-tòries independents que acaben formant uncollage realista i màgic alhora, que va triom-far a Broadway l’any 2005.

Finalment, La intrusa (3 de novembre)explica la història d’una família que acaba depatir un cop brutal: el naixement d’una cria-tura sembla haver portat la seva mare davantles portes de la mort. I des de Castella-LaManxa, la companyia La Cantera presentaNaranjas exprimidas (4 de novembre), unvendaval d’il·lusions sobre l’alegria de viure,els somnis, la confiança en l’altre, les il·lusionsi les emocions. Unes bones postres per posarpunt i final al banquet de La Mostra.

Que vagi de gust i bon profit!

Graella 15ª Mostra de Teatre de Barcelona

La indiferencia

de los

armadillos

BENZINA_26

gustí Villaronga ha tornat aDonostia vuit anys desprésde la seva darrera propostacinematogràfica Aro Tolbu -khin i en el vint-i-cinquèaniversari de l’entrada

triomfal amb Tras el Cristal. Entremig tro-bem, i no podem deixar de citar, la magníficaEl Mar adaptació de la punyent novel·la del

també personalíssim escriptor català BlaiBonet. És a dir, de Blai Bonet a EmiliTeixidor passant per aquell fake que ens alli-berava dels prejudicis i ens conduia a dins lament d’un assassí. I és aquí on es connectenles tres pel·lícules citades. En definitiva, Panegre no és res més que el trànsit de l’infànciaa l’adolescencia del protagonista en un tempsde misèria i desolació. I aquest fet, evident-

Ament li condicionarà el caràcter i li farà adop-tar un posicionament vital que pot ser qües-tionable però mai condemnable. Durant lesquatre-centes pàgines de la novel·la d’EmiliTeixidor coneixem, amb l’estil descriptiu icostumista que el caracteritza, aquest pas de lainfància a l’adolescència dins la quotidianitatd’una familia de vençuts en plena postguerrad’un poblet rural de la Catalunya interior.

Per David Caño

El Donostia Zinemaldia d’enguany ha tingut un accent català. L’actriu Nora Navas, pre-

miada amb la Concha de Plata pel seu paper a Pa negre, d’Agustí Villaronga, però

també Elisa K, Premi Especial del Jurat, dirigida per Jordi Cadena i Judith Colell

o Caracremada de Lluís Galter, (que ja es va poder veure a Venècia i que aquí

formava part de la secció Made in Spain) demostren la vitalitat del cinema català.

BENZINA s’apropa als films des de la crítica cinematogràfica amb l’irresistible impuls

d’unes magnífiques obres visuals que eleven el cinema català a la primera línia europea.

Kataluniakozinema Aurrera!

Pa negre

BENZINA_27

UNITAT EN LA FUSIÓCom no s’ha cansat de repetir el director, Panegre és el producte resultant de la fusió dedues novel·les d’Emili Teixidor: Pa negre iRetrat d’un assassí d ’ocells. És importantprendre en consideració aquestes paraules jaque la proposta cinematogràfica que se’nsofereix té una unitat argumental pròpia, unahistòria nova que s’assembla i defuig les duesanteriors. L’esquema principal, el cos delfilm, el recull de Pa negre –d’aquí el nom dela pel·lícula– però, hi introdueix elementscom el brutal inici que ens durà la trama delpare i el seu millor amic mort, la metàforadels ocells comparant-los explícitament ambels ideals o la història d’en Piturriua.

EL DILEMACom ja hem comentat, la novel·la Pa negrede l’Emili Teixidor ens presenta el modusvivendi d’una família de vençuts que fan demasovers d’un mas proper a Vic i propietatdels senyors Manubens. Aquesta casa enmigdel bosc i propera al Convent de Sant Camilde Lelis, on els frares tenen cura d’una collade tísics que sovint prenen el sol ben nus,esdevindrà el punt de referència on passaràtota l’acció de la novel·la.

La prunera i els jocsinfantils dels tres cosins, l’encontred’Andreu –el nen protagonista– amb labellesa gairebé mitificada del cos esplèndidd’un jove malalt, l’encontre carnal amb laseva cosina Núria –la Ploramiques–, l’estimai les primeres desavinences amb el seu cosí–en Quirze jove– que es va fent gran, ladetenció i la mort del pare, l’escola i les his-tòries de l’àvia, les confessions de la mare iles seves germanes... Una novel·la descripti-va d’unes formes de vida que ens va prepa-rant pel final punyent i tallant.

En el moment d’adaptar la novel·la,Agustí Villaronga segurament s’haurà trobat

amb un dilema ben interessant: basar-se,únicament, en la història de l’Emili Teixidori utilitzar unes tècniques cinematogràfiquesmés naturalistes, més arriscades i experi-mentals o –i tenint en compte que aquestaés una superproducció d’encàrrec– aportarnous elements que dotin la pel·lícula de mésagilitat, misteri i la facin més atractiva per al’espectador estàndard. I és així com, inspi-rant-se amb els contes de Sic transit GloriaSwanson i de Retrat d’un assassí d’ocells,introdueix aquests elements més propers althriller per donar més intensitat al film iaccentuar aquest final melodramàtic. És unallàstima que tot i incorporar aquestes tramesd’altres textos –que converteixen l’argumenten nou– no hagi aprofitat aspectes cinema-togràficament tan interessants com la relacióentre els cosins, les converses, les confes-sions, la vista des de la prunera, l’aspror de lavida quotidiana dins un mas de postguerra,la relació de la família amb la ciutat i amb elcap dels Camils, les històries de follets del’àvia...

LA COMPLEXITAT D’UNA INSINUACIÓA Pa negre d’Agustí Villaronga, i per tal defacilitar la comprensió de l’espectador, lahistòria que se’ns ofereix és lineal, moltclara. Els vencedors amb tot el seu benestari privilegis i la misèria dels vençuts, algunsdels quals es convertiran en mercenaris perpoder tirar endavant, per sobreviure. Compot forjar-se el caràcter d’un nen tan sensi-ble en un ambient com aquest? Com li con-dicionarà el futur el fet de saber les malesesfetes per la família pròpia i de retruc la d’a-collida? Què en queda de la dignitat i delsideals quan acaba la guerra? Qui recull lesconseqüències funestes de tots els morts

Seqüència del fi

lm Pa negre

Agustí Villaronga

BENZINA_28

d’una guerra civil? Qui pot fer front a ladevastació moral?

I és així com el director va teixint unahistòria d’inici intrigant i final dramàtic.Línies rectes i gruixudes. Però en la novel·lad’Emili Teixidor aquestes línies són moltmés primes, menys espectaculars, mésimprecises. Amb això vull dir que el pare notraeix els seus ideals ni es converteix en mer-cenari sinó que és un simple conductor d’au-tobusos que duu les dones al torn de nit dela fàbrica. I la mare no sap res d’assassinatssinó que només estima bojament el seumarit, un pèl esbojarrat i idealista. Il’Andreu mai no rebutjarà la seva cosinaNúria sinó que descobriran els amagatallsdel cos camuflats entre el bosc frondós. Labellesa, però, seguirà essent aquell jove esti-rat al sol amb qui no parlarà mai. I el Quirzejove s’anirà fent gran i es tornarà sorrut comtots els homes de la zona, com el seu pareque també viu al mas... És a dir, que en lanovel·la de l’Emili Teixidor la decisió del’Andreu de marxar a viure amb els senyorsManubens, després de la mort del pare, i elposterior avergonyiment durant la visita dela mare és més tallant, més crua, és unaqüestió de classe. Perquè l’Andreu s’adonaque per aconseguir els seus somnis ha derenunciar a la seva condició social, i això nol’incomoda gens, al contrari. L’Andreu avor-reix els hàbits, la vestimenta, les conversesde tots els qui l’han vist néixer i l’han acollit.S’ha fet gran i sap que la vida és un cúmuld’eleccions i cal mirar d’encertar-les. Purpossibilisme.

I aquí rau, potser, l’elecció més profunda

del film, i la menys aconseguida. Villarongaaposta per l’espectacularitat de la trama,amb assassinats, traïcions, contrasentits iclarobscurs... però converteix el final enobvi: l’Andreu descobreix que el seu pare ésun assassí i la mare la seva còmplice.D’aquesta manera li és senzill acceptar viureamb els instigadors dels assassinats –aquí estrenca tota la seva escala de valors, els idealsdels que li parlava el pare– i renunciar a laproposta de fugida de la seva cosina.Aquesta opció hauria pogut ser interessantsi la Ploramiques de la pel·lícula haguésestat la innocent, dolça i sensible nena ambqui tant connectava l’Andreu de la novel·laperò aquesta no és la Núria que ens presen-ta el film (més propera a la Roviretes del’Emili Teixidor). Així doncs, la pel·lículaguanya intensitat, girs inesperats i relativis-me moral però perd profunditat i convicció.El rerefons de la novel·la de l’Emili Teixidorés que els vençuts s’han d’humiliar davantels vencedors i tenen el destí a les sevesmans –el pare restarà fidel a les seves convic-cions fins a la mort– en canvi la pel·lículaparla del relativisme moral i de la renúnciadels vençuts per sobreviure, enaltint aixíaquell imaginari popular que explica comtots els anarquistes després de la guerra civiles van convertir en pistolers i assassins a sou.

UNA BONA PEL·LÍCULATot i no ser la millor pel·lícula d’AgustíVillaronga –pensem que hauria pogut sermés radical en la forma i el contingut– caldestacar aquesta aposta del director perpenetrar dins la quotidianitat sentimental dela postguerra catalana. L’elecció d’espais ésimpecable i juntament amb el director defotografia Antonio Riestra s’aconsegueixcrear una atmosfera del tot creïble, i estèti-cament molt atractiva. Un altre encert,aquest més previsible, és el repertori d’actorsamb noms tan coneguts com EduardFernández, Sergi López, Laia Marull, RogerCasamajor i Nora Navas. Menció especial–pel que fa al seu esplèndid treball– esmereix el jove debutant Francesc Colomer.Va ser elegit després d’un exhaustiu càstingi realment brilla al centre de qualsevol esce-na. També cal lloar l’aposta del director pelque fa als registres parlats, aquest elementdóna veracitat al film i l’allunya d’aquellhorrorós Serrallonga que vam haver desuportar.

En definitiva, Pa negre és una pel·lículamolt recomanable. Perquè admirem el cined’Agustí Villaronga, perquè admirem l’es-criptura d’Emili Teixidor, perquè és angoi-xant, emotiva, penetrant, misteriosa i a mésplasma amb realisme un capítol importantde la nostra història més recent.

“

”

Tot i no ser la millorpel·lícula d’AgustíVillaronga –pensemque hauria pogut sermés radical en laforma i el contingut–cal destacar aquestaaposta del directorper penetrar dins la quotidianitat sentimental de lapostguerra catalana.

L’actriu Nora Navas, recollint la Concha de Plata per Pa negre

adults ignoren... i de com tot això ens condi-ciona o sobresurt en la joventut o en lamaduresa. Malgrat, i cal recordar-ho, que eltema de la violació i la pederestia planegiexplícitament sobre el film. La pel·lículaparla de la memòria i els records, peròaquests són indubtablement amargs, aterra-dors. I aquí rau un dels encerts de la novel·la,i evidentment del film, tractar l’elementdeterminant com si fos un simple detall, unelement més que defuig la morbositat de lasocietat de l’espectacle. “El pare s’ha estirat enun sofà com si volgués fer la migdiada. L’amic

del pare i l ’Elisa Kiseljak són a l’altre sofà, d’es-quena a la terrassa. Ella es posa bé un dels lla-ços de l’espatlla dreta mentre escolta el pare, queparla amb l’amic d’alguna cosa que l’ElisaKiseljak no recordarà mai. D’aquí uns minutsserà violada, perdrà la memòria i la conversaentre l’amic i el pare deixarà de tenir impor-tància”. Així exposa el fet la Lolita Bosch i lacàmera se situa fora de camp, observant comel germà es gronxa fins a desmuntar el gron-xador, es fixa amb la petita peça que de sobtees trenca –com la ingenuïtat de la infante-sa–, amb la visió de l’Elisa que clava els ullsen un quadre que li recorda una tieta llunya-na, amb els peus del germà que fan acte depresència en la vidriera que dóna a la terras-sa, fora de camp, fora de camp pulcre, ni undetall escabrós, ni un gemec... “Si deixes deplorar, et regalaré un braçalet de plata”.

(L’Elisa Kiseljak farà onze anys a l’estiu.Però encara falten quatre mesos, i quatremesos és molt)Un altre dels encerts de Jordi Cadena ésmantenir, literalment, el narrador que apa-reix al conte de la Lolita Bosch –si una cosaestà ben escrita per què canviar-la?– i d’a-questa manera pot centrar-se exclusivamenten la història visual. La veu en off, cortesia de

BENZINA_29

(UN CONTE POC INFANTIL)“La memòria creu abans que el coneixementrecordi. Creu molt més temps que recorda, moltmés temps del que triga el coneixement a pre-guntar-se. Coneix, recorda,

creu un passadís en un llarg edifici fred, arru-ïnat, ple de ressons, un llarg edifici de rajolesd’un roig ombrívol”. Amb aquest fragmentampliat de William Faulkner a Llum d’agostLolita Bosch inicia el relat que en JordiCadena i la Judith Colell han dut a la granpantalla. Un conte breu, cru i deliciós. Ple demetàfores subtils i escrit amb un llenguatgeric i planer. No serem nosaltres, ara, qui lloa-rem la trajectòria literària de Lolita Bosch,això és una evidència. Com tampoc no caltornar a parlar de les notables pel·lícules de laJudith Colell ni de la trajectòria cinemato-gràfica d’en Jordi Cadena –qui fa poc ens varegalar (sí, sí, és un regal) la meravellosa Elspassos perduts. El que sí que és una novetat,però, és que la parella per fi s’hagi decidit asignar un film conjunt. Seguint l’esquemaestructural del conte original, la pel·lículacomença amb un pròleg (abans del títol) i esdivideix en dues parts, una per cada director.Fusionant així el capítol segon i tercer isuprimint l’epíleg. Així doncs, Jordi Cadenadirigeix la primera part del film –l’Elisad’onze anys fins a la universitat– i la JudithColell, la segona –l’Elisa universitària quexoca contra un record i ha d’expulsar-lo–.Perquè aquesta és sens dubte una pel·lículaque parla de la memòria, dels records, delstraumes, de les vivències infantils que els

Elisa K

·Bonet, Blai: El mar. Tres i quatre, 1988·Bosch, Lolita: Elisa Kiseljak. La cam-pana, 2005·Cadena, Jordi: Els passos perduts. 2009·Clarà Josep: Ramon Vila, caracremada,el darrer maqui català. Rafael Dalmaueditors, 2002·Haneke, Michael: La pianiste. 2001·Loftus, Elisabeth: Juicio a la memoria.Alba, 2010·Teixidor, Emili: Pa negre. Columna,2004 / Retrat d’un assassí d’ocells. Proa,2006·Villaronga Agustí: Tras el cristal.1979 / El mar. 2000 / Aro Tolbukhindins la ment de l’assassí. 2002·Von Trier, Lars: Dogville. 2003

ALGUNES REFERÈNCIES ENFORMA DE RECOMANACIÓ

Seqüència del film Elisa K

importància que la colpejaran de cop.

(25 de Juliol de 199..., cinc de la tarda.Catorze anys, quatre mesos i uns quants diesdesprés)I si durant la primera part del film tot és con-tenció, tot està narrat amb exquisita distànciai naturalitat, si les imatges embolcallen la his-tòria, els personatges i els llocs on aquestshabiten... la segona, la que signa la JudithColell tot és força i exaltació, detalls i desem-parança, primers plans i moviments de càme-ra... la tempesta, el curtcircuit.

Si en la primera part citàvem a Lars VonTrier, aquí hauríem de recuperar el Hanekede La pianiste. Tot comença durant el procésd’elaboració d’un pastís i acaba amb la dolçaextirpació del tumor –moral– que la turmen-tava. I entremig un brot psicòtic. Cal destacarespecialment el paper de l’Aina Clotet quemereix tots els reconeixements i qualsevolpremi. L’actriu, que des de 53 dies d’hivern haparticipat en tots els films de Judith Colell,realitza potser l’actuació més completa de laseva trajectòria artística.

El record sobtat, el mal físicper suportar el tall intern, la desesperació i labogeria per acabar demanant ajuda a la mareque no dubta en anar-la a buscar. El primerpla d’Aina Clotet amb les llàgrimes tenyidesde cafè passarà a la història del cinema catalàper la seva exquisidesa, peus que trepitgenvidres trencats, cops de cap contra la paret,dolor físic més suportable que la profunditattrencada i després la calma, la reconstrucció,l’exteriorització, la cura.

En el somni de l’Elisa Kiseljak de laLolita Bosch, se submergeix i neda lenta-ment, mirant-se endins, acariciant-se el cosque torna a estimar... en el de la Judith Colell,en canvi, dóna tombarelles aquàtiques d’ale-gria... dues maneres d’alliberar-se i fugird’una navalla sota el coixí que en la pel·lículano fa acte de presència. El retorn és la calma

rural, la tranqui·litat mitificada del sol enmigd’una verdor frondosa, tot com una prepara-ció, com l’acumulació de forces per l’allibera-ment definitiu, la darrera batalla, l’últimaexplicació, el darrer cara a cara amb el rastredel violador... amb la cara desencaixada delpare.

“Confiar o no en la resposta del pare del’Elisa Kiseljak és una decisió que depèn única-ment de vostè. El que ella va escollir pensar-ne éspersonal. Malgrat tot, amb els anys, ha entès quela infància és un lloc en el qual necessita sentir-sesegura.

I aquí és on ha d’acabar el llibre.”

ALGUNES CONSIDERACIONS I UN PARELL DE CURIOSITATSCom ja hem comentat, Elisa K és un conte iaixí s’ha d’entendre. Un conte senzill, planer,que relata la reacció d’una nena davant d’unacte fastigós i deplorable com és una violació,i com aquest record la condiciona en el futur.Desconec si aquest fet

és psicològicament possible, és a dir, si des-prés d’un període de dolor i vergonya éspoden oblidar completament uns fets comaquests –i sobretot si ja tens onze anys.Algú m’ha dit que és impossible, i que elrepugnant record no es pot esborrar, quel’arrossegues permanentment. I també m’haparlat d’un llibre que es diu Juicio a lamemoria d’Elisabeth Loftus però, tot i serun tema apassionant, reconec que no témassa importància a l’hora de valorar elfilm.

Elisa Kiseljak és un conte escrit per serfilmat per Jordi Cadena i Judith Colell,d’això no en tinc cap mena de dubte. Duesgeneracions diferents, dues maneres de gra-var i expressar-se, dos capítols que compo-nen una unitat argumental indissociable,una suma de potencials que només podiadesprendre qualitat. Perquè desprèn bellesa

Ramon Madaula, i la bella subtilesa de cadaseqüència ens remeten al Lars Von Trier de lacelebrada Dogville, no oblidem que aquestatambé era una crua faula en capítols, tot i queel seu final era més inesperat. Pausades imat-ges en blanc i negre, vives en matisos i tona-litats, que ens expliquen, amb certa distànciai fredor, aquell fatídic cap de setmana i lesposteriors conseqüències fins arribar a la sevafugida a la universitat. Un altre detall mera-vellós és l’explicació del mestre durant la clas-se de ciències naturals. El relat només especi-fica que l’Elisa suspèn l’examen perquè no liinteressa l’assignatura però Jordi Cadenaintrodueix l’explicació del mestre que l’Elisano sabrà reproduir: la condensació. És a dir,com els núvols es van omplint d’aigua i un diala deixen anar a raig, en forma de tempesta,no us sembla una bonica metàfora? Com acrítica, potser reivindicar un parc d’atraccionsuna mica més decadent –alguns lectors segurque ens hem imaginat l’antic parc d’atrac-cions de Montjuïc–, metàfora d’una relaciórutinària i desgastada o l’error d’obviar la tor-nada de la família a la ciutat –segurament esva optar per no incloure un nou espai al

film–. En el conte, la marei els germans d’Elisa Kiseljak retornen a laciutat quan ella comença l’institut. Ja no tor-naran a agafar el tren ni a menjar galetesenllaunades... i això els alegra. D’aquestamanera també es fa més comprensible quel’Elisa ompli la casa de la mare de llibres desegona mà i vulgui marxar a una universitatestran gera. Amb tot, aquests són uns detallsminúsculs que no modifiquen el sentit gene-ral del film. Una tonada que es repeteix, FürElise de Beethoven, encertada banda sonorade la pel·lícula i melodia que xiula l’home delparc d’atraccions hores abans que l’Elisa siguiviolada, un vestit nou que no es vol tacar, unapel·lícula a la televisió, un gronxador i unquadre, un perfum... tot d’elements sense

BENZINA_30

Seqüència de Car

acremada

BENZINA_31

en cada seqüència –com el valor de l’artesa-nia–, perquè brolla literatura, perquè fusio-na el talent de dos cineastes que admirem iperquè l’Aina Clotet està immensa... per totaixò no us la podeu perdre.

I ara les dues curiositats:1. Les imatges que apareixen a la televisiófan referència al film Aro Tolbukhin dins lament de l ’assassí d’Agustí Villaronga –unaaclucada d’ull, intertextualitat visual?2. En la nota dels directors s’explica queKiseljak és una petita localitat de BòsniaHerzegovina que va estar assetjada molt detemps durant la guerra dels Balcans. Peraixò, segurament, la Lolita Bosch diu al finaldel llibre que no sap si aquesta és una bonaelecció, però el que sí sap és que no es podriadir de cap altra manera.

“No cal fer pel·lícules polítiques sinó pel·lículespolíticament”. Aquesta cèlebre frase de Jean-Luc Godard immers en la seva etapa mili-tant podria ser la màxima, o l’inici, del debutcinematogràfic de Lluís Galter. El jovefiguerenc s’inspira amb qui és considerat eldarrer maqui català, Ramón Vila Capdevila(conegut amb el sobrenom de Cara -cremada), i reconeix que la decisió va serpresa en una conversa de cafè al quedar fas-cinat per aquesta figura històrica. Però quiera Caracremada?

UNA VIDA DE PEL·LÍCULARamón Vila “caracremada” neix a Peguera el1908 en un context familiar molt humil.Dels quatre germans que són, dos moren depetits i la seva germana –onze anys méspetita que ell– també morirà, anys més tard,durant l’incendi de la casa familiar que lideixarà el sobrenom de Caracremada. Deben jove s’afilia a la CNT i coneix per pri-mer cop la presó l’any 1932, acusat d’haverparticipat en la sublevació obrera que tinguélloc a la Conca del Llobregat, zona emi-nentment industrial. El 1935 es troba pres aValència però aviat és posat en llibertat is’incorpora a la famosa Columna de Ferro,posteriorment també passarà per la 153Brigada Mixta i patirà el tristament conegutCamp d’Argelés. Caracremada es fuga delcamp i passa a la clandestinitat de laResistència Francesa on se’l coneix amb elnom de Ramón Laugí Pons o Raymond. Apartir de 1945 i fins el 1963 formarà part

dels guerrillers antifranquistes catalans, elsmaquis. Expert en explosius i bon coneixe-dor de la realitat geogràfica col·labora fentde guia permanent i acompanya nombrosesvegades els grups d’en Quico Sabaté, enFaceries... Però a banda de les seves tasquesde guia, en Caracremada és conegut per fervolar torres elèctriques i vies del ferrocarril.Sempre va acompanyat d’un altre company,poques vegades actua sol, i malgrat la bonaamistat amb en Marcel·lí Massana (un altredels maquis més coneguts) actuaran poquesvegades junts.

Fruit de la clandestinitat també es veuràobligat a disparar diverses vegades acumu-lant el feixuc pes d’un petit nombre de cadà-vers a l’esquena. El més conegut de tots és elque tingué lloc a la collada de Toses: EnCaracremada i un company aturen un cotxeper fer-se amb una mica de diners, els roben

la càmera defotos, i llavors s’i-nicia l’intent defugida de BernardJoseph Peck, elmetge anglès que

condueix, així que inicien una ràfega detrets que finirà amb la mort de l’esposa delmetge i el deixarà a ell malferit. Tot i així, iarribat a la comissaria, Bernard Joseph Peckreconeixerà la fisonomia de Caracremada iel condemnarà a ser un proscrit tant aCatalunya com a França. Fruit d’aquest fettambé perd els minsos suports delMoviment Llibertari que li proposa exiliar-lo a Amèrica (potser per treure-se’l de sobre)però ell si nega. Continuarà a les muntanyesfent de guia i volant torres elèctriques finsque és abatut a trets en una operació especialde la Guardia Civil. El més curiós del cas ésque en aquesta darrera acció viatja sol, optapel camí més llarg i repeteix el “modus ope-randi” de les darreres actuacions com sihagués decidit desobeir fins i tot les normesde seguretat que la il·legalitat li havia obligata adoptar durant tants anys.

PERSEGUINT EL RASTRE DE L’A-NÈCDOTAHe iniciat la ressenya amb aquesta frase d’enGodard perquè penso que la intencionalitatde Lluís Galter és parlar d’un fet polític,d’un episodi apassionant i evidentment moltcinematogràfic, però defugint l’espectacula-ritat imperant que ens estupiditza. El direc-tor no vol convertir el maqui català en unsuperheroi de Hollywood. No vol repetir lesestructures narratives habituals: infantesahumil, tirotejos, amor, passió i desenllaç trà-gic amb llagrimetes. No vol contribuir a lamitificació mediatitzada del personatge enuna societat que el protagonista hauria

detestat. Cal trobar llenguatges nous. Calexperimentar amb les imatges, amb elssons... cal retornar a l’essència quotidiana dela clandestinitat dels cinquanta, cal embria-gar-nos de l’aroma del bosc i de les sevesformes feréstegues de vida... no cal conèixeren Ramón Vila... cal convertir-nos amb enCaracremada.

I per això tant silenci... viure en lail·legalitat ho exigeix. A més, en RamónVila era un home d’acció, un idealista pràc-tic (com, sinó, es pot anar forjant una teo-ria?) i en això la pel·lícula és enormementcoherent. Potser l’únic aspecte recriminableés el d’haver-se quedat amb l’anècdota deldarrer viatge. Com ja he dit, en Ramón Vila“Cara cremada” mai no actuava sol, semprees feia acompanyar. A més, un dels aspectesque el van fer més conegut era el de guiaimpecable –guia d’altres grups de resis-tents–, per tant la solitud que reflexa el filmem sembla estèticament molt interessantperò excessiva. Per altra banda, també ésconegut que el maqui català serrava els peusde les torres elèctriques per despréscol·locar-hi només una càrrega explosiva ifer-les caure... però el film sembla quenomés se centri amb el fet de serrar els peus(un acte més inofensiu, aparentment menysviolent) obviant el compromís i la defensade l’acció armada que havien adoptat elsmaquis –ja sigui a través de l’agitació enforma de sabotatges amb explosius o de l’au-todefensa i la fuga. En aquest sentit, semblaque la pel·lícula està mancada de compromísen el rigor històric prioritzant només l’este-ticisme i la posada en escena.

CONCLUSIÓCaracremada em sembla un excel·lent debutper un jove director com Lluís Galter(Figueres, 1983). El punt de partida, la jus-tificació i la concreció em semblen sinceres,arriscades i coherents amb la necessàriarevolució que el cinema català està patint ique tant necessitava. Hi ajuda el fet que elproductor sigui en Paco Poch (Cravan vs.Cravan, La llegenda del temps o Innisfree) ique el rodatge hagi comptat amb un bonestol de joves cineastes. Així doncs, aquestano és una pel·lícula èpica del darrer maquicatalà sinó que és una declaració d‘inten-cions, un avís, perquè Lluís Galter està cri-dat a ser un nou rostre important dins elcinema del nostre país. No us perdeu el seuinici.

Elisa K s’ha estrenat a les sales de totCatalunyaPa negre i Caracremada, pendents d’exhibició

Caracremada

BENZINA_32

BENZINA_33

n un món on ningú posa en dubte que hem entrat enl’era de les comunicacions a la velocitat de la llum, on laxarxa ens connexiona a l’instant, on el global és el nouvedell d’or, comprovem com aquesta veritat compartida hoés, però no tant.

La immediatesa, la resposta abans d’acabar la pregun-ta, les presses, el caminar a ulls clucs, l’incordi d’haver d’es-tar al dia en totes les qüestions que envolten la nostra vida,converteixen el quefer diari en una quimera, en una torna-da de tot sense haver realitzat l’anada, i tantes i tantesparadoxes que ens condueixen cap a les veritats de la pres-sió constant.

No necessitem els guardians del carrer, aquells quecobren per defensar la “nostra seguretat”; aquesta feina laporten a terme alguns dels nostres veïns que, sense unifor-me i sense que l’Estat els pagui un sou a final de mes, s’au-toproclamen salvadors de la moral, dels bons costums id’aquella rectitud soldadesca que el benestar ens ha pres-tat.

Si utilitzem el transport públic del sòl, obeint els nos-tres gestors, aquells que no prediquen amb l’exemple, que-darem esbalaïts quan essent temporada hivernal, encaraque amb divuit graus a l’exterior, les finestres romanguintancades i barrades sense que ningú gosi buscar el respirreparador de l’asfixia i la suor. Viatjarem espremuts, gaire-bé sense tocar-nos, no sigui que algú ens acusi de tocaorssense ser guitarristes, amb l’ànima encongida per la por ano poder accedir a la sortida quan ens arribi l’hora, sensepiular, sense comentar ni la darrera jugada laboral del pilo-ta de torn, sense mirar-nos als ulls perquè ens sentim cul-pables d’una moral rància, antigalla dels nostres senti-ments que ens fa presoners sense haver estat jutjats, queens manté lligats amb una soga a un arbre sense arrels peròque creix a remolc dels abonaments transgènics.

També en el subsòl metropolità riuades humanes van ivénen per aquells nusos que anomenem transbords; llar -gues caminades, uns darrere els altres, en dues direccions,com les manades sense pastor; la inèrcia conduint genta-des que després s’esperen a les andanes, naus en les qualsvols entrar abans de deixar baixar o que et facin un lloc.

Quan la confusió ens fa creure que disposar de cone-guts és tenir amics, quan intentes connectar en directe ambalgú i et contesta que ha quedat, la intuïció et porta a tafa-nejar i acabes convençut que la realitat és la que marca el“sol com un mussol”.

La decisió de l’aïllament, el defensar la teva barracaperquè optes per la intimitat, l’estar sol amb tu mateixsense connexió, comporta un acte de llibertat individual.El que passa és que en moltes ocasions ens diluïm enmigde la gentada, entre les multituds, buscant companyia alcostat de les masses, llavors la trompada es converteix en

Lluí Cabreras

/// Opinió / Guirigall

Inconnexus XXI

E buit, en el precipici, en soledat, la mateixa que s’apodera del nostreinterior, d’aquelles parts que es modelen a base de crueltats, fractu-res i esquinços, de l’interior que percep la pèrdua de la amistat, laque et connecta amb l’esperança.

L’era globalitzadora posa al nostre abast una tecnologia puntaen la qual la comunicació és vertiginosa. No hi ha fronteres, no exis-teixen territoris, hem saquejat les identitats i les llengües estan cre-mades de no utilitzar-les. El llenguatge comú és un llenguatge vir-tual en el qual el que menys importa és saber mirar, sentir, palpar,acostar-se gaudint.

Estem cecs, uns físicament, altres emocionalment i molts en lesrelacions, aquelles que pretenem però no tenim. Els estats de laceguesa no estan delimitats, i n’hi ha que no veuen per culpa de lesseves incapacitats, complexes o frustracions. També hi ha qui prefe-reix amagar-se, qui s’escuda en el reglament perquè li falta projec-te.

Utilitzem pantalles, pantalles que resten o sumen: ordinadors,teles, mòbils, videojocs…; comandaments de la play, tecles que obe-eixen, pantalles que et corregeixen quan no toques el que toca.Correus electrònics que s’emparen en l’anonimat, programes desofà, apoltronament casolà, inhalació de partícules que desprenenles pantalles, matèria que adotzena, ensopeix i et manté engarrotat,aïllament a terminis d’una hipoteca vital que recorre el teu cos i lamatèria abstracta de la teva ment, la que intenta que les teves ideesacrítiques es mantinguin en el ramat dels qui estan inconnexes.

És possible que això sigui així. Ara bé, també és probable que eldesequilibri s’estigui produint perquè els ponts educatius no s’hanadaptat a la societat globalitzada d’Internet. La xarxa, està consen-suat, revoluciona el progrés a la vegada que és portadora d’una claucontradictòria: el desfasament respecte les societats industrials quevan dominar durant el passat segle.

Internet, patrocinador del talent i de la llibertat, convivint ambels qui tendeixen cap al pensament únic, amb els integristes quevenen idees anomenades certeses; tot confós en un món ple deparadoxes i contradiccions. Missatges de múltiples signes que etmostren on està la veritat, que patenten que el món és simple,rebutjant la realitat, aquella realitat que ens confon i ens carrega.

A l’escola se segueix aprenent igual que es feia en la societatindustrial. Les maneres d’ensenyar estan antiquades. Els sistemeseducatius han envellit sense que hàgim sabut adaptar els nousmodels a les realitats d’avui. Seguim ancorats en la societat indus-trial i a les escoles utilitzem mètodes d’instrucció orientats a lacol·locació dels joves en les fàbriques d’ara fa un segle.

Aquest sistema topa frontalment amb la societat del coneixe-ment, amb la societat de la informació. Internet permet la lliure cir-culació del coneixement, compartir totes les nostres creacions, cons-truir de forma col·laborativa. Això crea crisi en temes com les mar-ques, les patents o els drets d’autor, que eren útils en la vella socie-tat, la de la indústria, però que no ens serveixen en l’era actual. Elprogramari lliure, l’accés gratuït a la informació, el coneixementonline, obren un procés nou. O canviem o ens canvien.

Lluís Cabrera és fundador del Taller de Músics

POP-FOLK. Al voltant de LluísBòria (veu i guitarra) sor geixaquest grup de Terrassa. Laseva proposta arrenca d’unpop acústic i èpic, sovint ambla presència de percussions iviolins que donen densitat i

bellesa a les cançons més aconseguides com ara Iturralde Gonzalez o Laprincesa alegre. Estúpida Erikah és un sextet que apunta ben alt. Lescomposicions estan treballades amb l’ànima i els propòsits creatius delsgrups que volen construir un món paral·lel que alhora il·lustri els dieslaborables. La quotidianitat costumista, amb aclucades d’ull al cinema ial futbol, com a referents de la cultura de masses que actua de contra-punt a les vivències íntimes. Els jocs de veus constants, els cors deMagali Licari, donen harmonia melòdica a les seves cançons. El 2009van guanyar el Premi Joventut del Sona 9 i aquest disc compacte és elseu debut discogràfic. Sobretot els podeu veure en directe a Barcelona ial Vallès Occidental. En alguns temes vesteixen la cançó només amb laveu i la guitarra acústica i això els acosta a un folk entre la cançó tradi-cional i els cants de taverna. La cançó Els àngels ploren així dóna aquestpunt de novetat que els fa atractius; reprenen el fraseig del folk americài tenen un so madur i amb ànima.

Decorant interiors,decorant exteriors

ESTÚPIDAERIKAHTemps Record

POP ACÚSTIC. Qui hi ha darre-re de Mazoni és un cantautorrocker que demostra pas a pasque les aventures musicalstenen un rendiment exuberant igenerós en perles sonores, si hiha criteri i talent. Jaume Pla

(La Bisbal d’Empordà, 1977) es va inventar una gira que es desenvolupavaen una actuació cada dia del mes de març d’enguany. D’aquí prové el títold’aquest àlbum sonor: 13 cançons en directe, els 31 dies de març. Va recór-rer la nostra geografia per poder fer un concert diari durant aquest mes explo-siu i prolífic de la seva trajectòria. Aquest és un disc d’edició limitada, quenomés es pot aconseguir als seus concerts, al Web de la seva discogràficaBankrobber i a botigues digitals. Ell sol interpreta tots els temes que inclouaquest disc. El va enregistrar a Barcelona el 30 de març a la Sala Jazzroom.És capaç de transmetre tota l’energia amb només la seva veu i guitarra. Elconcert transita des dels moments més lírics fins a la reinterpretació en clauacústica dels temes clàssics del seu repertori. Hi podem escoltar els seusèxits La granja de la Paula i Eufòria. La petja de Bob Dylan i Neil Young latrobem de manera recurrent en moltes de les seves cançons vitamíniques i enles més tranquil·les. De fet, Mazoni fa la versió del Tell me why de Neil Young.Algunes cançons prenen una nova perspectiva brillant en aquest format acús-tic: Cap al mar, Com he arribat aquí i El riu, són una bona mostra que Mazoniviu un moment dolç, quant a la creativitat i expressivitat artística. Desprésdels seus treballs anteriors, com l’encara recent Eufòria 5 - Esperança 0(Bankrobber, 2009), la projecció de Jaume Pla només fa que créixer en qua-litat i repercussió popular. És un dels moments més celebrats del concertquan despulla sonorament el seu clàssic La granja de la Paula. Cal dir queaquest tema és una versió de Bob Dylan i amb aquest vestit musical la con-nexió amb el mestre Dylan queda palesa. El fraseig vocal i els punts de puja-da i baixada en la veu, fan d’aquesta interpretació un dels moments clau deldisc. Finalment, amb el darrer tema la implicació del públic arriba al màximja que tots hi posen la seva veu en els cors de tota la cançó Ei, que surt elsol!.

13.31MAZONIBankrobber

CABARET MUSICAL. JaumeSisa va compondre la lletra i lamúsica d’aquest espectacle deteatre musical que reviu aques-ta tardor al nou Teatre ArtèriaParal·lel de Barcelona. És unanova versió dels clàssics que va

enregistrar Sisa el 1980 i que forma part d’un dels seus treballs més cele-brats per la crítica i pel públic. De fet, el 1991 la discogràfica PDI el va reedi-tar i, des de sempre, és una mena de banda sonora emocional per a molts.En aquesta recuperació, Sisa només hi posa la veu en el tema d’obertura del’espectacle i Dagoll Dagom s’ocupa de la producció del nou espectacle.L’adaptació i direcció corre a càrrec de Carles Alberola i el resultat és un con-junt de peces que transiten per diferents gèneres musicals. Cal destacar ladirecció musical i d’orquestra del tàndem Xavi Lloses i Xavier Torras queaconsegueixen uns arranjaments imaginatius i lluminosos. L’orquestra esmostra versàtil i ens ofereixen una bona mostra de les seves possibilitats enla recreació d’algunes de les cançons més emblemàtiques de l’espectaclecom ara Te esperaré el domingo. El paper dels joves actors i cantants de lacompanyia és prou efectiu i el contrast de veus i sensibilitats musicals impo-sa una mena de trajecte sonor pel bolero, cabaret, rock, cha-cha-cha, twist ibalada. La vitalitat i espectacularitat de La coca, el rock del gran Macari enstransporten a la revetlla de Sant Joan més màgica i explosiva. Un delsmoments més intensos i bells del disc és la interpretació del clàssic El bom-bero Joan. La veu de Laia Piró dóna el punt de melangia i sensibilitat adientper transmetre les peripècies de qui és el responsable galàctic de l’esclat deSant Joan. La lletra és una de les peces que més bé expressa el món poètici juganer del mestre Sisa. La Nit de Sant Joan és la nit galàctica perexcel·lència i al llarg de l’espectacle la màgia de les composicions de Sisaadquireixen el seu to romàntic i poètic original. El disc porta tota l’alegria iel frenesí d’un espectacle ben orquestrat en què la lletra i la música es fusio-nen en una magnífica realització teatral i musical. Després d’una gira perCatalunya durant l’estiu estarà durant la tardor al nou Teatre Artèria Paral·lel.

Nit de Sant JoanDAGOLL DAGOMArteria / Discmedi

ROCK. Aquest disc es vaenregistrar durant dos diesde 1972, poc abans que elgrup Màquina! es dissol-gués. És un conjunt de ver-sions de clàssics de rockadaptats al castellà en el

qual Guillem Paris de Pan & Regaliz hi posa veu, amb els cors de ManelJoseph, membre del grup Dos + Un. Paris i Joseph canten a La plaga i Reydel rock, que són dos dels millors temes d’aquest disc històric pel rockpeninsular. Va ser editat per la discogràfica catalana Als 4 vents i ja al seumoment va significar un treball determinant per l’assumpció del rock ame-ricà dels anys cinquanta del segle passat pels músics catalans delmoment. Convé destacar que al baix hi trobem el gran músic de jazz CarlesBenavent que ha desenvolupat la seva trajectòria musical per arreud’Europa. Qui no recorda temes com ara Rock de la cárcel, Tutti frutti oRey del rock que formen part del repertori habitual de les orquestres defesta major? O bé les versions que va popularitzar Miguel Ríos? Aquest disccompacte és un document musical que compta amb d’altres membrescom els músics Emili Baleriola, Enric Herrera, Salvador Font i els esmen-tats anteriorment. Tenen la força del rock primitiu, proper al rockabilly i alblues-rock. És una recuperació ben atractiva.

Rock on the rocksROCK ON THE ROCKSPicap

CANÇÓ. La cançó d’autorsempre s’ha servit dels textospoètics per aconseguir unabona conjunció creativa entrelletra i música. La poesia és iha estat un terreny fructíferper a tants i tants cantautors

i músics catalans d’ara i d’abans. Al llarg de la segona meitat del segleXX i, sobretot, des de la irrupció de La nova cançó als anys seixanta i finsa l’actualitat, cantautors i grups de llarg recorregut han inclòs algunpoema de la nostra tradició catalana. En aquest doble disc compacte hitrobem des de Lluís Llach i Marina Rossell fins als cantautors posteriorscom l’Adrià Puntí –que posa música al poema Carnisseria de JaumeSubirana– i el Narcís Perich que pren el poema De parar i desparar lataula de Maria Mercè Marçal. Per una banda, aquestes darreres compo-sicions, com també les cançons d’altres grups com Tralla i Túrnez & Sesédonen al recopilatori una bona mostra de la vitalitat de la cançó catala-na. Per una altra banda, és una sort tenir en un mateix disc compacteclàssics de la nostra tradició musical catalana com les peces Els amantsde V.A. Estellés que interpreta l’Ovidi Montllor o Quin fred al cor, cama-rada! de Pere Quart, que canten Loquillo i Maria del Mar Bonet junts ambun resultat bell i sorprenent. Fins a una trentena de cantants deixen laseva petjada musical en aquest disc.

La poesia a la cançóVARIS AUTORSPicap

Crítiques de música Per Ricard Mirabete

BENZINA_34

BENZINA_35

El Far del Rock

Wantun És un grup de Blanes que

funciona des del 2006. La

seva proposta és un pop pro-

per a l’escena indie del

rock peninsular. Alternen les

melodies d’un pop cristal·lí

amb apunts del rock britànic

d’ara. Amb Animalia han con-

solidat la seva relació amb

la discogràfica Picap, que

és la que els va editar el

seu primer disc de llarga

durada. Una curiositat:

el nom del grup remet a

un conegut menjar xinès

que es diu així. La

seva música tempteja

l’electrònica i el rock

de guitarres lluminoses.

er què esteu en el món dela música?La música és, per nosal-tres, una part imprescin-dible de la vida. No po -

dem entendre l’existència sense intentardescobrir noves tendències, noves fórmulesmusicals o revisitar els clàssics, l’essència detot el que s’ha fet fins ara.Quin espai ocupeu en l’escena musicalcatalana?Ocupem un espai estilísticament forçaeclèctic tot i que se’ns pot ubicar en l’indiepop rock de l’escena actual. De totes formesens decantem un pèl més per l’electrònica iel rock de lletres més explícites, una mica almarge del predomini del folk. Enregistreu discos per fama, diners o fans?Fins ara hem enregistrat un EP Modernitati un CD Animalia per deixar testimoni de lamúsica en la que creiem. Els hem gravatsense cap mena de pretensió ni de pressió,amb independència total. És clar, per això,que ens agrada i ens satisfà enormementque hi hagi gent a qui agradi la nostra músi-ca. És molt més del que mai podíem espe-rar.Recomaneu-nos tres músics o grups cata-lansEn Ricky Falkner que com a productor imúsic converteix en or quasi tots els projec-tes en els que participa. Jaume Pla (Mazoni)per la seva independència i coherència desdel principi de la seva carrera. The Blind

Joes, productors, músics i responsables enbona part del so de l’anomenada escenaBarcelona.Quina importància li doneu a les lletres deles cançons?La lletra és tan important com la música enles nostres cançons. De fet creiem que undels trets distintius de Wantun són les lle-tres explícites i directes sobre sentiments ipassions duts a l’extrem, sobre la lluita cons-tant entre els sentits més reptilians i la raómés kantiana.En quin projecte esteu treballant ara?Ara mateix estem treballant la versió quese’ns ha encarregat d’un hit dels 60 pel discde la Marató de TV3 d’enguany, que hemenregistrat fa poc. També estem començanta definir el so i les cançons del nostre pro-per disc.

P

DISCOGRAFIAModernitat (EP autoeditat, 2008)Animalia (Picap, 2010)

ENLLAÇOSmyspace.com/wantunfacebook.com/wantuntwitter.com/wantunyoutube.com/wantunblaneshttp://ca.wikipedia.org/wiki/Wantunhttp://open.spotify.com/album/46UP7evojrDWTV8nckU3dG?ref=ts

BENZINA_36

BENZINA_37

El rebost de Benzina

a tan sols deu anys el rock encatalà comptava amb dues bandes de veu femenina,els Glissando* i els Aquitamxé. Avui dia els pri-mers segueixen en actiu i els segons van plegarveles després del seu segon disc de 2004. El disccompacte que ens ocupa va ser el seu debut i signi-ficà una alenada d’aire fresc i d’experimentació ins-trumental. Els Aquitamxé amb aquest Mils d’ocellsque passen pel teu cap (Ariadna Records, 2001) vanobrir camí per mitjà de la veu càlida i suggerent del’Agnès Fusté i dels quatre músics que l’acompa-nyaven. El grup procedia de la Cellera de Ter iassajava un rock de fusió amb el soul i el funk, amés de la connexió amb les melodies i sonoritatsfosques de P.J.Harvey. La versatilitat del grup eraimpactant, els efectes sonors i el seu so caracterís-tic, original, transmetien amb encert les atmosferesoníriques i surrealistes de les seves lletres. Enaquest treball hi trobem els dos temes que van serels senzills del disc i que són els que sintetitzen laseva proposta musical: Contrabaix és potser la sevamillor cançó i la que ens permet afirmar que era ungrup d’enormes possibilitats creatives. Sota l’es-tructura d’estils de la música negra com ara el funk,el grup hi introduïa unes bones dosis d’experimen-tació i riquesa harmònica. El segon tema que va serescollit com a senzill era Em sobra un peu per sersirena i reprèn les possibilitats de joc i aventura dela llengua literària catalana, com abans ja ho haviademostrat l’Adrià Punti. De fet, la connexió delgrup amb el cantant d’Umpah-pah va ser possiblei va haver-hi la possibilitat que ell s’ocupés de laproducció musical del grup. Finalment, la produc-ció del disc corre a càrrec de Sebastià Saurina, delsJa t’ho diré, i aconsegueix la realització d’un discesplèndid i ric en matisos. La majoria de composi-cions eren escrites en català però també incloïen unparell de temes escrits en castellà: Si bailo bajo el soli Negro vicio. El seu segon disc el van editar el 2004a la mateixa discogràfica gironina. El títol d’aquestsegon i últim disc compacte era TicTacCoix. El vaproduir Jordi Gasull i el grup va temptejar ambdecisió cap un format de rock dur i obsessiu enalgun tema i seguien amb les seves influències derock melòdic tenyit de funk i de melodies fosquesi lluminoses alhora. R. M.

F l grup de Banyoles edità aquesttercer disc enregistrat en directe a la sala Zeleste deBarcelona el 1992. Permetia captar la contundènciai el so punyent que els ha caracteritzat sempre. Lesseves composicions busquen recrear una atmosferasovint claustrofòbica, de vegades d’una certa com-plexitat psíquica, com il·lustra un dels seus temesmés celebrats com Presó mental o bé Dia boig. Ensporten un rock visceral, vitamínic i fosc que nodeixa indiferent a ningú ja que omplen l’espai de lamúsica postpunk que en d’altres latituds més enllàdel nostre país aconsegueixen més repercussiópopular. Kitsch segueix en actiu des del 1987 quaneditaren la maqueta Mosques. Al llarg de la seva tra-jectòria han publicat els discos seguint la numera-ció llatina fins que al 1998 canvien aquesta dinàmi-ca amb el disc compacte 1r curset d’iniciació al fra-càs. Després d’aquest treball han continuat lanumeració en el títol del disc fins al seu darrerpublicat Kitsch 10. Des de sempre el seu rock dur,d’un cert aire obsessiu i malaltís, ha fet forat enunes quantes generacions de joves i adults que hantrobat en ells el rock més primitiu i alhora mésavantguardista de les nostres contrades. El gruptempteja pels estils més foscos del rock: hi trobemel punk, el sinistre,el hardcore en un format de rockcru i compacte. En aquest concert van oferir unaversió d’un dels grups representants de l’escenapunk i sinistre de la movida madrilenya dels anysvuitanta, els Parálisis Permanente i el seu temaAutosuficiencia. Que és tota una declaració de prin-cipis personals i estètics i que els connecta amb elrock de la dècada dels anys vuitanta del segle pas-sat. El grup de Lluís Costabella i Joan Pairó segu-eixen editant treballs discogràfics i enregistramentsdel seu directe per mitjà del seu Web oficial. Hananat recopilant un seguit de discos compactes idvdés que van distribuint als seus concerts. En des-taquem el disc compacte-dvd Kitsch electrokàustic iel dvd KitschTV. Al llarg de la seva trajectòria hanactuat sovint a Europa, en països com Rússia. Ensquedem amb les dues cançons més representativesdel seu treball i del seu so dur i ben polit com undiamant: Vies d’extinció i Dia boig. Kitsch és un d’a-quells grups que no han deixat mai d’estar presentsa la moguda musical. R. M.

Eel barri de Gràcia de Barcelonavan sorgir els Dr.Calypso. Després d’intenses tertú-lies en un bar gracienc en què compartien ideesmusicals sobre els ritmes caribenys, un seguit demúsics van començar a donar cos a la banda. Elnom original del grup era Dr.Calypso & TheBarcelonians i era a l’abril de 1989. La propostamusical partia de l’ska, el reggae i el soul, i tenienben present la influència determinant dels Skatalà idels The Skatalites. El 1990 enregistren la seva pri-mera maqueta i el 1993 publiquen el seu primerdisc Original vol. 1 amb la discogràfica TrallaRecords. És un grup nombrós, d’una desena demúsics, en què les veus de Sergi Monlleó i de LuisLópez donen un aire festiu i alhora reivindicatiu ala seva música. Durant la dècada dels anys norantadel segle passat, el grup recorre la nostra geografiaamb llargues gires que arriben puntualment, perexemple, a Alemanya i Suïssa també. El disc quecomentem avui és un enregistrament sonor del seudirecte explosiu i trepidant: On tour (K Industria,2000). El disc el van enregistrar a la sala Bikini deBarcelona i ofereix una bona mostra de les sevesmillors cançons. No se n’obliden dels temes quemés repercussió van tenir entre el públic com ara2.300 milions i Brigadistes internacionals. Aquest ésel seu quart disc i és la confirmació que les campa-nyes de promoció que sobretot es van fer pel seutreball anterior han donat el seu fruit. El grup té ungrau d’incidència en l’escena musical catalana mésenllà del seus seguidors fidels amants de l’ska i elreggae. Cal remarcar el fet que van saber combinarels aires caribenys amb la música negra, sobretot elsoul, i també amb el rock. La fórmula delsDr.Calypso sempre ha estat clara: festa, rebel·lia,ska, denúncia i molta diversió dalt i a sota de l’esce-nari. La secció d’instruments de vent ha estat lamarca d’identitat del grup: trompeta, saxo i trombódonen al so del grup la riquesa sonora que vesteixles cançons i les fa originals i lluminoses. La temà-tica de les seves cançons gira a l’entorn de qüestionssocials com la pobresa i els sense sostre, les reivin-dicacions ciutadanes per la justícia i la dignitat... itot plegat ben combinat amb l’alternança d’estilscom ara el soul, el reggae, l’ska, el rocksteady, etc.R. M.

DMils d’ocells que passen pel teu capAQUITAMXÉAriadna Recordsrock

On tourDR.CALYPSOK Indústria Culturalska-fusió

Kitsch IIIKITSCHAudiovisuals de Sarriàpostpunk

BENZINA_38

BENZINA_39

/// Opinió / Sobre el terreny

Assalt al museu

Eugeni Casanova

l contenciós entre les diòcesis de Lleida i Barbastre–i, per extensió, entre Catalunya i Aragó– per unes peceshistòriques dipositades al Museu Diocesà de la primerad’aquestes ciutats des de finals del segle XIX s’ha convertiten un dels problemes més recurrents i enquistats de ladiplomàcia del país i en un maldecap constant per a políticsi gestors culturals. Les persones de bona fe no s’imaginenfins a quin punt el tema està enverinat i ha estat tret del queés el camp estricte de la competència eclesiàstica o del dretde la propietat per usar-lo com a arma de manipulació.

Entre aquestes es troben molts catalans, que accepten lacomparació sibil·lina de les peces amb la documentacióintervinguda com a botí de guerra pel franquisme i traslla-dada a Salamanca. El cas ben segur que no s’hauria produ-ït mai a diòcesis com Barcelona o Girona, posem per cas,però per a un aborigen de la costa la Catalunya interior vea ser un ens nebulós que queda enllà dels límits assimila-bles, tirant cap a Castella o Galícia, i la Franja de Ponentés ja un cos exòtic de classificació difícil. “Va, doneu-los lesobres –vénen a dir les persones de seny– i s’acabarà la his-tòria”. Però no és una qüestió de transigència o de bonavoluntat, sinó de dreta llei i de decència. ¿Admetrien aixòmateix per a Poblet o l’Arxiu Reial de Barcelona, rebatejatarran de la derrota de 1714 com de la Corona d’Aragó? ElMuseu de Lleida no té cap inconvenient a compartir lesobres amb els pobles aragonesos que van integrar la diòce-si fins el 1998, però el que no està disposat a admetre ésl’espoliació a través de l’engany i la tergiversació.

A partir del principi que la Santa Seu aplica a Lleida,qualsevol col·lecció està sota sospita, començant per les delsMuseus Vaticans, el director dels quals, el cardenalEdmund Szoka, va argumentar en una carta a l’arxiprest deSanta Maria Maggiore –una de les basíliques pontifícies-per què no li restituïa unes peces que li reclamava:

“Voldria convidar la Vostra Eminència Reverendíssimaa considerar que totes les col·leccions museístiques hanestat formades amb objectes o obres d’art que, llevat decasos excepcionals, no han estat produïdes pel museumateix, sinó quasi sempre per altres indrets. El trasllat alsmuseus ha tingut lloc per causes diverses i en temps dife-rents, per voluntat col·leccionista, donacions, compres,motius de seguretat i conservació... amb la finalitat de pre-servar per a les generacions futures els testimonis de lescivilitzacions passades”.

La persecució a tota costa de les obres ha evidenciat alllarg dels anys una cadena d’intrigues, conxorxes i irregula-ritats jurídiques que han implicat altes personalitats del’Església i de l’Estat amb interessos molt diversos. Hi ha,però, un denominador comú en totes aquestes forces, que

és el que ha aconseguit crear el clima unitari imprescin-dible per moure tots els engranatges: la catalanofòbia.Per part d’Aragó, rau la voluntat d’assimilar una part delseu territori que té la llengua i la cultura catalanes com apròpies. Totes les accions de Saragossa, des de la divisiócomarcal als plans de carreteres, van dirigides a substitu-ir-ne la personalitat. El conflicte ha resultat molt útil auna classe política que busca per tots els camins que l’a-nomenada Franja es giri contra la que des de sempre haestat la seua capital natural: Lleida.

En aquesta línia, l’Església espanyola, que en elsúltims anys ha convertit el nacionalisme en una senyad’identitat, ha apostat fort a favor d’Aragó. Un delscomponents determinants de les actuacions contraLleida ha estat la salvaguarda del bisbat de Barbastre,sumit des de la seua creació, al segle XVI, en un raqui-tisme que el condemnava a la desaparició. Un cop anne-xionades 111 parròquies de Lleida, la diòcesi va passarde la mort clínica a ser la segona d’Aragó. De fet, aquestbisbat va tenir més d’un segle totes les funcions suspe-ses, fins que el 1951 el franquisme el va ajudar a resta-blir, justament quan el barbastrenc Josemaría Escrivá deBalaguer començava a aconseguir poder i ministeris dinsel règim. Les cròniques detallen les pressions d’Escrivá afavor del seu bisbat, on l’organització que ell va crear el1928, l’Opus Dei, té el gran santuari mundial, Tor -reciudad.

Es dóna la circumstància que la meitat dels compo-nents del tribunal vaticà de la Signatura Apostòlica, queha dirimit el cas en l’àmbit eclesiàstic, estan vinculats al’Opus, començant pel prelat mateix, Javier Echevarría.El Vaticà i la Conferència Episcopal Espanyola hanestat descaradament parcials en tot el litigi, però araaquest ha passat als tribunals civils.

El mes passat, la jutgessa Beatriz Terrer va emetreper primer cop una sentència –la Signatura Apostòlicas’havia limitat a desestimar les demandes de Lleida– i vadictaminar que el museu no podia acreditar la propietatde les obres per usucapió (possessió d’un bé per tenir-lode manera pública, pacífica i reconeguda durant més detres anys). Es dóna el cas que la magistrada va cursar lacarrera a la universitat de l’Opus Dei de Navarra i vademanar el pas de Saragossa a Lleida quan el jutge quehavia admès a tràmit la demanda va ser traslladat. És unfet fora del comú, perquè els jutjats de Lleida són plensde juristes i funcionaris aragonesos que sospiren per unaplaça a Saragossa. Per a aquest lloc hi va haver més deldoble de sol·licituds de les habituals. Qui l’obtingués,hauria de dictaminar sobre les peces del museu.

Eugeni Casanova és escriptor i periodista

E

El conflicte ha

resultat molt

útil a una classe

política que

busca per tots

els camins que

l’anomenada

Franja es giri

contra la que

des de sempre

ha estat la seua

capital natural:

Lleida.

[ [

[ [

BENZINA_40

Sergi PàmiesLa bicicleta estàticaQuaderns Crema

Plàcid Garcia-PlanasJazz al despatx de HitlerEdicions 62

Què és el que explica millor la guerra?Les ofensives de l’exèrcit afganès contraels talibans o l’ànsia dels soldats per gra-var el combat als seus mòbils Nokia? Onrau la notícia?, en el fet que Bet Furik ésel poble de Cisjordània d’on han sortitmés «màrtirs» o que el primer suïcida esva esclatar a si mateix vestit amb lasamarreta del Real Madrid i el segon ambla del Barça? Què és més desconcertant?,que el pas fronterer on va començar laSegona Guerra Mundial és avui dia unazona gai o que just el lloc on van penjarMussolini és, ara, un McDonald’s? PlàcidGarcia-Planas ens relata com la paradoxa–i paral·lelament el dolor i la malenconia–és, potser, la manera més eficaç d’expli-car l’atrocitat de les guerres actuals.

Augusto AssíaSalt a la foscorA contravent

Company d'Eugeni Xammar, AugustoAssía va viure a Berlín del 1927 al 1933,fins que en va ser expulsat. Amb unperiodisme àgil i vibrant, va escriure crò-niques des de Berlín que va publicar-li LaVanguardia, amb gran èxit. Avui traduï-des per Enric Vila, amb el seu arravata-ment habitual, són un document excep-cional, amb una prosa magnífica, perentendre com va ser possible un fenomencom el de la pujada del nazisme al poder.“La victòria del nazisme el 1933 i el ver-tiginós salt a la foscor que va constituirencara ens persegueixen [...] Com va serpossible? Em fa l’efecte que el futurd’Europa dependrà de com acabem derespondre aquesta pregunta” (del pròlegd’Enric Vila).

Antonin ArtaudVan Gogh, suïcidat per la societatAngle Editorial

Artaud va deixar una obra extensa com apoeta, dramaturg, novel·lista, actor,director... Era un geni que vivia l’art coma totalitat. Van Gogh, suïcidat per lasocietat és un d’aquests textos inclassifi-cables, un «assaig-poètic», que no res-pon a cànons i que malgrat tot té unaforça creativa que obliga el lector aseguir, gairebé a escoltar aquesta menade rapsode aïrat que és Artaud. L’autors’emmiralla en Van Gogh i es rebel·lacontra la societat que «va suicidar» elgran pintor: els seus quadres, les estadesal sanatori i la relació amb el seu germàsón analitzats des de l’esperit lliure, crí-tic, rebel i anàrquic d’un Artaud en estatde gràcia que, defensant la bogeria deVan Gogh, es defensa a ell mateix.

Claudio MagrisAlfabets. Assaigs de literaturaEdicions de 1984

Gabriel FerraterTres prosistes. Joaquim Ruyra, Víctor Català i Josep Pla - Editorial Empúries

De Ferrater quedaven només per divulgarles conferències sobre La parada, deJoaquim Ruyra, Solitud, de Víctor Català,i Josep Pla. Aquestes conferències sónles que s'apleguen a Tres prosistes, acom-panyades d’un apèndix amb un llarginforme inèdit sobre Josep Pla queGabriel Ferrater va redactar el 1967 perconvèncer els editors de Farrar, Strauss &Giroux de la importància de l'escriptorempordanès i de la rellevància d’editarles seves obres. Amb aquest volum hauràvist la llum, finalment, tot el corpus detreballs sobre literatura catalana modernaque va dur a terme Gabriel Ferrater. Eltreball del crític més lúcid, incisiu i lliurede prejudicis d'ençà de la mort de CarlesRiba.

Els naufragis de la maduresa són al cen-tre d’aquest nou recull de vint relats deSergi Pàmies. Hi trobarem temes com arael desamor, la decepció, la memòria, lacasualitat, la mort... Les fatalitats indi-viduals i col·lectives, la capacitat desobreviure-hi i les emocions de tota menaque provoquen són tractades amb l’estilobsessiu i sobri que ha caracteritzat elsúltims llibres de l’autor i que ha aconse-guit atrapar milers de lectors. Per primeravegada, Pàmies construeix en aquestaobra ficcions a partir de materials autobi-ogràfics, i retrata les dificultats existen-cials d’uns personatges que, amb unadeterminació tan absurda com heroica,tenen esma per pedalar sense moure’sdel lloc.

Joan MaragallLa independència de CatalunyaEdicions de l’Albí

Amb motiu del 150è aniversari de naixe-ment de Joan Maragall, Lluís Calderer haseleccionat unes proses admirables sobrealguns dels temes que més van preocuparal nostre poeta al llarg de la vida com arala llengua, la cultura, la política i la socie-tat catalanes. El llibre engloba cinc textosde gran rellevància de Maragall, d’entreels quals cal destacar el que dóna títol alvolum, La independència de Catalunya,escrit el 1897 però inèdit en vida de l'au-tor, i que no es va trobar fins després dela seva mort. Aquests escrits, d'una granactualitat encara avui, reivindiquen denou el gran prosista que també fouMaragall i la clarividència del seu pensa-ment sobre Catalunya. Reedició d’unclàssic imprescindible.

Albert LladóLa puertaCultivalibros

El protagonista de La puerta viu en unmón clàssic del qual s’alimenta amb unacuriositat d’esponja, perquè té interès pertot: pel cinema, les arts plàstiques, la lite-ratura, el jazz, la filosofia... Es rodeja d’es-tudiants ebris de saber i experiències comell en una Barcelona que molt sovintrecorda el París existencialista de LesDeux Magots i del Flore. Escrita amb undesenvolupament intemporal, sap que allòtemporal acaba sempre en fracàs i enanècdota. Una obra que assumeix que elsuniversals –l’art, l’amistat, l’amor– són elmillor lenitiu per combatre l’apatia i eldesassossec. La primera novel·la del poli-facètic escriptor Albert Lladó és plenad’encants i d’encerts, i de suggerents lec-tures entre línies.

Hi ha llibres que ens han format, llibresque ens han ferit i llibres que ens hansabut curar la ferida. N’hi ha que ens per-meten conèixer el món i ordenar-lo, i n’hiha que ens presenten el caos destructor.I, sobretot, hi ha llibres que amplien elterritori de la literatura i surten dels seusconfins. Alfabets és un viatge pels llibresi per la literatura –o millor dit, un delsmilers viatges possibles que ajuden a des-cobrir els llibres, els escriptors i unmateix. Magris fa paleses les contradic-cions de vegades tràgiques de la literatu-ra i dels qui l’escriuen, capaços de fercomprendre a tothom què és la humani-tat, però capaços també de violentar-lasense perdó. Un formidable passeig entrelletres.

Aparador Per Eva Serra

BENZINA_41

caba de publicar-se Veus, una antologia d’autors catalansmenors de 45 anys, a cura de Lolita Bosch. El volum consta de 47relats i fragments de novel·la tant publicats com inèdits de 41 escrip-tors, alguns coneguts, entre els quals la majoria per la seva aparició alsmitjans, i d’altres no tant, com seria el meu cas. I és que la raó per laqual he triat aquest llibre, a banda de la seva qualitat, naturalment noés altra que haver estat inclòs a l’antologia. Perquè l’altra raó, molt mésnoble, com és satisfer al país la necessitat clamorosa de donar a conèi-xer la narrativa catalana dels seus joves contemporanis, per desgràciano m’interessa. Perquè ja pot ser noble i admirable la iniciativa deBosch; ja es pot haver esforçat al màxim i haver reeixit amb aquestaexcel·lent tria que conforma un dels llibres més valuosos, i amb dife-rència, que he llegit en molt de temps de la literatura catalana; ja pothaver evidenciat el talent que puja, que tant se val: aquí tot això es con-tinuarà silenciant, malbaratant miserablement perquè l’autoodi catalàrestarà intacte.

El llibre el prologa Bosch, i per tal de justificar la coherència decriteri entre els textos elegits ens parla de la tradició d’on beuen elsautors. Segons cita: Vilallonga, Víctor Català, Rodoreda i Trabal.Comprenc la necessitat de justificació en aquest sentit tenint encompte que vivim en temps d’etiquetatges reduccionistes, però no séquè té a veure la tradició que recull la meva narrativa —i d’altres autorsde l’antologia— amb els clàssics catalans citats. Si hi ha res que tenenen comú els textos triats és l’enorme qualitat dels autors. No hi haprou justificació? Tampoc s’entén que a la contracoberta s’excusi pelscriteris adoptats. “Una selecció personalíssima i subjectiva”, diu. Peròsi l’antologia és personal bé ha de ser subjectiva, no? I tota antologia,ja sigui personal o col·lectiva, sempre és subjectiva, oi? Després, Boschens diu que la tria no té cap pretensió “canònica ni acadèmica”. Comes pot establir un cànon entre autors joves, i, doncs, en plena carreraliterària? I són déus els acadèmics, o més aviat l’autèntica acadèmia ésla que dicta el pas del temps i que, ara sí, recolliran els futurs acadè-mics?

És just reconèixer, però, que aquestes relliscades són producte dela bona fe i de la por a la clatellada en un país mesquí on s’ha de dema-nar perdó per existir. I val a dir que sense bona fe no hi hagués hagutaquest projecte amb aquest extraordinari resultat que, per cert, nomésservirà perquè les editorials que publiquen Veus facin calaix. Perquè, talcom apuntava, la benintencionada iniciativa no projectarà, si més noen català, els autors, atès que el problema és de manca de voluntat delseditors —facturadors—, no pas de descoberta de talents. I quant a lesvendes, els autors no en veurem ni un cèntim, perquè es veu que no valla pena cobrar les engrunes que ens tocaria per la participació d’un,màxim dos relats per autor. A més, prou favor ens fan les editorialspublicant-nos, oi? En fi. Oi que al principi he parlat de misèria?Doncs això. Però per sort aquest factor no afecta el contingut de l’an-tologia. Un plaer per als sentits, i en català. Per fi. Gràcies per haver-ho fet possible, Lolita Bosch.

ARicard Biel

Lolita Bosch

Títol_Veus

Autora_Antologia a cura de Lolita Bosch

Preu_19.50 euros

Editorial_Empúries

Pàgines_336

Lolita Bosch (Barcelona, 1970), ha viscut a Albons (Alt Empordà), EUA i Mèxic,d’on es declara enamorada. A banda d’una extraordinària activista cultural, ésllicenciada en Filosofia per la UB i postgrau en Lletres per la UniversidadNacional Autónoma de México. Escriu en català i castellà, i ha estat traduïdaal polonès, l’alemany i l’anglès. Entre altres premis, el 2004 va guanyar l’Òmni-um Cultural d’Experimentació Literària, el 2006 va ser Nou Talent FNAC i el2009 va ser finalista del premi Salambó i de l’Amat-Piniella. Entre altresnovel.les, ha publicat Això que veus és un rostre i Tres historias europeas. És tambéautora d’una antologia de literatura mexicana, Hecho en México.

Veus

Crítica literaria `

BENZINA_42

BENZINA_43

ilson és un infeliç ressen-tit que troba sospitosa l’aparent felicitat dela gent que l’envolta. És odiós, solter, trist isolitari, idiota, sociòpata, antipàtic... i moltsadjectius despectius més. Vaja, un figura.Però per contra, també és un home amb ungran cor, sensible, un pare i un marit devot,un gran amant dels animals –sobretot de laseva gosseta Pepper–. En definitiva, Wilsonés humà. Un home polièdric, ja entrat en laquarantena, un home contemporani quenavega pel desencant de la vida, i que perdefugir la seva solitud enceta converses uni-laterals amb desconeguts en cafeteries oenmig del carrer, un home amb les sevesparts fosques i les seves facetes lluminoses.Per això ens és tan proper, perquè podria serqualsevol de nosaltres. I això és el que ensatrau i ens provoca rebuig alhora. Voldriestenir Wilson com a amic? Com a amant?Com a pare?

Wilson és la nova novel·la gràfica deDaniel Clowes (Chicago, 1962), un delsautors de còmic més influents del panoramainternacional, i que de la mà d’Ediciones LaCúpula acaba d’arribar a casa nostra en cata-là (traduït per Montserrat Terrones).Aclamat per la premsa nord-americana,Clowes ha treballat per a revistes comEsquire, The New Yorker, The VillageVoice, The New York Times o Details, itambé ha creat cartells de pel·lícules comHapiness, de Todd Solondz, i il·lustracionsper a discogràfiques i marques de refrescos.En el cinema, a més, les historietes curtesque havia dibuixat regularment a la revistaEightball i que van ser recopilades a l’àlbumGhost World van ser dutes a la gran panta-lla amb un gran ressò arreu, més enllà delmón del còmic.

W

Wilson, un amic que us menyspreaDaniel ClowesLa Cúpula

Novetat editorial

BENZINA_44

BENZINA_45

Crema catalana

Abel CutillasEscriptor i assagista, Abel Cutillas

(Vinaixa, 34 anys) ha publicat Pensar l’art:

Kant, Nietzsche, Tàpies, Bauçà (Barcelona:

Angle Editorial, 2006) Viure Mata: Aforismes

(Juneda: Editorial Fonoll, 2006) i La mort de Miquel

Bauçà (Juneda: Editorial Fonoll, 2009).

La seva darrera obra és l’assaig Per una literatura

capitalista: Nietzsche tacat de tinta

(Barcelona: Acontravent, 2009). La seva professió

és la de llibreter, a més d’escriptor.

De què va el teu últim llibre?És un assaig on intento recollir algunes deles contradiccions més assentades de la cul-tura literària occidental. Faig una descripcióde l’escriptura moderna a partir de les obresdels filòsofs que més l’han tematitzada,sobretot Nietzsche.

Què aporta el teu nou llibre al lector? Quèli ofereixes?Una anàlisi cultural que vol donar raons deperquè escrivim com escrivim, llegim comllegim i, sobretot, del pes de la cosa escritaen la constitució d’allò que hem arribat aser.

Què t’ha portat a presentar-te públicamentcom a escriptor/a i a publicar els teusescrits?La plusvàlua segurament, l’excedent queprovoca formar part del sistema de lectors,que per mera acumulació genera energialiterària.

Quin és el teu proper projecte? En quins denous treballes?Estic escrivint una novel·la de mil pàginessobre la transformació, és titula Buscant unbon lloc per a ejacular. De fet és en certamanera una continuació de La mort deMiquel Bauçà i una derivada de les tesis quehi ha a Per una literatura capitalista. És unanovel·la sobre l’increment de vida i el canvicultural que condueix la nostra generació,pura literatura de celebració.

Sobre què no escriuries mai? Per què?No ho sé.

Deixaràs llegir a la teva mare el llibre queacabes de publicar? Per què?Evidentment, si als autors catalans no ensllegeixen les nostres mares ja em dirà vostèqui ens llegirà.

Què vols aconseguir amb l’edició dels teusllibres? Fama o diners?Quina pregunta. El que vull és provocaralguna idea, alguna sensació o alguna visióirreversible, deixar una marca impresa queobligui a tot aquell que passi per aquestcamí a saltar o desviar-se.

Ens pots dir quins són els tres escriptors/esque més t’agraden de la literatura catalana?Pla, d’Ors i algun altre.

Per Tort Yscla

Abel Cutillas

BENZINA_46

nem sargint allò fragmentat que ens configura; jasigui en el cos, en el vestit, en el text. I Mireia Calafell enaquest poemari ens porta a comprovar per on podem cosirels versos i les senyals del cos tot aconseguint la possibleinterpretació i, alhora, la necessària formació d’un cos queens expliqui a nosaltres mateixos. A Costures la veu poèticapren del cos la matèria lírica d’on pouar la seva font ines-gotable de sentit. És una obra que va merèixer el Premi dePoesia Josep Maria López Picó de Vallirana de l’any passati que compta amb un clarivident pròleg de MàriusSampere i un també excel·lent epíleg de Gemma Gorga.Ens trobem davant d’una obra que apunta molt bé cap a onvan les noves possibilitats estètiques del discurs poètic.L’autora distribueix els quaranta-cinc poemes en quatreseccions unitàries i equilibrades. En certa manera, les duesprimeres parts remeten a referències a elements de la vidaquotidiana contemporània (locutoris, correus electrònics,revisions mèdiques) i a records de la infantesa i joventut.

L’obra avança amb una progressió temàtica que va fentdeterminant, poema a poema, un dels motius temàtics cab-dals del poemari: el procés d’acostament a l’altre/a en unarelació amorosa i com flueixen els cossos en aquesta possi-ble fusió. Al llarg dels poemes, l’autora ens ofereix poemesque assagen l’abrandament més amorós cap a l’altre i tambéens exemplifica en alguns dels millors la no-aposta per al’amor. N’esmentarem dos que expliquen bellament comper por, en ocasions, no es vol ser allò que som i no es fa elpas cap a l’amor. Al poema Interpreta’m la poeta escriu: Nomarxis, no te’n vagis encara. / Equivoca’t abans, / fes herme-nèutica de mi. Interpreta’m / -et suplicava. / Llavors jo ja hosabia: / més mal que el que s’acaba / fa allò que no comença. I jacap al final del llibre, Calafell reprèn aquest motiu temàticescrivint la constatació de l’indici d’una pèrdua amorosa. Elpoema Pistes ens acara al moll del sentit que ha volgutconstruir amb aquest poemari: I tu que no tens esma pervolar. / De tan a prop del terra, ja no caurem. / I estimar éscaure.

Calafell construeix un discurs líric que se serveix d’unvers directe, gairebé palpable, en què la veu poètica s’ex-pressa a si mateixa en la forma del tu o del jo, i que en elspoemes són persones desdoblades i complementàries. Ensrelata l’experiència diària, la vivència d’un amor que noacaba d’obrir-se del tot a l’esdevenir continuat, que esforma i es deforma per mitjà de pedaços o costures. És unapoètica del cos que pren de les ferides i les costures en lapell l’explicació del seu viure perpetu en el desig de ser iviure en l’alteritat.

A

Mireia Calafell

Títol_Costures

Autora_Mireia Calafell

Editorial_Viena

Barcelona, 2010

Preu_10.80 euros

Pàgines_78

Mireia Calafell (Barcelona, 1980) és llicenciada en Humanitats per laUniversitat Pompeu Fabra. Treballa amb l’associació cultural MovimientoArtes i forma part del grup de recerca Cos i Textualitat de la UAB. El 2006va debutar al món de la poesia amb Poètiques del cos (Ed. Galerada, 2006),poemari que va rebre el Premi Amadeu Oller d’aquell any. La seva poesia haestat traduïda al castellà, l’anglès i l’àrab.A Costures hi trobem el lligam entreel cos i l’ànima, les ferides, el rastre i les petjades de la vida ben endins delcos i alhora inscrites a la nostra pell. La seva recerca poètica transita en lapossibilitat de cosir versos al paper que poguin sargir les clivelles de l’ànima.

Costures

Crítica de poesia

Ricard Mirabete

BENZINA_47

om en una conversa inacabada, la poesia s’endin-sa pel bell mig de la bellesa i el temps. Es debat entre lesconsecucions de l’amor i en les davallades cap a la realitatferidora. Ramon Guillem ens ofereix un poemari escritentre els anys 2004 i 2008, en què els poemes assagen unadoble introspecció: a la primera part hi aplega els poemestenyits pel vel del record i d’un cert pessimisme que desem-boca en un expressionisme que accentua la part sòrdida iferidora de la realitat i del passat. El poeta se serveix de ladesintegració física del cos per remarcar la caducitat deltemps individual de vida de cadascú. En el poema Aranyesescriu: Però com fugir de la por, / quan hi ha tanta mort / ocul-ta entre les tiges més tendres (...) si el cos ha de ser un dia com elbaf pudent / d’una casa vella d’humitats malalta. Aquesta sec-ció està formada per nou poemes que s’inscriuen sota eltítol Abisme, que dóna nom a la primera secció del llibre.

La incertesa és una de les claus interpretatives per tal dellegir entre versos aquest poemari. El llibre avança cap auna nova descoberta que pot encara dotar els poemes del’esperit enlluernador de la creació poètica i de la vivènciade l’amor. Hi trobem el poema dedicat al seu amic i poetaManel Garcia Grau, que ens va deixar l’any 2006. Enaquest poema, Guillem fa un homenatge a la recerca sensefatiga d’aquell que escriu per retenir l’instant, perquè la ten-dresa i l’amor s’han de dir i escriure i perquè hi ha qui ensestima, ens diu a El poeta. Al llarg de la segona part de l’o-bra, sota el títol Ocell Guillem s’inscriu de ple en la vivèn-cia del desig, l’abandonament a l’altre/a, la passió intacta...en el relat nu del seu desig amorós com a força inesgotabledel seu viure. Tot i la fosca, l’amor lluu. Tot i el dolor, quearriba i corseca i fereix, també és l ’espurna en èxtasi del foc,escriu a Cacofonia, que és un dels poemes en prosa delvolum.

Guillem ha construït un poemari mesurat en què cadaparaula ha estat del tot meditada per oferir-nos unadestil·lació càlida, lluent i del tot necessària. En la recercadel sentit de viure importa més el reflex d’allò en què cre-iem i d’allò que és el paisatge de la nostra mirada. Ser en elsaltres i ser perquè mirem amb els ulls de la comprensióafectuosa del que ens envolta. Abisme i ocell confirma que laseva trajectòria poètica de trenta anys de poesia publicadaens ha dut a l’assumpció d’una veu clara i profunda. D’unaveu que remou el pou de les pors per sortir-ne complet,únic i conscient del seu viure particular. Al llarg dels poe-mes comprovem que el poeta escriu tot allò que fa de laseva vida una experiència vital compartida, que ens explicaa nosaltres i ens porta al racó de pensar i sentir.

C

Ramon Guillem

Títol_Abisme i ocell

Autor_Ramon Guillem

Editorial_Bromera

Alzira, 2010

Preu_14.50 euros

Pàgines_79

Ramon Guillem (Catarroja, 1959) és llicenciat en Geografia i Història i tre-balla com a tècnic de biblioteques. Dirigeix la col.lecció de poesia d’EdicionsPerifèric. Novel.lista i assagista, a més de poeta de llarg recorregut. Abisme iocell és el seu novè poemari publicat; després de La celebració de la mirada(Ed. Tres i Quatre, 2005) i de Maregassa (Ed. Proa, 2002) ens arriba una mos-tra més de la seva destil.lació poètica, mesurada i alhora expansivament pro-funda. Aquest poemari ha merescut el prestigiós Premi Vicent AndrésEstellés de Poesia de Burjassot de l’any passat. El lligam que l’uneix amb elpoeta que dóna nom a aquest premi va més enllà d’una coincidència cir-cumstancial. És un dels seus mestres.

Abisme i ocell

Crítica de poesia

Ricard Mirabete

BENZINA_48

BENZINA_49

/// Opinió / Seduccions

El luxe del silenci

Vicenç Llorca

i ha en la societat actual una mena d’obsessiómalaltissa a l’hora de produir i consumir

soroll. És com si la vida fos impossible sense l’àmpliagamma d’emissions sonores que va des del brogit a laremor de fons. El caos de motors pels carrers de lesciutats; la televisió en un restaurant mentre s’intenta,de vegades inútilment, parlar amb algú; l’alt nivell dedecibels en festes i actes públics, que en el nostre paísarriba a límits grotescos... Resulta curiós que dins lapreocupació per la contaminació del planeta queditan diluïda la contaminació acústica. Aparentment,no sembla tan greu com l’anterior, però en canvi laminva de qualitat de vida esdevé notable. Nervis,tensions, depressions es veuen accentuades per unacrispació de l’entorn que ens envolta. Jo no negaré elvalor catàrtic d’un bon crit ni la petita teràpia contrala soledat que pot aportar un soroll de fons de ràdio,televisió, etc. Però sí que crec que ens manca una cul-tura del silenci prèvia a la següent: la de la melodia iel ritme. A Les clares paraules, escrivia Miquel Martíi Pol: “De quin silenci sóc deutor que tot/ m’incita aplenitud?” Avui dia el silenci és un luxe, i costa atre-sorar-lo. Però si gosem aconseguir-lo pot esdevenirel començament d’audicions tan importants com lade la respiració i, per tant, el punt d’arrencada delritme en nosaltres i en el nostre voltant.

Si posseïm el silenci, podem gaudir la música ipermetre’ns la transgressió del soroll. D’aquí quel’art musical sigui tan important i ens ajudi a crearespais i temps estructurats. De la mateixa maneraque el cos agraeix una bona dutxa, a l’esperit li cal unbany de silenci, un treure’s del damunt les diferentscontaminacions acústiques que se li adhereixen alllarg del dia. I llavors podem omplir el temps i l’es-pai amb un ritme harmònic, tan se val si es tractad’un llibre, d’una pel·lícula o d’una peça de música.És el nostre moment, tot un regal. Per això si, a més,decidim fer un pas enllà i compartir amb els altresaquesta celebració, acabem assistint a un recital, auna representació dramàtica, a una visualitzaciócinematogràfica, a un concert... A través d’aquestgest social, aprenem a estructurar el nostre temps i elnostre espai. En el cas de la religió, aquest movimentde l’individual al col·lectiu va de l’oració a la celebra-ció ritual. I resulta obvi que la pèrdua de referentsreligiosos en la societat occidental ha accentuat lasupremacia del soroll sobre el silenci.

Afortunadament, en el nostre país és molta lagent que ha optat per la música, i així gaudim d’un

gran nombre d’actuacions, concerts i programacions defestivals. Especialment, l’estiu esdevé un moment pri-vilegiat per procurar aquest encontre del nostre silenciamb la frase musical. Enguany he pogut viure duesexperiències diferents i magnífiques. El mes de juliol, aBescaran, hom em va proposar de fer el pregó de laSetena Trobada de Cantautors de Bescaran que,enguany, homenatjava els cinquanta anys de la NovaCançó. Per uns moments, la idea de relacionar el silen-ci del Pirineu, a gairebé 1.400 metres d’altitud, amb lamúsica i fer des d’allà un tribut a cinquanta anys d’his-tòria de la música en català em va seduir. I, certament,després de les meves paraules, vaig seure per escoltarserenament la música d’una trobada que oscil·lava entrel’autenticitat lírica i la proposta de talent. La pluja, enforma de tempesta de tarda pirinenca, va acabar d’arro-donir la simfonia d’aquella tarda, refrescant l’ambient iel color de les notes i les veus. Els poetes de la músicavan ser: Russó Sala, David Moya, Cuni Massa, JuanmaGaleas, Dídac Rocher, Le petit Ramon, Pau Saura,Quim Sabaté, el grup pirinenc Surti com surti i, final-ment, i com un dels representants de la Nova Cançó,Jaume Arnella. La festa va continuar després d’unsopar popular tot improvisant ritmes i melodies entretots els presents, i amb la companyia d’artistes vinculatsa Bescaran tan interessants com l’escultor PhilippeLavaille o el músic Jordi Brugueras.

El mes d’agost vaig viure un altre moment merave-llós contra la contaminació acústica del dia a dia. És jagairebé una tradició per mi assistir a alguns dels con-certs d’un dels festivals més genuïns i de major qualitatdel país: el Festival de Músiques de Torroella deMontgrí que, enguany, arribava feliçment al seu 30èaniversari. L’empenta del seu director artístic, l’OriolPérez, la saviesa humana i musical de Josep Lloret,durant vint-i-nou anys director del festival i ara presi-dent de l’entitat organitzadora, Joventuts Musicals deTorroella, juntament amb el bon fer de tot l’equip iamics d’aquesta iniciativa ha provocat que JoventutsMusicals de Catalunya hagi trobat en aquest esdeveni-ment una de les seves fites culturals. Els assistents vampoder gaudir aquella nit d‘un concert de tall polonès dela mà de l’Amadeus Chamber Orchestra of PolishRadio, i dos dies més tard de la veu sensacional de laMaría Bayo interpretant poemes, entre altres, de JosepJanés musicats per Frederic Mompou.

Poesia i música des de la pluja de la muntanya i lainvitació a la vora del mar. Luxes nascuts del silenci.

Vicenç Llorca és poeta i docent

HDe la mateixa

manera que el cos

agraeix una bona

dutxa, a l’esperit li

cal un bany de

silenci, un treure’s

del damunt

les diferents

contaminacions

acústiques que

se li adhereixen

al llarg del dia.

[ [

[ [

BENZINA_50

/// Opinió / Entre copes

Un milió de xinesos a Mèxic

Lluí Tolosas

èxic ha presentat aquests dies el seu plaestratègic per aconseguir un milió de turistesxinesos. S’estima que en els propers anys viatja-ran arreu del món uns cent milions de turistesxinesos, i els mexicans volen fer-se almenys ambun 1% d’aquest nou mercat turístic. A més, elsmexicans han comprovat que els turistes xinesosque actualment passen uns dies a Mèxic fan unadespesa mitjana tres vegades superior a la delsturistes dels Estats Units.

Per aconseguir aquest objectiu, Mèxic voldesfer-se de les escales als aeroports internacio-nals dels Estats Units, ja que molts xinesos tenendificultats per aconseguir els visats nord-ameri-cans, així que ja s’està concretant el vol directeentre Beijing i Mèxic DF.

Paral·lelament, les autoritats mexicanes hanalleugerat el procés de tramitació dels visats aturistes xinesos que vulguin volar directament aMèxic, de forma que pugui obtenir el visat en unmàxim de tres dies, amb una vigència de deuanys i amb la possibilitat d’entrades múltiples alpaís durant aquest període. Això és aixecar bar-reres.

I a més, els mexicans han entès perfectamentla necessitat d’adaptar l’oferta turística mexicanaals gustos xinesos. Per això, el turisme de sol iplatja d’Acapulco, Cancún i Puerto Vallartaqueda necessàriament en segon terme en aquestprojecte, perquè en la cultura xinesa es valora lapell blanca, i perquè cal diversificar i desestacio-nalitzar l’oferta turística mexicana.

Amb aquests tres senzills eixos estratègics,l’ambaixador de Mèxic a Xina ha explicat que jas’estan definint deu rutes turístiques des delConsejo de Promoción Turística de México.Lògicament, un dels principals centres turísticsper als xinesos és la pròpia megaciutat delDistricte Federal, i dues de les rutes que mésencaixen amb els gustos del turisme xinès són lesgrans ciutats colonials i les valuoses zonesarqueològiques mexicanes.

De tota manera, a mi m’ha sorprès molt gra-tament que entre els atractius esmentats perl’ambaixador mexicà per atraure turistes xinesoshagi destacat les rutes del vi mexicà. Ja fa anysque viatjo a Mèxic, i malgrat la seva passió per lacervesa, el tequila i el mescal, s’ha de reconèixerque fan vins realment excel·lents. I pel que fa al

turisme enològic, a més de les grans empre-ses vinícoles de Baja California, que jatenen una estructura turística organitzadades de fa temps, ara s’està fent molt bonafeina de promoció de la Ruta del Vi i elFormatge a l’estat de Querétaro, just alnord del Districte Federal.

Precisament aquestes vacances he estatfent aquesta Ruta del Vi i el Formatge deQuerétaro, i us he de dir que em meravellaveure com els altres fan millor les coses quenosaltres. Per començar, la seva Ruta del Vii el Formatge només inclou tres vinícoles,sis formatgeries i un petit museu del vi i elformatge. Més que suficient per una o duesjornades de turisme enològic, però moltpoca cosa si ho comparem amb els més detres-cents cellers que nosaltres tenimnomés al Penedès, per posar un exemple.

Però amb la seva senzillesa, la Ruta delVi i el Formatge ja ha aconseguit posicio-nar-se com el segon atractiu turístic de l’es-tat de Querétaro, amb més de 120.000 visi-tants anuals, després de la seva capital,Santiago de Querétaro, declarada Patri -moni de la Humanitat per la UNESCOl’any 1996, que amb els seus 1.400 edificismonumentals és sens dubte un dels millorscentres històrics del continent americà.

No és estrany, doncs, que la revistaMéxico Desconocido, una de les millorspublicacions especialitzades en turisme aMèxic, hagi dedicat a la Ruta del Vi i elFormatge de Querétaro un número espe-cial monogràfic de ni més ni menys que120 pàgines. A Catalunya no he vist maitanta informació, tan ben estructurada itan divulgativa sobre una ruta del vi. I laironia final: la vinícola més visitada deRuta del Vi i el Formatge de Querétaro ésFreixenet. Potser el nom us resulta fami-liar. Us donaré una pista: als jardins d’en-trada, al costat de la bandera de Mèxic,s’alça orgullosa una gran senyera catalana.I efectivament, entre els centenars de visi-tants que fèiem cua per visitar la vinícola,ja hi havia alguns grups de xinesos. Potserhi hauríem de pensar.

Lluís Tolosa és sociòleg i escriptor

M

A Catalunya

no he vist mai tanta

informació, tan

ben estructurada

i tan divulgativa sobre

una ruta del vi.

I la ironia final: la

vinícola més

visitada de Ruta del Vi

i el Formatge de

Querétaro és Freixenet.

[ [

[ [

BENZINA_51

BENZINA_52

BENZINA_53

arcelona ha presentat una doble mostra de MiquelBarceló, de quasi quaranta anys d’ofici (1973-2009), quemarca una trajectòria meteòrica, amb canvis rotunds i girsimprevistos, on la tensió i experimentació constant elmantenen a la corda fluixa, en estat efervescent creatiu.Barceló trenca fronteres, es mou entre París, Mallorca iÀfrica i cultiva els gèneres clàssics amb una nova sintaxi,barroc o essencial, brutal o líric.

El primer Barceló que presentava Arts Santa Mònica,Barceló abans de Barceló 1973-1982, ja conté tots els ingre-dients de l’artista consagrat, i assenyala els temes recur-rents de la seva obra: paisatge, bestiari, vanitas, llibres,retrats i autoretrats, i incursions en la poesia experimental.És una mirada fresca, agosarada i polièdrica, que s’alimen-ta de la fascinació per la natura i els seus processos per unapart, i del pòsit cultural per l’altra.

El pas del temps travessa tota la seva trajectòria, lanatura caduca de les coses, ja en les peces dels primersanys, com Cadaverina 15 (1976) –225 capses de matèriaorgànica en descomposició–, i les accions efímeres, fins al’autoretrat abonyegat Jo (2005), o les peces processadesper les termites i els accidents naturals, que presentaCaixaForum. L’autoretrat permet veure el canvi de per-cepció, des de la visió idealitzada de Giorgione a Felanitx(1984), el retrat vudú Autoretrat amb branques (1996),Pintor damunt del tamboret (1998), fins al Barceló de Lasolitude Organisative, en versió goril·la.

Per Barceló, sempre radical, la passió de pintar és unviatge al desconegut que el duu a viatjar arreu per des-aprendre i reinventar-se, rejovenir artísticament.

Enamorat del mar i dels cefalòpodes en particular, s’i-dentifica amb els pops, els quals, “si cal, es mengen unapota! Poden devorar parts d’ells mateixos i regenerar-se.Jo faig el mateix (metafòricament!)”. Però no he vist capautoretrat com a cefalòpode!

El mar de la Mallorca natal que duu incrustat a lamemòria, marca el seu imaginari, pintant-lo directamento com a bella metàfora de la part incògnita de l’art, unmón per explorar: “Bussejant com aquell qui pinta; pin-tant com aquell qui busseja” complementària a “pintarcom cuinar, cuinar com pintar”.

Nombrosos viatges jalonen i transformen la seva obra,des dels primers viatges d’aprenentatge a Itàlia i París finsal descobriment d’Àfrica.

Àfrica és un punt d’inflexió important, un retorn alsorígens i un revulsiu social, que l’acara amb la realitat cruai la mort. Àfrica trastoca el seu món i percepció, l’alliberade cotilles i trampes estètiques, el despulla del superflu perquedar-se amb l’essencial.

L’aventura africana l’obre al desconegut de si mateix,no és tant una evasió sinó un pouar endins, qüestionar l’a-

L’òrbita BarcelóMontse Gispert-Saüch i Viader

, ,/// Per l’ull de l’art

B

conseguit fins al moment i abraçar la incertesa. L’Àfrica foradada, erma, doloro-sa, vital, contradictòria, el duu a pintar deserts blancs, paisatges de l’ànima, esce-nes quotidianes de Mopti i Mali, i retrats punyents.

D’imaginació fèrtil i curiositat voraç, Barceló aprèn de tot: de la lliçó delsgrans mestres de l’art, de la cal·ligrafia de la natura, de la saviesa dels dogon, decada país, de cada error i experiència (fins i tot de l’època de les drogues), de lamatèria i les seves resistències, i es posa en joc contínuament, mogut per un desiginacabable de pintar.

Cada país li aporta troballes inèdites, nous materials i processos: cendres delVesubi, pigments locals, sediments fluvials d’Àfrica, empremtes d’animals... per-què “en cada quadre ha de passar alguna cosa nova altre cop”.

La seva és una visió holística, on tot està imbricat, formant part d’un paisat-ge universal. La natura és el llibre inesgotable, un bosc d’ecos i correspondènciesbaudelairianes: pinta tomàquets cràters, un meló barca, papaies retrats, un rellot-ge calavera, fruites com relleus orogràfics, un Crist mandràgora, l’artista animal,un zoo de Nairobi de fang, una ràfega incrustada en el paisatge, àmfores comclots de terra o ossos, un desert com un llibre de braille, retrats minerals o orgà-nics, llibres llaurats, o gregueries com El somriure del mar.

Incorpora el mar a la cúpula del teatre Mercat de les Flors, converteix la cape-lla de Sant Pere de la catedral de Mallorca en un cova submarina, i la cúpula del’ONU a Ginebra en una gruta enorme.

Miquel Barceló és visceral i intens, però la seva obra no deixa de ser una refle-xió profunda sobre l’art i els seus límits, i el paper de l’artista, amb obres que res-sonen com metàfores poderoses: la cuina o alquímia de l’art a El gran sopar espa-nyol (1985); la taula màgica (d’operacions creatives); l’art com un camí de llum(Chemins de lumière); la crucifixió de la natura; o l’instint clarivident de l’artistaanimal. Apunta a imatges primigènies, ancestrals, que impactin i esperonin, per-què vol arribar al cor de la vida, i mostrar la llei del canvi i transformació, un pro-jecte impossible per a l’art.

Fins el gener del 2011 al Caixaforum

BENZINA_54

elena Cabello y AnaCarceller han desenvolu-pat el seu treball conjuntdes del 1993 posicionant-se així a les antípodes del’autor solitari i individual

i optant per una evolució en permamentdiàleg i debat. En la seva obra han fet ús dela fotografia, el dibuix, l’escriptura, lainstal·lació o el vídeo, i des d’ella han esta-

blert un camp d’investigació de tot allò quees manté en els marges pel que fa a la cons-trucció de la identitat, dels patrons socials icol·lectius de comportament, i dels rols mas-culins i femenins convinguts. Des de la sevaobra es qüestiona l’estabilitat de la identitat,les relaciones interindividuals normatives,així com els cànons de bellesa que proliferenen el nostre entorn. Aspectes tots ells quetornen a estar en el centre del nou treball

HCabello/Carceller

que presenten a la galeria Joan Prats amb eltítol de Archivo: Drag Modelos.

El cinema ha estat un dels mitjans méspoderosos i eficaços a l’hora de fixar i difon-dre patrons de comportament masculins ifemenins, i obviament ha esdevingut, desd’aquest punt de vista, un àmbit d’estudiinevitable. Si bé es pot argumentar que elsmodels socials que mostra el cinema prove-nen de la societat en la qual s’insereix, per

Per Neus Miró

altra banda també és veritat que el cinemaselecciona, accentua i porta fins a l’extremnomés certs models que es converteixen enestereotips i símbols. El cinema més estàn-dard és pantalla i projector de forma simul-tània; rep i acomoda models, i per altrabanda, els projecta cap a l’exterior multipli-cant i amplificant el seu impacte.

Cabello/Carceller van iniciar la sevarelació amb el cinema de manera explícita

amb la peça Casting: James Dean (Rebelde sincausa) del 2004 i que forma part d’una trilo-gia juntament amb Ejercicios de poder y AfterApolcalypse Now: Martin Sheen (The Soldier).En el vídeo Casting: James Dean (Rebelde sincausa) es poden veure setze dones que repre-senten una de les escenes més reconeixedo-res de la pel·lícula Rebelde sin causa. Enaquesta ocasió Cabello/Carceller cedien elpaper central, que havien tingut fins alesho-res en les seves peces, per traslladar-ho a unprotagonista col·lectiu. Les diferents donesinterpreten l’escena, l’una darrere l’altra, icadascuna imprimeix un segell diferent a laseva apropiació del personatge evindencianten aquest sentit el caràcter plural i heteroge-ni en la construcció de la identitat i tanma-teix fent visible aquells factors que sóntransversals.

Un altre element principal en aquellapeça, i que es manté com a central en el seudarrer treball que es pot veure en la galeriaJoan Prats és l’aspecte performatiu. Archivo:Drag Modelos està composada per una sèriede fotografies. Per una banda, hi ha tota unagaleria de retrats de dones posant com a

diferents personatges principals masculinsde pel·lícules, i per l’altra cadascuna d’aques-tes imatges, normalment de mida gran, estàacompanyada per d’altres fotografies que fanreferència al lloc on ha estat presa, o a aspec-tes tangencials que faciliten d’un cert con-text a la imatge principal. Tanmateix, enaquesta ocasió cadascuna de les protagonis-tes explica en un text breu les raons per lesquals ha escollit l’actor que representa. Elconjunt d’imatges i text s’ordenen en cadacas a mode de constel·lació sense alçades odistàncies pre-establertes. Cadascuna de lesdones escull el lloc i la roba que vesteix iporta a terme “l’actuació”. En tota perfor-mance es porta a terme un acte de teatralit-zació, de posada en escena, de sortir-se d’unmateix. I aquest acte de sortir d’un mateixper tal d’interpretar aquella imatge que secerca es troba en l’origen de tota construccióde la identitat, la qual es revela d’aquestamanera, com quelcom essencialment cons-truït, ambivalent, flexible i possiblementvariable en el decurs del temps.

Actualment en exposició a la galeria Joan Prats

BENZINA_55

BENZINA_56

na part important del tre-ball d’Iñaki Bonillas(1981, Mexico City) escentra a l’entorn de l’estu-di de les diferents catego-ries que caracteritzen la

fotografia més enllà del seu ús com a disci-plina. Un dels seus primers contactes ambel món de la fotografia es va produir a tra-vés d’una de les seves primeres feines com aajudant d’un fotògraf de moda. En unaentrevista comentava ell mateix: “trabajan-do con él me di cuenta de que más que lalabor del fotógrafo, lo que me llamaba laatención era el medio del fotógrafo: el tipode película utiliza, las diferentes luces, elcolor de los cicloramas, el sonido de lacámara, las pruebas de revelado, las tempe-raturas dentro del cuarto oscuro…”

Per a la seva obra, Bonillas fa ús de foto-

grafies ja pre-existents que s’apropia imodifica d’alguna forma. De manera signi-ficativa, un material fotogràfic recurrent enles seves peces és l’arxiu del seu avi J.R.Plaza, un fotògraf amateur que va realitzar iguardar centenars de fotografies; un arxiufotogràfic de caràcter privat que Bonillasrevisita de manera constant i fa públic deforma esbiaixada.

A l’exposició que es pot veure aProjecteSD fins al 5 de novembre i sota eltítol “Historias de fantasmas de un anticua-rio”, títol que pren d’una sèrie de relats del’autor britànic M. R. James (1832-1936),explora justament l’element fantasmagòricde la fotografia, propiciat des dels seus ini-cis, per la seva relació incontestable amb elpassat i les seves conseqüències.

La mostra es composa de tres sèries,dues expressament fotogràfiques, mentre

U

Iñaki Bonillas

que la tercera s’hi referereix de manera oblí-qua com veurem més endavant. La sèrieTineidae mostra tota una sèrie de fotogra-fies en blanc i negre, possiblement dels anys20 i 30 per la roba que porten els diferentspersonatges, que es mostren en situacionsdisteses de vacances, vora el mar, relaxats,en petits grups familiars, etc. Les imatges,com en ocasions anteriors pertanyen a l’ar-xiu fotogràfic del seu avi, i estan col·locadesde tal manera que es troben lleugeramentinclinades i allunyades de la paret, fet quepossibilita que l’espectador pugui veure demanera clara uns petits forats, unes inci-sions en les imatges; totes diferents peròtotes ostensiblement presents com petitesalarmes. Tineidae és el nom tècnic, en llatí,que reben les arnes, a les quals Bonillas hasotmès les fotografies en qüestió. Una foto-grafia suposa la congelació d’un moment, la

Per Neus Miró

Imatges cortesia de la galeria ProjecteSD, Barcelona

De la sèrie Tineidae, 2010

BENZINA_57

seva preservació per al futur, però no demanera infinita; amb el pas del temps aque-lla imatge també s’esvairà, perdrà definició,els colors, etc. talment com els recordssovint es diluexien, de vegades de manerainoportuna o massa aviat. Els forats enaquestes imatges podrien establir una equi-valència amb aquells obstacles que sovintens impideixen reconstruir un record o unmoment amb la precisió que voldríem.

La segona sèrie sota el títol Els ulls estàformada per dotze fotogravats en blanc inegre. Les imatges es mostren en el seuformat negatiu, on predomina el negre perdamunt dels grisos o el blanc. Cadascunad’elles està ocupada principalment pel ros-tre d’un nen amb els ulls tancats. Per unabanda, la sèrie mostra aquella imatge delprocés fotogràfic (en l’era analògica) que esmanté normalment oculta, que mai veu la

llum perquè no és la seva funció, i perquèquan ho fa, la seva vinculació amb la reali-tat és distant i estranya. El negatiu és eldoble de la imatge en positiu, i com adoble, que no reconeixem en primera ins-tància, té quelcom de sinistre, d’aliè, defantasmagòric. Per l’altra, aquesta sèrie defotografies han registrat un “error” en elque seria la fotografia de retrat, ja que elsulls es troben tancats –fet que només éshabitual en les fotografies de morts– i pertant, rebutgen l’encontre amb el fotògraf iamb els subsegüents possibles espectadors;la seva mirada no ha estat capturada.

La tercera obra no està formada estric-tament de fotografies encara que hi mantéuna clara relació. En un seguit de taules espoden trobar tota una sèrie de plantilles;mateixa mida, mateix color, distribució detext i buits similars, etc. Aquesta peça sota

el títol de Txecoslovàquia presenta lesrèpliques de pàgines d’un àlbum publicaten aquell –aleshores– país. L’àlbum enqüestió havia d’acollir unes imatges queil·lustressin els fets que en principi descri-uen de forma breu els textos. El que pri-mer sobta però a l’espectador que s’atansaés que els textos són intel·ligibles, ja queles lletres has estat ordenades de formaalfabètica, i per altra banda les imatgessón inexistents. En aquesta ocasióBonillas ha jugat amb els fantasmes d’unpaís del passat on la història s’havia d’en-cabir en una plantilla, que després delsanys ja no troba les imatges i on el text s’haordenat de manera alfabètica; un ordreneutre i objectiu tal i com correspon a lahistòria oficial.

Fins el 5 de novembre a la galeria ProjecteSD

De la sèrie Tineidae, 2010

20 fotografíes en B/N, Impressions en gelatina de plata. Diverses mides. Obra única

BENZINA_58

ortem una temporada en què tant a nivellpolític com social es dóna cada cop més

una actitud molt preocupant: la no acceptació deles regles bàsiques de la democràcia. És a dir, lano acceptació que la democràcia es regeix permajories. I de vegades es guanya i de vegades esperd. Aquí, els perdedors, en comptes d’acceptarla derrota i preparar-se millor per tal de poderguanyar la propera vegada, el que fan és el con-trari: dinamitar. O guanyes, o estripes la baralla idius que no jugues més. I així no es pot avançar.

A casa nostra en tenim múltiples exemples.Un dels més recents és la llei del Parlament deCatalunya prohibint les curses de braus a partirde l’any que ve. És una llei polèmica, ja hosabem. Però és una llei. I més enllà dels argu-ments dels uns i dels altres hi ha l’obligat com-pliment de la llei (la qual, no ho oblidem, ha sor-git d’una iniciativa popular gestada després derecollir centenars de milers de signatures).Aquest sector, el taurinòfil, acostumat duranttota la vida a no ser contestat, a ser subvencionatfins a límits inconcebibles, no admet ara de capde les maneres el resultat d’un procés inequívo-cament democràtic que els ha estat contrari. Iamb tota la mala fe, remouen cel i terra perdenunciar una mena d’estat de repressió salvatgeper part nacionalista (nacionalista catalana) con-tra una mostra cultural espanyola. Els taurinòfils,l’únic que han de fer és el mateix, recollir signa-tures, i presentar al Parlament de Catalunya unaILP a favor dels seus interessos. En els cas delstoros, és innegable que alguns dels diputats quevan votar a favor de la prohibició, ho van fer permotius ideològics, però això és el de menys per-què la representació política parlamentària éslegal i legítima. I les lleis es fan per ser respecta-des.

Amb la qüestió de la normalització de lallengua catalana passa igual. No s’estan de parlard’imposició il·legítima, de nazisme (que fàcil-ment i irresponsablement es fa servir el mot!)quan la realitat és exactament la contrària: hi hacentenars de disposicions que obliguen a l’ús dela llengua castellana i mesures coercitives legalsde l’Estat que forcen a complir-les. Sí, senyores isenyors, l’Estat també posa multes lingüístiques.Per exemple, en posaria a una cerveseria alema-nya a Mallorca on només parlessin alemany, tot

fos escrit en alemany i ni tan sols compren -guessin el castellà. Se n’aixeca acta, s’avisa i sical, es multa. Això, que és admès i comprèsper a una llengua, resulta que per a l’altra noho és. Els uns són l’Estat protector i els altresels nazis provincians. Perquè en el fons,inconscientment, no es tolera que es pugui nitan sols esmentar que les dues llengües sóniguals. I que per tant mereixen un tracte equi-valent. Però el que m’interessa remarcar –i ésel que em deixa perplex- és que tal com s’es-devé amb la prohibició dels toros, prèviamenta la discussió dels arguments hi ha un fetincontrovertible: l’actuació de la Generalitatemana d’una llei del govern aprovada alParlament de Catalunya. De nou, doncs, quèfem? Cridem a la rebel·lió cada vegada ques’aprovi una llei que no ens agrada? És obvique als països de democràcia consolidada aixòno és així. L’actuació dels òrgans administra-tius del govern català no fan ni més ni menysdel que han de fer: vetllar perquè es complei-xin les lleis. I si no, que ho diguin clarament.Que hi ha lleis de primera i lleis de segona. Ique les del parlament de Catalunya són d’a-questes darreres. Aquí –i hi ha molts catalansque hi juguen– hi ha molta mala fe. Es mag-nifica i criminalitza l’acció de protecció sim-bòlica catalana i es minimitza i glorifica elmateix quan és Espanya qui ho fa (recordeml’eufòria exagerada amb la roja). Una cosa estitlla de nacionalisme ferotge i il·lícit, mentreque l’altra és patriotisme sa i natural.

En el cas de les multes de trànsit, elmàxim a què s’arriba, quan estem exasperats,és a clamar contra l’afany recaptatori del’Ajun tament. I creuem els dits per tal que, sia les properes eleccions guanyen els teus,abaixin els impostos, l’import de la grua (osuprimeixin el límit de 80 per hora imposat al’entrada de Barcelona, tal com ha promèsCiU). Però el que no es fa mai és qüestionarla democràcia de la mesura i encara menys,igualar el govern municipal amb una colla denazis opressors.

Aquesta política del tot o res practicadacontra la cultura catalana és una de les basesde la tan famosa desafecció. Després passaràel que passarà i no entendran per què.

Lluís-Anton Baulenas és escriptor i periodista

/// Opinió / Amagat al matalas

[ [

`

No els agrada gens perdre

[ [Aquí, els perdedors,

en comptes

d’acceptar la derrota

i preparar-se millor

per tal de poder

guanyar la propera

vegada, el que fan

és el contrari:

dinamitar.

O guanyes, o estripes

la baralla i dius que

no jugues més. I així

no es pot avançar.

P

Lluí - Anton Baulenass